L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Art de Champa

Champa va ser una civilisació indianizada dins de la Gran Índia que va florir a lo llarc de les costes de lo que ara és el centre i sur de Vietnam durant aproximadament un mileni, entre el 500 i el 1500 d. C. Els chams originals provablement anaren colon aplegats de les illes indonèsies, que varen adoptar com a principals vocacions les del comerç, el transport marítim i la pirateria. Les seues ciutats eren ports d'escala en importants rutes comercials que unien l'Índia, China i les illes d'Indonèsia. L'història de Champa va ser una història de conflictes intermitents i de cooperació en el poble de Java, els jemeres d'Angkor, en Camboya, i el Đạ@i Vaig voreệt de lo que ara és el nort de Vietnam. El regne de Champa finalment va perdre la seua independència a mans de Đạ@i Vaig voreệt.

Art de Champa
Erro al crear miniatura:
Esta escultura de finals del XI o XII ilustra tant el mig preferit dels artistes cham (escultura de pedra en alt relleu) com el tema més popular, el deu Shiva i els temes associats en el deu. Shiva pot ser reconegut pel tercer ull en el mig del seu front i per l'atribut de la fitora. Les mans sobre el seu cap estan fent el gest uttarabodhi mudra, considerat un símbol de perfecció.
Erro al crear miniatura:
Edificis en Mỹ Sơn

l'arquitectura tallada en la roca en Índia, en particular les escultures, va anar àmpliament adoptada en l'arquitectura dravídica en l'Índia meridional i l'arquitectura indianizada dels temples camboyanos, anamitas (Champa) i javaneses.[1][2][3][4] El llegat artístic de Champa consistix principalment en escultures de pedra arenisca —tant de bulto redó com en relleu—, i edificis de rajola. També han sobrevixcut algunes estàtues de metal i artículs decoratius. Gran part de l'art que es conserva expressa temes religiosos, i encara que algunes peces haurien segut purament decoratives, unes atres haurien complit funcions importants en la vida religiosa dels chams, que varen sintetisar elements del hinduisme (especialment del saivisme), del budisme i dels cults indígenes.

Este llegat artístic ha segut diezmado per l'abandó, la guerra i el vandalisme. Gran part del dany es va produir en el XX. Alguns erudits francesos com Henri Parmentier i Jean Boisselier varen poder prendre fotografies, fer dibuixos i descripcions a llapis d'obres que han segut destruïdes mentrestant. El descuit continua posant en perill el llegat de Champa fins al dia d'hui, especialment el descuit de les esteles de pedra inscrites, font de molta informació valiosa sobre l'història de Champa. Els participants en la guerra de Vietnam varen provocar la seua part de devastación, borrant, per eixemple, els vestigis del monasteri budiste de Dong Duong (Quảng Nam).[Gu. 1] El vandalisme i el robo intencionats són una preocupació constant.

La major colecció d'art cham s'expon en el Museu d'Escultura cham en Dona Nang. El Museu Guimet de París, el Museu d'Història Vietnamita de Saigon i el Museu d'Història d'Hanói també tenen importants coleccions. Es poden trobar coleccions més chicotetes en el Museu de Belles arts de Saigon i el Museu de Belles arts d'Hanói.

En 1999, el Santuari de My Són va ser declarat Patrimoni de la Humanitat.

Formes d'art visual

Els restants de l'art clàssic cham que es conserven en l'actualitat consistixen principalment en temples de rajola, escultures d'arenisca de bulto redó i escultures d'arenisca en alt i baix relleu. També queden algunes escultures de bronze i elements decoratius de metal. No es conserven treballs de marbre o d'una atra pedra de major calitat. Aixina mateix, no hi ha pintures ni esbossos. El poble dels cham va escriure, i potser també va dibuixar, en fulls que no han resistit el clima càlit i humit de la costa de Vietnam. Els artículs fets de materials peridors, com la fusta, en la seua major part no han sobrevixcut.

Estàtues i joyes de metal

Erro al crear miniatura:
Este kosa cham,o mànega de metal que es coloca sobre un linga, és el rostre de Siva, com es pot reconéixer pel tercer ull en el centre de la front i el pentinat en castanya coneguda com jatamukuta.

Les obres d'art que es conserven fetes de metal inclouen estàtues de bronze de les deïtats mahayanistas Lokesvara i Tara datades aproximadament en l'any 900 d. C. i associades en l'art budiste de Dong Duong. Una estàtua de bronze de Buda encara més antiga té un gran semblat en les estàtues budistes índies de l'estil Amaravati; els estudiosos dubten de que fora originària de Champa, i en canvi suponen que deu haver aplegat al país com a part del comerç marítim que unia a l'Índia en el surest asiàtic i China.[5]

Hi ha abundants evidències textuals de gran part de l'art clàssic cham que alguna volta va existir i que s'ha perdut pels estralls del temps i les depredaciones de vàndals, saquejadors i conquistadors humans. Per eixemple, l'historiador chinenc de principis del XIV Ma Ma Duanlin va informar de l'existència d'una gran estàtua de Buda feta d'or i argent; es desconeix el parador actual d'esta estàtua. Els mateixos reis cham han deixat inscripcions en pedra que descriuen els obsequios d'objectes preciosos ara perduts que varen fer als llocs de pelegrinage i santuaris del regne. Especialment notable va ser la pràctica de donar fongues metàliques decorades (kosa) i diademes (mukuta) a importants lingas i a les divinitats en les que estaven afiliats. Per eixemple, una inscripció en una estela de pedra datada aproximadament en 1080 i trobada en Mỹ Sơn informa que el rei Harivarman donó una «gran kosa dorada i resplandeciente adornada en les joyes més belles, més lluentes que el sol, allumenada dia i nit pels rajos de gemes lluents, decorades per quatre cares» a la deïtat Srisanabhadresvara, una encarnació local de Siva. Uns anys més vesprada, al voltant de 1088, Harivarman va poder haver segut superat pel seu successor Indravarman, qui donó una kosa dorada en sis cares (mirant en els quatre punts cardinals, cap al noreste i el surest) arrematada per un ornamentado nagaraja.(serp-rei) i decorat en pedres precioses que incloïen un rubí, un safir, un topacio i una perla.[6] Cap d'eixos tesors ha sobrevixcut.

Les fonts escrites, inclosos els llibres d'història chinencs i les inscripcions cham, també informen sobre alguns dels events catastròfics, principalment actes de guerra, que varen dur a la pèrdua de l'art cham. En el segon quart del V, segons l'historiador Ma Duanlin, un general chinenc cridat Yuen Kan va saquejar la capital de Champa i es va dur molts «objectes rars i preciosos», entre ells «decenes de mils de lliures d'or en lingots procedents de les estàtues que havia fos». De manera similar, a principis del VII, un general chinenc merodeador cridat Liu Fang es va dur «díhuit enormes tablillas d'or» que commemoraven als 18 reis anteriors de Champa.[7] És de supondre que en els sigles que varen seguir, les freqüents incursions i conquistes dels eixèrcits jemer i vietnamita, que varen dur a la destrucció final de, regne de Champa com a entitat política independent, també varen ocasionar l'eliminació de qualsevol obra d'art portàtil, incloses per supost, les realisada en metals preciosos.

Temples

Erro al crear miniatura:
Temple Chiên Đàn en la província de Quảng Nam.
Erro al crear miniatura:
El perfil del temple del XIII Po Klong Garai prop de Phan Rang iincluye tots els edificis típics d'un temple cham. D'esquerra a dreta es pot vore el kalan, el mandapa adjunt, el kosgrha en forma de cadira de montar i el gopura.
Erro al crear miniatura:
Torres de Dương Long en Bình Định, el temple de Champa més alt que encara existix

A diferència dels jemeres d'Angkor, que varen amprar una pedra arenisca grisa per a construir la major part dels seus edificis religiosos, els cham varen construir els seus temples en rajoles rojosos. Algunes d'estes edificacions de rajola encara es poden visitar en el camp vietnamita. Els llocs que es conserven més importants són Mỹ Sơn, prop de Dona Nang, Đồ Bàn prop de Quy Nhơn, Po Nagar prop de Nha Trang i Po Klong Garai, prop de Phan Rang.

Edificis que constituïxen un temple

Normalment, un complex de temples cham constava de varis tipos diferents d'edificis:[Ph. 1]

  • el kalan era el santuari de rajoles, típicament en forma d'una torre, utilisat per a albergar a la deidad;
  • la mandapa era un passadiç d'entrada contigu a un santuari;
  • la kosagrha o "casa de bombers" era la construcció, típicament en un sostre en forma de cadira de montar, que s'usava per a albergar els objectes de valor pertanyents a la deïtat o per a cuinar per a la deidad;
  • la gopura era una porta-torre que conduïa a un complex de temples amurallados.

Estos tipos d'edificis són típics dels temples hindús en general; la classificació és vàlida no solament per a l'arquitectura de Champa, sino també per a atres tradicions arquitectòniques de la Gran Índia.

Temples més importants

Erro al crear miniatura:
El temple de Po Nagar en Nha Trang.

Els temples culturalment més importants de la Champa històrica varen ser el temple de Bhadresvara localisat en Mỹ Sơn, prop de la moderna Dona Nang, i el temple de la deesa coneguda com Bhagavati (el seu nom hindú) o Yan Po Nagar (el seu nom cham) ubicat a les afores de la moderna Nha Trang.

  • El temple de Bhadresvara va ser la principal fundació religiosa del nort de Champa (conegut com Campadesa, Campapura o nagara Campa en les inscripcions). Els erudits han identificat el temple de Bhadresvara, una encarnació local de la deïtat universal Siva, en l'edifici "A1" en Mỹ Sơn. Encara que hui A1 està en procés de convertir-se en un montó d'enrunes, encara existia com una torre magnífica quan els erudits francesos la varen descriure a principis del XX.[Ph. 2]
  • El temple de Yan Po Nagar va ser la principal fundació religiosa del sur de Champa (o Panduranga, paraula que és la base del nom modern de "Phan Rang"). Les seues construccions daten d'entre els sigles VIII i XIII. El temple permaneix en peu fins al dia d'hui a l'atre costat del riu Cai des de Nha Trang, i està en relativament bones condicions.[Ph. 3]

Escultures d'arenisca

Erro al crear miniatura:
Un tema decoratiu que es va originar en Java, i des d'allí es va difondre a atres parts de la Gran Índia, és el del mònstruo marí makara que vomita algun atre ser. En esta escultura cham dels sigles X o XI, el makara tira un naga.
Erro al crear miniatura:
Esta talla d'elefant es troba en un pedestal pertanyent a l'estil Mỹ Sơn A1.

Els cham varen crear escultures de pedra arenisca independents en bulto redó, aixina com talles de pedra arenisca en alt i baix relleu. En general, semblen haver preferit l'escultura en relleu i varen descollar especialment en l'alt relleu. L'escultura cham va passar per una marcada successió d'estils històrics, el més important dels quals va produir algunes de les millors obres de l'art del surest asiàtic.[Gu. 2] Els temes per a les escultures cham es varen triar principalment de les llegendes i de la religió de la civilisació índia. Moltes de les escultures són representacions de deïtats hindús i budistes particulars, sobretot de Siva, pero també de Lokesvara, Visnu, Brahma, Devi i Shakti. Estes escultures poden haver tingut un propòsit religiós en lloc de ser purament decoratives. Qualsevol escultura entorn a una deïtat important que estiga completament orientada cap a l'exterior, que no participe en cap acció en particular i que estiga equipada en parafernalia simbòlica, hauria segut candidata per al seu us ritual o devocional. Els escultors cham també varen crear numerosos linges, postes fàlics vinculats simbòlicament en Siva (si la secció travessera és un círcul) o en el trimurti (si el poste està segmentat, que consistix en una secció quadrada inferior simbòlica de Brahma, una secció octagonal mija simbòlica de Visnu i una secció circular superior secció simbòlica de Siva). Els usos rituals del linga són familiars en el hinduisme modern.

Algunes de les escultures de l'art cham s'aparten del tema indi per a revelar una miqueta de la vida del poble històric cham. Un eixemple són les representacions d'elefants especialment ben eixecutades que servixen com a detalls decoratius en algunes peces: per fonts escrites se sap que els cham depenien dels elefants per a fins militars i d'un atre tipo, ya que carien d'un suministrament sostingut de cavalls. Atres escultures reflectixen el llegat cultural de la Gran Índia i expressen temes llegendaris més típics de l'art javanés o camboyano que l'art de l'Índia. Un eixemple d'este tema és el motiu del mònstruo marí makara, que va aplegar a Champa des de Java, a on és prominent en l'art del Borobudur i atres temples de la mateixa época.

Periodos i estils de l'art cham

Els estudiosos coincidixen que és possible analisar l'art de Champa en térmens de distints "estils" típics de varis periodos històrics i de diferents llocs. Varis han intentat a través del seu estudi establir una classificació d'estils històrics. Potser els més influents d'eixos intents són els d'els erudits francesos Philippe Stern (The Art of Champa (formerly Annam) and its Evolution [L'art de Champa (abans Annam) i la seua evolució], 1942) i Jean Boisselier (Statuary of Champa [Estatuaria de Champa], 1963).[8] Resumint les conclusions d'estos estudiosos, l'historiador d'art Jean-François Hubert ha conclós que és possible distinguir a lo manco els següents estils i subestilos:[9]

  • Mỹ Sơn I1 (sigles VII a el VIII)
  • Dong Duong (sigles IX a el X)
  • Mỹ Sơn A1 (X)
    • Khuong My (primera mitat del X)
    • Trà Kiệo (segona mitat del X)
    • Chanh Lo (finals del X a mitan del XI)
  • Thap Mam (sigles XI a el XIV)

Cada estil du el nom d'un lloc en Vietnam en el que s'han trobat obres eixemplars d'eixe estil.

Estil Mỹ Sơn I1

Les ruïnes de Mỹ Sơn no són totes del mateix estil i no totes pertanyen al mateix periodo de l'història de Champa. Els erudits han codificat les ruïnes per a reflectir la diversitat de periodos i estils. L'estil identificable més antic ha segut denominat estil Mỹ Sơn I1. Du el nom d'una edificació particular, a la que els erudits es referixen com Mỹ Sơn I1. Les obres d'este estil reflectixen l'influència estrangera d'una varietat de fonts, principalment dels jemeres de la Camboya anterior a Angkor, pero també de l'art de Dvaravati, l'art javanés d'Indonèsia i de l'Índia meridional.[Gu. 3]

Potser l'obra més famosa de l'estil Mỹ Sơn I1 és un gran pedestal de pedra arenisca que data de la segona mitat del VII. Originalment, el pedestal tenia una funció religiosa i s'usava per a sostindre un enorme lingam com a símbol de Siva, la deïtat principal de la religió dels cham. El pedestal en sí està decorat en talles en relleu que mostren escenes de la vida dels ascetas: ascetas tocant varis instruments musicals, un asceta predicant als animals, un asceta rebent un massage. Per als cham, el pedestal simbolisava el mont Kailasa, la morada mitològica de Siva que també acomodava a numerosos ascetas que habitaven en els boscs i en grutas, de la mateixa manera que el lingam que sostenia representava al deu mateix.[Do. 1][Gu. 4]

Una atra obra important de l'estil Mỹ Sơn I1 és el frontón de pedra arenisca sense terminar que una volta es va colocar sobre l'entrada principal del temple en Mỹ Sơn I1. El frontón mostra les albors de l'era actual segons la mitologia hindú. Vishnu està reclinado en el fondo de l'oceà. El seu llit és Sesha la serp. Un loto creix cap a dalt des del melic de Vishnu, i Brahma emergix del loto per a recrear l'univers.[Gu. 5]

  •  
    Un frontón sense terminar mostra el naiximent de Brahma d'un loto que creix en el melic de Vishnu.
  •  
    Un detall del pedestal Mỹ Sơn I1 mostra a un flautiste tocant el seu instrument.
  •  
    Un atre detall mostra a un asceta sostenint un batidor de mosques i donant instruccions a un discípul.
  •  
    Esta image d'un ballarí està en la contrahuella d'un escaló que conduïx al pedestal Mỹ Sơn I1.

Estil Dong Duong

En 875, el rei cham Indravarman II va fundar una nova dinastia en Indrapura, en lo que ara és la regió de Quảng Nam en el centre de Vietnam.[Do. 2] Partint de les tradicions religioses dels seus predecessors, que eren predominantment shaivistas, va fundar el monasteri budiste Mahāiāna de Dong Duong i va dedicar el temple central a Lokesvara.[Do. 3] Com el complex del temple de Dong Duong va ser devastat pels bombardejos durant la guerra de Vietnam, el nostre coneiximent de la seua apariència es llimita a les fotografies i descripcions creades per erudits francesos a principis del XX.[Gu. 6] No obstant, un bon número d'escultures de l'época han sobrevixcut en els museus de Vietnam i, en conjunt, li les coneix com a obres de l'estil Dong Duong. L'estil va durar fins a ben entrat el X.

L'estil d'escultura Dong Duong ha segut descrit com un estil molt original de «extremisme artístic», «en traces exagerades, casi excessivament estilisats».[Gu. 7] Les figures es caracterisen pel seu nas i llavis grossos i pel fet de que no somriuen.[10] Els motius més prominents inclouen escenes de la vida de Buda, de monges budistes, de dharmapales (guardians de la llei budista), dvarapalas (guardians armats del temple), el bodhisattva Avalokiteshvara i la deesa de la compassió Tara, qui també va ser considerada com la shakti o esposa d'Avalokiteshvara.[Gu. 8][11]

  •  
    Guardià d'arenisca dvarapala calcigant a un bou, que a la seua volta vomita a un chicotet guerrer.
  •  
    Estàtua de Tara en arenisca del IX, en una chicoteta figura d'Amitabha assentada en el seu cabell per damunt de la front.
  •  
    Esta figura assentada pot ser un dharmapala. El pedestal d'avall (no en la foto) presenta una image d'un cap de Kaal (el temps.
  •  
    Estàtua del IX d'un home gros agenollat en mukuta i mostacho.
  •  
    Les ruïnes de Đồng Dương (Indrapura)

Estil Mỹ Sơn A1

L'art de l'estil Mỹ Sơn A1 pertany als sigles X i XI, un periodo de renaixença hindú que va seguir al periodo budiste de Dong Duong, i també un periodo de renovada influència de Java. Este periodo s'ha cridat la «edat d'or» de l'art de Champa.[Gu. 9] L'estil és nomenat per un temple en Mỹ Sơn, «l'expressió més perfecta de l'arquitectura Cham» segons l'historiador d'art Emmanuel Guillon, que va ser víctima de la guerra de Vietnam en la década de 1960. La majoria dels monuments que es conserven en Mỹ Sơn també pertanyen a l'estil Mỹ Sơn A1, inclosa la majoria de les construccions dels grups B, C i D.[Do. 4]

Sobre l'escultura de l'estil Mỹ Sơn A1, es coneix per ser llaugera i elegant, en contrast en l'estil més sever de Dong Duong. Segons Guillon, «és un art de la dansa i del moviment, de la gràcia i de rostres que a voltes lluïxen un estil lleu, casi irònic, com a sorpresos per la seua pròpia bellea». De fet, els ballarins eren un motiu favorit dels escultors de Mỹ Sơn A1. L'estil també és conegut per les seues belles imàgens en relleu d'animals reals i mítics com a elefants, lleons i garudas.[Gu. 10][12]

L'estil Mỹ Sơn A1 comprén no solament les obres d'art trobades en Mỹ Sơn, sino també les obres trobades en Khuong My i en Trà Kiệo, encara que estes últimes a voltes es tracten com a representacions d'estils distints. Les obres de Khuong My, en particular, es tracten en freqüència com una transició entre els estils de Dong Duong i Mỹ Sơn A1.[Gu. 11] De la mateixa manera, les obres trobades en Chanh Lo a voltes es tracten com a pertanyents a l'estil Mỹ Sơn A1 i, a voltes,com una transició entre els estils Mỹ Sơn A1 i Thap Mam.[Gu. 12]

Estil Khuong My

En el poble de Khuong My en la província vietnamita de Quảng Nam es troba un grup de tres torres cham que daten del X. L'estil de les torres i les obres d'art associades en elles és de transició entre l'estil poderós de Dong Duong i l'estil Mỹ Sơn A1, més encantador i delicat. L'estil de Khuong My també mostra influències jemer i javanesa.[Do. 5]

Estil Trà Kiệo

Encara que els monuments cham en Trà Kiệo en la província de Quảng Nam han segut destruïts, una série de magnífiques peces escultòriques associades en el lloc permaneixen i es conserven en museus. Destaquen especialment un gran pedestal que servix com a base per a un lingam que es coneix simplement com el «pedestal Trà Kiệo» i un atre pedestal conegut com el «pedestal dels ballarins».[Gu. 13]

El pedestal Trà Kiệo, que consta d'una base decorada en frisos en bajorrelieve, una cisterna d'abluciones i un lingam massiç, està considerat com una de les obres mestres de l'art cham. Les figures dels frisos són especialment belles i representen episodis de la vida de Krishna relatats en el Bhagavata Purana. En cada cantó del pedestal, un atlante leonino sembla soportar el pes de l'edificació sobre ell.[Gu. 14]

El pedestal dels ballarins, igualment, es considera una obra mestra. El propòsit i la funció del pedestal, que té la forma d'una peça de cantó, seguixen sent obscurs. Cada costat del cantó està adornat en una apsará danzante i un gandharva tocant música. La base baix d'estes figures està adornada en caps leoninas i makares.[Gu. 15]

  •  
    Este tímpan del sigle X de la danzante Shives una transició entre els estils Dong Duong i Khuong My.
  •  
    El pedestal Trà Kiệo del sigle X sosté un lingam massiç i una cisterna de les abluciones.
  •  
    Una fila d'apsarás, o nimfes celestials, està representada en la base del pedestal Trà Kiệo.
  •  
    El Pedestal dels Ballarins de Trà Kiệo presenta esta apsará o ballarina i gandharva o músic.

Estil Thap Mam

Erro al crear miniatura:
La torres de Po Nagar en la part alta d'un tossal
Erro al crear miniatura:
Temple del rei Po Klong Garai (1151-1205)

Despuix del X, l'art de Champa va entrar en un decliu gradual. Tant l'arquitectura, com ejemplifican els temples de Po Nagar i de Po Klong Garai, i l'escultura es varen tornar més estereotipades i menys originals. Solament les escultures d'animals mítics, com el makara o el garuda, podien rivalizar en els seus contraparts dels estils anteriors.[Gu. 16]

L'estil Thap Mam dels sigles XI al XIV du el nom d'un lloc arqueològic en la província de Bình Định, anteriorment Vijaya. L'escultura d'este estil es caracterisa per «una tornada al formalisme hierático i la simplificació de la forma, lo que du a una certa pèrdua de vitalitat».[Gu. 17] Els escultors semblen haver-se preocupat més pels detalls de l'ornamentació que per la gràcia i el moviment de les pròpies figures. De fet, l'estil s'ha caracterisat com a «barroc», en referència a la proliferació de detalls ornamentals que ho distinguix dels seus predecessors més «clàssics».[10]

Un dels motius més originals del periodo Thap Mam va ser l'escultura en pedra d'una fila de sens femenins al voltant de la base d'un pedestal. El motiu va sorgir per primera volta en el X (el pedestal Trà Kiệo en un moment tenia una fila de pits aixina) i es va convertir en característic de l'estil Thap Mam. Sembla no tindre contrapart en l'art d'atres països del surest asiàtic.[Gu. 18] Alguns erudits han identificat este tema en la figura d'Uroja («pits»), el ancestro mític d'una dinastia del XI en Mỹ Sơn, i afirmen una conexió entre este Uroja i la deesa venerada en Po Nagar.[Ph. 4]


  •  
    Una escultura del sigle XIII de Bình Định mostra a Garuda evorando a una serp.
  •  
    Este atlanteleonino del sigle XII és de l'estil Thap Mam.
  •  
    El atlante leonino en el cantó d'este pedestal està flanquejat per files de pits femenins.
  •  
    Una escultura del sigle XII en l'estil Thap Mam representa a l'home-pardal Garuda, que actua com un atlante.

Vore també

Notes

  • Emmanuel Guillon (1997). Hindu-Buddhist Art of Vietnam: Treasures from Champa (traduït del francés per Tom White), Connecticut: Weatherhill: Trumbull.
  1. ↑ Guillon, 1997, p. 36.
  2. ↑ Guillon, 1997, p. 31.
  3. ↑ Guillon, 1997, p. 33.
  4. ↑ Guillon, 1997, p. 73.
  5. ↑ Guillon, 1997, p. 72.
  6. ↑ Guillon, 1997, p. 36 ff.
  7. ↑ Guillon, 1997, p. 40. "with exaggerated, almost excessively stylized features."
  8. ↑ Guillon, 1997, p. 81 ff.
  9. ↑ Guillon, 1997, p. 41.
  10. ↑ Guillon, 1997, p. 128 ff. "It is an art of danse and movement, of grace, and of faç which sometimes wear a slight, almost ironic style, as though surprised by their own beauty."
  11. ↑ Guillon, 1997, pp. 45, 105 f.
  12. ↑ Guillon, 1997, p. 124.
  13. ↑ Guillon, 1997, p. 110 ff..
  14. ↑ Guillon, 1997, pp. 110-116.
  15. ↑ Guillon, 1997, pp. 120-127.
  16. ↑ Guillon, 1997, p. 54 f..
  17. ↑ Guillon, 1997, p. 57. "a return to hieratic formalism and the simplification of shape, leading to a certain loss of vitality."
  18. ↑ Guillon, 1997, p. 147 ff..
  • Tran Ky Phuong (2008). Vestiges of Champa Civilization, Hanoi: The Gioi Publishers.
  1. ↑ Phuong, 2008.
  2. ↑ Phuong, 2008, p. 32.
  3. ↑ Phuong, 2008, p. 95 ff.
  4. ↑ Phuong, 2008, p. 146.
  • Ngô Vǎn Doanh (2005). My Són Relics, Hanoi: The Gioi Publishers.
  • Ngô Vǎn Doanh (2006). Champa: Ancient Tower, Hanoi: The Gioi Publishers.
  1. ↑ Doanh, 2006, p. 50 ff.
  2. ↑ Doanh, 2006, p. 72.
  3. ↑ Doanh, 2006, p. 73.
  4. ↑ Doanh, 2005, pp. 140-141.
  5. ↑ Doanh, 2006, p. 95 ff (Ch.5: "Khuong My").
  1. ↑ «Group of Monuments at Mahabalipuram». UNESCO. org. Consultat el 23 d'octubre de 2012.
  2. ↑ «Advisory body evaluation». UNESCO. org. Consultat el 23 d'octubre de 2012.
  3. ↑ «The Rathas, monolithic [Mamallapuram]». Online Gallery of British Library. Consultat el 23 d'octubre de 2012.
  4. ↑ Frommer's Índia, John Wiley & Sons, pp. 333–. ISBN 978-0-470-64580-2. Consultat el 7 de febrer de 2013.
  5. ↑ Boisselier, "Un Bronze de Tara", p.319-320.
  6. ↑ Finot, "Notes d'Epigraphie: XI. Els inscriptions de My-Són."
  7. ↑ Hervey, Ma-Touan-Lin, Volume 2, Chapter entitled "Lin-i." The Chinese recognized a succession of Cham states: first Lin-yi (from the clapix 2nd century to the 8th century), then Huan-wang (from the 8th to the 10th century), and finally Chen-ching (from the 10th century onward).
  8. ↑ Hubert, The Art of Champa, p.39 ff.
  9. ↑ Hubert, The Art of Champa, pp.33-34.
  10. ↑ 10,0 10,1 Hubert, The Art of Champa, p.43.
  11. ↑ Huynh Thi Duoc, Cham Sculpture, p.66 ff.
  12. ↑ Huynh Thi Duoc, Cham Sculpture, pp.55 ff.

Referències


  • Jean Boisselier, La statuaire du Champa. Paris: École Française d'Extrême-Orient, 1963.
  • Jean Boisselier, "Un Bronze de Tara", in BEFEO 73 (1984), pp. 319–338.
  • Huynh Thi Duoc, Cham Sculpture and Indian Mythology. Dona Nang, Vietnam: Danang Publishing House, 2007.
  • M. L. Finot, "Notes d'Epigraphie: XI. Els inscriptions de My-Són", BEFEO 4:1 (1904), 897-977.
  • Marquis D’Hervey de Saint-Denys (editor and translator), Ma-Touan-Lin: Ethnographie dones peuples étrangers à la Chine (2 volumes). Geneva: H. Georg, 1883.
  • Jean-François Hubert, The Art of Champa (translated from the French by Anna Allanet). USA: Parkstone Press and Confidential Concepts, 2005.
  • Lê Thành Khôi, Histoire du Viêt Nam dones origines à 1858. Paris: Sudestasie, 1981.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Art_de_Champa&oldid=1512602»