Luticios

Els leuticios o luticios (lutici) varen ser una federació de pobles eslaus polabios successora dels veletos que habitaven el noreste de l'actual Alemània. Quatre tribus formaven el centre de la federació: els redarios (redari, redarii, que viurien prop del riu hipotètic "Rada" o seria la traducció de"gent de pell roja"), els circipanios (circipani, situats prop del Peene superior), els quesinios (kessini, kycini, chizzini, situats en el baix Warnow) i els tolensios (tholenzi, en el Tollensesee). Com a mínim en part, els lutici varen ser una continuació dels veltos. A diferència d'estos i atres poblacions veïnes, els luticios no estaven dirigits per un monarca cristià o duc, sino que més be el poder emanava del consens alcançat en assamblees centrals de les èlits socials. Els lutici veneraven la naturalea i vàries divinitats. El centre polític i religiós era Rethra (també cridada Riedegost o Radgosc). Els leuticios apareixen per primera volta en fonts escrites que tracten el tumult eslau de 983, que va eliminar l'autoritat del Sacre Imperi Romà Germànic en la Marca Billunga i la del Nort. Les hostilitats varen continuar fins a 997. Despuix, les tensions en l'imperi varen minvar i en 1003 els lutici es coligaron en l'emperador contra el duc Boleslao I de Polònia. Una volta que el successor de Boleslao, Miecislao II, va ser derrotat en 1033, l'aliança es va trencar i va esclatar una guerra germà-luticia que va durar fins a 1035, quan els luticios varen recomençar el pagament de tributs a l'imperi, encara que varen mantindre la seua independència. Una guerra civil entre les tribus principals va originar la decadència dels lutici en 1056/1057. Els veïns abroditas varen intervindre i varen sometre a la fracció nort-occidental dels lutici.

En 1066, els leuticios varen mamprendre una nova rebelió, esta volta contra els senyors abroditas, durant la qual Juan Scoto, el bisbe de Mecklemburgo, va ser capturat i sacrificat en Rethra. Com a conseqüència, el bisbe d'Halberstadt i l'emperador varen saquejar i varen destruir esta en subsegüents campanyes, i el seu paper com a lloc de cult pagà principal va passar al temple de Svantovit en Arkona. Una atra guerra civil durant els anys 1070 va agudisar la decadència de la federació luticia que, en conseqüència, va ser incapaç de resistir-se a les conquistes i saqueig dels seus veïns en les décades següents.

Durant la primera part del XII, les terres poblades per leuticios comprendíasn els principats abroditas, el posterior Ducado de Mecklemburgo (a l'oest) i la reconstituida Marca del Nort que seria el Margraviato de Brandeburgo (al sur), i el ducado de Pomerania (a l'est). Els luticios es varen convertir al cristianisme i en el XIII varen ser assimilats pel poble alemà durant el Ostsiedlung.

Orígens veletos

Àrea d'assentament i diferenciació dels pobles eslaus despuix del sigle VIII

A lo manco en part, els lutici varen ser els qui varen succeir als veleti (wilzi, wilci), que es mencionen en fonts de finals del VIII i principis de l'IX i es creu que vivien en la mateixa regió i, segons el Geógrafo bavar (Geographus Bavarus), s'organisaven també en quatre tribus (regions). Les cròniques contemporànees a sovint associen als luticios i els veletos. En la segona mitat del sigle nono, els veletos desapareixen dels registres escrits. Les tribus leuticias apareixen per primera volta en registres escrits despuix d'este buit: són els redarii, mencionats en 928 per Viduquindo de Corvey, que els llistava en el context de les tribus eslaves someses per Enrique II del Sacre Imperi Romà Germànic. Aixina i tot, esta llista també conté la primera menció dels veleti despuix del buit mencionat, i els redaris es consideren com a entitat separada dels veleti. En 955, els tolensios i circipanios es mencionen en els Anals de Sant Gal.

Història

Rebelió de 983

En 983, els lutici es varen rebelar; en la subsegüent guerra (983-995) varen conseguir eliminar l'autoritat imperial de la majoria de la Marca del Nort i de la dels bilungos, de les que varen expulsar als bisbat de Brandeburgo i Havelberg. La rebelió va afectar no solament a territoris leuticios, sino també als dels veïns abroditas i hevelios (estodoranios). Brandeburgo, estratègicament important i situat en les terres dels hevelli, va ser saquejat per d'els lutici, que varen repelir després els envestiments dels margraves sajones i dels príncips dels hevelli. Els pagans lutici varen nomenar a Kizo, un cristià sajón, cap de Brandeburgo. El croniste alemà contemporàneu Tietmaro de Merseburgo (VI, 25) va culpar del tumult a l'opressió dels margraves sobre els leuticios.

La confederació leuticia i les tribus de la regió fronteriça en l'imperi en temps del gran tumult (983-1056/57).

En el principat abrodita, els leuticios varen iniciar un tumult que pretenia l'abolició del govern feudal i del cristianisme i que va obtindre un respal considerable del poble abrodita. L'alçament, empero, solament va tindre èxit en part, i va terminar en el saqueig del baluart abrodita de Mecklemburgo per l'emperador Otón III en 995.

El tumult havia començat quan el Sacre Imperi Romà Germànic estava debilitat per la derrota d'Otón II davant els sarracenos en la batalla de Stilo (982). Otón II va morir al poc en Roma, despuix d'esclatar la rebelió; tres semanes despuix el seu fill Otón III, de tres anys, va succeir al seu pare. Va ser coronat i ungido pels arquebisbes de Magúncia i Rávena en Aquisgrà el Nadal de 983. La coronació no va ser indiscutida: un grup se li oponia i preferia com a sobirà al duc de Baviera, Enrique; els ducs eslaus occidentals cristians Boleslao II de Bohèmia i Miecislao I de Polònia, aixina com el príncip abrodita cristià Mistivoi, varen estar entre els partidaris de el bávaro. Tots ells havien acceptat la reclamació d'Enrique del tro en el Hoftag en la Pasqua de 984 en Quedlinburg i només en el Hoftag de la Pasqua del 986, també en Quedlinburg, Otón III va ser acceptat finalment com a rei per l'oposició, inclosos els ducs de Bohèmia i Polònia. Ni Mistivoi, mort entre 992 i 995, ni el seu fill i successor Mstislav varen estar presents en la reunió i no varen mantindre vínculs estrets en l'imperi, a pesar de la seua participació en campanyes en les regions sajonas de Nordalbinga i Altmark al principi de l'alçament. Esclafar la rebelió dels lutici es va convertir en objectiu central del jove rei. Les incursions dels lutici i obodriti en la part oriental del ducado de Sajonia i les campanyes alemanes en els seus territoris varen ser una constant durant casi tots els anys del seu regnat. Aixina, els sajones experimentaven dificultats que resultaven de l'organisació descentralisada dels lutici Ademés de la reconquista fallanca dels bisbat, els eixèrcits sajones varen córrer montanyes, llac i boscs sense objectius clars. Segons els Annals Quedlinburgensis, la primera campanya sajona de 985 va seguir una tàctica de terra cremada: «en fòc i matances, devastaven la regió sancera» (totam terram illam incendiis et caedibus devastaverunt), métodos que s'aplicarien també en les següents campanyes. Segons una hipòtesis de l'historiógraf modern Gerd Althoff, estes expedicions no tenien com a propòsit primordial la reconquista, sino més be la venjança i el saqueig.

En la primera d'eixes campanyes en la que Otón III va participar, en 986, tenia sis anys. En 991, en onze, va estar en la reconquista provisional de Brandeburgo, perduda a causa d'una traïció sajona, i en 992 en una batalla que la continuava fins que varen véncer en 993. En 994, Otón II va organisar una expedició que implicava una important participació dels príncips de l'imperi i que va anar també la primera que va abordar com a governant independent, ya que abans hi havia estat baix la tutela de la seua mare i, despuix de la mort d'esta, de la de la seua yaya Adelaida d'Itàlia i de Willigis, arquebisbe de Magúncia. Entre els que varen prendre part en la campanya estava Bernardo I de Sajonia, el seu anterior rival Enrique II de Baviera junt en el seu fill i emperador posterior Enrique IV de Baviera, els bisbes de Rastisbona i Frisinga, l'arquebisbe de Magdeburgo, Giselher, el bisbe de Meissen, els margraves Gerón i Liutha, el duc Boleslao I de Polònia, un fill del duc Boleslao II de Bohèmia i el futur rival d'este últim, Sobieslao, germà d'Adalberto de Praga. Mentres, Enrique II de Baviera va morir ans que la campanya escomençara en 995, i el seu fill Enrique IV (despuix emperador) va tornar a Baviera per a assegurar la seua successió. La llista de participants distinguia esta campanya d'atres sajonas ocorregudes abans de la rebelió i va tindre un paper destacat en l'història de Bohèmia: Boleslao II, faltant a les seues promeses, es va aprofitar de l'absència de Sobieslao, va marchar al castell d'est en Libice (Libitz) i va matar a la seua família, de la dinastia Eslaviníquida.

A principis de 996, Otón III va viajar a Roma per a rebre la corona imperial del papa Gregorio V. En eixe moment, Adalberto de Praga estava també en la ciutat, i tant Otón com Adalberto varen marchar en rutes diferents en juny de 996 per a trobar-se de nou en autumne en Ingelheim i Magúncia. Adalberto, que en Roma i en el consentiment papal havia acceptat una missió en territori pagà, estava encara indecís sobre si tindria que convertir a leuticios i prusianos. Finalment va optar per una missió en els prusianos, que ho varen matar el 23 d'abril de 997. Eixe mateix any de 997, Otón III estava en la seua última campanya en les terres dels lutici, atacant als hevelli.

Aliança germànic-leuticia contra Polònia

En acabant de que els leuticios obtingueren l'independència, Otón II es va aliar en contra seua en Miecislao I de Polònia, a qui desijava integrar en la seua renovatio imperii Romani. Boleslao I de Polònia, successor de Miecislao, també va expandir el seu regne i es va negar a homenajar al successor d'Otón, Enrique II, per Bohèmia, conquistada pels polacs en 1003. Ademés, Boleslao recolzava als alemans contraris a Enrique. Açò va dur a l'emperador a abandonar la reconquista de les terres dels leuticios i oferir-els una aliança contra Boleslao, mentada primerament en una reunió en Quedlinburg el 28 de març de 1003. Com els leuticios eren pagans, esta mida va ser criticada àmpliament en l'imperi. En 1004 Enrique II havia expulsat a Boleslao del ducado de Bohèmia i territoris adjacents a Lusacia, i en 1005 va haver una contraofensiva. Els leuticios, que participaven en la campanya, infundieron desanimació en l'eixèrcit cristià en dur en si ídols de les seues divinitats. Tietmaro de Merseburgo menciona retarts causats pels lutici que varen impedir a l'eixèrcit imperial derrotar decisivament a Boleslao; òbviament, a estos no els interessava eliminar l'amenaça de Boleslao, ya que esta era la base de l'aliança entre leuticios i alemans i evitava el recomençament de campanyes imperials contres els seus territoris. Per un atre costat, els retarts es devien també a guies corruptes i nobles sajones, que s'oponien igualment a les expedicions contra el cristià Boleslao i preferien restablir el control i les missions en el país dels pagans leuticios. La campanya va cessar prop de Poznan, a on els enviats de Boleslao varen acodir a pactar un acort de pau. Despuix, Boleslao va negociar una aliança en nobles cristians desconeguts en Magdeburgo, contra els luticios, pese a que, al mateix temps, instigava a leuticios i bohemio contra Enrique, segons el testimoni d'enviats leuticios i bohemio en Ratisbona (Pasqua de 1007). Estos emissari varen solicitar un atac ràpit contra Boleslao, pero part de la noblea es va opondre fermament a recomençar el conflicte en el polac. Va ser el propi Boleslao qui va desencadenar la nova guerra (1007-1013), en la que les fonts no mencionen que participaren els luticios. La següent notícia sobre ells els menciona en les negociacions en Amberg en novembre de 1012, confirmant l'aliança de 1003. Forces considerables leuticias varen participar en dos campanyes d'Enrique II contra Boleslao en 1015 i 1017.

Els dominis del rival polac d'Enrique II, Boleslao I. L'emperador es coligó en els luticios contra ell, pese a que abans havia tractat de sometre les seues terres a l'autoritat imperial.

En 1017, dos incidents varen fer que els lutici abandonaren temporalment la campanya. Primer, el llançament d'una pedra d'un companyer del margrave Herman Billung que va tirar a perdre un ídol leuticio; per a assossegar el disgust dels seus aliats, Enrique II va tindre que pagar-els dotze lliures d'argent. En segon lloc, els luticios varen perdre cinquanta guerrers i un ídol d'una divinitat femenina en una inundació, mentres creuaven el riu Mulde prop de Wurzen. Els lutici varen interpretar estos successos com a mals auguris, i es varen marchar, decidits a trencar la lliga en l'emperador. Pese a això, una assamblea va decidir reprendre la guerra del costat de l'emperador, i dos eixèrcits luticios varen acometre novament a Boleslao en 1017. Un eixèrcit leuticio es va unir a les forces de l'emperador en el sege de Glogau (Tietmaro, VII, 59), mentres un atre atacava un atre castell de Boleslao i devastava la regió circumdant despuix d'haver perdut cent hòmens en un va intent de conquistar-ho (Tietmaro VII, 61). Günther, un ermitaño de Magdeburgo, va partir en missió a les terres dels lutici durant el mateix any, encara que la seua predicació va resultar infructuosa.

La pau de Bautzen (1018) va concloure la lluita entre Enrique i Boleslao, i els leuticios varen atacar als seus veïns orientals abroditas eixe mateix any. Varen justificar l'envestiment perque els abroditas no havien participat en la guerra recent terminada. Als leuticios els recolzava una part dels abroditas; la lluita va comportar l'expulsió del duc abrodita Mstislav a Sajonia i la destrucció de la seua sèu en Oldenburgo. Açò va motivar l'intervenció del rei danés Canuto el Gran en 1019, i les del duc de Sajonia i de l'arquebisbe de Bremen, que fins a llavors havien estat enfrontats una disputa per influències en terres abroditas; varen combinar les seues forces en 1020 i varen esclafar la rebelió en 1021.

En fallir Enrique II, Boleslao I de Polònia va utilisar el buit de poder en l'imperi per a coronar-se rei en el 1025. Pese a que va fallir eixe mateix any, el seu fill i successor Miecislao II Lampert de Polònia també es arrogó el títul real, es va negar a rendir homenage al successor d'Enrique II, Conrado II i va tractar d'apropiar-se dels territoris leuticios. Conrado, per la seua banda, va reprendre l'aliança germànic-leuticia. En 1028, Miecislao va invadir i va talar la zona del riu Saale en una campanya que va afectar també als hevelli, aliats dels leuticios. Eixe mateix any, delegats leuticios varen solicitar el recobre de Conrado contra el «tirà Miecislao» en un sínodo en Pöhlde. Entre 1029 i 1032, l'emperador va portar a terme una série de campanyes que li varen permetre véncer a Miecislao II i impondre-li el Tractat de Merseburgo en 1033, desfavorable per al sobirà polac. S'ignora si les forces dels lutici varen participar en estes expedicions. La derrota polaca, que va fer que el regne se sumira en una guerra civil, va eliminar la raó de ser de la lliga germànic-leuticia i va originar una nova guerra entre els fins a llavors coligados.

Guerra Germà-leuticia

Conrado II

En 1033, un eixèrcit leuticio va atacar sobtadament la fortalea de Werben del riu Elba. Una armada de recobre sajona va ser derrotada i fallerieron 42 hòmens. L'emperador Conrado II mentres se centrava en assegurar la successió al Regne d'Arlés i aixina s'abstenia d'una venjança immediata. En 1035, els lutici varen saquejar Werben despuix d'un acte de traïció i varen matar a la majoria dels valedores. Conrado II va recolzar a Bretislao I de Bohèmia, aventajant-se en una campanya a gran escala als territoris de Leuticia. El resultat no va ser decisiu, en grans pèrdues en els dos bandos. Una conseqüent campanya duta principalment per nobles sajones va ocasionar la derrota dels leuticios, que varen haver d'acceptar pagar un gran tribut i donar rehens. A pesar de la derrota, els leuticios varen conservar l'autonomia i els bisbat de Brandenburg i Havelberg no varen ser reinstaurados.

Guerres civils i govern abrodita

En 1056/1057, la federació leuticia es desintegrava en una guerra civil (Lutizischer Bruderkrieg, "Guerra civil leuticia"). Quesinos i circipanios lluitaven contra redaris i tolensios. La disputa es va dirimir en l'intervenció del príncip abrodita Gottschalk, gendre del jarl danés Svend II de Dinamarca. En acabant de que el príncip abrodita Ratibor i els seus fills moriren en batalla en 1043, Gottschalk s'havia coronat príncip abrodita i de part del Regne de Leuticia en el respal de Sven II i del duc Bernardo II Duc de Sajonia. Segons Adán de Bremen (Gesta II, 79), Gottschalk va ser a "terres eslaves en força poderosa, va atacar a tot lo món i va causar pavor entre els pagans." En 1057, una atra volta en respal de Bernardo II i Svend, Gottschalk sometia a quesinios i tolensios i els integrava en el seu regne.

Enrique IV

En 1066, els lutici es varen vore implicats en una rebelió abrodita durant la qual Gottschalk mureió i la seua esposa i atres parents varen ser expulsats nuets de Mecklemburg, mentres que un monge, Ansvar, i uns atres, varen ser lapidados fins a morir en Ratzeburg. Adam de Bremen (III, 51) ademés va registrar la captura del viej bisbe de Mecklemburg "Iohannes" (Juan Scotus) que va ser enviat a Rethra, a on va ser sacrificat al deu Redigost. No obstant i, bisbe d'Halberstadt, Burcard, va saquejar Rethra en l'hivern de 1067/1068, i com a símbol de la seua victòria va entrar a cavall en el temple sagrat. En hivern de 1069, Enric VI va dur una campanya de traga a territoris leuticios.

En 1073, Enrique IV es va guanyar als leuticios com a aliats contra els sajones d'Otón de Nordheim. Segons Bruno de Querfurt, Enrique IV oferia als luticios l'oportunitat de conquistar tanta terra sajona com volgueren. Els nobles sajones llavors varen intentar també guanyar als luticis com a aliats contra Enrique IV. Entre els lutici, va esclatar una atra guerra civil entre les faccions que volien recolzar a Otón i a Enrique, ocasionant moltes morts. Com a conseqüència, els lutici varen ser incapaços d'atacar a Enrique o Otón. Aixina i tot, per la Querella de les Investidura, Enrique IV tenia que canviar el seu foc fòra de les àrees dels lutici, i aixina estos varen mantindre la seua independència. En 1090, Enrique, príncip abrodrita, havia consolidat el regne abrosita en respal danés i sajón, i havia matat el seu rival Cruto En acabant de que una rebelió abrodrita fora reprimida en 1093, Enrique es va expandir cap a l'est en unes vàries campanyes, i va sometre als leuticios del riu Havel. En 1100/1101, Enrique es va aliar en els sajones i va sitiar Havelberg a on els hevelli i els brisani s'havien sublevat, mentres el seu fill Mistue saquejava el pròxim territori dels linoni en 300 eslaus i 200 sajones.

Divisió i conversió dels àrees leuticias

Quan en 1115 el duc sajón Lotario II del Sacre Imperi Romà Germànic va derrotar a Enrique V del Sacre Imperi Romà Germànic en la batalla de Welfesholz, l'influència de l'emperador en Sajonia i els territoris dels wedos havia desaparegut virtualment. Per un atre costat, Lotario seguia una política expansionista fent campanya entre les tribus contra totes sense tindre en conte els interessos abroditas. En esta campanya va recolzar al margrave de la Marca del Nort, en entre atres coses 300 cavallers circipanios. Més tarde Lotario va seguir en vàries campanyes en àrees leuticias entre 1115 i 1127. En 1121, Lotario en una campanya contra els kessini, va saquejar el seu baluart principal, Kessin, i va sometre al seu príncip Sventipolk. Este mateix any, el duc Boleslao III de Polònia feya campanya en l'àrea del llac Müritz. En1127, una campanya de Lotario afectava l'àrea de Gützkow. En les seues campanyes, Lotario, volia recuperar les àrees alemanes perdudes en 983.

En 1127, Kessin va tornar a ser saquesada junt en Werle, estsa volta pel príncip abrodita Sventipolk. fill d'Enrique el abrodita (mort en 1125), Sventipolk, lluitava per l'herència del seu pare contra el seu germà Knud. En la seua campanya en els kessini ho recolzava el comte Adolfo I de Schauenburg. Pero, Sventipolk, el seu fill Swinike i el seu germà Knud varen ser assessinats en 1128, i en 1129 Lotario (rei alemà des de 1125) va donar el "regne dels abroditas" al danés Knud Lavard, que també va ser assessinat per un parent en 1131. El seu sucessor al regne abrodita oriental, fins al riu Peene, va ser Niklot.

Otón de Bambergo, Castell dels ducs de Pomerania, Szczecin (Stettin)

.

Les àrees dels lutici orientals entre el Peene, Tollense, Uecker i Óder havien segut llavors someses per Wartislaw I de Pomerania i els lutici primores d'esta àrea es varen convertir al cristianisme en 1128. D'ahí que els ducs pomeráneos ocasionalment es criden dux Liuticiorum. La conversió dels lutici va ser complida per Otón de Bamberg, que havia estat en missió també entre els pomeráneos i les tribus del baix Óder(prissani i velunzani, tot baix el govern de Wartislao) en 1124/25, Boleslao III de Polònia havia somés a Wartislao despuix de la seua campanya a Leuticia abans mencionada, i en 1127 estava a la vora d'atacar a Wartislao una atra volta per les seues conquistes territorials en Leuticia que havien reforçat considerablement la posició de Wartislao. Quan Otón de Bamberg esperava a Wartislao I en Demmin en 1128 per a convertir els lutici, el duc pomeráneo va aparéixer en dos eixèrcits, i segons el biógraf d'Otón, Herbod, va saquejar i va cremar les àrees circumdants abans de parlar en Otón sobre la conversió. Wartislao també havia convocat una reunió dels nobles lutici en Usedom, a on varen acceptar el cristianisme. Otón llavors va destruir els temples pagans en Wolgast i Gützkow, abans de fer de mediador en la disputa entre Wartislao I i Boleslao III. Boleslao Boleslau va abortar les seues preparacions per a la guerra, i a canvi Wartislao I va acceptar la superioritat feudal de Boleslao per al seu territori a l'est del Óder, mentres que per a les àrees dels lutici el seu superior era Lotario. Quan el papa va coronar a Lotario com a emperador en Roma el 6 de juny de 1133, també va dictar un document dirigit al bisbe Norberto de Magdeburg mencionant un "Bisbat de Stettin" per a les àrees dels lutici entre el Elba i el Óder, i un bisbat de Pomerania per les àrees a l'est del Óder. Estos bisbat aixina i tot no es varen materialisar, en canvi el Bisbat de Wollin va ser fundat el 1140 per a les àrees llavors governades per Wartislao I.

El 1134, Lotario donava laq marca del nort, o siga l'àrea sur del riu Peene a Alberto l'Orso de la casa d'Ascania. La creuada dels wendos de 1147 apuntava en les àrees abroditas i leuticias. Despuix d'un periodo de govern danés en la part nortenya, els ducados del Sacre Imperi Romanogermánico de Pomerania i Mecklemburgo (successor de l'estat Abrodrita) i el marcgraviato de Brandenburg (sucessor de la Marca del Nort) s'havien consolidat en les anteriors àrees de Leuticia. Durant l'Ostsiedlung, els lutici varen ser assimilats per pobladors alemans sent finalment partix del poble alemà.