Anar al contingut

Creuada de 1197

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a la Creuada alemana de 1096 vore persecució dels judeus durant la Primera Creuada.


La creuada de 1197, també coneguda com la creuada d'Enrique VI (en alemán: Kreuzzug Heinrichs VI) o la creuada alemana (Deutscher Kreuzzug) va ser una creuada convocada per l'emperador Hohenstaufen Enrique VI en resposta a l'abortat intent del seu pare, l'emperador Federico I Barbarroja durant la Tercera Creuada en 1189-1190. Per això la campanya militar també es coneix com la creuada de l'Emperador (fent-se eco del nom «creuada del Rei» otorgada a la Tercera Creuada).[1] Mentres les seues forces ya estaven camí a Terra Santa, Enrique VI va morir abans de la seua partida en Messina el 28 de setembre de 1197. El conflicte que va sorgir pel tro entre el seu germà Felipe de Suabia i el rival Otón de Brunswick va fer que molts dels creuats d'alt ranc retornaren. al regne de Germania per a protegir els seus interessos en les següents eleccions imperials.[2] Els nobles que varen continuar la campanya varen capturar la costa d'Llevant mediterràneu entre Tir i Trípoli abans de retornar a Alemània. La Creuada va terminar abruptament despuix de la caiguda de les ciutats de Sidón i Beirut en 1198.[2]

Context

El 2 d'octubre de 1187, el sultà ayubí Saladino hi havia capturat Jerusalem i gran part dels estats creuats. En un esforç per reclamar els estats d'ultramar, es va convocar la Tercera Creuada pels reis Felipe II de França i Ricardo I d'Anglaterra i per l'emperador Federico I del Sacre Imperi Romà Germànic en 1189. Federico va partir en un eixèrcit enorme, va derrotar a un contingent selyúcida prop de Philomelion i va capturar Iconium, pero inesperadament va morir en ofegar-se en el riu Göksu, prop de Silifke, en Cilicia.

Despuix de la seua mort, la hueste de creuats alemans de Federico, en un total d'entre 12−15 000 hòmens, es va dissoldre i un contingent molt més chicotet liderat pel fill de Federico, el duc Federico V de Suabia, va continuar cap a Terra Santa,[3][4] a on es varen unir al lloc d'Acre (1189-1191). La creuada va terminar en 1192 en el Tractat de Ramla, subscrit pel sultà Saladino i el rei Ricardo Cor de León, establint-se un armistici de tres anys i permetent als musulmans retingueren el control de Jerusalem, mentres que els creuats conservaven Acre, Jaffa, i atres ciutats costeres clau.

Erro al crear miniatura:
Enrique i el papa Celestino, del Liber ad honorem Augusti, de Pedro d'Eboli, 1196

Enrique VI, elegit rei dels romans en 1169, va succeir al seu pare Federico i va ser coronat com emperador del Sacre Imperi pel papa Celestino III en 1191. En la seua lluita en els príncips imperials per a impondre la seua successió, la marea va canviar al seu favor quan el retornat rei creuat Ricardo va ser capturat en Àustria i solament va ser lliberat contra un jurament de llealtat i el pagament d'un enorme rescat. En 1194, Enrique va poder afirmar les demandes d'herència de la seua esposa Constanza en conquistar el regne de Sicília. En declarar una nova Creuada per a reconquistar Jerusalem, Enrique es va remetre a un acort en el papa Celestino III per a reconéixer el seu domini sobre Sicília. Entretant, el sultà Saladino ya havia mort en 1193 i es va desencadenar un conflicte per la seua successió en les terres dels ayúbidas. En 1195, terminava l'armistici subscrit pel rei Ricardo . En vista d'estos desenrolls favorables, l'emperador esperava continuar l'impuls de la campanya anterior.

Enrique VI va decidir traure ventaja de l'amenaça de força que el seu pare havia eixercit contra l'Imperi bizantí, afectat per les rebelions en Sèrbia i Bulgària, aixina com per les incursions selyúcidas. L'emperador Isaac II Ángelo havia mantingut estrets vínculs en el rei ursurpador siciliano Tancredo de Lecce, que havia segut derrocat en abril de 1195 pel seu germà Allunte III Ángelo. Enrique va aprofitar l'ocasió per a exigir un tribut i va enviar una carta amenazadora a l'emperador bizantí per a finançar la creuada planificada. Allunte immediatament es va sometre a les demandes tributàries i va exigir alts imposts als seus súbdits per a pagar als creuats 5000 lliures d'or. Enrique també va forjar aliances en el rei Aimerico de Chipre i el príncip León de Cilicia.

Cridada a la Creuada

Erro al crear miniatura:
Federico d'Àustria en el viage a Terra Santa, pedigree de Babenberg, monasteri de Klosterneuburg, ca. 1490

Durant la Semana Santa (març) de 1195, l'emperador Enrique va fer una promesa i en les celebracions de Pasqua en Bari va anunciar públicament la Creuada. El pla original d'Enrique en abril de 1195 era movilisar una força de 1500 cavallers i 3000 sargents, pero este total s'excediria es molt.[5] En l'estiu viajava per Alemània per a guanyar seguidors. A pesar de l'estancament de la Tercera Creuada, un gran número de nobles varen respondre,[2] entre uns atres l'arquebisbe Conrado de Mainz, l'archicanciller de Germania i l'arquebisbe Hartwig de Bremen, nou bisbes —inclosos Wolfger de Passau, Conrado d'Hildesheim—, cinc ducs —Enrique I de Brabante, Bertoldo IV de Merania, Federico d'Àustria, el seu tio Enrique de Mödling i el cosí de l'emperador Hermann I Landgrave de Turingia— i varis comtes —inclosos Enrique V del Rin, Meinhard II de Gorizia, Eberhard de Dörnberg—. Un gran número de nobles menors també es va unir a la Creuada i en poc temps, d'acort en Arnold von Lübeck en el seu Arnoldi Chronica Slavorum, una poderosa hueste militar de 60 000 hòmens, incloent 7000 cavallers germans, estava en camí.[6] Un croniste contemporàneu va donar una estimació més baixa de 4000 cavallers i una cantitat desconeguda d'infanteria.[6] L'historiadora alemana Claudia Naumann va sugerir en 1994 que la Creuada tindria 16 000 hòmens, incloent 3000 cavallers.[5] Bretislaus III, Duc de Bohèmia havia acceptat unir-se a la Creuada en la Dieta de Worms en decembre de 1195, i planejava fer-ho, fins que va caure malalt i va morir el 15 o el 19 de juny de 1197.

En març de 1197, Enrique es va dirigir al regne de Sicília. Els creuats es varen embarcar per a Acre, mentres que l'emperador primer va tindre que reprimir un tumult armat en Catania. Una força de 3.000 soldats sajones i renanos en 44 barcos baix el mando del comte Palatino Enrique V i de l'arquebisbe Hartwig de Bremen va salpar del nort d'Alemània i va aplegar a Messina en agost, a on es varen fusionar en les tropes de l'emperador i varen navegar cap al Mediterràneu oriental.[5] Encara en Sicília, fòra per a caçar prop de Fiumedinisi en agost, l'emperador Enrique va emmalaltir en ariçonada, possiblement de malaria. Va morir el 28 de setembre ans que poguera salpar cap a Terra Santa.

Vore també

Artícul principal → .

Notes

  1. ↑ The Crusades, C. 1071-c. 1291 By Jean Richard, Jean Birrell, pag. 237.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Norwich, John Julius (1997). A Short History of Byzantium, New York: Vintage Books, pp. 298.
  3. ↑ Loud, 2010, p. 19.
  4. ↑ Norwich, John Julius (1997). A Short History of Byzantium, New York: Vintage Books, pp. 297.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Loud, 2014, p. 160.
  6. ↑ 6,0 6,1 Loud, 2014, p. 159.

Referències

L'artícul de la Wikipedia en anglés arreplega les següents fonts:
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Creuada_de_1197&oldid=1469495»