Alfarería en la província de Soria

l'alfarería en la província de Soria (Espanya), en un precedent que el tesor arqueològic de la zona data en anterioritat a la cultura dels pobles ibèrics, va desenrollar des de el XIII una indústria artesanal de tipo familiar. Com a producció per a "cobrir les necessitats de les faenes diàries", era de caràcter utilitari i funcional, tosca factura i escassa o nula tecnologia. En 1994, la Diputació provincial va organisar en el Palau de l'Audiència una exposició en fondos del Museu Numantino de la capital soriana, en un intent per recuperar i valorar l'alfarería de la zona.

Alfarería en la província de Soria

Erro al crear miniatura:

Gerra celtíbera de «Izana», entre 199 i 1 a. C. Altura: 30,7 cm. Diàmetro de la base: 16 cm. Diàmetro de la boca: 11 cm. (inventariada en el Museu Arqueològic Nacional en 1927).

Història

Ademés de l'abundant material arqueològic de restants de ceràmica trobats en la regió, ya en el XVIII pot documentar-se reiterada referència en el Catastre d'Ensenar (1752) i en les Memòries polítiques i econòmiques d'Eugenio Larruga (1792). Aixina mateix, en el XIX s'anoten localisacions alfareras en el Diccionari geogràfic-estadístic-històric (1846-1850) de Pascual Madoz.

Alfares recuperats

Els treballs de camp realisats en la zona entre 1960 i 1978 per etnòlecs alemans en Natacha Seseña com a jove guia, permeten observen que l'alfarería soriana, extinguida en la pràctica cap a la mitat de el XX sucumbint davant el progrés i l'emigració rural, va iniciar un tímit procés de recuperació a partir d'iniciatives aïllades de caràcter personal. Potser l'eixemple més palés ho encarne el alfarero autodidacta Evelio Arnanz Modrego, instalat en Quintana Redona en la década de 1980.

Alfares més importants

En Tajueco i Quintana Redona com a focs alfareros de més personalitat i al cap de la producció, completen el mapa dels alfares sorians un grapat de localitats. He ací les millor documentades:

Ágreda

Ciutat de fusió de les tres cultures (àrap, judeua i cristiana), en unes excavacions fetes en 1983 va confirmar esta herència en l'obra d'artesans dels sigles XVIII, XIX i XX, en una producció similar a la d'atres centres alfareros de tradició en la veïna província de Saragossa, com Alhama d'Aragó i Villafeliche. Algunes de les peces rescatades presentaven un vidriado melado (gerres, gorcs, caloríferos, cànters, escurrideres i orzas). En el Catastre d'Ensenar se citen cinc "olleros" en l'antic barri àrap.

Almazán

Va tindre fama esta vila per les seues cazuelas de fanc de "torres triples", en decoració d'ones i punts en violeta negrenc o marró obscur. De el XVIII queden també referències d'una indústria d'escurada blanca en decoració vegetal (flors) en vaixelles talaveras i gorcs vidriadas.

Alt del Viso (Soria)

Este enclavament propenc a la capital soriana ha deixat notícia d'una indústria, ya perduda, de "olleros" la producció del qual abastia, ademés de la província, a municipis importants com Calatayut (Saragossa) i Sigüenza (Guadalajara).

Boós

Mencionat com a foc alfarero també per Ensenar, es va fabricar alfarería d'aigua i fòc. El treball de camp del Equip Adobe va aplegar a documentar un últim alfarero (productor en atres peces d'uns gorcs similars a les de Tajueco) en la segona mitat del sigle xx.

Quintana Redona

Diversos museus arqueològics, entre ells el Museu de Nacional d'Antropologia, conserven restants d'una activitat alfarera anterior a la cultura dels Íberos, eco potser de l'enclavament numantino. També se cita esta indústria en el Catastre del Marqués de l'Ensenar, publicat en 1752, encara que existixen referències documentals des de 1515.

Esta localitat, enclavada en el cor geogràfic de la província, dispon d'un museu i centre cultural dedicats a l'alfarería i la ceràmica de la regió.

Deza

Erro al crear miniatura:

Dibuix de Pedro Almazán Remartínez, alfarero de finals de el XIX a principis de el XX, en Deza (Soria, Espanya), ca. 1900.

Ademés de la seua producció alfarera anterior, escassament documentada, queden referències creuades de l'establiment en esta localitat a finals de el XIX de membres de la família Almazán, Clemente i/o Pedro, alfareros de Tajueco. Despuix de la Guerra Civil va tindre important producció de tiestos resineros, com en atres zones de pinades de la veïna província de Guadalajara.

Tajueco

De les investigacions i monografies dedicades a Tajueco com a foc alfarero, es dona la senya de que ya en 1518 apareix com “ome bo” (home bo) Sebastián “el ollero”, veí del poble. Aixina mateix, entre els més de quinze mil objectes exposts en el Museu del Poble Espanyol en El Burc de Osma, la professora Nieves de Clots cita les següents peces procedents dels alfares de Tajueco: "un gerro en una torra per dalt, una cazuela en tapa, un plat de fanc sense banyar, un cànter, una cazuela en dos torres, un calorífero banyat en vert i una cantarilla per a oli en un torra, de fanc, sense banyar (peces que es troben en dit Museu en anterioritat a juliol de 1936)".

Encara que la Guia dels alfares d'Espanya publicada en 1975 per dos experts professors alemans en l'ajuda local de Natacha Seseña solament menciona l'activitat de dos membres de la família Mínguez, posteriors estudis de la pròpia Seseña o d'erudits sorians com Avelino Hernández destaquen la presència en Tajueco del alfarero Màxim Almazán, eix familiar d'una saga alfarera, també conegut com el Cacharrero, malnom que reforça la copla que encara recorden els narradors orals de la zona:

"Ací va entropeçar i va caure

el ruc del cacharrero

i varen ser a donar per sac

les cazuelas i olles".

En Tajueco varen treballar en la década de 1950 fins a quaranta famílies, produint alfarería vidriada per a cuinar i vasijas de la cultura específica de la matança del porc. També es varen fer "orzes i olles en cordoncillos excisos", similars a les fabricades en La Rioja i Aragó. Són típiques en els seus tallers les cacerola conegudes com peronas i de trípode, i unes curioses botiges cridades campanars i d'arcs. Es completava la producció en "caloríferos", joguets i plats de vaixella.

• A estos pobles en historial alfarero caldria afegir els de Matamala, Dévanos, Berlanga de Duero, Langa de Duero, Medinaceli, Vozmediano i els despoblats de Tardarejos i Torderón.

Bibliografia

• Dumenge Sanz i Severiano Prim (1980). Alfarería extinguida de Soria, Segòvia i Àvila (en ES), Madrit.

• Seseña, Natacha (1976). Fancs i escurades d'Espanya (en ES), Madrit, Prensa Espanyola, p. 43. ISBN 84-2870-402-3.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSeseña1997">Seseña (1997). Cacharrería popular (en ES), Madrit: Aliança Editorial, pp. 152-155. ISBN 84-206-4255-X.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFTaracena1973">Taracena (1973). Guia artística de Soria i la seua província, 4ª edició (en ES), Madrit: Eosgraf. ISBN 8440061978.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHernández1986">Hernández (1986). Soria, a on la vella Castella s'acaba (en ES), Almazán: Ingrabel, pp. 131-136. ISBN 9788415767145.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVossen1975">Vossen (1975). Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional.

• (2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya (en ES), Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón, p. 166. ISBN 84-609-5626-1.