El soliloqui[1] és un discurs que genera una sola persona, dirigit tant a un sol receptor com cap a varis receptors (llectors, auditori, a una cosa, a un personage o a un narrador). El monòlec és un recurs utilisat en tots els gèneros lliteraris que pot trobar-se tant en poesia,[2] conte, periodisme, revistes, guions, discussió, teatre,[3] com en noveles i hi ha tres tipos de monòlec: el còmic, el dramàtic i l'interior.

Els monòlecs compartixen molt en comú en varis atres recursos lliteraris, inclosos soliloquios, apóstrofes i apartes. No obstant, existixen distincions entre cada u d'estos elements.


Característiques

 
L'actor Christopher Walken realisant un monòlec en una obra de teatre en 1984.

«El monòlec es diferencia del diàlec perque resalta el paper de l'interlocutor implementant interrogativas i referències, les exclamació són freqüents i atén de manera llimitada al mateix discurs. El personage no es dirigix a un interlocutor material sino que parla o pensa per a sí mateixa en autenticitat i desinhibición».[4]

El personage, es caracterisa per expressar-se a través de dos mijos: la veu i el pensament. Abdós procediments admeten dos modos d'expressió:  

  1. Enunciats de veu citada i diàlec: es referix a quan la veu està aïllada o en rèplica en atres personages.
  2. Enunciació de pensament: comprén el monòlec citat, monòlec auto citat, monòlec autònom i pensament referit. «Pero pot succeir que la veu i el pensament apareguen de modo tancat, és dir, s'oferixquen en la narració des de posicionaments més o menys solapados, produint-se, per tant, una certa gradació segons permaneixquen o no el enunciador o el subjecte cognitiu del personage».[5]


El monòlec dramàtic

En dramatúrgia, el monòlec, soliloquio, o escena unipersonal (que, en intervals o subrallats musicals, és el gènero lliterari del XVIII i XIX cridat melòlec, creat per el Pygmalion (1762) de Jean-Jacques Rousseau) és el gènero dramàtic en el que un personage reflexiona en veu alta expressant els seus pensaments, percepcions i emocions a sí mateix i, per tant, al públic. El monòlec dramàtic consistix en percebre damunt de l'escenari per part de l'actor més d'un personage, imprecisa les diferències que puguen existir dins de lo narratiu, lo dramàtic i lo poètic, manipulant el temps i l'espai en valdre's la comunicació intelectual o afectiva que es puga tindre entre dos o més subjectes.[6] Servix per a caracterisar als personages i per tant posseïx un gran valor sicològic, en ser una ferramenta d'introspecció. En eixe sentit, són famosos els monòlecs de les obres de William Shakespeare, com en Hamlet. El monòlec pot encobrir en realitat un diàlec que efectua un personage conseguixc mateix o que proyecta sobre un ser inanimado o desprovisto de raó per a contestar: una mascota, un quadro, una planta, una fotografia, etc. Inclús davant un cadàver que no pot respondre, com és el cas de 'Cinc hores en Mario, de Miguel Delibes. Un atre artificio és escriure una carta que no serà enviada i, per tant, no contestada: per eixemple, la Carta al pare, de Franz Kafka. Atres formes de proyecció del monòlec es donen quan es tracta de diaris personals. En freqüència, els seus redactors personalisen al diari com si fora un confident que mai pren la paraula.

Els monòlecs, en el teatre del Sigle d'Or espanyol, solia encomanar-se als sonets o a les dècimes i aixina, en comèdies a on existix un gran joc de caràcters, apareixen molts sonets, per eixemple en El gos del hortelano de Lope de Vega.

Encara que el monòlec és un recurs utilisat per tots els gèneros lliteraris , s'aproxima especialment al gènero líric per la seua insistència en el yo i en la subjetividad. I poden trobar-se monòlecs tant en el conte com en el periòdic o en la discussió.[7]

Per una atra part, la denominació monòlec dramàtic (vejau) denota també un gènero o modalitat de la lírica moderna creat en el posromanticismo del XIX per Alfred Tennyson i desenrollat i consolidat per Robert Browning, que encara seguix en voga entre els poetes culturalistas i en la poesia moderna en general.


El monòlec còmic

Artícul principal → Stand up.

El monòlec còmic és una tècnica teatral interpretada sempre per un comediante normalment de peu i sense cap tipo de decoració o vestuari especial. Normalment l'intérpret o monologuiste expon un tema o situació de la que va fent diverses observacions sempre des d'un punt de vista còmic en l'intenció de provocar la rialla. Durant el transcurs del monòlec el públic es va fent partícip de la situació en plantejaments moltes voltes ridículs i absurts, i en freqüència sol utilisar-se un to picante o reivindicatiu d'alguna cosa que sol ser una utopia. És molt típic vore monòlecs còmics en diferents locals de la vida nocturna (bars, películes, clubs, discoteques, etc.). La seua popularisació s'està incrementant notablement en els últims anys en Espanya, si be és un art que existix des de fa molt temps.


El monòlec interior o intern

El monòlec interior o intern, o fluix de consciència, és una tècnica que intenta plasmar en el paper el fluix de pressió del món real i el món interior, imaginat per algun dels protagonistes. En freqüència, en este tipo de lliteratura, resulta complicat dessifrar lo que ocorre. Normalment, els escritors utilisen llargues oracions que es mouen d'un pensament cap a un atre. En algunes ocasions, eviten utilisar signes de puntuació per a no trencar el fluix d'idees. També és una característica una sintaxis menys desenrollada, omissió de verps o atres elements conectors, canvis radicals del foc del pensament, interrupcions repentines o repeticions dubitatives. Aixina mateix, és freqüent l'ús de l'estil lliure indirecte (és dir, l'inclusió de pensaments del personage en el relat del narrador).

Durant el modernisme, varis escritors varen explorar els diferents móns que constituïxen la esfera privada (l'interior d'un mateixa, els seus desijos o ideals) en l'esfera pública (lo que es mostra a l'exterior), tema que, sobretot al modernisme britànic interessava com a reacció davant l'era victoriana.


Oïments

Als actors de teatre, i a voltes de cine i televisió, se'ls pot demanar que presenten monòlecs en oïments. Els monòlecs d'oïment demostren la capacitat d'un actor per a preparar una peça i realisar una actuació.[8] Estes peces generalment es llimiten a dos minuts o menys i, a sovint, es combinen en un monòlec contrastante: còmic i dramàtic; clàssica i contemporànea. L'elecció dels monòlecs per a un oïment[9] a sovint depén de l'obra o el paper.


Recursos lliteraris similars

Els monòlecs són similars als poemes, les epifanías i atres elements en el sentit de que en ells parla una sola "veu", pero hi ha diferències entre ells. Per eixemple, un soliloquio consistix que un personage relata els seus pensaments i sentiments a sí mateix i al públic sense dirigir-se a cap dels atres personages. Un monòlec són els pensaments d'una persona en veu alta.[10] Els monòlecs també es distinguixen dels apòstrofs, en els que l'orador o escritor es dirigix a una persona imaginària, un objecte inanimado o una idea.[11] Un atre similar és els apartes, que es diferencien no només per la seua llongitut (són més breus), sino també perque no són sentits pels demés personages, ni tan sols en situacions en les que llògicament deurien ser-ho (per eixemple, un diàlec entre dos personages interromput per l'intervenció d'un d'ells).[11]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ «Dramatic Monologue: An Introduction». Victorianweb.org (2003-03-10). Archivat des de l'original, el 7 de agosto de 2013. Consultat el 2013-08-16.
  3. ↑ «The Greatest Movie Speeches/Monologues of all time!». IMDb. Archivat des de l'original, el 2016-04-01. Consultat el 2018-04-29.
  4. ↑ Valles, J. R. (2002). Diccionario de teoría narrativa, Granada: Alhulia.
  5. ↑ Beltrán, Luis (1992). Palabras transparentes. La configuración del discurso del personaje en la novela, Madrid: Cátedra.
  6. ↑ Fobbio, Laura (2009). El monólogo dramático: interpelación e interpretación, Ciudad de México: Comunicarte, p. 18.
  7. ↑ Estébanez Calderón, Demetrio: Diccionario de términos literarios. Madrid: Alianza Editorial, 1996. ISBN 84-206-5251-2. Páginas 692-693.
  8. ↑ «Audition Monologues». Ace Your Audition. Archivat des de l'original, el 2010-07-14.
  9. ↑ «Monologues from Movies & Plays». Daily Actor (2018-10-04).
  10. ↑ «Soliloquio - Definición y más del Diccionario Merriam-Webster gratuito». Merriam-webster.com. Archivat des de l'original, el 7 de julio de 2023. Consultat el 2013-08-16.
  11. ↑ 11,0 11,1 «La tragedia de Romeo y Julieta de William Shakespeare». Pleasanton.k12.ca.us. Archivat des de l'original, el 2 de septiembre de 2013. Consultat el 2013-08-16.

Enllaços externs