Anar al contingut

Diàlec

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Diàlec (desambiguació).
Diàlec entre Goethe i Schiller.

El diàlec[1] és una manera de comunicació verbal o escrita en la que es comuniquen dos o més persones en un intercanvi d'informació, alternant-se el paper d'emissor i receptor.[2] Seguint esta definició, en un diàlec cal tindre en conte lo següent:

  • Per a que es produïxca el diàlec, és indispensable un intercanvi de papers entre els denominats interlocutors. Este canvi de papers entre emissor i receptor es denomina tandes de paraula o intervencions.[3]
  • Estrictament el diàlec és oral, pero també pot trobar-se escrit, com ocorre en les noveles. Al mateix temps s'utilisa signes no verbals, com són els signes paralingüísticos i els signes cinésicos. Entre els signes paralingüísticos destaca l'intensitat de la veu, i entre els signes cinésicos destaquen els gests i les postures.

També s'usa com la tipologia textual en la llingüística i en la lliteratura quan apareixen dos o més personages en usar el discurs diegético, cridats interlocutors. Raó per la qual constituïx la forma lliterària pròpia del mateix gènero (dramàtic), aixina mateix, es dividix en parlaments (retòrica) o oracions entre personages que es dirigixen mútuament la paraula.

Un diàlec pot consistir des d'una [[amab li]] conversació fins a una acalorada discussió sostinguda entre els interlocutors; empleat en gèneros lliteraris com la novela, el conte, la faula, el teatre o la poesia. En una obra lliterària, un bon diàlec permet definir el caràcter dels personages: la paraula revela intencions i estats d'ànim, en definitiva, lo que no es pot vore, per tant en això radica la seua importància. Esta modalitat exigix un gran esforç de creació, ya que obliga a penetrar en el pensament del personage, com en el cas de Edipo rei de Sófocles.

També es considera un gènero lliterari propi, sorgit en Grècia en els Diàlecs de Platón, continuat pels romans (Cicerón, per eixemple) i revitalisat en el Renaixença en llatí (Erasmo de Róterdam, José Luis Vives, etc.) i en llengües vulgars (Juan de Valdés, Pablo Mejía, etc.), Com tal posseïx tres tipos diferenciats: el diàlec platònic, el diàlec ciceroniano i el diàlec lucianesco. El platònic té com a objectiu trobar la veritat, con miras a un tema primordialmente filosòfic. El ciceroniano posseïx un marc paisagístic ben constituït, és de tema primordialmente polític, judicial i retòric en la finalitat de que en ell tenen cabuda llargues exposicions. En el lucianesco, aixina cridat pel seu creador, Luciano de Samosata, predomina l'intenció satírica i l'humor per això el tema pot ser molt variat, inclús fantàstic.


Com a gènero

Text més antic que existix de República de Platón


L'Antiguetat i l'Edat Mija

El diàlec com a gènero en Orient Mig i Àsia es remonta a obres antigues, com les disputes sumerio conservades en còpies de finals del tercer mileni abans de Crist,[4] Himnes de diàlec rigvédicos i el Mahabharata.

En Orient, En el Japó del XIII, el diàlec es va utilisar en importants obres filosòfiques. En els anys 1200, Nichiren Daishonin va escriure alguns dels seus escrits importants en forma de diàlec, descrivint una trobada entre dos personages per a presentar el seu argument i teoria, com en "Conversació entre un sabio i un home no allumenat" (Els Escrits de Nichiren Daishonin 1: pp.99-140, datat al voltant de 1256), i "Sobre l'establiment de l'ensenyança correcta per a la pau de la Terra" (Ibid., pp.6-30; datat en 1260), mentres que en atres escrits va utilisar un format de preguntes i respostes, sense l'escenari narratiu, com en "Preguntes i respostes sobre l'adopció del Sutra del Loto" (Ibid., pp.55-67, possiblement de 1263). L'sabio o la persona que responia a les preguntes s'entenia com l'autor.

En Occident, Platón (c. 437 a. C. - c. 347 a. C.) se li atribuïx comunament l'ús sistemàtic del diàlec com a forma lliterària independent.[5] Les fonts antigues indiquen, no obstant, que el diàlec platònic tenia els seus fonaments en el mim, que els poetes Sicilià havien cultivat mig sigle abans.[6] Estes obres, admirades i imitades per Platón, no han sobrevixcut i només tenim la més vaga idea de cóm varen poder ser representades.[7] Els Mims d'Herodas, que es varen trobar en un papir en 1891, donen una idea del seu caràcter.[8]

Platón va simplificar encara més la forma i la va reduir a una pura conversació argumentativa, deixant intacte l'element divertit del personage-dibuix.[9] Cap a l'any 400 a. C. havia perfeccionat el diàlec socrático.[10] Tots els seus escrits existents, llevat la Apologia i les Epístoles, utilisen esta forma.[11]

Despuix de Platón, el diàlec es va convertir en un gènero lliterari important en l'antiguetat, i es varen escriure vàries obres importants tant en llatí com en grec. Poc despuix de Platón, Jenofonte va escriure el seu propi Simpòsium; també es diu que Aristòtil va escriure varis diàlecs filosòfics a l'estil de Platón (dels que només sobreviuen fragments).[12]


Periodo modern fins a l'actualitat

Dos escritors francesos eminents varen prendre prestat el títul de la colecció més famosa de Luciano; tant Fontenelle (1683) i Fénelon (1712) varen preparar els Diàlecs dels morts.[5] Paralelament, en 1688, el filòsof francés Nicolas Malebranche va publicar el seu Diàlecs sobre Metafísica i Religió, contribuint aixina a la renaixença del gènero en els círculs filosòfics. En la lliteratura anglesa no dramàtica, el diàlec no es va utilisar àmpliament fins que Berkeley ho va amprar, en 1713, per al seu tractat, Tres diàlecs entre Hylas i Philonous.[9] Su contemporáneo, el filósofo escocés David Hume escribió Diálogos sobre la religión natural. Un ejemplo destacado de diálogo literario del XIX fue la obra de Landor Conversaciones imaginarias (1821-1828).[13]

En Alemània, Wieland va adoptar esta forma per a vàries obres satíriques importants publicades entre 1780 i 1799. En la lliteratura espanyola, els Diàlecs de Valdés (1528) i els de Vincenzo Carducci sobre la pintura (1633) són célebres. Entre els escritors italians de coleccions de diàlecs, seguint el model de Platón, es troben Torquato Tasso (1586), Galileo (1632), Galiani (1770), Leopardi (1825), i molts atres.[9]

En el XIX, els francesos varen tornar a l'aplicació original del diàlec. Les invencions de Gyp, de Henri Lavedan, i d'uns atres, que conten una anècdota mundana en ingeni i malícia en una conversació, presentarien provablement una estreta analogia en els mims perduts dels primers poetes sicilians. Escritors anglesos com Anstey Guthrie també varen adoptar la forma, pero estos diàlecs semblen haver trobat menys seguidors populars entre els anglesos que els seus homòlecs escrits per autors francesos.[14]

El diàlec platònic, com a gènero distint que presenta a Sócrates com a orador i a un o més interlocutors que discutixen alguna qüestió filosòfica, va experimentar una espècie de renaixença en el XX. Entre els autors que ho han amprat recentment es troba George Santayana, en el seu eminent Diàlecs en el llim (1926, 2.ª ed. 1948; esta obra inclou també com a interlocutors a personages històrics com Alcibíades, Aristipo, Avicena, Demócrito i Dionisio el Jove). També Edith Stein i Iris Murdoch varen utilisar la forma de diàlec. Stein va imaginar un diàlec entre Edmund Husserl (fenomenólogo) i Tomàs d'Aquino (realiste metafísic). Murdoch va incloure no només a Sócrates i Alcibíades com a interlocutors en la seua obra Acastos: Dos diàlecs platònics (1986), sino que també va incloure a un jove Platón.[15] Més recentment Timothy Williamson va escriure Tetralogo, un intercanvi filosòfic en un tren entre quatre persones en punts de vista epistemològics radicalment diferents.

En el XX, varen sorgir tractaments filosòfics del diàlec per part de pensadors com Mijaíl Bajtín, Paulo Freire, Martin Buber i David Bohm. Encara que divergixen en molts detalls, estos pensadors han propost un concepte holístico de diàlec.[16] Educadors com Freire i Ramón Flecha també han desenrollat un cos de teoria i tècniques per a utilisar el diàlec igualitari com a ferramenta pedagògica.[17]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Prisma, Equipo (2005). Prisma consolida (C1): método de español para extranjeros : prisma del profesor : nivel C1 (en es), Editorial Edinumen. ISBN 9788495986276. Consultat el 9 de febrero de 2018.
  3. ↑ Martínez, Laura Arroyo (3 de marzo de 2015). Comunicación en lengua castellana N3 (en es), Ideaspropias Editorial S.L.. ISBN 9788498395587. Consultat el 9 de febrero de 2018.
  4. ↑ G. J., y H. L. J. Vanstiphout. 1991. Dispute Poems and Dialogues in the Ancient and Mediaeval Near East: Formas y tipos de debates literarios en las literaturas semíticas y afines. Leuven: Department Oriëntalistiek.
  5. ↑ 5,0 5,1 Gosse, 1911.
  6. ↑ Kutzko, 2012, p. 377.
  7. ↑ Kutzko, 2012, p. 381.
  8. ↑ Nairn, John Arbuthnot (1904). The Mimes of Herodas, Clarendon Press, p. ix.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2  Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  10. ↑ (1995) Enciclopedia de Literatura de Merriam-Webster, Merriam-Webster, Inc, pp. 322-323. ISBN 9780877790426.
  11. ↑ Sarton, George (2011). La ciencia antigua a través de la edad de oro de Grecia, p. 405. ISBN 9780486274959.
  12. ↑ Bos, A. P. (1989). Teología cósmica y metacósmica en los diálogos perdidos de Aristòtil, p. xviii. ISBN 978-9004091559.
  13. ↑ Craig, Hardin; Thomas, Joseph M. (1929). «Walter Savage Landor», English Prose of the Nineteenth Century, p. 215.
  14. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada gos es
  15. ↑ Altorf, Marije (2008). Iris Murdoch and the Art of Imagining, Bloomsbury Academic, p. 92. ISBN 9780826497574. Consultat el 3 de mayo de 2022.
  16. ↑ Phillips, Louise (2011). id=b9ZwM1XEI4IC&pg=PA26 La promesa del diálogo: El giro dialógico en la producción y comunicación del conocimiento, pp. 25-26. ISBN 9789027210296.
  17. ↑ Flecha, Ramón (2000). Sharing Words: Teoría y práctica del aprendizaje dialógico, Lanham, MD: Rowman and Littlefield.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Diàlec&oldid=1649022»