Per a el equipo de fútbol de la regió vore Benevento Calci.

Benevento és una ciutat italiana de 57 456 habitants, capital de la provincia homónima, en la regió de Campània. La població de l'àrea urbana alcança els 110 000 habitants.

Ha segut una ciutat samnita, romana, lombarda i despuix pontificia. Benevento conta en un notable patrimoni històric, artístic i arqueològic. L'iglesia de Santa Sofía, edificada en el 760 pel duc lombardo Arechis II, ha entrat a formar part del Patrimonio de la Humanidad de l'Unesco dins de la llista "Lombardos en Itàlia: los lugares de poder (568-774 d. C.)".

Toponimia

El nom original de la població era Maloenton, derivat del nom osco de la població: Malies, atestat en monedes locals del IV El genitivo de Malies és Maloenton, pero a causa de la confusió de la terminació ents en iontos (genitiu del participi present de iènai = vindre) per iotacisme, els romans ho varen interpretar com «malum eventum». A fi de conjurar el mal auguri del topónimo, ho renombraron Beneventum, que en llatí significa «bon succés», en 268 a. C., despuix de la derrota de Pirro.[1][2][3][4]

Malies pot ser una forma de Malon, paraula dórica que designa una rabera, d'ovelles o cabres, o be de mallos: vellón.[5] Una atra hipòtesis veu l'orige del nom en un dels emblemes samnitas, el bou, ya que el poeta grec Teócrito flama Malon al bou . Investigacions més recents, sugerixen una raïl preindoeuropea que significa «montanya».[6]

Beneventum, es va convertir en Benevento en italià (AFI: [beneˈvɛnto]) o Beneviénte en dialecto beneventano.[7]

Geografia física

Territorio

 
Vista de la ciudad y su territorio

La ciutat es troba en l'interior apenínico de Campània, en la part meridional de la regió històrica del Samnio, en una posició casi equidistant de les mars Tirreno i Adriàtic.

S'ubica en una conca rodejada de tossals; a l'oest en particular, sobre el Valle Vitulanese, es troba el massiç del Taburno Camposauro: els seus picos, vistes des de la ciutat, dibuixen el perfil d'una dòna tendida, la Dormiente del Sannio.

Des de la part més alta de la ciutat es poden vore els cims del Mont Mutria del massiç Matese al noroest, l'alta cortina del Partenio en el mont Avella al sur, l'estèril Trimunzio montecalvese al surest i els apèndixs dels Montes Daunos a l'est.

La ciutat és travessada per dos rius: el Calore, afluent del Volturno, i el Sabato, que confluïx en el Calore en el districte Pantà, a l'oest del centre.

El territori en el qual s'estén la ciutat és prou ondulat. El seu centre es troba sobre un tossal en mig de la vall, i alguns barris sorgixen sobre atres tossals circumdants. L'altura mija sobre el nivell de la mar és d'aproximadament 135 metros, en una mínima de 80 metros i una altura màxima de 495 metros, representant una diferència de 415 metros.

Clima

Benevento posseïx un clima més sensiblement continental que els de tipo marítim, casertano o napolitano. En el semestre hivernal la temperatura en general és més baixa; les pluges són relativament freqüents, aixina com les boires, salmorra, i, a voltes, gelades (en temperatures per baix de 0 °C). Les corrents pertorbades provinents de la mar Tirreno en Irpinia els primers baluarts apenínicos (el Partenio), despuix del qual té una cara d'ombra pluviométrica: aixina Benevento, en els empijorament dels quadrants occidentals (és dir, la casi totalitat dels empijorament en Campània) rep una cantitat de pluja molt inferior respecte a les atres zones de Campània més plujoses, com la baixa Irpinia i el Salernitano.

Benevento posseïx un clima de tipo semi continental, en temperatura mija anual de 15,8 °C. La temperatura mija del més més fret (giner) és de 7,1 °C, sent la del més més càlit (agost) de 24,7 °C. En hivern, es verifiquen, rarament, nevades.

La temperatura més alta registrada en la ciutat va ser de 42 °C el 18 de juliol de 1884. L'humitat en el periodo hivernal és de mija del 72 % i en l'estival del 57 %.


   Paràmetros climàtics promig de Benevento, Italia  
Mes Gin. Feb. Mar. Abr. Mai. Jun. Jul. Ago. Set. Oct. Nov. Dec. Anual
Temp. máx. mija (°C) {{{ene}}} 17.8 21.3 24.6 {{{may}}} 33.4 35.6 37.1 {{{sep}}} 25.4 20.8 {{{dic}}} 23.2
Temp. mija (°C) {{{ene}}} 10.3 13.4 18.1 {{{may}}} 24.9 25.3 25.6 {{{sep}}} 22.6 19.7 {{{dic}}} 12.9
Temp. mín. mija (°C) 0.1 1.2 5.4 10.7 13.4 15.6 16.4 16.2 11.2 8.6 5.4 1.5 −6.6
Plujes (mm) 42 46 21 57 22 6 9 8 12 57 54 62 396
Nevades (cm) 27 32 6 0 0 0 0 0 0 0 0 19 84
Díes de plujes (≥ 1 mm) 8 11 12 15 14 6 9 2 13 22 23 14 149
Dies de nevades (≥ 1 mm) 6 5 2 0 0 0 0 0 0 0 0 3 16
cita requerida


Història

Fundació

 
El jabalí de Caledonia en un grabado del XVIII

La fundació llegendària de Benevento està lligada a la figura mitològica de Diomedes, aqueo recordat en la Ilíada i l'Odissea per les seues proea. Segons el mit, Diomedes, víctima d'una infidelitat conjugal, es va vore obligat a deixar la seua pàtria per a establir-se en Itàlia, a on va ajudar el rei Dauno en la seua guerra contra els mesapios. Despuix de la victòria, el rei li va negar el premi promés (una part del regne) pero Diomedes va insistir, reclamant el seu dret, junt en la mà de Evippe, filla de Dauno. Finalment, l'héroe aqueo va prendre possessió de la seua part del regne en fundar la ciutat de Arpi, despuix cridada Maloenton. Encara que Sext Pompeyo Festo atribuïx al rei Ausonio, la fuindació de Arpi.

La versió beneventana del mit la dona Procopio de Cesarea (VI) qui afirma que «la ciutat va ser fundada per Diomedes fill de Tideo. Com a senyal de reconeiximent va deixar a la ciutat els claus del javalí de Caledònia que el seu tio Meleagro havia matat com a trofeu de caça: encara estan allí i són un espectàcul per a la vista, en eixa forma de mija lluna i en eixa llongitut de no menys de tres pams ".[4]

El javalí de Caledònia mencionat en la llegenda, es va convertir en el símbol de Benevento, en l'época medieval.

La era prerromana

La posició estratègica i les condicions ambientals de la zona han segut motiu de forta atracció per a les poblacions de diverses époques. S'han trobat vestigis d'assentaments atribuibles al Neolítico, una necrópolis orientalizante i artefactes de ceràmica i bronze dels sigles VIII-VII

Una fase posterior de l'història de Benevento està lligada als samnitas. No se sap en certea a quina tribu samnita pertanyia el territori, pero és plausible que fòra als irpini. En este periodo la presència humana va ser inicialment de tipo rural, en uns pocs llogarets dispersos basades en una economia agropastoril. A partir del IV es va desenrollar un assentament més organisat, de tipo protourbano i en una millor posició.

 
La batalla de las Horcas Caudinas (321 a. C.)

El país samnita va ser escenari de tres guerres contra els romans. La primera guerra samnita (354 a. C.-330 a. C. aproximadament) va sancionar la sumissió definitiva del Làciu al poder romà, pero no de l'àrea samnita.

La segona guerra samnita (327 a. C.-304 a. C. aproximadament) va constituir el primer enfrontament real entre el poder naixent i els samnitas, que es va resoldre a favor d'estos últims. Els romans varen intentar fer la guerra des de Capua fins a Benevento, pero una astuta estratagema samnita va conseguir bloquejar les tropes romanes en Caudium. Una volta atrapats, els soldats romans es varen vore obligats a passar per baix de les Horcas Caudinas, un arc format per llances enemigues de manera que obligaven cada soldat a doblar l'esquena per a passar. Els samnitas, immediatament despuix de la victòria, varen incitar a les demés poblacions itálicas del centre i sur d'Itàlia contra els romans, donant orige a la tercera guerra samnita (298 a. C.-290 a. C. aproximadament). Esta volta, no obstant, varen anar els romans els qui varen véncer, derrotant un per un a tots els aliats dels samnitas i obligant-los finalment a un tractat de pau al voltant del 290 a. Maleventum sembla haver segut presa pels romans, encara que es desconeix l'ocasió precisa. Certament, va estar en les seues mans en el 275 a. C., quan finalment varen domar als enemics despuix de la victòria sobre Pirro, rei de Epiro, just en eixa ciutat.

Los Romanos

En el 268 a. C., Benevento es va convertir definitivament en colónia romana en els drets de les ciutats llatines. Durant la segunda guerra púnica va ser utilisada pels generals romans com a important lloc, donada la seua proximitat a Campània, i la seua importància com a fortalea. En els seus voltants es varen produir dos de les accions més decisives de la guerra: la batalla de Benevento (214 a. C.), en la que el general cartaginés Hannón va ser derrotat per Tiberio Graco; l'atra en 212 a. C., quan el campament de Hanón, en el que havia acumulat una gran cantitat de cereals i atres recaptes, va ser atacado y tomado pel cònsul romà Quinto Fulvio Flaco. A pesar de que el seu territori havia segut desolat vàries voltes pels cartagineses, Beneventum va ser una de les díhuit colónies llatines que en el 209 a. varen poder proporcionar de colp i repent la quota d'hòmens i diners necessaris per a continuar la guerra.

No es menciona a Benevento durant la guerra social (91-88 a. C.); sembla que havia escapat a les calamitats que en eixe moment varen afligir a moltes ciutats samnitas i cap al final de la República Romana es parlava d'ella com una ciutat prou opulenta , situada en l'intersecció de la Vía Apia i la Vía Minucia (la futura Vía Trajana).

Edad Media

 
La batalla de Benevento (1266)

Va constituir un ducat longobardo, luego principado cap al VI, l'extrema propagació meridional del domini longobardo en Itàlia i junt al Ducat de Spoleto varen constituir la cridada Langobardia Minor, l'únic dels territoris longobardos en mantindre de facto la pròpia independència per casi trescents anys, més allà de la divisió dels seus territoris en el 851.

El complex monumental que s'articula al voltant de l'iglésia de Santa Sofia, fundada pel duc Arechis II al voltant de 760, és part d'un grup de sèt llocs coneguts com «Centros de poder de los longobardos en Itàlia (568-774 d. C.)»,[8] declarat Patrimonio de la Humanidad per l'Unesco el 25 de juny de 2011.

Principado

El principado de Benevento va ser un principado d'orige francés concedit al polític i diplomàtic Charles Maurice de Talleyrand per Napoléon Bonaparte durant l'época del Primer Imperi francés. El títul va ser donat per l'emperador a Talleyrand en 1806, com recompensa pels seus servicis diplomáticos per a en la seua persona.[9]

En febrer de 1814 va ser ocupat pel Reino de Nápoles governat per Joaquín Murat. Despuix de la guerra austro-napolitana i el Congreso de Viena va ser tornat als Estats Pontificis.[9]

República

 
Bandera de la Repubblica di Benevento

En 1820 la Repubblica vaig donar Benevento (lit. República de Benevento), declare unilateralmente la seua independència dels Estats Pontificis, pero la pertinença al Papa va ser restablida en 1821. Es va donar durant en un moment d'agitació en el veí Reino de las Dos Sicilias.[10]

Els carbonari, una organisació política revolucionària secreta que també havia estat fomentant disturbis en Nàpols, varen proclamar les repúbliques de Pontecorvo i Benevento el 4 d'agost de 1820. La Constitució española de 1812 va ser adoptada pel govern d'abdós repúbliques. Estes varen solicitar en dos ocasions, sense èxit, unir-se al Regne de les Dos Sicilias, que es va negar a negociar els assunts d'abdós estats llevat a través del Papa.[10][11]

Les forces de l'Imperio Austríaco varen ocupar Benevento en la primavera de 1821 i la varen reintegrar als Estats Pontificis, posant fi a la república. No obstant, algunes faccions dels Carbonarios varen permanéixer en Pontecorvo a pesar del fracàs de la revolució.

Unificació italiana, Segunda Guerra Mundial y actualidad

 
El Benevento papal en 1833

En 1860, va ser anexionada pel Reino de Itàlia (1861-1946). I es va convertir en la capital provincial de la nova Província de Benevento, que comprenia territoris que anteriorment pertanyien a les províncies del Regne de les Dos Sicilias (Principato Ultra, Molise, Terra vaig donar Lavoro, Capitanata). Durant la Segunda Guerra Mundial, la posició estratègica de Benevento en les comunicacions ferroviàries entre Roma i Pulla va provocar que la ciutat fora intensament bombardejada per les fuerzas aéreas aliadas en l'estiu de 1943. Estos bombardejos varen causar 2000 morts i varen deixar a 18.000 persones sense llar d'una població de 40.000 habitants, i varen resultar en la destrucció de la mitat de la ciutat. Va ser capturada, despuix d'una breu ocupació per l'Alemania nazi pel armisticio entre Itàlia y las fuerzas armadas aliadas, pels aliats el 2 d'octubre de 1943.[12]

Símbols

L'escut de la ciutat, otorgat per D.P.R. del 27 de decembre de 1990, té el següent blasón:

escudo eneagonal en cabeza de caballo, en cuartos de color rojo y plata, en la cabeza de oro, con el jabalí al natural, de pie sobre la línea de partició, con cinturón rojo. El escudo está coronado con la corona de príncipe; bajo el escudo, sobre lista bífida y revoloteando de color oro, la sigla S.P.Q.B. en la primera línea, las palabras CONCORDES IN UNUM en la segunda línea, siglas y palabras en letras mayúsculas de color negro.

L'estandart es compon d'un pany de color roig, mentres que la bandera de la ciutat, que incorpora l'esmalt del blasón cívic, és un tricolor groc, blanc i roig.

Demografia

Evolució demogràfica
Any 1861 1871 1881 1901 1911 1921 1931 1936 1951 1961 1971 1981 1991 2001 2011
Població 19 222 20 339 21 359 24 137 23 767 26 790 36 054 37 865 47 604 55 381 59 009 62 636 62 561 61 791 61 489
Font ISTAT

Monuments i llocs d'interés

L'importància de Benevento en l'época clàssica ve acreditada a través dels molts restants de l'Antigüedad que posseïx, dels que el més famós és l'arco triunfal erigit en honor de Trajà pel Senado i el poble de Roma en 114, en importants relleus relacionats en la seua història. Tancat en les muralles, esta construcció marcava l'entrada a Benevento per la vía Trajana, la calçada construïda per l'emperador hispà per a acurtar el camí entre Roma i Bríndisi.

Arco de Trajà

Artícul principal → Arco de Trajà (Benevento).
 
Arco de Trajà.
De todos los arcos del triunfo de la Antigüedad, este de Benevento en honor a Trajano era el más noble a juicio de los intendentes; y por la regió, que superaba todos los otros en excelencia, y belleza del trabajo, como el oro supera los otros metales, le fue dado el nombre de Porta Aurea que todavía conserva.
(Cardenal Domenico Bartolini)

Es tracta de no solament el monument més important de la ciutat, sino un dels millors eixemples de l'art de l'época de l'emperador Trajano i el més insigne arc honorífic romà. Posseïx un únic arc. Va ser erigit, com es descriu en l'àtic dels dos front, pel Senat i el poble de Roma en l'any 114 en l'inici de la nova Via Trajana, per a recordar i exaltar el govern de el Optimus princeps, i finalisat en el 117. Els pilones estan decorats en bajorrelieves; en particular la cara dels pilones front a la ciutat presenta escenes de pau, l'atra escenes militars.

L'arc es va insertar durant l'Edat Mija en la muralla de la ciutat, constituint la Porta Aurea. La seua altura és de 15,60 metros, sent l'arc intern de més de 8 metros, posseint una estructura de pedra calcàrea i un revestiment de marbre.

Giovanni de Nicastro comenta lo següent en 1723:

Deberíase el Arco admirar precisamente porque en todos se admiran los grandes huesos de los gigantes, deberíase revivir con el asombro y casi adorar con el silencio. Debe considerarse que a lo mejor esta gran mole no estuvo nunca en tal veneració como se es en el presente, de hecho, ella será siempre más venerable y venerada en los siglos venideros.

Teatro romano

 
Teatro romano.

Va ser edificat prop del cardo maximus de la ciutat antiga. Inaugurat entre els anys 125 i 128 d. C. per l'emperador Adrià, representa el típic model de teatro romano del período imperial. El teatre té una planta semicircular en un diàmetro de 90 metros: originalment podria albergar uns 10 000-15 000 espectadors. L'exterior tenia 25 arcades en tres órdens, de les quals solament queda l'inferior, en columnes toscanas (estes donaven accés a l'interior alternativament per mig de passadiços i escales), i part de la segona.

La càvea és la part millor conservada. La gran escena conta en restants de tres portes monumentals que conduïen a la orchestra; al seu costat estan els restants dels párodos, dels quals el dret ha mantingut el mosaic del paviment i les parets de marbre policromadas, que provablement caracterisaven la major part del teatre. Sobre esta sala, en el XVIII, es va construir la chicoteta iglésia de Santa María de la Veritat. Darrere de l'escena, tres escales conduïen a un nivell inferior, que potser s'utilisava com a entrada dels artistes. El carreró d'entrada està decorat en caraces similars a les utilisades pels actors.

Rocca dei Rettori

Artícul principal → Rocca dei Rettori.
 
Rocca dei Rettori

Ubicat en el punt més elevat del caixco antic de la ciutat, l'aspecte actual d'este castell és el resultat de numeroses renovacions i adició a lo llarc dels sigles. Es compon de dos cossos principals: el Torrione (torrelló), construït pels Longobardos, és l'únic restant visible de la fortalea original, encara que ha segut restaurat vàries voltes, fins que en el XV va adquirir l'apariència actual (i, per això, conegut com Castrum novum, "Castell Nou"). Té una elevació de 28 metros. Les parets inclouen fragments d'edificis romans (especialment en el costat oriental) i té finestres ojivales en doble parteluz. El terrat té dos torretes. Actualment, el Torrione alberga el departament d'Història del Museo del Samnio.

L'atre cos principal de la fortalea és el Palazzo dei Governatori Pontifici (Palau dels Governadors Pontificis, o Rectors). L'entrada principal s'ubica en el costat este, en una escala que conduïx a un jardí atrasser que està en un nivell superior que la carretera propenca. El palau té un pla rectangular, en tres plantes i un pati interior. Inclou elements antics (la barbacanes) i moderns (les finestres emmarcades i la columnata). El pis més baix està ocupat per les celes, en una gran escala que conduïx a la planta superior. Té amplis salons en sostres de fusta i decoració (a sovint florals) del XVIII.

Edificios religiosos principales

 
Santa Sofía
  • Iglesia de Santa Sofía: edifici longobardo d'al voltant de l'any 760, de menudes proporcions: es pot circumscriure en una circumferència de 23,5 m de diàmetro. És una de les iglésies més importants de Langobardia minor que ha aplegat fins als nostres dies, destacant sobretot per la seua original planta estrelada i l'inusual disposició de pilars i columnes. Restaurat en forma barroca despuix del terremot de 1688, va anar posteriorment restaurat a la seua forma original en 1951. Conectat a l'iglésia, es troba un monasteri que va ser un dels centres culturals més importants de l'época longobarda, del com és interessant el claustre (reconstruït en el XII); hui alberga el Museu del Samnio. El campanar de l'iglésia, situat a l'entrada de la plaça homònima, data del XVIII. En 2011, el complex religiós va ser declarat Patrimonio de la Humanidad com a part del grup de sèt bens inscrits com Centros de poder de los longobardos en Itàlia (568-774 d. C.)[13]
 
Catedral
  • Catedral de la Asunción de Nuestra Señora al Cielo: construïda en l'any 780, va ser ampliada en el XII; la frontera d'estil románico pisano, en tres portals, coronada per un orde d'arcades i una logia, data d'eixa época. El majestuós campanar gótico data de 1280. En el XVIII, la catedral es va enriquir encara més. Va ser destruïda casi per complet durant els bombardejos aliados en 1943: de l'edifici, solament varen quedar el campanar, la frontera i la cripta en les seues fresca. Un atre important vestigi de l'antiga catedral és la porta de bronze del XII, la Janua Major, composta per 72 panels en bajorrelieves, els fragments dels quals varen ser hábilmente recomposts despuix de la Segunda Guerra Mundial. L'edifici actual, d'aspecte modern, es va terminar de construir en 1965 i es va restaurar posteriorment entre 2005 i 2012: en esta ocasió, es va habilitar un camí subterràneu entre els restants del fòrum romà, sobre el que s'havia construït l'edifici de cult.

Monasteri de Sant Victorino: va ser un monasteri femení benedictino, fundat cap a l'any 910. Les estructures arquitectòniques del monasteri varen sofrir contínues adició i estratificació a lo llarc dels sigles. El monasteri va ser suprimit en 1806 i hui el conjunt monumental està repartit entre l'Universidad del Samnio, el Conservatori Nicola Sala i particulars.

 
Columnas romanas en el claustro grande del Convento de San Francisco de Asís

Iglésia i convent de Sant Francisco d'Assís: el complex es va alçar entre els sigles XIII i XIV en l'emplaçament de l'iglésia longobarda de Sant Costanzo. El convent i l'iglésia, d'estil gòtic encara que remodelats, conserven vàries fresca, datats entre els sigles XI i XV.

 
Ábside de la Basílica de San Bartolomé el Apóstol: relicario con los restos del santo.

Basílica de Sant Bartolomé l'Apòstol: es va construir en l'any 839 per a albergar els restants de Bartolomé el Apóstol, que havien aplegat a la ciutat l'any anterior. Es va ampliar en el XII, pero es va derrocar pel terremot de 1688. Posteriorment, es va reconstruir en un lloc diferent a l'original, en estil barroco, segons un disseny de Filippo Raguzzini; encara alberga la major part de les relíquies del sant. En l'interior, hi ha interessants pintures del XVIII.

Educació

Colegios

  • Escoles Primàries: 16 escoles en diferents llocs.
  • Escoles Secundàries d'I grau: 18 escoles en diferents llocs.
  • Escoles Integrals: 7 Instituts en diferents llocs.

Existixen 16 instituts:

  • Liceu Clàssic "Pietro Giannone"
  • Liceu Clàssic "Jean-Baptiste de La Salle"
  • Liceu Llingüístic "Giuseppina Guacci"
  • Liceu Llingüístic "Dante Alighieri"
  • Liceu Científic "Gaetano Rummo"
  • Liceu Científic "Galileo Galilei"
  • Liceu Científic-Tecnològic "Giuseppina Guacci"
  • Liceu Científic-Tecnològic "Giuseppe Alberti"
  • Liceu de Ciències Aplicades "Galileo Galilei"
  • Liceu Musical "Giuseppina Guacci"
  • Liceu Coréutico "Giuseppina Guacci"
  • Liceu Soci Psico Pedagògic "Giuseppina Guacci"
  • Liceu de Ciències Humanes "Giuseppina Guacci"
  • Liceu de Ciències Socials "Giuseppina Guacci"
  • Liceu Artístic "Leonardo da Vinci"
  • Liceu Deportiu "Giuseppe Alberti"

Els Instituts Tècnics són 10:

  • Institut Tècnic Industrial "Giambattista Bosco Lucarelli"
  • Contabilitat "Giuseppe Alberti"
  • Contabilitat "Carlo Cattaneo"
  • Administració, Finança i Màrqueting "Giuseppe Alberti"
  • Turístic "Giuseppe Alberti"
  • Químic Biològic "Giuseppe Alberti"
  • Institut Tècnic per a Pèrits "Galileo Galilei"
  • Institut Tècnic per a Pèrits "Giosuè Carducci"
  • Institut Tècnic Agrari "Mario Vetrone"
  • Institut Tècnic Informàtic i Telecomunicacions "Salvatore Rampone"

Existixen 6 Instituts Professionals:

  • Institut Professional "Marco Polo"
  • Institut Professional "Luigi Palmieri"
  • Institut Professional dirigit a Moda "Luigi Palmieri"
  • Institut Professional d'Hostaleria i Restauració "Marco Polo"
  • Institut Professional per a Peluquers "Girolamo Ruscelli"
  • Institut Professional per a Esteticista i Maquilladores "Girolamo Ruscelli"

Bibliotecas

  • La Biblioteca Provincial Antonio Mellusi té sèu des de 1975 en el Palazzo Terragnoli. Fundada com a colecció de llibres, revistes i documents de valor històric, es va centrar despuix en els llibres de text didàctics, científics, sobre el món modern, els bens culturals en general i en particular els locals. En la reestructuració de 1999 s'ha creat també una secció multimèdia;
  • La Biblioteca Capitular i la Biblioteca Arzobispal Pacca es troba en el palau arzobispal; conserven una cantitat considerable de documents històrics des del Cinquecento en avant.

Existixen atres biblioteques:

Escolàstiques

  • Biblioteca del Conservatori de música;
  • Biblioteca del Liceu clàssic P. Giannone;
  • Biblioteca Michele Orlando, Liceu científic estatal G. Rummo;
  • Biblioteca Dante Alighieri, Liceu G. Guacci.

Eclesiàstiques

  • Biblioteca Li Grazie;
  • Biblioteca Pio XI, seminari arzobispal;
  • Biblioteca del convent de Sant Francesco;
  • Biblioteca de l'iglésia de Sant Giuseppe Moscati.

D'atres institucions

  • Biblioteca del Museu del Sannio;
  • Biblioteca del Archivio vaig donar Stato;
  • Biblioteca de la Camera vaig donar Commercio;
  • Biblioteca del Centre Raffaele Calàbria;
  • Biblioteca de l'ex Banca sannitica, Vila dei Papi;
  • Biblioteca de la Azienda ospedaliera G. Rummo;
  • A estes van afegides les biblioteques de la Università del Sannio.

Universidades

 
Palazzo dell'Aquila-Bosco Lucarelli, sede de la Presidencia de la Facultad de Ingeniería de la Universidad del Samnio.
  • Università degli studi del Sannio: des de 1990 Benevento és sèu de la Università degli Studi del Sannio, ubicat en vàries instalacions de la ciutat. L'universitat és renombrada sobretot per la formació en el camp de l'informàtica;
  • Università degli Studi Giustino Fortunato: universitat privada d'educació a distància beneventana;
  • Centre vaig donar Cultura "Raffaele Calàbria": este centre cultural, la sèu del qual és el Palau Arzobispal, està vinculat a l'Università Cattolica del Sacro Cuore;
  • Istituto superiore vaig donar scienze religiose "Redemptor hominis": institució acadèmica creada per la Congregació per a l'Educació Catòlica, que emet títuls de Grau en Ciències de la Religió que permeten l'ensenyança de la religió catòlica en les escoles de tots els nivells, ademés d'oferir una série de formes de profundisar la fe secular i religiosa;
  • Conservatori Estatal de Música "Nicola Sala": ubicat en l'antic palazzo De Simone en la plaça Arechi II;
  • Sobre la formació professional, ent històric de la ciutat és la Scuola La Tecnica.

Teatros y cines

 
Teatro comunale "Vittorio Emanuele"
  • Teatre Comunale Vittorio Emanuele;
  • Teatre Sant Nicola;
  • Teatre Calandra;
  • Cinema Teatre Sant Marque;
  • Cinema Teatre Massimo;
  • Multisala Gaveli;
  • Multiplex Torrevillage.

Eventos

  • Benevento Longobarda (durant el més de juny): série de recreació històriques centrades en la figura del duc Arechis II.
  • Beach Volley Cup (més de juny)
  • Ben Torrone: Festival abans de Nadal, celebrada per primera volta a principis de decembre de 2004, dedicada al dolç símbol de la tradició culinària samnita: el torró. L'event, organisat per la ciutat de Benevento, es porta a terme en el centre històric. L'exposició reunix als majors productors de torró és tant de la regió del Sannio com de diverses regions italianes.

Deportes

 
Estadio Ciro Vigorito

La ciutat alberga al club de fútbol Benevento Calci, que militarà en la Serie B, la segona categoria del fútbol italiano, des de la temporada 2026-27. Disputa els seus partits de local en l'Estadio Ciro Vigorito.

Personas notables

Artícul principal → Categoría:Personas de Benevento.


Referències

  1. ↑ Vergineo,Gianni (1985) Storia vaig donar Benevento i dintorni, I, 11.
  2. ↑ Plinio el Viejo, Naturalis historia 3,105.
  3. ↑ Sexto Pompeyo Festo, De verborum significatum.
  4. ↑ 4,0 4,1 Procopio de Cesárea, De bell Gothico 1,15.
  5. ↑ Garrucci, Raffaele (1875) Li antiche iscrizioni vaig donar Benevento disposte in ordine i dichiarate.
  6. ↑ Marianne Mulon (1997) « Els noms de la peur, la peur dones noms », Le Monde alpin et rhodanien. En: Revue régionale d'ethnologie, n.º 2, p. 41.
  7. ↑ Benevento, En: Treccani.it – Enciclopèdia on line, Istituto dell'Enciclopèdia Italiana.
  8. ↑ «Brescia: description of goods» (en inglés). Archivat des de l'original, el 3 de marzo de 2016. Consultat el 12 de julio de 2013.
  9. ↑ 9,0 9,1 Silvio Berardi, Talleyrand, Principe vaig donar Benevento, in Archivio Storico del Sannio, n. 2, Napoli, Edizioni ESI, 2008, p. 7-187.
  10. ↑ 10,0 10,1 «BENEVENTO» (en it). www.treccani.it/enciclopedia/benevento_(Enciclopedia-Italiana)/#google_vignette. Consultat el 2026-04-01.
  11. ↑ Errico, Mino. «STORIA DELLA RIVOLUZIONE DI NAPOLI DEL 1820 COMPILATA DA N. C». www.eleaml.org. Consultat el 2026-04-01.
  12. ↑ «Bombe su Benevento, gli orrori del settembre 1943» (en it-it). Canale58. Consultat el 2026-04-01.
  13. ↑ «Longobards in Italy. Plaus of the Power (568-774 A.D.)» en el lloc oficial de l'Unesco».

Enllaços externs