Anar al contingut

Alfarería en La Rioja

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Alfarería típica de Navarrete (La Rioja, Espanya): Caracolera, per Jesús Fajardo (izq) i cànter de nóvia o cànter panzón, per Armant Torrado (dcha). Peces del Museu de ceràmica de Chinchilla de Montearagón (Albacete).

L'alfarería en La Rioja (Espanya), com a fenomen etnogràfic posterior a la romanización, aúna influències de zones perifèriques com Aragó i Soria, en atres més alluntades, com Zamora, Valladolit, León i inclús Extremadura.[1]

Els seus centres més importants han segut Arnedo, Haro i Navarrete, l'únic gran foc en actiu al començament de el XXI.[2]

Documentació històrica

[editar | editar còdic]

Els restants arqueològics més antics en relació en l'ofici de l'alfarería en terres de la comunitat de la Rioja espanyola, es remonten al Neolític, i es continuen en materials del periodo romà i especialment de la cultura mudéjar.

Sobre els artífexs, abunden les mencions a "oficials moros", "olleros moros" i vàries sagues de converso d'este gremi apellidar de Faç/Fad, que desembocarien en l'actual de Fe. Les numeroses mencions de olleros,[3] orceros i algun alcaller o alfaller deixen seguir un rastre clar, encara que fins a el XVII no es documenta el títul de mestre, i fins a el XVIII no apareix el terme "alfarero".[4]

Ya en el XIX, Jovellanos arreplega en els seus Diaris el treball dels tinajeros, olleros i alfareros de Fuenmayor,[5] Haro i Navarrete, i aplega a citar a un ceramista que havia conseguit imitar l'escurada anglesa de Bristol.[6] Per la seua banda Pascual Madoz en 1849, enumera en el seu Diccionari alfares de "obra de terra", o sense vidriar, en: Alesón, Arnedo, Matute, Tudelilla i Uruñuela.

Centres alfareros desapareguts

[editar | editar còdic]

Arnedo

[editar | editar còdic]

Va ser foc productor de peces característiques: l'aixina conegut com a cànter de Arnedo, de perfil bitroncocónico, similar als aragonesos de la ribera del Xaló, a voltes en un torra, vidriado per dins i en un chicotet pitet o chorreaduras per fòra. I d'entre una curiosa varietat de gorcs, la cridada gorc de conjurs o gorc de bruixeria, decorada en caps de diables i pardals, en quatre torres, tap i vidriada casi totalment en barniz de plom de color melado; i usades per a abocar el seu contingut d'aigua beneïda des de les altes torres dels campanars, en l'esperança d'aüixar el mal.[7]

Cameros

[editar | editar còdic]

Els gorcs de confraria fetes per encàrrec per a les celebracions de les confraries religioses, són les peces més evocades de la desapareguda alfarería camerana. Tenien quatre torres aplanadas i alt coll cilíndric, sent potser les més fines de tota la regió. Es conserven eixemplars de el XVII.[8]

Haro

[editar | editar còdic]
"El gerro de Haro", històric recurs electoral municipal.

Esta localitat, foc alfarero documentat des de el XIV fins a el XX, va aplegar a tindre en el XIX l'important fàbrica d'escurada fina de Sant Carlos. En el tancament del Alfar Durá en 1965, va desaparéixer l'últim obrador de Haro.[9]

D'entre les peces característiques d'este antiquíssim centre alfarero, s'han guardat eixemplars del cànter d'encàrrec, decorat en plaquitas formant ones o caps angéliques i una llegenda del tipo «soc de...» traçada en terra més clara; també eren originals els seus gerros de base ampla i dos torres, ornamentados en siluetes d'aus pintades en cobalt brut i una miqueta de manganeso. D'entre estos gerros i gerres, la més típica de Haro era el terrat, espècie de gran copa en peu ample, vidriada en blanc i decorada en blau en flors senzilles, casi infantils.

Logronyo

[editar | editar còdic]

L'alfarería tradicional logroñesa es caracterisava per les seues peces decorades en estilisats motius vegetals en zafre (cobalt) i a voltes policromadas en blau, groc, vert, taronja... També es va fabricar azulejería d'estil talaverano.

En el Museu de la Rioja s'ha arreplegat material etnogràfic procedent de molt diversos punts de la regió. L'estudi de Martínez Glera documenta 39 localitats en focs alfareros, entre elles, i ademés de les ya citades: Calahorra, Cervera del Riu Alhama, Ezcaray, Herce, Estany de Cameros, Lumbreras, Nájera, Ojacastro, Sant Dumenge de la Calçada, Santurde, Torrecilla de Cameros i Logronyo capital.[9]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Seseña (1997) p. 116.
  2. ↑ Sánchez Trujillano estructura el seu estudi de la ceràmica rioixana en sèt capítuls: l'alfarería en La Rioja Alta, en La Rioja Baixa, els alfares de Cameros, els gorcs de confraria, l'alfarería castellà-lleonesa en La Rioja, l'alfarería aragonesa en La Rioja i l'alfarería d'atres regions.
  3. ↑ Alarifes olleros: mestres olleros que es dediquen possiblement a realisar peces de fanc usades després en les obres de construcció, com "caños vidriados" per a l'aigua. En la mateixa escritura se'ls cita com "alarifes" i en este cas la funció podria ser, més que d'albañil, de mestre, conservant el sentit original del vocable àrap, en Alarifes olleros (Navarrete, 1724). Martínez Glera (1991), p. 143
  4. ↑ Martínez Glera (1991), pp. 34-40
  5. ↑ La tesis de Mnez Glera rastreja en Fuenmayor barrils rayados, cànters, botiges, tinajas i ceràmica decorada. Martínez Glera (1991), pp. 125-135
  6. ↑ Seseña (1997) p. 115.
  7. ↑ Seseña (1997) p. 117.
  8. ↑ Seseña (1997) pp. 116-118.
  9. ↑ 9,0 9,1 Martínez Glera (1991), p. 275

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (1994) L'alfarería en La Rioja. Sigles XVI - XX, Logronyo, Govern de la Rioja. Conselleria de Cultura, Deports i Joventut. ISBN 84-7359-428-2.
  • Sánchez Trujillano (1988). Alfarería popular en La Rioja, Museu de la Rioja. ISBN 84-7359-177-1.
  • VV.AA. (1975). Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional. ISBN 84-2761-293-1.
  • Seseña, Natacha (1997). Cacharrería popular. L'alfarería de baste en Espanya, Madrit, Aliança Editorial. ISBN 84-206-4255-X.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alfarería_en_La_Rioja&oldid=1164165»