Imperi bizantí baix la dinastia Ángelo

El Imperi bizantí és el terme usat convencionalment des del XIX per a descriure a la mitat d'Imperi romà d'orige ètnic i parla grega que va perdurar durant tota l'Edat Mija. Com la continuació directa de l'Imperi romà, Bizancio va sobreviure a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident durant l'Antiguetat tardana i va continuar existint fins a la seua conquista pel Imperi otomà en 1453. Durant este temps, moltes dinasties imperials diferents varen governar sobre l'imperi; en el context de l'història bizantina, el periodo c. 1185-c. 1204 va estar baix la dinastia Ángelo.

Els Ángelos varen pujar al tro despuix de la deposición d'Andrónico I Comneno, l'últim Comneno de llínea masculina en pujar al tro. Els Ángelos eren descendents de dònes de la dinastia anterior. Mentres varen estar en el poder, els Ángelos no varen poder detindre les invasions dels turcs del Sultanato de Rum, l'exitós alçament i resurrecció del Imperi búlgar, i la pèrdua de la costa dálmata i gran part de les àrees balcàniques guanyades per Manuel I Comneno al Regne d'Hongria.

Una combinació d'incompetència i lluites intestinas amargues entre l'èlit va vore a Bizancio perdre permanentment la seua capacitat financera i poder militar; les seues polítiques prèvies d'obertura en Europa occidental, seguides de la repentina Massacre dels Llatins baix Andrónico, havien precedit al govern dels Angelo fent enemics entre els estats d'Europa Occidental. El carpiment de l'imperi baix la dinastia va invitar al fi de l'Imperi bizantí centrat en Constantinopla quan en 1204 soldats de la Quarta Creuada varen derrocar a l'últim emperador Ángelo, Allunte V Ducas.

La Quarta Creuada és vista hui pels historiadors com la sentència de mort de l'Imperi Bizantí. Per lo tant, no és exagerat sugerir que els Ángelo varen conduir a Bizancio a la seua desaparició definitiva. Cada emperador de la dinastia Ángelo va ser depost o assessinat, en l'excepció d'Isaac II Ángelo, que va ser restaurat per un breu temps despuix del seu deposición.

Antecedents

El final de la Restauració Comneno

Allunte II Comneno

Quan Manuel I Comneno va morir el 24 de setembre de 1180, li va succeir el seu fill Allunte, d'11 anys. Va passar "tota la seua vida jugant o perseguint, i va contraure varis hàbits de perversidad pronunciada". En conseqüència, este chiquet, incapaç de governar física i mentalment, va governar en una regència dirigida per la seua mare, María d'Antioquía. Les seues conexions sanguínees franques li garantisaven l'odi de l'Imperi ya que el Principat d'Antioquía era en eixe moment un dels vassalls més rebels de Bizancio.

L'odi cap als llatins havia creixcut en tot l'Imperi i la capital, principalment per les celosies dels comerciants bizantins per les polítiques pro occidentals de Manuel Comneno i el seu yayo patern, Allunte I, els generosos térmens del qual comercials en la República de Venècia. varen vore l'establiment d'una colónia franca en la capital. Després, María va decidir nomenar a un impopular bizantí pro occidental també cridat Allunte Comneno, nebot de Manuel, per a ser el seu principal assessor en la regència. Es diu que "estava acostumat a passar la major part del dia en el llit ... cada volta que apareixia el sol, buscava l'obscuritat, com una béstia salvage; gojava fregant-se les dents en descomposició i posant-se nous en lloc dels que havien caigut en la vellea.

Andrónico I Comneno

L'incompetència de la regència d'Allunte va dur a molta corrupció en tot l'Imperi. No és d'estranyar, per tant, que Andrónico Comneno, net d'Allunte I, decidira que era el moment adequat per a alçar-se en rebelió contra l'Emperador. Andrónico tenia més de 6 peus (1,8 m) d'altura; els seus afalacs varen furtar els cors de moltes dònes nobles i en això varen guanyar l'ira dels seus esposos. Exiliat per Manuel Comneno, va retornar en 1180 despuix de la seua mort. A pesar de la seua edat de 64 anys en 1182, Andrónico va mantindre la bona apariència de les seues quaranta. En agost d'eixe any, Andrónico va iniciar una rebelió marchant cap a la Capital. L'eixèrcit i l'armada no varen dubtar en unir-se a ell i pronte va esclatar una rebelió en Constantinopla en nom d'Andrónico. Després es va produir la massacre de llatins, i les dònes, els chiquets i inclús els malalts en els hospitals de la capital no varen mostrar pietat. Els drets comercials dels venecians, otorgats per Allunte casi un sigle abans, també varen ser revocats. Estes accions varen convertir a l'imperi en un enemic poderós en Europa occidental. L'emperador i la seua mare, María d'Antioquía, varen ser enviats a una vila imperial.

María Comneno, filla de Manuel Comneno de la seua primera esposa Bertha de Sulzbach, va ser enverinada junt en el seu espós Renier de Montferrato. Després, la mare d'Allunte, María d'Antioquía, va ser estrangulada en la seua cela. Quan Andrónico finalment va ser coronat coemperador en setembre de 1183, va esperar dos mesos abans de desfer-se d'Allunte II. Després, va prendre a la seua esposa Inés de França, de 12 anys, per a sí mateixa, consumant el matrimoni.

Al principi, Andrónico va governar sabiamente: va escomençar atacant la corrupció en recaptar els imposts i l'administració de l'imperi. En poc temps, el seu dur govern de l'Imperi va donar lloc a enemics en tots els racons del mateix; els aristócrates en Anatolia estaven conspirant contra el seu govern, Isaac Comneno va declarar a Chipre un regne independent i Béla III d'Hongria, anteriorment compromés en María Comneno, va escomençar a saquejar ciutats a lo llarc de Dalmacia i Croàcia. No obstant, estes calamitats no varen anar res en comparació a la tormenta que havia permaneixcut latent, els normandos del Regne de Sicília.

Entre finals de 1184 i principis de 1185, Guillermo II de Sicília va reunir una hueste de 80 000 soldats i mariners i uns 200–300 barcos per a conquistar l'imperi. Andrónico, a pesar de la seua gran reputació militar, va quedar paralisat per l'indecisió. La guarnició en Durrazo no tenia recaptes per a un sege i els defensors es varen rendir sense resistència. L'enorme eixèrcit normando va continuar marchant cap a l'est, saquejant ciutats sense cap intent dels bizantino d'atacar-les. Finalment, varen aplegar a Tesalónica, la segona ciutat de l'imperi. Els normandos coneixien molt ben l'importància de la ciutat: el seu port li donava el control del mar Egeo i el seu fàcil accés a la mar la convertia en una joya en el Mediterràneu que rivalizaba inclús en Constantinopla. No obstant, els bizantino varen fer poc per a detindre una brutal massacre, violació i profanació de les iglésies i edificis en l'interior. Un croniste contemporàneu va escriure: "Estos bàrbars... varen dur la seua violència al peu dels altars. Es pensava estrany que desijaren destruir els nostres íconos, usant-els com a combustible per als fòcs en els que cuinaven. Més criminal encara, ballaven sobre els altars davant els quals tremolaven els àngels, i cantaven cançons profanes. Després es pixaven per tota l'iglésia, inundant els pisos en la seua orina".

Més tart, l'eixèrcit normando va marchar terra adins cap a Mosinópolis, a mig camí de Constantinopla. La població en eixe moment era d'uns 300 000 i qualsevol tumult popular significaria el fi del règim impopular d'Andrónico. Els seus esforços per a contindre l'amenaça de "els bàrbars" varen ser de doble naturalea: va reunir una força de 100 barcos en la capital i va dur tropes per a enfortir els murs de Constantinopla.

No obstant, no seria Andrónico qui lluitaria contra els normandos, sino Isaac Angelos, bisnieto d'Allunte I, va ser predit per un endevine que algun dia governaria l'imperi. Andrónico no va poder soportar tal profecia i va ordenar el seu arrest immediat pel cortesano Esteban Hagiocristoforites. Açò va resultar contraproduent per a Andrónico, en Isaac matant a Esteban i despertant als ciutadans dins d'Hagia Sophia per a alçar-se en un tumult. Les presons es varen obrir i els presoners es varen unir a la gresca. Andrónico sembla haver pres açò a la llaugera, com una atra rebelió més per a destruir; solament quan els guàrdies del palau es varen negar a obedir-ho es va donar conte de la magnitut del perill. Planejava escapar en la seua esposa adolescent Inés de França i la seua concubina Maraptike a bordo d'una galera. Va ser atrapat ans que poguera escapar i va sofrir molt per això: "Ho varen colpejar, ho varen llapidar, li varen tirar fem. Una dòna dels carrers li va tirar aigua hervir sobre el cap ... Després ho varen penjar dels seus peus a un camello i ho varen arrastrar. Finalment, despuix de molta agonia, va morir, duent-se la mane restant a la boca; lo que va fer en opinió d'alguns, per a que poguera chuplar la sanc que fluïa d'una de les seues ferides".

Isaac II Angelo

El regnat d'Isaac II va seguir un patró similar al del seu predecessor. Va heretar un imperi en crisis, els normandos en l'oest (principal motiu d'esta crisis), a sol 200 milles (320 km) de Constantinopla, no varen desaparéixer en la rebelió. Reunint a tots els soldats que podien salvar-se en les rodalies, Isaac va ordenar a Alexios Branas, el seu general més capaç, que expulsara als normandos, que havien perdut tota disciplina i s'havien tornat massa confiats i grossos en la seua anticipació d'una victòria fàcil en la capital. Despuix d'una chicoteta pero desmoralizadora derrota per als normandos, varen escomençar les negociacions. No obstant, els grecs estaven ansiosos per acabar en l'enemic i un atre assalt de Branas va provocar la destrucció de l'eixèrcit normando.

En absència del principal eixèrcit bizantí, els búlgars també es varen rebelar baix Pedro IV de Bulgària. El moment no podria haver segut millor, ya que Bizancio encara s'estava recuperant d'un colp sanguinós i una invasió desastrosa. Isaac va resoldre pacificar la rebelió búlgara en força i va encapçalar una expedició militar al nort. L'eixèrcit bizantí va ser emboscat d'una manera que recorda la batalla de Manzikert i el fiasco anterior en Pliska. L'últim intent de fer complir l'autoritat bizantina sobre Bulgària va coincidir en els últims intents genuïns d'Isaac de dirigir l'Imperi; segons els estudiosos, a partir de llavors, les polítiques d'Isaac rara volta varen ser més que reaccionàries.

El recent resentiment antilatino en l'Imperi va dur als estats creuats a perdre la seua protecció de Bizancio. No obstant, mentres que els estats creuats no deurien i no varen confiar en Bizancio per a la seua protecció, els bizantino sí ho varen fer, ya que va mantindre l'agressiu expansionisme del Islam baix control. Açò no podria estar més llunt de la veritat pel que fa al Principat d'Antioquía. En la caiguda de Jerusalem en 1187 davant Saladino, va ser Europa occidental la que immediatament va representar una amenaça per a l'Imperi. Una nova Creuada va ser declarada pel recentment elegit Papa Gregorio VIII.

Molts varen respondre al cridat i un eixèrcit d'uns 200 000 en total va participar -aproximadament 150 000- 100 000 hòmens varen ser enviats solament pel Sacre Imperi Romà, un rival natural de Bizancio a la reclamació imperial. El rei Enrique II d'Anglaterra va morir i no va complir el seu vot creuat. No obstant, el seu fill i successor, Ricardo I d'Anglaterra, va fer el vot i, junt en el seu rival, Felipe II de França es va llançar a la mar per a recuperar Terra Santa. Els tres creuats tenien alguns punts que saldar en Bizancio: Ricardo era cunyat de Guillermo II de Sicília a través del matrimoni d'este últim en la seua germana Juana d'Anglaterra. Ell demostraria ser tan aventurer com el seu parent. Felipe havia sentit parlar dels sofriments de la seua pròpia germana, Inés de França. Cap d'estos es compararia en el perill que representa Federico I, Sacre Emperador Romà. En casi setanta anys, Federico havia barallat en moltes batalles i acusat a tota costa en la busca de la victòria. Per lo tant, no hi havia dubte de que el seu eixèrcit destruiria tot al seu pas al seu camí a Jerusalem en facilitat, sempre que l'Imperi Bizantí li donara els mijos per a fer-ho.

Tercera creuada

Artícul principal → Tercera Creuada.

La Tercera Creuada va partir aixina en l'objectiu de fer retrocedir als "infels" que havien pres Jerusalem. La ruta marítima de Ricardo i Felipe significava que no tindrien que dependre de les seues contraparts gregues per a obtindre suministraments o permís per a passar. L'estranya excepció es va produir quan Ricardo va esclafar la rebelió d'Isaac Comneno i es nega a tornar l'illa de Chipre a Bizancio, usant-la per a domar al seu vassall rebel Guy de Lusignan, ex Rei de Jerusalem. El nou Regne de Chipre existiria des de 1192 a 1489 abans de ser anexat per la República de Venècia.

La marcha de Federico va ser un assunt diferent. El seu eixèrcit era massa gran per a qualsevol flota imperial i va prendre la ruta terrestre a través d'Anatolia. Mentres s'acostava a Bizancio, Stefan Nemanja, de l'estat serbi de Raš@ka, i el mencionat Pedro IV de Bulgària, varen concloure apresuradamente una aliança anti-bizantino en el Sacre Emperador Romà. Isaac va decidir enviar al seu eixèrcit a trobar-se en Federico, pero el pla va fracassar quan el comandant de l'eixèrcit va iniciar negociacions secretes per a derrocar a Isaac.

En pànic per l'arribada repentina i marejant de l'eixèrcit oponent, Isaac es va negar a oferir respal a Federico, encarcerant als seus enviats. Furiós per esta "traïció grega", Federico va ordenar al seu fill Enrique, rei dels romans, que s'havia quedat en Alemània, que demanara permís al papa Clemente III per a atacar als cristians grecs. Una flota imperial occidental també es va movilisar per al transport per a creuar en Àsia mentres preparava un assalt a Constantinopla. En donar-se conte de que estava condenat de qualsevol manera, Isaac va decidir permetre que els creuats creuaren els Dardanelos, un creuament més alluntat de Constantinopla que el Bósforo, i va proporcionar el transport requerit per a una tasca tan immensa.

Isaac no va poder aprofitar el caos de l'eixèrcit dels creuats. Mentres marchava per la península d'Anatolia, es va trobar en freqüents incursions turques, a pesar dels gests oficials d'amistat del Sultanato de Rûm baix Kilij Arslan II. No soportant quedar-se i no fer res, Federico saquege Iconium, capital del Sultanato, abans de continuar. Isaac no va prendre l'iniciativa i Kilij Arslan II va retornar més vesprada per a reclamar la seua capital caiguda. L'eixèrcit de Federico després es dissoldria llenta pero segurament en acabant de que el Sacre Emperador Romà fora trobat mort (es presumix que es va ofegar en un riu, va sofrir un atac al cor o potser abdós). Estos soldats cansats farien més saquejos i danys quan es retiraren a Europa.

Mentrestant, la Tercera Creuada va conseguir un èxit efímer: despuix d'algunes victòries indecises contra Saladino, Ricardo es va vore obligat a partir cap a França, a on varen aplegar rumors de traïció planejada pel seu germà menor Juan, Senyor d'Irlanda, i de les intencions del seu ex aliat Felipe II, que havia abandonat la Creuada poc despuix del Sitie d'Acre, per a conquistar el Ducado de Normandia.

Creuada de 1197

Artícul principal → Creuada de 1197.

Una atra creuada menor va ser proposta pel nou Emperador del Sacre Imperi Romà, Enrique VI. L'ex rei de romans havia succeït al seu pare Federico i era lliure de perseguir noves campanyes. No obstant, pronte es desviarà en una campanya contra Tancredo de Sicília, reclamant el tro en nom de la seua esposa Constanza de Sicília. En el Sacre Imperi Romà i el Regne de Sicília lluitant entre sí, els seus dos principals rivals occidentals varen deixar de pertorbar a l'Imperi Bizantí fins que Enrique VI va guanyar esta guerra en 1194.

Despuix d'esta victòria, Enrique VI va decidir recomençar la seua creuada contra els sarracenos. En la Pasqua de 1195, va escriure una severa carta a l'emperador bizantí Isaac Ángelo exigint un gran tribut per a pagar les seues tropes mercenàries. No obstant, Isaac va ser derrocat en un colp d'Estat pel seu germà major Allunte III Ángelo. Emperador sumament incompetent, immediatament es va sometre a les demandes d'Enrique VI, fonent relíquies valioses per a obtindre la riquea necessària per a pagar a Enrique VI.

No obstant, tot açò es desperdiciaria quan Enrique VI va morir de febra en Messina el 28 de setembre de 1197. Despuix de la seua mort, molts dels nobles de major ranc varen abandonar la creuada per a protegir els seus interessos en el Sacre Imperi Romà. Quan va esclatar la guerra civil poc despuix, la creuada es va trobar sense líder i en 1198 els creuats es varen retirar a Tir i es varen embarcar cap a la seua llar. El resultat va ser que la creuada va tindre l'efecte perjudicial de destruir la dignitat i la riquea de Bizancio i no ajudar-la contra els turcs. No obstant, deu dir-se que els bizantino despuix de 1180 no varen tindre plans sérios per a reclamar Anatolia dels turcs, per lo que la cantitat de territori que Enrique VI o el seu predecessor, Federico I, varen prendre va poder haver tingut poca importància a llarc determini.

Quarta Creuada

Artícul principal → Quarta Creuada.

Mapa de la creuada

En 1198, el papa Inocencio III va abordar el tema d'una nova creuada a través de llegats i cartes encíclicas. Hi havia pocs monarques disposts a liderar la Creuada; Ricardo I d'Anglaterra estava lluitant contra el seu antic aliat creuat Felipe II Augusto. Mentrestant, el Sacre Imperi Romà estava sent devastat per la guerra civil, [13] ya que Felipe de Suabia i Otón de Brunswick havien segut elegits reis d'Alemània per faccions rivals. El dividit Sacre Imperi Romà no estava en condicions d'ajudar al seu rival en autoritat religiosa en cap empresa militar.

En canvi, el Papa va buscar nobles disposts a liderar la Creuada, de la mateixa manera que la Primera. Teobaldo III, comte de Champagne, va ser vist com el candidat ideal per a liderar la creuada. La seua mare, María de França, era filla de Luis VII de França i la seua primera esposa, Leonor d'Aquitània, convertint a María en una mija germana paterna de Felipe II de França i mija germana materna de Ricardo I d'Anglaterra, lo que li va permetre a Teobaldo per a reclamar dos exlíderes de les Creuades com els seus tios. El seu germà major, Enrique II, comte de Champany, ya havia servit com consorte de la reina Isabel I de Jerusalem, donant a Teobaldo una atra relació creuada prominent.

Teobaldo va propondre un nou enfocament per a les creuades: en lloc d'atacar el territori de la dinastia ayubí, que estava ben defesa despuix de la seua recent derrota del Imperi selyúcida i rodejada de faccions islàmiques aliades, es podria dirigir un esforç més fructífer contra Egipte, que era per llavors el centre del poder musulmà en l'Alce, pero que tenia la majoria de les seues millors tropes fent campanya en l'est. Egipte hauria donat als creuats immensos recursos i acurtat les seues llínees de suministrament; la població cristiana local també hauria reduït el gran problema de la mà d'obra.

La creuada va ser mal des del principi: Teobaldo va morir en 1201 i l'eixèrcit que va aplegar a Venècia en l'estiu de 1202 era un terç del tamany que s'hi havia previst (quatre mil cinccents cavallers, nou mil escuders, s'esperaven vint mil hòmens armats). En conseqüència, no hi havia suficients diners per a pagar als venecians, la flota dels quals va ser contractada pels creuats per a dur-els a Egipte. La política veneciano baix el vell i cego pero encara ambiciós Dux Enrico Dandolo estava potencialment en desacort en la del papa i els creuats, perque Venècia estava estretament relacionada comercialment en Egipte.) En eixe moment, els enviats venecians discutien térmens comercials en els egipcíacs, pero al final es va decidir que tals discussions els haurien permés enganyar als egipcíacs.