Lliteratura modernista en Espanya

Facsímil del poema Pax de Rubén Darío.

La lliteratura modernista és un moviment que es va desenrollar en els últims anys de el XIX i principis de el XX en Amèrica i en Europa, sorgint el modernisme en espanyol. Les incipients corrents del pensament finisecular tenien l'intenció de renovar la situació social i política, aixina com les tendències artístiques d'eixe moment, és dir, realisme i naturalisme. En un principi el terme “moderniste” va tindre caràcter despectiu ya que era utilisat per aquells que s'oponien a les novetats, pero en el temps va passar a designar, sense cap connotació negativa, als cultivadores d'esta nova tendència. El màxim representant del modernisme és el nicaragüenc Rubén Darío.

Pot dir-se que el Modernisme escomença a gestar-se en els primers anys de la década dels 80 de el XIX. El seu desenroll aplegaria fins a la Primera Guerra Mundial. En este periodo es produïxen acontenyiments com la crisis i el desastre del 98 per a Espanya. L'any 1898 va significar per a Espanya la pèrdua definitiva de tots els seus antics territoris americans. No obstant, en 1898 no va perdre tant territori (Cuba i Puerto Rico en Amèrica, Filipines en Àsia i Guam en Oceania), en comparació a la situació present durant el regnat de Fernando VII d'Espanya.

Cal destacar que la lliteratura en espanyol des de finals de el XIX no té el seu centre d'irradiació en Espanya com ocorria en sigles anteriors. En el cas del Modernisme, ademés, cal dir que és un moviment que més be sorgix en Amèrica. L'entrada del Modernisme en Espanya es va produir en 1892 en l'arribada de Rubén Darío. El Modernisme en Espanya és incomprensible sense ponderar l'aportació de la lliteratura americana. No hi ha consens en l'actualitat per al debat “entre els que perceben el Modernisme com opost a la Generació del 98 i els que proponen un punt de vista més ample o "epocal" de la cultura espanyola finisecular”.

El modernisme va supondre també renovació i rebelia front a la lliteratura imperant en l'época. Els modernistes varen innovar per a trobar atres temes i formes que estigueren més concordes en les seues inquietuts. Una gran influència per al Modernisme varen ser estes dos corrents lliteràries franceses: Parnasianismo i Simbolisme. La ruptura modernista també té el seu orige en la crisis espiritual generalisada de finals de el XIX, en distintes característiques a abdós costats del Atlàntic. El Modernisme ha segut nomenat com "rebelia de somiadors". Federico de Onís ho ha definit com "la forma hispànica de la crisis universal i de l'esperit que inicia cap a 1885 la dissolució del sigle XIX".

En Hispanoamèrica, com a conseqüència dels sentiments independentistes i nacionalistes dels Estats que s'havien independisat recentment de la metròpoli o d'aquells que ho farien pròximament, sorgix el rebuig davant els models espanyols. Per tant, els modernistes americans varen estar més influïts per escritors europeus, especialment pels lliterats francesos que pels espanyols. Esta intenció de separació de lo que havia representat una opressió es va vore frenada en els viages dels escritors americans a Europa i concretament a Espanya, puix varen trobar en Espanya també una série d'escritors sensibles al canvi estètic i social. Els viages varen supondre una influència mútua i un important acostament.

Els modernistes espanyols, en canvi, sí varen ser influïts principalment pel Modernisme hispanoamericà, encara que també ho varen anar pels parnasianos i simbolistes francesos. Un dels successos més importants per a l'Espanya de l'época va ser, com s'ha dit, el Desastre del 98.

Característiques

Rubén Darío, considerat el major exponent del moviment.

Les traces característiques del Modernisme es veuen tant en els temes com en l'estil. En general, desija el harmonia, la plenitut i la perfecció d'un món que volen idealizar i del com fugen.

Temes

• La bellea sensorial i la fugida del món: els modernistes busquen un món més bell i expressiu en a on puguen refugiar-se, volen fugir del món real, de lo quotidià i de la rutina abstracta. Per tant, tenen predilecció pel món medieval, pel món clàssic i el Renaixença, per la França de Versalles dels sigles XVII i XVIII i pels llocs lluntans i exòtics. Són comuns els ambients refinats, i històries en les que apareixen princeses, héroes mitològics i lliteraris, etcétera. El color blau i el cisne són alguns dels elements favorits dels modernistes. El blau simbolisa la llibertat i el cisne representa la tendència a lo aristocràtic (en oposició a lo burgués). Esta tendència a evadir-se del món real i buscar atres més bells té relació en el Romanticisme, anterior al Realisme.

• El món interior de l'escritor: els modernistes s'allunten del Realisme, que se centra en l'observació dels ambients i els paisages, per a passar a descriure els seus sentiments personals, que moltes voltes s'identifiquen en el paisage, que és el reflex de l'estat d'ànim de l'autor. Cal destacar també el sensualisme i l'idealisació de la dòna i de l'amor. En l'expressió del món interior també trobem relació en el Romanticisme; encara que, per eixemple, l'amor impossible és tractat de manera distinta.

Estil

Per a plasmar la bellea i el seu món interior, els modernistes trien cuidadosadament les paraules, per a produir efectes de musicalitat i color. Recursos:

• Utilisació d'una gran cantitat de recursos fònics com onomatopeyas, aliteración, etc.
• Us abundant de atres figures lliteràries com metàforas, alegorias, paralelismes i sinestesias.
• Ocupació freqüent de adjectivació ornamental i de paraules exòtiques, cultes i sugerents que expressen les seues sentiments.
• Recuperació d'alguns tipos de versos poc utilisats, com l'alejandrino o l'eneasílabo, encara que es continuen utilisant uns atres com l'endecasílabo i l'octosílap, que ya estaven més que consagrats en la lliteratura espanyola. També es dona una recuperació d'estrofes en desús com la cuaderna via (que utilisa versos alejandrinos) i es creen noves estrofes.
• Versificació per peus (distribució idèntica d'accents en grups de sílabes iguals) per a conseguir una accentuació del ritme.

Parnasianismo i Simbolisme

Charles Baudelaire.

L'influència d'estos dos moviments, desenrollats en França des de mediats de el XIX, varen ser molt importants en l'instauració del Modernisme en Espanya.

• El Parnasianismo, cridat aixina perque es va manifestar en la seua revista Li Parnasse Contemporain (1866-1876). Esta publicació postula l'art per l'art, llunt de les ambicions trascendentes i sentimentals que defenia el Romanticisme. Els seus partidaris pretenien crear "objectes bells", abordant temes exòtics i ornamentándolos en un llenguage sensorial, pero fret; el pare d'esta tendència va ser el poeta francés Leconte de Lisle.

• El Simbolisme, en canvi, sí que posseïx una ambició transcendental. La figura principal del moviment és Charles Baudelaire. Per a l'autor de Les flors del mal, tot l'univers, terrenal i espiritual, forma un conjunt armonioso, unit entre sí per invisibles correspondències, i la personalitat del poeta és qui s'encarrega de revelar-les. D'esta manera, per eixemple, una posada de sol podria vore-la l'escritor com un símbol de decadència, aixina com l'amanecer simbolisaria la renaixença. Este supòsit sugerix al poeta comparacions, pero fonamentalment metàforas.

Vore també

• Modernisme (lliteratura en espanyol)
• Generació del 98
• Novecentismo
• Generació del 27
• Decadentismo
• Vanguardismo
• Posmodernidad
• Creacionisme de Vicente Huidobro

Llestes d'autors:

• Autors d'Espanya del Modernisme
• Autors del Modernisme