Alfonso Rojo
| Alfonso Rojo López | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Periodiste i empresari | ||
| Naiximent: | 4 de decembre de 1951 | ||
| Lloc de naiximent: | Ponferrada, Lleó, Castella i Lleó, Espanya | ||
Alfonso Rojo López (Ponferrada, Lleó, 4 de decembre de 1951) és un empresari, periodiste, escritor, tertulià de televisió i corresponsal de guerra espanyol, actual director de Periodista Digital.
Biografia[editar | editar còdic]
És el major dels varons d'una família de 9 germans. Estudià la primària en el Colege de l'Esperit Sant de Ponferrada, i despuix d'un any intern en Alemània, prop d'Aquisgrà i un parell de cursos en el Colege de Sant Ignaci, va completar el bachillerat en el Sagrat Cor dels Jesuïtes, en Lleó.
Llicenciat en Dret i en Ciències de l'Informació, inicià la carrera de Dret en Santiago de Compostela i la va culminar, junt en la Llicenciatura de Ciències de l'Informació, en l'Universitat Complutense de Madrit.
Rojo va començar la seua trayectòria professional en l'any 1976 com a fotógraf en els inicis de Diario 16. En 1979, com a reporter de guerra, va conviure en els guerrillers sandinistes durant la guerra civil nicaragüenca i també estigué present en l'afonada del Mur de Berlín (1989).
En l'any 1972, sent encara estudiant universitari, fon contractat com a professor de tenis pel Club Cuartel de la Montaña de Madrit, activitat laboral que va seguir realisant fins a acabar la seua carrera i fer el servici militar. En 1976, a penes concloses les pràctiques com a sargent del IMEC en el CIR d'Alcalà d'Henares, i ya en les llicenciatures de Dret i Periodisme, es va integrar en la plantilla del recent naixcut Diario 16, inicialment com a auxiliar del laboratori i casi en seguida com a fotógraf.
En l'autumne de 1977, va decidir deixar el periòdic i marchar pel seu conte a Centreamèrica, a on començaven a prendre força moviments guerrillers com el del Front Sandiniste de Nicaragua o el Farabundo Martí de El Salvador. En 1978, ya com freelancer, va retornar a Centreamèrica, venent des d'allí reportages gràfics i lliteraris a diverses publicacions, tant espanyoles com a estrangeres.
En la Semana Santa de 1979, despuix d'entrar en els sandinistes en Estelí i ser estos derrotats, fon capturat per la Guàrdia Nacional del dictador Anastasio Somoza. Quan el conduïen nugat cap a la capital, aprofitant que el comboi baixava de velocitat en passar per un control i vore un nutrit grup de periodistes, Alfonso Rojo va botar de la caixa del camió. Encara que fon detingut casi de colp i repent pels soldats, Rojo va conseguir que els reporters presents en el lloc ho fotografiaren i inclús parlaren breument en ell.
Les imàgens varen aparéixer en multitut de periòdics del món, varen ser primera pàgina de diaris espanyols com El País, Diario 16 o Pueblo i varen facilitar que tres dies despuix, despuix de ser interrogat en El Chipote i ingressat en els calabossos de la Policia somocista, en Managua, fora entregat l'embaixador espanyol Gustavo de Arístegui, qui va facilitar la seua extradició a Guatemala i posterior enviament a Espanya.
Va retornar a Centreamèrica en l'estiu i va seguir com a freelancer per la regió fins al Nadal de 1980, quan Pedro J. Ramírez, nomenat uns mesos abans director de Diario 16, li va instar a tornar a Madrit i començar a treballar com a reporter de guerra permanent per al rotatiu. Des d'eixe moment, enllaçant un conflicte en un atre —inclús durant l'etapa que fon per primera volta corresponsal en Nova York— es va dedicar a viajar per tot lo món com enviat especial, cobrint des de les guerres d'Orient Mig a l'invasió soviètica d'Afganistan, passant per revolucions en Àfrica a colps d'estat en Bolívia, l'operació nortamericana en l'Illa de Granada a esclats socials en Cuba.
En l'any 1989, despuix de ser despedit Pedro J. Ramírez de Diario 16, va formar part de l'equip fundacional de El Mundo, diari en que ademés d'eixercir durant un any de corresponsal en els Estats Units, fon adjunt al director i corresponsal de guerra permanent. De totes les cobertures realisades entre 1989 i el Nadal de 2004, en que va deixar el rotatiu per discrepàncies personals en Pedro J. Ramírez i despuix de tancar un acort econòmic en Antonio Fernández Galiano, varen destacar l'afonada del Bloc Soviètic, el fi de l'URSS, la Caiguda del Mur de Berlín, Suràfrica, Afganistan, Líban i -sobretot- les dos Guerres del Golf -la Guerra del Golf (1991) i la Guerra d'Iraq (2003)-.
En l'any 1990, junt al neozelandés Peter Arnett, fon l'únic periodiste occidental que va permanéixer en Bagdad, baix el permanent bombardeig aliat. Fon en eixa etapa quan diaris com els britànics The Guardian o The Observer i italians com Corriere della Sera, varen començar a publicar les seues notes de forma regular, casi sempre baix l'epígraf ‘Testic Directe’. Durant la Guerra dels Balcans, estant en l'interior de la sitiada, Sarajevo va resultar ferit junt al fotógraf Georges Gobet. A finals de 2004, trencada la seua relació personal en Pedro J. Ramírez, deixa el diari El Mundo i es va integrar com a director periodístic i CEO en el diari online Periodista Digital, rellançant-ho fins a convertir-ho en un dels mijos online més influents en castellà del món.
Va compatibilisar la direcció de Periodista Digital en la publicació de columnes d'opinió, primer en el diari ABC i posteriorment en La Razón, aixina com en aparicions televisives en numerosos programes de debat de ràdio o televisió (La nòria (Telecinco, 2007-2012), El gran debat (Telecinco, 2012-2013) Al roig viu (La Sexta, fins a l'any 2013), El gat a l'aigua (Intereconomía fins a 2013) en Javier Algarra, El cascavell (13TV, des de 2013) en el programa de debat La nit en 24 hores (TVE, des de l'any 2013 fins a l'any 2016), en la taula política del programa d'Ana Rosa (Telecinco, fins a l'any 2014) en La Sexta Nit (La Sexta, 2011-2014), i La Vesprada En Cristina de Castella i Lleó Televisió. Des de novembre de 2014 fins a agost de 2015 va presentar en Telemadrid el programa de tertúlia Més Madrit.
Des de l'any 2018 es dedica en exclusiva a Periodista Digital.
En l'any 2020 Alfonso Rojo ocupa diversos càrrecs en les empreses: Zona Internet De Comunicación, S.L.; Periodista Digital, S.L. i Restaurante La Puerta Verde, S.L. Fins a 2018 fon l'administrador únic de Aldea Digital, S.L.
Obra[editar | editar còdic]
Alfonso Rojo ha publicat sis llibres periodístics i algunes noveles. Entre els seus títuls, destaquen:
- La comida del tigre (1980)
- Diario de la guerra (1991)
- Moscú sin brújula (1992)
- Yugoslavia, holocausto en los Balcanes (1992)
- La odisea de la tribu blanca (1993)
- Reportero de guerra (1995)
- El sonido del cascabel (1996)
- El ojo ajeno (1997)
- Instinto animal (1998)
- Pecado (2000)
- Matar para vivir (2002)
- Al filo de la navaja. Una vida como reportero de guerra (2017)