Anar al contingut

Àraps d'Israel

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Àraps d'Israel

Els àraps d'Israel —coneguts comunament com a àraps israelites o araboisraelíes— són els ciutadàs del Estat d'Israel l'idioma matern del qual és l'àrap.[1][2] Estos professen majoritàriament la religió musulmana, seguida de la cristiana i la drusa. A mitan de 2024, constituïxen al voltant del 21,4 % de la població israelita en 2.095.000 habitants.[3] Estes sifres, segons l'Oficina Central d'Estadístiques d'Israel, inclouen al voltant de 323.700 habitants àraps de Jerusalem Este,[4] i uns 19.000 drusos dels Alts del Golán, en estatus de residents permanents des de la guerra dels Sis Dies en 1967.


Molts són habitants àraps del Mandat britànic de Palestina que varen permanéixer dins de les fronteres d'Israel despuix de la guerra àrap-israelita en 1948. En 1952, una llei els va concedir la ciutadania israelita i tenen, sobre el paper, els mateixos drets i obligacions que qualsevol atre ciutadà d'Israel, encara que en la pràctica afronten una important discriminació institucional.[5][6][7] També estan exents —llevat els drusos— de l'obligació de servir en l'eixèrcit, pel conflicte secular que manté Israel i a la seua vinculació religiosa, cultural i familiar en els palestins i en el restant del poble àrap.[8] Els drusos, poble de llarga tradició guerrera, tenen obertes les portes de l'eixèrcit des de l'independència israelita, com a voluntaris al principi, i com a reclutes a partir de 1956, a on servixen a sovint en les tropes d'èlit[9] i gogen de gran consideració entre la majoria judeua.[10] Els jóvens beduïns són reconeguts en l'eixèrcit per les seues habilitats com a rastrejadors.

Un cas especial és el dels àraps que viuen en Jerusalem Oriental i els Alts del Golán, ocupats i administrats per Israel des de la guerra dels Sis Dies de 1967. En 1981, Israel es anexionó formalment Jerusalem Oriental (moviment que no ha segut reconegut per cap país del món), pero no va concedir la ciutadania als palestins que vivien allí, que tenen caràcter de «residents permanents» d'Israel des de poc despuix de la guerra. A pesar de posseir targetes d'identitat israelites, solament uns pocs d'ells han solicitat la ciutadania israelita, a la que tenen dret, i la majoria d'ells manté estrets vínculs en Palestina.[11] Com a residents permanents, tenen dret a votar en les eleccions municipals de Jerusalem, encara que un baix percentage ho fa, pero no tenen dret a vot en les eleccions parlamentàries israelites.[5] A diferència dels que sí tenen nacionalitat israelita, els residents permanents poden perdre este estatus si passen massa temps fòra de Jerusalem.[5] La majoria dels residents drusos dels Alts del Golán són considerats residents permanents en virtut de la Llei dels Alts del Golán de 1981. Pocs d'ells han acceptat la plena ciutadania israelita, i la gran majoria es considera ciutadana de Síria.[12]


En 2019, el 44,2 % de les famílies àrap israelites viuen en la pobrea segons les estadístiques oficials, més del doble de la mija nacional, que s'ubica en el 20,4 %.[13][14]

Terminologia

La locució «àraps d'Israel» (en hebreu: ערביי ישראל) és la forma d'us corrent entre els mijos de comunicació i les institucions d'Israel,[5] aixina com la més elaborada «ciutadans àraps d'Israel» (הערבים אזרחי ישראל). Abdós, junt a la de «àraps israelites», «araboisraelíes», «israelites àraps» o «israeloárabes», són denominacions comunes també en la prensa i la lliteratura occidentals.[6][15][16] No obstant, segons un estudi de l'Universitat de Haifa, solament un 16% dels àrap-israelites estan d'acort en esta denominació.[5] La majoria d'ells preferixen cridar-se a sí mateixos «els palestins en Israel» o «els ciutadans palestins d'Israel»,[5][17] encara que també s'utilisen les fòrmules «palestins dins d'Israel», «àraps del 48», «àraps palestins d'Israel» (entorn al 30% usa este terme), «àrap-palestí» (que usen un 17% d'ells) o «palestí-israelites».[5] Segons la revista Foreign Policy, «continuar ignorant a esta població, mentres que es recorre a térmens gastats, està perpetuant conseqüentment una image incompleta de lo que és el poble palestí i de qué és lo que vullgues».[5]

En els mijos de comunicació àraps s'utilisa també la denominació «ciutadans palestins d'Israel» (عرب إسرائيل), i s'utilisen aixina mateix «àraps de l'interior» (عرب الداخل) o «palestins del 48», en alusió a l'any de la Nakba o gran èxodo palestí.[18] Estos térmens no inclouen a la població àrap de Jerusalem oriental o els drusos en els Alts del Golán, ya que consideren que estos territoris estan ocupats per Israel des de 1967.


Els judeus de Yemen i atres comunitats de judeus mizrajíes que varen emigrar o varen ser expulsats de les seues llars històriques del món àrap, en gran part despuix del establiment de l'Estat d'Israel en 1948, o els seus descendents naixcuts en Israel, no són identificats com a àraps, a pesar de que ells o els seus antepassats immediats (pares, yayos) són llingüísticament àraps. L'Estat d'Israel mai els ha considerat com a àraps: els judeus de tots els orígens i sense distincions són oficial i colectivament considerats únicament com a judeus, mentres que les persones de patrimoni cultural i llingüístic d'orige àrap de qualsevol fe que no siga judeua es consideren com a àraps.[19][20]

Història

1948: Guerra àrap-israelita

A raïl de la guerra àrap-israelita de 1948, el Mandat Britànic de Palestina va quedar dividit en tres parts: el naixent Estat d'Israel, Cisjordània baix ocupació jordana i la Franja de Gaza baix ocupació egipcíaca. La major part de la població àrap (711.000 persones, segons l'ONU)[21] va ser expulsada de les seues llars o va fugir davant l'alvanç de les tropes israelites en un procés conegut com la Nakba, concentrant-se en la Franja de Gaza i Cisjordània, o be en els estats àraps veïns, particularment en Jordània, Líban i Síria, en l'expectativa de que pronte retornarien a les seues llars despuix de la victòria de les forces àraps que varen invadir l'antic Mandat en apoyo de la població palestina.[22][23] Despuix de la guerra, Jordània va ocupar Cisjordània, anexionándola posteriorment en un moviment que no va obtindre a penes reconeiximent internacional, mentres que Egipte va ocupar la Franja de Gaza, en la que va passar a governar el Govern de Tota Palestina, per a poc despuix dissoldre-ho i mantindre una ocupació militar reconeguda pels membres de la Lliga Àrap.

Israel va confiscar les cases i terres dels desplaçats per mig de la Llei de Propietat Absent. En atres casos, les poblacions àraps no varen ser confiscades i reocupadas per immigrants judeus sino que es varen destruir íntegrament. Més de 350 núcleus de població àrap (llogarets i barris) varen desaparéixer completament, i la població de les ciutats costeres, majoritàriament àrap, va deixar despuix del seu èxodo núcleus urbans pràcticament buits.


En algunes zones, no obstant, l'èxodo no es va produir o no va ser total. Uns 150.000 palestins varen permanéixer dins de les fronteres d'Israel, pels avatars de la guerra: be perque varen poder permanéixer en les seues cases i terres o be perque varen ser a atres zones que quedarien incorporades a Israel. A la majoria d'estos «refugiats interns», que varen passar a ser coneguts en el terme llegal de «presents absents», se'ls varen confiscar totes les possessions i no se'ls va permetre tornar als seus llocs d'orige una volta acabada la guerra, tal i com havia succeït en els refugiats que s'havien establit en atres països.

1949-1966: Llei Marcial

A la població àrap que va permanéixer dins d'Israel se li va concedir la ciutadania, encara que estava subjecta a una série de mides de control, a partir de 1949, que varen conduir a la llei marcial.[24] Açò comportava la solicitut del permís del governador militar per a viajar més d'una determinada distància des del seu domicili de residència. També incloïa l'us del toc de queda, detencions administratives, expulsions, i atres activitats. La llei marcial es va alçar de la població àrap que viu en ciutats majoritàriament judeues uns anys més vesprada, pero es va mantindre en les zones àraps fins a 1966.

Una varietat de mides llegals en vigor durant eixe periodo varen facilitar la transferència de les terres abandonades pels àraps a la propietat estatal, per mig de la Llei de Propietat Absent de 1950, que permetia a l'estat prendre el control de les terres pertanyents als propietaris que varen ser expulsats o varen fugir a atres països, i la Llei d'Adquisició de Terres de 1953, que va autorisar al Ministeri de Facenda a transferir les terres expropiades a l'estat. Atres expedients jurídics comuns inclouen l'utilisació de normes d'excepció per a declarar com a zona militar tancada les terres pertanyents a ciutadans àraps, seguit per l'us de la llegislació otomana en terres abandonades per a prendre el control de la terra.[25]

Despuix de la guerra de 1948, els àraps d'Israel varen configurar en els seus inicis un sector social totalment desestructurado, en el que solament la família permaneixia com a institució, i somés a l'administració militar d'Israel, que, com a tal, era contrari en principi a concedir-los drets de ciutadania, alguna cosa que no obstant va fer en 1952. Se'ls va impedir viure en un atre lloc que no fora aquell en el que es trobaven en acabar la guerra, se'ls va prohibir adquirir terres o construir cases (i inclús remodelar les existents) i se'ls va alluntar dels beneficis socials israelites (sanitat, càrrecs públics, productes subvencionats...). Les zones geogràfiques a on es concentraven varen permanéixer baix administració militar fins a 1966: una part del Néguev, zones de la frontera nort-occidental en Cisjordània i la Galilea entorn a Nazaret.

Esta població va quedar exenta del servici militar obligatori: encara que podien presentar-se com a voluntaris, no se'ls animava a fer-ho, puix la seua llealtat estava en dubte. Per la seua banda, els àraps en general no desijaven formar part de l'eixèrcit que combatia contra els palestins de fòra d'Israel i contra atres àraps. Esta situació, que continua fins a hui en dia, va en realitat més allà de la qüestió del servici militar, puix este és en Israel un autèntic pilar de la societat, que du aparellades multitut de ventages socials a les que no poden accedir els qui no ho realisen.


Els àraps israelites eren despuix de la guerra majoritàriament llauradors. Varen sofrir importants impediments per a desenrollar els seus cultius: restriccions d'aigua i llum i impossibilitat d'afiliar-se a les entitats cooperativas de la poderosa central sindical Histadrut i de l'Estat, en lo que no varen poder competir en els seus compatriotes judeus en matèria de comercialisació, crèdits i modernisació de les explotacions. Ya en els anys 50 les plantacions àraps de cítrics havien desaparegut casi per complet, i els agricultors es varen llimitar a produir per a les necessitats de la seua casa principalment, en un llimitat comerç de verdures i oli d'oliva per al mercat hebreu. En estes condicions, molts àraps varen tindre que abandonar l'agricultura i convertir-se en asalariado en treballs no agrícoles i generalment no especialisats (indústria, construcció), donant lloc d'esta manera a lo que l'antropòlec Henry Rosenfeld denomina «proletarisació dels àraps d'Israel»,cita requerida que els va convertir en l'estrat més baix de l'escala ocupacional i social. Estos canvis varen afectar per una atra part a l'estructura familiar tradicional de la societat àrap-israelita.

En 1956 es va produir la massacre de Kafr Qasim, un acontenyiment que va significar per als àraps (i que ha quedat en la seua memòria colectiva com a tal) la constatació de la seua calitat no de ciutadans sino d'enemics, mentres que per al poble judeu va ser una cridada d'atenció cap a l'existència del «problema» de la minoria àrap, eclipsada pel procés de construcció del nou Estat. Quarantanou parracs varen ser ametrallados en violar, sense saber-ho, un toc de queda que Israel havia impost a les poblacions àraps i que no havia donat temps a transmetre als llauradors que es trobaven realisant llabors agrícoles fora del poble. Els responsables de la matança varen ser jujats i condenats a penes simbòliques: el coronel de brigada responsable de la massacre, Issachar Shadmi, va ser condenat a pagar un cèntim de séquel.[26]

A pesar de que la presència d'una important minoria àrap qüestionava el caràcter judeu de l'Estat i de que, en la situació d'enfrontament d'Israel en els països veïns, els àraps del país estaven baix sospita permanent d'actuar com una quinta columna, l'absència de drets civils per a la minoria àrap entrava en oberta contradicció en la voluntat de que l'Estat d'Israel fora democràtic. Els governants d'Israel varen aspirar des del principi a construir una societat verdaderament democràtica i, a pesar de totes les desconfiances, varen otorgar als àraps israelites la ciutadania israelita, lo que els permetia ser electors i elegibles des de pràcticament el primer moment, obligava a establir fòrmules que possibilitaren la seua participació política i cert grau d'integració en el sistema. Ademés de fer-los beneficiaris dels servicis socials associats a la ciutadania, varen dispondre d'una important autonomia comunitària tant en assunts locals com en els religiosos (que incloïa el dret de família).

En 1965 es va fer un primer intent de presentar una llista independent àrap per a les eleccions del Knéset, en el grup radical al-Ard formant la Llista Àrap Unida. La llista va ser, no obstant, prohibida per la Comissió Electoral Central israelita.

En 1966 la llei marcial es va alçar per complet, i el govern es va dedicar a desmantellar la majoria de les lleis discriminatòries, mentres que als ciutadans àraps se'ls garantisava, en teoria encara que no sempre en la pràctica, els mateixos drets que als ciutadans judeus.[27]

Des de 1967

L'any 1967 marca un punt d'inflexió en el història dels àraps israelites. Per un costat, la guerra dels Sis Dies, que se salda en l'ocupació israelita de Jerusalem Este, Franja de Gaza i Cisjordània (els tres territoris del Mandat que havien quedat fòra de les fronteres d'Israel), va supondre el contacte entre les poblacions palestines a un i un atre costat de la Llínea Verda per primera volta des de 1948. El tracte en uns palestins nacionalistes, obertament enfrontats a Israel i enquadrats en numeroses organisacions polítiques (tracte que va prendre en molts casos la forma de matrimoni) va supondre per als àraps d'Israel una renaixença de la consciència de la seua identitat palestina i l'aparició d'una ona d'activisme polític que té el seu cénit en la folga general del 30 de març de 1976. Les protestes del Dia de la Terra varen sorgir com a mostra de la resistència dels àraps israelites contra el confisc de terres en Galilea per part del govern israelita, que es venia produint des de temps arrere en el marc d'un programa de judaisació de la regió nortenya. Va haver enfrontaments que es varen saldar en sis àraps morts i numerosos ferits i detinguts, despertant el recort de la massacre de Kafr Qasim.

És en esta etapa quan s'escomença a fer forta la tradicional reivindicació dels àraps israelites per a que Israel deixe de definir-se com un Estat ètnic i es convertixca en Estat de tots els seus ciutadans, àraps o hebreus.

El segon element que marca un gir en la situació dels àraps d'Israel és el creiximent econòmic que es va produir despuix de la guerra. Això va supondre un recanvi en l'escala ocupacional, varen escomençar a eixercitar tasques abandonades per judeus enriquits (menudes empreses, capataços, subcontratistes...) a l'hora que deixaven els seus treballs físics no qualificats en mans d'obrers que aplegaven diàriament dels territoris ocupats. En tot, l'industrialisació àrap va ser chicoteta i completament depenent del mercat, els contractistes i les rets judeues, i no va tindre a penes accés a les ajudes estatals de que gojaven les empreses judeues. Les activitats més habituals són el processat d'aliments, el sector textil, el chicotet comerç, el transport i l'artesania.

En octubre de l'any 2000, despuix de la visita del cap de l'oposició israelita Ariel Sharon a l'Esplanada de les Mesquites i en el context de l'incipient esclat de la Segona Intifada, una série d'importants protestes varen tindre lloc en les comunitats àrap-israelites que varen anar durament reprimides per les forces de seguritat israelites, deixant un saldo de 13 manifestants morts i centenars de ferits i refrescant la memòria de la massacre de Kafr Qasim. Una comissió governamental en l'encàrrec d'investigar estos fets, coneguda com Comissió Or, va criticar a les forces de seguritat pel seu us excessiu de la força, va recomanar la cessació del ministre de Seguritat Interior d'Israel, Shlomo Ben Ami, i va senyalar a tres líders àrap-israelites per incitació a la violència.

Vore també

Referències

  1. ↑ «Report on Equality and Integration of the Arab Citizens in Israel 2001-2002». Archivat des de l'original, el 3 de març de 2016. Consultat el 12 d'agost de 2019.
  2. ↑ «Mossawa Centre». Archivat des de l'original, el 15 de febrer de 2008.
  3. ↑ «Ahead of Rosh Hashanah, Israeli population expected to top 10 million within weeks», The Times of Israel, 26 de setembre de 2024.
  4. ↑ Israel, David (17 de maig de 2017). «Statistics Bureau On Eve of Jerusalem Day: More Haredim, Fewer Residents». Jewish Press. Consultat el 24 de setembre de 2017.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 Berger, Miriam. «Palestinian in Israel», Foreign Policy, 18 de giner de 2019. Consultat el 22 de giner de 2019.
  6. ↑ 6,0 6,1 «A Status Report: Equality for Arab Citizens of Israel». Association for Civil Rights in Israel (14 de novembre de 2002). Archivat des de l'original, el 26 d'octubre de 2007.
  7. ↑ Adalah. «The Discriminatory Laws Database» (en anglés). Consultat el 22 de giner de 2019.
  8. ↑ «Israeli Arabs: History & Overview». Archivat des de l'original, el 19 de giner de 2017. Consultat el 23 de juny de 2016.
  9. ↑ nostres-germans-en-síria.html La Comunitat drusa d'Israel va demanar a Peres: “Ajuda per als nostres germans en Síria”
  10. ↑ The Druze in the Middle East: Their Faith, Leadership, Identity and Status. Nissim Dana. Sussex Academic Press, 1/1/2003. ISBN 1903900360. pàgina xi (en anglés)
  11. ↑ «Question of Palestine: Jerusalem». United Nations. Archivat des de l'original, el 5 de juny de 2001.
  12. ↑ Scott Wilson (30 d'octubre de 2006). «Golan Heights Land, Lifestyle Lure Settlers». Consultat el 5 de juny de 2007.
  13. ↑ «Plus de 841.000 enfants vivent sous li seuil de pauvreté en Israël». www.i24news.tv. Consultat el 4 de giner de 2020.
  14. ↑ «1.8 million Israelis, half of them children, live in poverty — government», The Times of Israel, 31 de decembre de 2019. Consultat el 7 de giner de 2020.
  15. ↑ See the use of the term "Arab inhabitants" in «The Arab Population of Israel 2003». Israel Central Bureau of Statistics. Archivat des de l'original, el 1 de decembre de 2007. Consultat el 27 de decembre de 2007.
  16. ↑ «Report of the Government Ministries - Activities in the Senar-Jewish Sector in 1997». Israeli Ministry of Foreign Affairs (2 de giner de 1998).
  17. ↑ Shabi, Rachel (19 d'octubre de 2010). «Israeli-Arabs fear for their future». The Guardian. Consultat el 20 d'agost de 2017.
  18. ↑ Amrawi, Ahmad (9 de decembre de 2003). «The Palestinians of 1948». al-Jazeera. Archivat des de l'original, el 10 d'octubre de 2006.
  19. ↑ «Biography of Ella Shohat». Middle East and Islamic Studies Department at NYU. Archivat des de l'original, el 30 de decembre de 2007.
  20. ↑ Naeim Giladi«The Jews of Iraq».The Link.31(2): 1–13.Consultat el 2006-10-31.
  21. ↑ Assamblea General de les Nacions Unides(1951-08-23)General Progress Report and Supplementary Report of the United Nations Conciliation Commission for Palestine
  22. ↑ Morris, Benny. «Israel and the Palestinians», Irish Claves, 21 de febrer de 2008. Consultat el 13 de març de 2010.
  23. ↑ «Benny Morris on fact, fiction, & propaganda about 1948 (Irish Claves)».
  24. ↑ Kodmani-Darwish, p. 126, Féron, pp. 37 and 40
  25. ↑ Féron, p. 94
  26. ↑ Stern, Yoav (21 de decembre de 2007). «President Peres apologizes for Kafr Qasem massacre of 1956». Haaretz. Consultat el 9 de juny de 2017.
  27. ↑ Kodmani, p. 126


Referències