Bèlgica
El Regne de Bèlgica (Koninkrijk België en neerlandés, Royaume de Belgique en francés i Königreich Belgien en alemà) o simplement Bèlgica és un país d'Europa Noroccidental. És un dels membres fundadors de l'Unió Europea les institucions principals del qual són hostajades pel país, aixina com moltes atres organisacions internacionals, com l'OTAN. Bèlgica cobrix una superfície de 30528 quilómetros quadrats en una població aproximadament de 10.396.421 habitants.
| Koninkrijk België Royaume de Belgique Königreich Belgien | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
A cavall entre el llímit cultural entre l'Europa germànica i romanç, Bèlgica està llingüísticament dividida. Té dos llengües principals: el 60% de la seua població, principalment en la regió de Flandes, parla neerlandés, mentres que prop del 40% parla francés (en la regió de Valònia, al sur, i en la regió de Brusseles-Capital, una regió oficialment bilingüe que alberga també una minoria de parlants de neerlandés). Menys d'un 1% dels belgues viu en la Comunitat germanòfoba, a l'est del país. Sovint, esta diversitat llingüística porta a conflictes polítics i culturals, i es reflectix en el complex sistema de govern de Bèlgica i en la seua historia política.
Bèlgica rep el seu nom del nom llatí de la part més septentrional de la Gàlia, Gallia Bèlgica , el nom del qual procedix d'un grup de tribus celtas, els belgues. Històricament, Bèlgica ha segut part dels Països Baixos, que també comprenen els actuals Països Baixos i Luxemburc, i cobrien una regió alguna cosa major que l'actual Benelux.
Des de finals de l'Edat Mija fins al sigle XVII, fon un florent centre de comerç i cultura. Des del sigle XVIII fins a la Revolució belga de 1830, Bèlgica, en aquella época crida els Països Baixos del Sur, fon el lloc de moltes batalles entre els poders europeus, i és per això que s'ha guanyat els malnoms de "el camp de batalla d'Europa" o "la cabina d'Europa".
ToponímiaEditar
La menció més antiga dels térmens Belgae i Belgica, en llatí, es troben en el llibre De bello gallico de Juli César. Ell dividix la Gàlia en tres parts: els pobles gals, els aquitans i els belgues. Estos últims estaven separats de la Gàlia pels rius Sena i Marne. La Gàlia fon dividida per Marc Vispani Agripa en tres províncies, una de les quals portava el nom de Belgica. Domicià al seu torn, la dividí en tres noves províncies, una Gallia Belgica i dos Germania. La Gallia Belgica fon dividida una vegada més en dos: la Belgica Prima i la Belgica Secunda. La major part de la Bèlgica actual se situa rn la Germania Inferior (més tart nomenada Germania Secunda) i rn la Belgica Secunda.
Estos térmens desaparegueren quasi totalment despuix de les Grans invasions germàniques, i no subsistiren sino als llibres del clericat. Reaparegueren en la segona mitat del sigle IX, despuix de l'escissió de l'imperi de Carlemany en la creació de la Lotaríngia. El clericat de l'época utilisaren el terme Belgica per a designar el regne de Lotari II, situat entre la Gallia de Carles II el Calp i la Germania de Lluís II el Germànic. Les denominacions Belgae, Belgica, Gallia Belgica desaparegueren una vegada més en el sigle XII, despuix de la desaparició de la Lotaríngia.
Durant els sigles XV i XVI comtats i ducats post-carolingins s'agruparen. El terme Belgica reaparegué en els humanistes del Renaiximent pero la seua utilisació quedà restringida als círculs intelectuals encara que respongué a la necessitat d'una denominació comú per a estos principats. Un atre terme aparegué: Belgium, Belgia. En esta época, Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburc i el nort de la França actual eren coneguts com els Països Baixos o les Províncies Belgues.
Durant els sigles XVII i XVIII el terme "Bèlgica" es convertí en un terme administratiu i igualment el nom d'una alegoria que representava la "nimfa dels Països Baixos". El seu abast semàntic, ausades, es reduí en la divisió de les dèsset províncies despuix de la Guerra dels Huitanta Anys. Fon utilisat cada vegada més per parlar exclusivament de les províncies meridionals i dels seus habitants, encara que era un sinònim de neerlandés, el qual els incloïa.[1] En l'anexió de França,[2] i la reunió voluntària del Principat de Lieja en la República Francesa,[3] el terme "belga" es popularisà, per a designar els habitants de les regions de l'actual Regne de Bèlgica. En l'any 1830, el terme "Bèlgica" es convertí en el nom oficial.
HistòriaEditar
- Artícul principal → Historia de Bèlgica.
Primeres époquesEditar
L'àrea ocupada per Bèlgica ha experimentat significatius canvis demogràfics, polítics i culturals. El primer ben documentat va ser la conquista de la regió per la República Romana en el sigle I a.C., seguida en el sigle V pels francs germànics. Estos varen establir el Regne Merovingi, que va passar a ser el Imperi carolingi en el sigle VIII. Durant la Edat Mija, els Països Baixos estaven fragmentats en chicotets Estats feudals. La major part d'ells es va unir durant els sigles XIV i XV en la casa de Borgonya, formant els Paisos Baixos borgonyons. Estos Estats varen guanyar l'estatut d'autonomia en el sigle XV i varen ser coneguts des de llavors com les Dèsset Províncies.
L'història de Bèlgica es pot distinguir de la dels Paisos Baixos des del sigle XVI. La Guerra dels Huitanta Anys (1568-1648) va provocar la divisió de les Dèsset Províncies en les Províncies Unides al nort i els Paisos Baixos del Sur al sur, sent estes governades successivament pels Habsburc espanyols i austríacs.
L'independènciaEditar
Fins a la independència de Bèlgica en l'any 1830, els Països Baixos del Sur eren un territori molt codiciat pels conquistadors, sent el teló de fondo de la major part de les guerres franc-espanyoles i franc-austríaques durant els sigles XVII i XVIII. Despuix de les campanyes de 1794 de les Guerres Revolucionàries Franceses, els Països Baixos—que incloïen territoris que mai havien estat baix domini dels Habsburc, com el Bisbat de Lieja— varen ser invadits per França, terminant en el mando espanyol i austríac en aquella zona. En efecte, la reunificació dels Països Baixos com Regne Unit dels Països Baixos va tindre lloc a finals del Imperi francés, en 1815, despuix de les campanyes de Napoleó.
El triumfo de la Revolució belga de 1830 per a independisar-se dels Paísos Baixos es va decidir en la capital, Brusseles, en les nomenades Quatre Jornades de Brusseles, baix un Govern Provisional que el seu [[membre més influent era Charles Rogier i, en la direcció militar com a comandant en cap de l'exiliat espanyol Juan Van Halen. La breu lluita va portar a l'establiment d'una Bèlgica independent, catòlica i neutral, baix un govern provisional.
Des de l'instauració de Leopoldo I com a rei en l'any 1831, Bèlgica ha segut una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària. Entre l'independència i la II Guerra Mundial, el sistema democràtic va evolucionar d'una oligarquia caracterisada per dos partits principals, els catòlics i els lliberals, a un sistema de sufragi universal que ha inclós un tercer, el Partit Socialiste, i un paper fort per als sindicats. En els seus orígens, el francés, que era la llengua de la noblea i la burguesia, era la llengua oficial. Des de llavors, el país ha desenrollat un sistema bilingüe en neerlandés i francés.
En la Conferència de Berlín de l'any 1885 es va acordar entregar el Congo al rei Leopoldo II com a possessió privada, nomenada Estat Lliure del Congo. En l'any 1908, es va cedir a Bèlgica com a colónia, passant-se a cridar Congo Belga. La neutralitat de Bèlgica es va crebantar en 1914, quan Alemanya va invadir Bèlgica com a part del Pla Schlieffen. Les antigues colónies alemanes de Ruanda-Urundi —que ara són Ruanda i Burundi— varen ser ocupades pel Congo Belga en 1916. La Societat de Nacions les va transferir a Bèlgica en 1924. Bèlgica va ser invadida de nou per Alemanya en l'any 1940, durant la Blitzkrieg. Va estar ocupada fins a l'hivern de 1944-45, en que va ser lliberada per les tropes Aliades. El Congo Belga va accedir a l'independència en 1960, durant la Crisis del Congo, mentres que Ruanda-Urundi es va independisar en l'any 1962.
Primera i Segona Guerra MundialEditar
- Artícul principal → Bèlgica en la Segona Guerra Mundial.
La batalla de Lieja va ser l'inici de l'invasió alemana de Bèlgica i la primera batalla de la Primera Guerra Mundial. Això va supondre un nou estímul a l'identitat flamenca que va començar a gestar-se durant el sigle XIX i que va rebre un impuls polític per part del Govern d'ocupació alemà; durant la Segona Guerra, tota la regió del Benelux (Bèlgica, els Paisos Baixos, el Luxemburc) va ser ocupada per la Alemanya nazi.
Durant el sigle XX, i especialment des de la II Guerra Mundial, la història de Bèlgica ha estat dominada cada volta més per l'autonomia de les seues dos comunitats principals. Este periodo ha vist un aument en les tensions intercomunals i l'unió de l'Estat belga s'ha posat en qüestió. Per mig de reformes constitucionals en els anys 70 i 80, la regionalisació de l'Estat unitari va conduir a l'establiment d'un sistema federal estructurat en tres nivells, a la creació de comunitats llingüístiques i de governs regionals i a la ratificació d'un acort concebut per a minimisar les tensions llingüístiques. Hui en dia, estes entitats federades sostenen més poder llegislatiu que el parlament bicameral nacional, mentres que el govern nacional encara controla casi tota la recaptació d'imposts, prop del 80% de les finances dels governs comunitaris i regionals, i el 100% de la seguritat social.
De la «Belgique unitaire» a l'estat federalEditar
En l'any 1830, Bèlgica se separa d'Holanda, en la que havia format el Regne Unit dels Països Baixos durant quinze anys. La mateixa raó per la que Bèlgica s'independisa té unes bases llingüístiques. És dir, la zona que constituïx la Bèlgica actual havia segut dominada durant molt temps pels francesos, per lo que tota la burguesia administrativa flamenca s'havia afrancesat. No obstant, quan s'unix esta zona als Països Baixos, l'èlit administrativa flamenc, de majoria francòfona, és destituïda i reemplaçada per persones que parlen neerleandes, generalment vingudes d'Holanda. Per això, ya a partir dels primers anys del Regne Unit, l'èlit administrativa va perdent la confiança en el rei i l'Unió. Quan, ademés, el rei comença a promulgar mesures proteccionistes contra les indústries meridionals per a fomentar el desenroll industrial de la zona septentrional, també pert el respal de l'èlit industrial, en la seua major part valons, i es produïx la Revolució Brabanzona.
Llavors, segons conte D’Haveloose (2000), Bèlgica contava en 4 millons d'habitants, d'els que més o menys 2 200 000 parlaven neerlandés i més o menys 1 700 000 parlaven francés. No obstant, el nou Estat es definix a partir dels seus inicis com a unitari i francòfon, encara que la majoria de la població parlava neerlandés i el país constava de dos parts econòmica i culturalment diferents. Llavors, la política llingüística de l'época no té que vore's tant en térmens de quí constituïa la majoria de la població, sino en térmens de que l'èlit burguesa, que controlava la política pel sufragi tributari, s'expressava en francés.
No obstant, gradualment els flamencs es van oponent a l'injustícia llingüística, per lo que, en l'any 1889, s'adopta la Llei de l'Igualtat que estipulava que el neerlandés i el francés anaren les llengües oficials del país. Durant la Primera Guerra Mundial, sorgix el Moviment del Front que volia acabar en el predomini del francés i fer de Flandes un territori monolingüe *neerlandófono, un procés que es va portant a terme entre 1932 i 1968.
En l'any 1963 és un atre moment clau, perque llavors s'adopten unes lleis que dividien el país en zones llingüístiques. Abans, el cens contava quàntes persones parlaven francés, neerlandés o alemà en un municipi i el municipi s'organisava o be en la llengua de la majoria o en abdós, lo que originava un aument dels pobles francòfons i bilingües.
La divisió del país en unes zones neerlandófona, germanófona i francòfona era un assunt molt delicat. Sorgixen moltes protestes, ya que en la frontera llingüística convivien els dos grups llingüístics i ademés en el sistema anterior els habitants tenien el dret a ser atesos en les dos llengües. Per a trobar una solució d'estos problemes, en 27 municipis que estan en una de les fronteres llingüístiques se seguix no aplicant el principi de territorialitat. Aixina mateix, com en sis pobles flamencs al voltant de Brusseles vivien molts francòfons, per lo que, abans, l'administració era bilingüe, se'ls donen facilitats llingüístiques. Per tant, en molts aspectes, l'any 1963 no representa tant molts canvis, sino que més be significa la consolidació d'una volta per totes del statu quo.
Segons Peiren (1993), l'instauració d'eixes zones es va experimentant gradualment, en contradicció en l'estructura unitària del país, per lo que una federalisació era necessària. Ademés havien sorgit partits polítics flamencs nacionalistes que insistien en la qüestió llingüística, com el Volksunie. Aixina mateix, en el sí dels partits polítics nacionals sorgien visions fonamentalment diferents, lo que porta a l'organisació regional dels mateixos. Al mateix temps, moltes persones d'abdós parts del país estaven convençudes de que seria millor per a tots si certs aspectes de l'organisació estatal anaren regionalisats. Segons Willemyns (2002) eixe sentiment s'origina per dos factors: un és que durant el sigle XIX i la primera part del sigle XX és Valonia la que posseïa el major desenroll industrial, pero a partir dels anys 50-60, Flandes també comença a desenrollar-se industrialment. Al mateix temps, l'infraestructura de Valonia, que datava del sigle XIX, necessitava ser actualisada, lo que genera una recessió de la qual fins hui de hui la zona no s'ha recuperat. També existien diferències ideològiques entre abdós parts del país, és dir, mentres que Valonia era clarament socialiste (Parti Socialiste), Flandes era la base del poder del partit popular catòlic democràtic (Christelijke VolksPartij). A raïl d'eixes diferències, comença en 1970 la federalisacin de Bèlgica, un procés que es va portant a terme principalment entre dit any i 1993.
En l'any 1970, la demanda principal dels flamencs és l'autonomia cultural, mentres que els valons insistixen en una autonomia econòmica per a fomentar la seua economia problemàtica i garanties de que en la Bèlgica federal, la seua situació demogràfica i econòmica no seria marginada. El resultat d'eixes negociacions és la creació, per una banda, de tres comunitats culturals (la de parla neerlandesa, la francòfona i la de parla germana) i, per una atra, de tres Regions (Flandes, Valonia i la Regió capital de Brusseles). Ademés, s'incorporen en la Constitució garanties per a protegir a la minoria francòfona. Les reformes de l'Estat següents (1980, 1988 i 1993) estenen les competències de les regions i comunitats fins a obtindre l'organisació de l'Estat actual, que queda representada en la figura.
GeografiaEditar
- Artícul principal → Geografia de Bèlgica.
El territori de Bèlgica té una extensió de 30.510 km² i es dividix geogràficament en tres regions: la planicie costera al noroest, el replanell central i els altiplans de les Ardenes al surest. Seguint l'eixemple dels Països Baixos, la planicie costera ha guanyat alguns espais del mar del Nort per mig de dics i canals. El replanell central, en l'interior, és un àrea plana i de poca altitut, que té moltes valls fèrtils i és irrigada per numeroses vies navegables. Ací també hi ha estructures d'un relleu més asprós, com covas i menudes goles.
La regió de les Ardenes és més accidentada que les atres dos. És un replanell densament boscós, molt rocosa i no molt apta per al cultiu, que s'estén fins al nort de França. Ací és a on es concentra la majoria de la fauna salvage de Bèlgica. En esta regió es localisa el punt més alt de Bèlgica, la Signal de Botrange, en sol 694 metros d'altitut.
El clima és marítim templat, en precipitacions significatives durant tot l'any (Classificació climàtica de Köppen: Cfb; la temperatura mija és de 3°C en giner i de 18°C en juliol, i la precipitació mija és 65 milímetros en giner i 78 milímetros en juliol).
A causa de la seua elevada densitat de població i a la seua posició en el cor de Europa Occidental, Bèlgica s'enfronta a sérios problemes migambientals. Un informe de 2003 va indicar que l'aigua dels rius de Bèlgica tenia la pijor calitat d'Europa, i que se situava a la coa dels 122 països estudiats.
EconomiaEditar
- Artícul principal → Economia de Bèlgica.
Bèlgica és un país densament poblat i es localisa en el cor d'una de les regions més indústria*lizadas del món. Actualment, l'economia belga està orientada cap als servicis i mostra una naturalea dual, en una dinàmica part flamenca, sent Brusseles el seu principal centre multilingüe i multiétnic en una renda per càpita de les més altes de la Unió Europea, i una economia valona més ruralisada i menys dinàmica. Bèlgica va ser el primer país d'Europa continental en el que es va desenrollar la Revolució industrial, a principis del sigle XIX. Lieja i *Charleroi varen desenrollar ràpidament una indústria minera i acerera, que va florir fins a mijan el sigle XX. No obstant, per la década de 1840 l'indústria textil de Flandes estava passant per una aguda crisis i hi havia fam (1846-50). Despuix de l'II Guerra Mundial, Gant i Amberes varen experimentar una ràpida expansió del sector químic i petrolífer. Les crisis del petròleu de 1973 i 1979 varen causar una prolongada recessió econòmica. L'indústria siderúrgica belga ha sofrit des de llavors per una greu reculada, i este ha segut el responsable d'inhibir el desenroll econòmic de Valonia.
DemografiaEditar
- Artícul principal → Demografia de Bèlgica.
Bèlgica té una població de 11& 250 659 habitants segons l'estimació de juliol de 2015 i una densitat de població de 368,5& hab./km², sent una de les més elevades d'Europa, despuix dels Paisos Baixos i d'alguns microestats com Mónaco i Ciutat del Vaticà. Les àrees en major densitat de població són les que estan al voltant de les aglomeracions de Brusseles-Amberes-Gant-Lovaina —regió coneguda com el Diamant Flamenc— aixina com en atres centres urbans importants (principalment Lieja, Charleroi, Brujas, Namur, Mons, Courtrai i Hasselt). La regió de les Ardenes és la que té menor densitat de població del país. En l'any 2005, la Regió Flamenca tenia una població d'aproximadament 6 043 161 habitants. La seguien Valonia en 3 395 942 i Brusseles en 1 006 749. Casi tota la població és urbana (97,3 % en 1999). Les ciutats principals (en la seua població entre paréntesis) són Brusseles (1 006 749 en la ciutat s.s. i uns 2 millons en la seua aglomeració), Amberes (457 749 en la comuna i 900 000 en la seua àrea metropolitana), Gant (23 951), Charleroi (201 373), Lieja (185 574 en el municipi i 600 000 en la seua aglomeració) i Bruixotes (117 253).
ReligióEditar
Des de l'independència, el catolicisme, encara contrarrestat pel llibrepensament i els moviments francmasònics, ha tengut un paper important en la política belga. La constitució llaica permet la llibertat de cult, i el govern, en general, respecta este dret en la pràctica. En una enquesta realisada en 2001, el 47% de la població del país es va identificar catòlic, el 3,5% musulmà, entre l'1,2% i l'1,4% protestant, el 0,7% ortodox, entre el 0,4% i el 0,5% judeu i el 0,1% anglicà. Ademés, el 15% va declarar no identificar-se en cap religió i el 7,4% es va descriure com a llaic. Una investigació portada a terme en 2006 en la regió de Flandes —considerada més religiosa que *Valonia— va mostrar que el 55 % de les persones s'identifiquen com a religiosos, i un atre 36&*nbsp;% creu que algun deu és el creador del món.
IdiomaEditar
Els idiomes oficials de Bèlgica són el neerlandés, el francés i el alemà. Prop del 59 per cent de la població de Bèlgica té com a llengua materna el neerlandés (ho coneix fins al 70% de la població, entre ells un 20% de valons), el 40 per cent és francòfona (el 70% de la població total coneix la llengua francesa, inclós el 60% dels flamencs), i menys de l'1 per cent és de parla alemana. Brusseles, en el 9% de la població del país, és oficialment bilingüe (francés i neerlandés).
El neerlandés i el francés que es parlen en Bèlgica presenten menudes diferències de vocabulari i de significat sobre les varietats dels Països Baixos i França. Si ben hui molta gent actualment parla dialectes del neerlandés, la llengua valona, que antany fora la llengua principal de Valonia, solament conta en pocs parlants que solen ser persones majors. Estos dialectes, junt en uns atres com el picart o el limburgés, no s'usen en la vida pública. No obstant, el flamenc és molt més utilisat en tota la regió neerlandesa. El flamenc és parlat diàriament per la població, encara que l'escola, llibres i demés es troben un neerlandés més estandardisat.
ReferènciesEditar
- ↑ Direcció General d'Estadística (francés)
- ↑ Francs belgues fins el 2002
- ↑ Els Estats Units bèlgics es coneixien com a Verenigde Nederlandse Staten o Verenigde Belgische Staten en neerlandés.
- ↑ Xavier Mabille, Histoire Politique de la Belgique, facteurs et acteurs de changement, Éditions du CRISP, Bruxelles, 2000, p. 47-48, ISBN 978-2870750728.
- ↑ Jacques Liénard, A propos du vote de la réunion à la France émis au Pays de Liège en janvier/février 1973, in Wallonie-France n°77, Lieja, 2008, p.17, N° dépot 0088398
Enllaços externsEditar
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Bèlgica.
| Països d'Europa |
|---|
| Albània • Alemanya • Andorra • Armènia • Àustria • Bèlgica • Bielorrússia • Bòsnia i Herzegovina • Bulgària • Chipre • Ciutat del Vaticà • Croàcia • Dinamarca • Eslovàquia • Eslovènia • Espanya • Estònia • Finlàndia • França • Geòrgia • Grècia • Hongria • Irlanda • Islàndia • Itàlia • Kosovo • Letònia • Liechtenstein • Lituània • Luxemburc • Malta • Moldàvia • Mónaco • Montenegro • Noruega • Països Baixos • Polònia • Portugal • Regne Unit • República de Macedònia del Nort • República Checa • Romania • Rússia • San Marino • Sèrbia • Suècia • Suïssa • Ucrània |
| Portal UE | Unió Europea (UE) | 
|
|---|---|---|
|
Estats membres: Alemanya | Àustria | Bèlgica | Bulgària | Croàcia | Dinamarca | Eslovàquia | Eslovènia | Espanya | Estònia | Finlàndia | França |Grècia | Hongria | Irlanda | Itàlia | Letònia | Lituània | Luxemburc | Malta | Països Baixos | Polònia | Portugal | Romania | Suècia | República Checa | Chipre | ||
| Estats candidats a ingressar que ya han escomençat negociacions: Turquia | ||
|
Estats candidats a ingressar: República de Macedònia del Nort | ||
|
Estats potencialment candidats: Albània | Bòsnia i Herzegovina | Kosovo | Montnegre | Sèrbia | ||