Eslaus polabios
Els eslaus polabianos eren un conjunt de tribus eslaves que vivien a lo llarc del riu Elba, entre la mar Bàltica i els Sudetes. Estes tribus varen ocupar la regió a finals del primer mileni i es dividien en els següents grups:
Eslaus polabios
Abroditas
- Kissini (Kessiner, Chizzinen, Kyzziner)
- Circipanos (Zirzipanen)
- Tollenser
- Redarier
- Ucros (Ukr(an)i, Ukranen)
Es germanizaron al final de l'Edat Mija. Germans i francs es referien a ells com wendos, que era el terme utilisat generalment per als eslaus occidentals.
El terme "polabio" o "polabiano" deriva d'una paraula en eslau occidental i fa referència a les localitats a lo llarc del Elba (en chec Labe).
Els polabios, que varen donar nom a este grup, es consideren actualment extints.
Com atres societats eslaves occidentals, els eslaus polabios varen estar en contacte en els pobles de l'Europa Occidental i varen ser influenciats pel Sacre Imperi Romà Germànic, en el que compartien una afiliació política.[1]
Despuix de la profunda divisió cultural dels eslaus occidentals, els polabios es varen convertir al catolicisme, veent-se influïts per l'Iglésia llatina i les nacions de l'Europa Occidental, diferència dels atres dos principals pobles eslaus, puix els eslaus orientals i meridionals es varen convertir a l'ortodòxia cristiana, entrant en el radi d'influència del Imperi bizantí.
Història
Els eslaus polabios varen substituir a les tribus germàniques que havien emigrat en els sigles I al VI durant l'era de les grans migracions. La seua àrea d'assentament va permanéixer prou estable a lo llarc del VIII. Carlomagno va contractar als obroditas com a aliats en la seua campanya contra els sajones rebels d'Holstein. Moltes de les tribus eslaves es varen convertir en dependències de l'Imperi carolingio i els francs varen crear la Marca Soraba per a defendre's contra els sorbios. Eginardo en el seu "Vita Karoli Magni" descriu una expedició al territori eslau dirigida pel propi Carlomagno en l'any 798. Les campanyes alemanes contra els eslaus varen escomençar en sério durant la dinastia otónida. Enrique el Pajarero va atacar als eslaus en vàries campanyes en la seua cavalleria. Durant els regnats d'Enrique i el seu fill Otón I, es varen fundar vàries marques per a protegir les adquisicions en l'est.
Despuix de la mort de Gerón I en l'any 965, la Marca Geronis es va dividir en la Marca del Nort, la Marca de Lusacia i la Marca de Turingia, esta última dividida en les de Zeitz, Merseburg i Meissen. Els bisbat com Magdeburgo, Brandemburgo i Havelberg es varen crear per a recolzar la conversió dels eslaus al cristianisme. Despuix de la derrota d'Otón II en la batalla de Stilo en l'any 982, els eslaus pagans es varen rebelar contra els alemans a l'any següent i varen destruir els bisbat d'Havelberg i Brandeburgo. Alguns eslaus varen alvançar pel Elba en territori sajón, pero es varen retirar quan el duc cristià de Polònia Miecislao I, els va atacar des de l'est. El Sacre Imperi només va conservar el domini nominal sobre els territoris eslaus entre l'Elba i l'Oder. A pesar dels esforços dels misionero cristians, la majoria dels polabos veen a Jesús com un "deu alemà" i va permanéixer pagana.
El príncip obrodita Udo i el seu fill Gottschalk varen expandir el seu regne per mig de l'unificació de les tribus obroditas i conquistant algunes tribus luticias en el XI. Varen encorajar l'establiment dels bisbat com a respal a l'activitat misionero cristiana. No obstant, un tumult en 1066 va conduir a la mort de Gottschalk i la seua substitució pel pagà Kruto de Wagria. Enrique, fill de Gottschalk, va assessinar finalment a Kruto en 1093. De 1140 a 1143 els nobles holsacianos varen alvançar cap a Wagria per a establir-se permanentment en les terres paganes dels wagri. El comte Adolfo II d'Holstein i Enrique de Badewide varen dominar els assentaments polabos en Liubice i Racisburg.
Impressionats per l'èxit de la Primera Creuada, els sajones varen escomençar a cridar a una creuada en contra dels seus veïns eslaus. La creuada dels wendos ("wendos" era una forma de cridar als eslaus occidentals) de 1147, coincidint en la Segona Creuada, que va resultar ser un fracàs, lo que va originar la devastación de les terres luticias i va conduir a batisme forçats. La campanya, no obstant, va assegurar el control sajón de Wagria i Polabia. Els obroditas varen quedar, en gran mida, en pau en els sajones durant la següent década, encara que els pirates eslaus varen invadir Dinamarca. A partir de finals de la década de 1150, el rei Valdemar el Gran de Dinamarca va solicitar l'ajuda del duc Enrique el León de Sajonia contra els eslaus; la seua cooperació va dur a la mort del príncip abodrita Niklot en 1160. Els dos senyors cristians varen repartir gran part del territori conquistat entre els seus vassalls. Quan el fill exiliat de Niklot, Pribislav, planejava una rebelió obrodita, la parella va prendre represàlies, ocupant Demmin i alluntant als aliats de Pribislav.
Despuix de conquistar Wagria i Polabia durant la década de 1140, els nobles sajones varen intentar expulsar als eslaus natius i reemplaçar-els per colon sajones i flamencs. El tumult de 1164 obrodita conduïda per Pribislav, el fill de Niklot, va convéncer a Enrique el León de que el manteniment dels eslaus com a aliats seria menys problemàtic. El duc va tornar el poder a Pribislav, convertit al cristianisme, com a príncip de Mecklemburgo, Kessin i Rostock, i un vassall dels sajones.
Les tàctiques i l'armament varen ser decisius en les campanyes de Dinamarca contra els eslaus orientals polabos. Els danesos varen utilisar flotes costeres ràpides i fluvials proveïdes de rets, tàctiques similars a les dels vikingos. A pesar de que carien d'experiència en el sege, els danesos eren capaços de paralisar les regions eslaves per mig de la crema de cultius i els suburbis sense murs. Els contraatacs eslaus eren rebujats en ballestas i arcs llarcs de Noruega. Els danesos varen ocupar Rugia en 1168 i es varen apoderar de la fortalea de Rani Arkona. Similarmente a la restitució d'Enrique de Pribislav com a vassall sajón, Valdemar va permetre al príncip Rani Jaromar governar com a vassall danés cristià.
En acabant de que Valdemar es negara a compartir Rugia en Enrique, el duc de Sajonia va solicitar l'ajuda de la confederació abodrita i liutizi contra els danesos; Valdemar va posar fi al conflicte per mig del pagament d'una cantitat a Enrique en 1171.
Alarmat per l'expansió del poder d'Enrique el León, l'emperador Federico Barbarroja va depondre al duc de Sajonia i va redistribuir les seues terres en 1180/81. La retirada del respal sajón va deixar a liutizi i als seus partidaris de Pomerania vulnerables a la flota danesa. Una flota eslava va intentar recuperar Rugia, pero va ser aniquilada en la baïa de Greifswald el 19 de maig de 1184. Monges danesos es varen encarregar de l'activitat misionero en les abadies de Pomerania, i el príncip Bogislao I es va rendir al rei Canuto VI en 1185 per a convertir-se en vassall del rei danés. Pribislav, un príncip cristià dels Hevelli, va llegar les seues terres al sajón Alberto l'Orso despuix de la seua mort, lo que va conduir a la creació del margraviato de Brandeburgo.
Els sorbios de Lusacia varen permanéixer independents en gran mida. Carlomagno els va sometre durant un temps pero, despuix de la seua mort, els vínculs en els francs estaven trencats. En una série de sanguinoses guerres entre 929 i 963, les seues terres varen ser conquistades pel rei Enrique I el Pajarero i el seu fill Otón el Gran i es varen incorporar al Regne d'Alemània. En el XIV, la majoria dels eslaus que vivien allí havien segut germanizados i assimilats. No obstant, els sorbios, els descendents de milcenos i lusacios, han conservat la seua identitat dins de Lusacia, una regió dividida entre els estats alemans de Brandeburgo i Sajonia.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Eslavos polabios» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.