Gran creu del tesor de Guarrazar

La gran creu, o creu procesional del tesor de Guarrazar, és una creu que va ser trobada en 1858 en la localitat de Guadamur, prop de la ciutat de Toledo (Espanya), quan es va descobrir el cridat tesor de Guarrazar, del que forma part. Este tesor està compost per una série de valiosíssimes peces d'orfebreria visigoda que aparentment varen ser ocultades en produir-se l'invasió musulmana de la península ibèrica en l'any 711. Encara que la creu va ser trobada formant part d'eixe tesor es creu que no és de fabricació visigoda sino obra d'un taller extern, possiblement italià. La gran creu només es conserva hui de forma parcial —dos plaques d'or que cobrien la part davantera o atrassera de dos braços— ya que el restant d'ella va ser destruït pels seus descobridors per a intentar obtindre un benefici econòmic de l'or i de les pedres precioses que la formaven. Els dos fragments que es conserven es guarden en el Museu Arqueològic Nacional en Madrit (número de catàlec M.A.N. 52.561). Hi ha raons per a creure que pot ser identificada en una creu-relicario d'or mencionada en fonts antigues com un important regal diplomàtic del papa sant Gregorio Magne al rei visigodo Recaredo I. En el regal d'eixa creu, que contenia un fragment del Lignum Crucis, és dir, una relíquia de la fusta de la creu sobre la que es crucificó a Jesucristo, el papa volia commemorar la conversió del rei i de la gran majoria del poble visigodo al catolicisme, un acontenyiment de gran importància per a l'Iglésia.

Descobriment i destrucció parcial de la creu

Artícul principal → Tesor de Guarrazar.

El tesor de Guarrazar va ser descobert accidentalment en 1858 en Guadamur, a causa d'unes pluges torrencials. Es trobava repartit en l'interior de dos tombes diferents d'un antic cementeri visigótico. Cada depòsit va ser descobert de manera independent i casi simultànea per dos persones diferents, Francisco Morales i Dumenge de la Creu, dos agricultors de la localitat. Abdós varen decidir quedar-se lo que havien trobat i guardar silenci, ya que no eren els propietaris de la parcela en la que es va fer el descobriment i, per tant, tampoc eren els propietaris llegals de les peces trobades. A partir d'ací el història és confusa i existixen versions diferents i numerosos estanys. Lo que se sap és que en un primer moment els descobridors del tesor i les seues famílies varen intentar obtindre diners venent en secret gradualment vàries de les peces trobades, o péntols d'elles, a diversos plateros toledans, fins que el rumor es va estendre per Toledo i algunes persones varen escomençar a ser conscients de l'importància arqueològica i artística de les peces que s'estaven venent i fonent. Estes persones varen decidir comprar totes les que encara varen poder trobar, varen restaurar en la mida de lo possible els desperfectes que se'ls havien ocasionat i les varen traure en secret d'Espanya per a vendre-les en França. El govern francés les va adquirir en 1859 per a destinar-les al Museu de Cluny (París), especialisat en art migeval. Quan això va ocórrer la prensa francesa va publicar la notícia de la venda i com a conseqüència d'això l'assunt va ser conegut per primera volta per les autoritats espanyoles, que fins a eixe moment no sabien res. Es va produir llavors una reclamació diplomàtica davant el govern francés, que no va ser atesa fins a un acort d'intercanvi d'obres d'art entre Espanya i França en 1940, es va obrir una investigació judicial en Toledo i es varen iniciar unes excavacions en el jaciment de Guadamur.

En qualsevol cas, per a eixe moment uns dos terços del tesor ya havien segut destruïts, i la major part de lo que quedava es trobava en França. No obstant, encara quedaven en Espanya algunes peces. Davant l'impossibilitat de seguir venent-les —hi havia ya una orde del governador civil de Toledo ordenant requisar tot lo que es trobara—, Dumenge de la Creu, un dels descobridors, va regalar a la reina Isabel II les peces que encara conservava en el seu poder, entre elles la corona de Suintila, a canvi d'una suma de diners i d'una pensió vitalícia.

Per la seua banda, el joyer madrileny José Navarro, que va ser qui va vendre en França les peces que ara tenia el Museu de Cluny, encara conservava les dos plaques d'or de la gran creu. S'ignora en quin lot va ser trobada esta, encara que es creu que va poder formar part del segon, el que va caure en mans de Dumenge de la Creu. També se sospita que les plaques varen deure aplegar a Navarro per compra d'este a algun platero toledà. Ademés de les plaques, José Navarro tenia també uns “El tesoro visigodo de Guarrazar ” que segons pareix provenien de la creu i que no eren restants de l'ànima de fusta interior, és dir, del soport sobre el que anaven colocades les plaques d'or. És important recordar que el hipòtesis més provable és que la gran creu no fora una creu procesional en sentit estricte, sino una creu-relicario, i els “La alianza del poder religioso y el poder real. Tesoro de Guarrazar ” varen deure ser, molt provablement, les relíquies que es varen trobar en el seu interior, i que per eixe motiu no es varen descartar com a fusta vella. És possible també que la creu portara alguna inscripció en llatí en el seu revers, com en atres creus de l'época que s'han conservat.

La supervivència dels carbons sugerix, com a hipòtesis més provable, que fora un joyer toledà el que desmembrara la creu i no un dels descobridors. Possiblement varen aparéixer durant el desguaix, en lloc de haver segut comprats pel joyer junt a les plaques d'or, ya que carixen d'interés en joyeria. Els carbons es varen deure trobar en algun lloc important de la creu, segurament en una càpsula en el seu centre, i això va evitar que anaren destruïts. D'idèntica manera, José Navarro els va conservar junt als restants de la creu, i va vendre el conjunt al govern espanyol en 1860, negant-se a propondre cap preu, sino per lo que li volgueren donar. El Ministeri de Foment va comprar el lot i va adscriure temporalment els restants de la gran creu al Gabinet d'Antiguetats de la Biblioteca Nacional, d'a on varen passar al Museu Nacional d'Arqueologia despuix de la seua fundació, en 1867, a on es troben des de llavors.

Anàlisis de l'obra

Les incisions buides contenien originalment chicotets granates

Com ya s'ha mencionat, els restants de la gran creu que subsistixen actualment són dos plaques o revestiment laminares de dos dels seus braços, ya que es considera molt poc provable que siguen la part davantera i atrassera d'un solament dels braços. Són dos chapes d'or d'uns 0.03 cm de gruixa que tenen forma trapezoidal i que es creu que recobrien com si fora una caixa el núcleu de la creu, que estaria fet possiblement de fusta. Es tractava d'una creu gemada, és dir, coberta de gemas. La superfície de les plaques està sembrada de pedreria, nacre i perles engastades, acompanyada de treballs en volum en forma de fulls i roleos en incisions. Cada una d'eixes incisions contenia originàriament un chicotet granate incrustat, per lo que hi havia un gran número d'ells repartit per la superfície de les plaques, encara que s'han perdut en la seua casi totalitat. La seua pèrdua supon una gran alteració sobre l'aspecte original, que mostrava un colorit molt més viu pel contrast entre el groc de l'or i el roig dels granates, com en atres peces d'orfebreria de l'época. Hui en dia eixe contrast no existix i està substituït per un efecte de claroscuro causat pel buit dels buits de les incisions.

Per a poder fer la seua funció de caixa, les vores de les plaques estan doblats en àngul recte, per a poder cobrir també el perfil de la creu. S'ha debatut sobre si els trossos conservats corresponen a l'anvers (el costat frontal) o al revers (el costat posterior) de la creu. Encara que no es pot concloure en certea, es creu que és més provable que els dos corresponguen al seu costat frontal. En este cas, s'ignora cóm podria haver segut el seu costat posterior, tal volta més senzill.

La tècnica d'orfebreria en la que s'han treballat les dos làmines de la gran creu es coneix com opus interrasile, i consistix en obrir motius ornamentals buits, que recorden als encaixos de les teles, per mig de la perforació de les làmines en un punzón. Esta tècnica és característica de l'orfebreria romana de finals de el II, encara que es va seguir practicant fins al V en el món romà oriental. Esta senya sugerix que la gran creu és l'objecte més antic del tesor de Guarrazar, d'entorn al VI, i que la seua procedència, encara que desconeguda, és una atra que la del restant de les peces del conjunt. En l'época en que es va crear la creu la tècnica del opus interrasile ya no era popular, encara que encara es practicava, i els orfebres obtenien resultats diferents als conseguits en temps anteriors per l'incrustaació en els espais buits de pedres de color roig i per l'us de la tècnica del repujado.

La pedreria, nacre i perles se subjecten a les plaques d'or en engastes del tipo conegut com a càpsula en moldura. Les peces de color blanc (perles i nacre) ocupen sempre les vores, mentres les pedres de color es disponen en el carrer del centre, seguint en general un patró d'alternança de gemes de perímetro curve (més o menys ovalades o circulares) en atres de perímetro recte (més o menys quadrades o rectangulars). L'observació atenta de les perles i pedres sugerix que no totes són les originals, puix en alguns casos són massa chicotetes per a les càpsules en les que es troben. En concret s'ha sugerit que originàriament les plaques no contenien perles sino únicament peces de nacre retallat, i que les perles, encara que són antigues, varen ser afegides en la recomposició moderna que es va portar a terme quan es va detindre el procés de destrucció de la gran creu i es varen reparar els fragments supervivents per a la seua venda.

Un estudi analític de les gemes engastades ha mostrat que la majoria d'elles són safir, possiblement procedents de Ceilan (actual Sri Lanka), i que cinc són vidres de color. Per lo que es referix al cridat braç 1 (MAN 52.561), la seqüència de pedres en el carrer central, llegida de l'extrem més estret al més ample, és la següent:

Erro al crear miniatura: Braç 1.	Gemas del carrer central, d'esquerra a dreta Vidre artificial vert, rectangular Safir, rectangular Vidre artificial vert, quadrat Safir, oval Perdut [rectangular] Safir, oval Safir, rectangular Safir, oval Vidre artificial pardo anaranjado, quadrat Safir, oval irregular

Per lo que es referix al braç 2, la seqüència de pedres en el carrer central, llegida de l'extrem més estret al més ample, és la següent:

Erro al crear miniatura: Braç 2.	Gemas del carrer central, de dreta a esquerra Vidre artificial vert, rectangular Safir, irregular curvat Vidre artificial vert, rectangular Safir, irregular curvat Perdut [rectangular] Safir, irregular quadrangular Perdut [rectangular] Safir, oval Safir, quadrat Safir, oval

A pesar de conservar-se parcialment i de haver pogut sofrir alguna alteració en el XIX, els fragments supervivents proporcionen informació, ni que siga de forma incompleta, de quin va ser l'apariència original de la gran creu. Esta va ser similar, en la seua forma i en la distribució de la pedreria, a la d'atres eixemplars antics coneguts, físics o representats. Entre ells cal mencionar la Creu de Justino II, una creu-relicario bizantina de el VI conservada en el Vaticà, que en el seu estat original va poder ser més pareguda a la gran creu que ara, ya que ha segut alterada vàries voltes i la seua pedreria actual és posterior al XVI. La creu representada en el centre del mosaic de l'àbsit de la basílica de Sant Apolinar en Classe (Rávena) mostra, com la gran creu, un contorn recorregut per un renc de pedreria blanca, que sense dubte pretén figurar perles o nacre, mentres en el carrer central es representen pedres blavenques i verdosas en una alternança de formes més o menys circulares o ovalades en atres més o menys rectangulars o quadrades, de forma pareguda a la gran creu de Guarrazar, que posseïx una cadència similar, encara que no exacta. No obstant, la més similar, inclús en les dimensions, sembla ser la Creu dels Àngels de la catedral d'Oviedo, en la que ha segut comparada molt freqüentment, ya des del moment mateix en que va ser donada a conéixer.

El colgante en forma d'alfa

Colgante en forma d'alfa, 5'3 cm (llongitut) x 7'9 cm (esgambi), or i safir, Museu Arqueològic Nacional, Madrit (M.A.N 52.560)

Es conserva també un colgante en forma d'alfa, realisat en una làmina retallada d'or en gemes, que es creu que va estar en algun moment associat a la gran creu, penjant d'un dels seus costats. Segons pareix va existir també una lletra omega, segons testimonis presos durant l'investigació judicial de la venda de les peces del tesor de Guarrazar, en els que es menciona una lletra M, o una C, que podria ser en realitat una lletra omega del alfabet grec. Les lletres alfa i omega fan referència a una frase de Crist en el llibre del Apocalipsis: “Yo soc l'Alfa i l'Omega, el Primer i l'Últim, el Principi i el Fi ” (Ap. 22, 13).

Les pedres que adornen la lletra alfa són safir, pero es creu que no són els originals. La seua característica més interessant és el fil moldurado que rodeja el seu contorn imitant una successió de bolitas. És un treball de gran calitat, tant en la seua manufactura com en la seua unió per soldadura en la làmina en forma d'alfa. Existix una gran diferència, tant tècnica com a conceptual, entre el colgante en forma d'alfa i els restants conservats de la gran creu i es creu que no és una part original d'esta. El seu anàlisis apunta a que l'alfa va ser realisada fòra de la península ibèrica, en un taller que tampoc tenia relació en la creu, lo que no impedix supondre que en algun moment va ser utilisada per a formar conjunt en ella, segons les pràctiques de l'época. La lletra alfa no està sancera, sino que va ser tallada en la seua part inferior, com pot vore's simple vista per l'interrupció del mencionat fil moldurado que recorre tot el contorn. Segons pareix va tindre també uns chicotets pinjantes que penjaven d'ella, com ella penjava de la creu.

Bibliografia

• (1995).«El tesor perdut de Guarrazar».Archive Espanyol d'Arqueologia.CSIC.68(171-172)

149–164.ISSN 0066-6742.doi:10.3989/aespa.

• (1996).«Les versions de la troballa del Tesor de Guarrazar».Bolletí del Museu Arqueològic Nacional.Ministeri de Cultura i Deport: Subdirecció General d'Atenció al Ciutadà, Documentació i Publicacions.XIV

95-110.ISSN 2341-3409.

• «L'aliança del poder religiós i el poder real. Tesor de Guarrazar».Museu Arqueològic Nacional.Oviedo:
• (2008) Signvm salvtis : creus d'orfebreria dels sigles V a el XII, KRK Edicions. ISBN 978-84-8367-162-7.
• (2014).«Guarrazar: el taller orfebre visigodo».Anals de Història de l'Art.Universitat Complutense de Madrit.(24 Núm. Especial. Novembre)

245-271.ISSN 0214-6452.doi:10.5209/rev_ANHA.2014.48277.

• Perea (2001). El tesor visigodo de Guarrazar, Consell Superior d'Investigacions Científiques. ISBN 84-00-07732-6.

• «Tesor de Guarrazar».Museu Arqueològic Nacional.Madrit: