Aqüífer coster

Els aqüífers costers tenen una particularitat que els diferencia dels atres aqüífers, en efecte un dels seus contorns és una massa d'aigua salada, que pugna per entrar terra adins. Lo que li l'impedix és l'aqüífer d'aigua dolça que la seua recarrega o alimentació es troba en el continent.

L'existència d'aqüífer coster està condicionada per les condicions geològiques i hidrometeorológicas d'una determinada conca. Bàsicament, una conca costera és definida com una zona en la que l'aigua dolça entra a través de les precipitacions, o a través d'aportes subsuperficiales, i ix com evapotranspiración, o per mig d'escorrentía subsuperficial, cap a la mar o oceà.

La sobrexplotación d'aqüífers costers produïx o descens dels nivells piezométricos i per lo tant un alvanç terra adins de la frontera ent aigua dolça-aigua salada en els aqüífers costers. Una mescla d'aigua dolça en 2% d'aigua salada la fa no apta per a consum humà. A mida de la proximitat dels pous a la llínea de costa hi ha major provabilitat de salinisació per aigua marina.

La salinisació de l'aqüífer coster pot estar atribuïda també a sediment marins parcialment llavats dins o en zones aledaño a l'aqüífer, desplaçament d'aigua salada atrapada en formacions profundes, infiltració d'aigües salobres des d'estuaris o fonts superficials, entre uns atres.

Aqüífers costers segons les seues característiques geomorfològiques

És difícil plantejar una classificació en base en geoformas costeres per la gran varietat d'estes, no obstant poden agrupar-se en dos categories generals:

1. Dominantemente erosivas; o,
2. Primàriament sedimentarias.

Deltes

Un delta és un depòsit de sediment en un ambiente léntico, en el nostre cas en l'mar. Bàsicament consta d'una superfície que emergix de la mar, o zona deltaica superior i d'una part sumergida. Els diversos braços d'una delta transporten, generalment material fi, cap a la mar, en la regió sumergida.

Planures costeres

Les planures costeres poden tindre orígens variats, en general alberguen gran cantitat d'aqüífers, que generalment són del tipo d'aqüífers multicapas. Estos aqüífers estan formats per una seqüència de capes casi horisontals intercalando capes en major permeabilidad i capes en una permeabilidad significativament menor, o casi impermeables.

Les capes més permeables conformades per composts conglomerats de graves, arenes i areniscas, estan confinades per capes en un contingut alt de fins, com rovinas i argila. La presència de capes en materials fins, de poca permeabilidad en proximitats de la llínea de costa favorix la formació d'una cunya salina llimitada.

Generalment estos aqüífers són confinats, pero existixen també acuífero semiconfinados i lliures.

Campos de dunes

Els camps de dunas són montanyes o cerros d'arena, que es formen a la vora de la mar, principalment en les zones a on existixen vents en una direcció dominant. El vent, en moure els grans d'arena, provoca el creiximent de les dunes, aixina com el seu trasllat.

Les dunes són formacions molt importants en les zones costeres baixes. Estes absorbixen l'aigua dolça provinent de les pluges, impedint que esta escurra directament a l'mar. Absorbixen i filtren les aigües que apleguen del continent almagasenant-la a pocs metros de profunditat.

Cordoneres llitorals

Els cordoneres llitorals són depòsits d'arena o grava paralels a la llínea de costa, formant aixina barreres que contenen estanys d'aigua dolça de poca profunditat, més altes que el llímit de les marees altes. Estos estanys alimenten els aqüífers subjacents.

Manglars

Es diu manglar a una comunitat d'arbres i arbustos que creix en aigües salades o salobres de poc fondo pròpies de les costes i estuaris d'algunes zones. Comuns en totes les regions tropicals i subtropicales, són excelents llocs de nidificación i alimentació per a numerosos peixos, invertebrats i aus. Poden estar alimentats en part per la descàrrega d'aigua subterrànea, lo que genera gradient geoquímicos que permeten la presència d'alta biodiversitat en estes zones donada la varietat d'ambients trobats.

Àrees de marisma mareal o fluvial

Són una zona pantàsa baixa i mal drenada en la que predominen les pastures i plantes herbáceas no llenyoses (juncs, eneas, etc.). Solen formar-se junt a les costes i inundar-se només d'aigua de mar (salada) per la seua exposició a l'acció de les marees.

Aqüífers costers segons les seues característiques geològiques

Degut a que generalment l'aigua subterrànea està localisada en ambients geològics actius, la distribució de l'aigua en estos ambients està subjecta als processos a llarc determini que ocorren en ells (per eixemple l'aument del nivell de la mar). L'aigua subterrànea generalment transita en els espais porosos de les formacions geològiques; existixen dos tipos de porosidad; la porosidad primària, que es referix als espais creats al mateix temps que es va formar la roca (com en arenes ben gradadas no consolidades), i la porosidad secundària, que es referix a espais que es creen després de la formació de la roca (tals com a fractures en granit i conductes càrstics en calcàrees).

Tant en aqüífers costers, com en aquells de caràcter continental, la naturalea del moviment de l'aigua dins de la formació geològica específica depén en gran part de la composició mineral, estructura de la formació i els processos geològics que la varen generar i la varen modificar a través de la seua història geològica. Les formacions geològiques més representatives en aqüífers costers es poden resumir en tres grans grups:

1. Depòsits no consolidats;
2. Depòsits semiconsolidados; i,
3. Roques consolidades.

Els depòsits no consolidats es referixen a fragments de roca i grans de minerals que varien des de fraccions de milímetros (tals com a argila, rovines i arenes fines) fins a varis decímetros. Al contrari, les roques consolidades, comunament cridades roca fresca, consistixen en partícules minerals que han segut litificadas per la calor i la pressió o han segut cementados per reaccions químiques i precipitació de substàncies dissoltes dins de la massa sòlida.

Mijos porosos

En general, les estructures hidrogeológicas costeres estan ubicades en zones a l'extrem final de grans conques de caràcter sedimentario. Estes zones presenten granulometría miges i fines i grans canvis laterals de facies litològiques; per això formen aqüífers en permeabilidades moderades a baixes i en una elevada heterogeneïtat vertical i lateral; ademés són zones de descàrrega de llínees de fluix de llarc i mig recorregut. Les característiques estratigráficas i l'estructura dels sediment poden ser explicats per la successió d'events en el passat.

Investigacions recents, en planures costeres han detectat que els paleocauces especialment del periodo pleistoceno, estan plenes de sediment que són més permeables que la matriu que els rodeja i per lo tant definixen camins preferencials de fluix i transport d'aigua subterrànea, açò indica que els paleocauces podrien establir conexions hidràuliques entre la mar i l'aigua dolça que almagasena l'aqüífer. L'investigació apunta ademés a un víncul significatiu entre paleocauces que han incisado aqüífers confinats costa fòra, en la possibilitat de que ocórrega una descàrrega subterrànea cap a la mar d'aigua dolça o intrusió salina cap a l'aqüífer.

Una classificació més específica dels Paleocauces planteja que són no-conformitat (separació entre roques de distints tipos) de dos classes:

• Tancades: Aquelles que sorgixen a partir de rius en a on va predominar el transport de sòlits suspesos i a partir d'aérees pantanosas. Estos ambients favorixen la formació d'àrees de baixa permeabilidad principalment per la presència d'arenes fines i distribuïdes, separades per sediment fins.
• Obertes: Aquelles que es varen formar a partir de rius en els quals va predominar la càrrega de fondo. En estos es desenrollen formacions grosses i contínues, i algunes voltes extenses i permeables, interconectadas i en recarrega fàcil d'adquirir.

Mijos cársicos

La principal diferència entre aqüífers rocosos i acuífero porosos no consolidats és la presència de discontinuïtats tals com a fissures, fractures, juntes obertes i fissures àmplies degudes a dissolució, cridades cárst. En alguns d'estos ambients la porosidad primària és molt baixa (calcàrees compactar, granit), en unes atres la porosidad primària permaneix a pesar de ser dominats per fissures (toba, roques volcàniques).