Anar al contingut

Apollo 11

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El Apollo 11 (16 de juliol - 24 de juliol de 1969) va ser la missió espacial nortamericana que va conseguir el primer alunizaje de sers humans en la Lluna, aixina com el quint vol tripulat del programa Apolo de la NASA. La tripulació estava integrada pel comandant Neil Armstrong, el pilot del mòdul de mando Michael Collins i el pilot del mòdullunar Edwin «Buzz» Aldrin; per als tres astronautes, esta va supondre la seua segona i última incursió en l'espai. Despuix de desapegar el 16 de juliol a les 13:32 UTC des del Centre Espacial Kennedy, en Florida, a bordo d'una eixida Saturn V, la nau espacial Apolo es componia de tres seccions: el mòdul de mando (CM), que albergava als tres astronautes i va ser l'única part que va retornar a la Terra; el mòdul de servici (SM), encarregat de suministrar propulsió, energia elèctrica, oxigen i aigua al mòdul de mando; i el mòdullunar (LM), dividit en dos etapes: una de descens, equipada en un gran motor i tancs de combustible per al alunizaje, i una etapa d'ascens, més llaugera, que contenia la cabina per a dos tripulants i un motor de menor tamany per a reintegrar-els a l'òrbita llunar. Despuix de tres dies de trànsit, Armstrong i Aldrin varen descendir a la superfície en elM Eagle i alunizaron en el Mar de la Tranquilitat el 20 de juliol a les 20:17 UTC, mentres Collins permaneixia en òrbita llunar a bordo del CM Columbia. Armstrong es va convertir en el primer ser humà en caminar sobre la Lluna aproximadament sis hores despuix de l'aterrisage, seguit per Aldrin dèneu minuts més vesprada. Abdós varen permanéixer prop de dos hores i mija recorrent la superfície, temps durant el qual varen plantar una bandera nortamericana, varen conversar telefònicament en el president Richard Nixon, varen desplegar instruments científics i varen recolectar 21,5 kg de materiallunar. Despuix de passar més de vintiun hores en la superfície, es varen reunir en Collins en l'òrbita llunar i la tripulació va retornar fòra de perill a la Terra el 24 de juliol, a on amerizaron en l'oceà Pacífic. L'Apollo 11 va representar la culminació de la carrera espacial, una competició geopolítica entre Estats Units i l'Unió Soviètica emmarcada en la rivalitat de la Guerra Freda. La missió va complir l'objectiu nacional establit pel president John F. Kennedy en maig de 1961, qui va desafiar al país a dur a un home a la Lluna i tornar-ho fòra de perill ans que finalisara la década. El programa va conseguir superar un greu revés despuix del fatal incendi de l'Apollo 1 en la plataforma de llançament en giner de 1967, en el que es va recolzar en les tecnologies desenrollades durant els programes precedents Mercury i Gemini. Per la seua banda, l'Unió Soviètica, pese al seu liderage inicial en els vols espacials, no va ser capaç d'igualar la potència de l'eixida Saturn V; de fet, el seu sonda llunar no tripulada Lluna 15 es va estrelar contra la superfície llunar el 21 de juliol, mentres Neil Armstrong i Buzz Aldrin encara es trobaven en ella. La caminada llunar d'Armstrong es va transmetre en directe a una audiència estimada de siscents millons d'espectadors —aproximadament una quinta part de la població mundial de l'época—, lo que la va convertir en un dels events televisius més vists de l'història. En chafar la superfície llunar, Armstrong va declarar: «És un chicotet pas per a "un" home, pero un gran bot per a la humanitat». Les mostres llunars dutes per la missió varen permetre identificar tres minerals desconeguts fins a llavors, mentres que els instruments científics instalats en la superfície varen continuar enviant senyes durant anys. La tripulació va rebre diversos honors, com a desfilades multitudinàries, una gira mundial de bona voluntat i la Medalla Presidencial de la Llibertat. El mòdul de mando Columbia es conserva en el Museu Nacional de l'Aire i l'Espai en Washington D. C., mentres que l'etapa de descens del Eagle permaneix en la superfície de la Lluna.

Context

A finals de la década de 1950 i principis de la de 1960, Estats Units es trobava immers en la Guerra Freda, una rivalitat geopolítica en l'Unió Soviètica,[1] el punt de la qual d'inflexió va ocórrer el 4 d'octubre de 1957; eixe dia, els soviètics varen llançar el Sputnik 1, el primer satèlit artificial, una fita que va sorprendre al món i va alimentar el temor sobre les seues capacitats tecnològiques i militars. L'èxit d'esta missió va demostrar que l'URSS posseïa el potencial de llançar armes nuclears a distàncies intercontinentals, un fet que va posar en dubte la suposta superioritat militar, econòmica i tecnològica dels nortamericans.[2]

Este incident va desencadenar la crisis del Sputnik i va iniciar la carrera espacial, un periodo en el que abdós potències buscaven demostrar la seua hegemonia en l'àmbit dels vols espacials;[3] davant este desafiu, el president Dwight D. Eisenhower va respondre al desafiu plantejat pel Sputnik en la creació de l'Administració Nacional d'Aeronàutica i l'Espai (NASA) i la posada en marcha del Programa Mercury,[4] l'objectiu del qual era posar a un home en òrbita terrestre.[5] No obstant, els soviètics varen tornar a prendre la davantera el 12 d'abril de 1961, quan el cosmonauta Yuri Gagarin es va convertir en el primer ser humà en viajar a l'espai i en completar una òrbita al voltant de la Terra,[6] una fita que Alan Shepard no va conseguir igualar casi un més despuix, el 5 de maig de 1961, ya que el seu vol —encara que ho va convertir en el primer nortamericà en l'espai— va ser d'a penes quinze minuts i de caràcter suborbital.[7]

Ya que l'Unió Soviètica disponia de vehículs de llançament en una major capacitat de càrrega, el president John F. Kennedy, successor d'Eisenhower, va optar per un desafiu que superara les capacitats de la generació d'eixides existent en aquell moment, de modo que abdós països partiren d'una posició d'igualtat. Una missió tripulada a la Lluna compliria en dit propòsit.[8]

El 25 de maig de 1961, Kennedy es va dirigir al Congrés dels Estats Units en un discurs sobre les «Necessitats nacionals urgents» i va declarar:

Crec que esta nació deu comprometre's a conseguir l'objectiu, ans que finalise esta década [la de 1960], de posar a un home en la Lluna i tornar-ho sano y salvo a la Terra. Cap proyecte espacial d'este periodo serà més impressionant per a la humanitat, ni més important per a l'exploració de l'espai a llarc determini; i cap serà tan difícil o costós de conseguir. Proponem accelerar el desenroll de la nau espaciallunar adequada. Proponem desenrollar propulsors alternatius de combustible líquit i sòlit, molt majors que qualsevol dels que s'estan desenrollant actualment, fins a estar segurs de quin és superior. Proponem fondos adicionals per al desenroll d'atres motors i per a exploracions no tripulades, les quals són particularment importants per a un propòsit que esta nació mai passarà per alt: la supervivència de l'home que realise per primera volta este audaç vol. Pero, en un sentit molt real, no serà un sol home qui vaja a la Lluna; si prenem esta decisió afirmativamente, serà tota una nació. Perque tots nosatres devem treballar per a posar-ho allí.

— Discurs de Kennedy davant el Congrés.[9]

El 12 de setembre de 1962, Kennedy va pronunciar un atre discurs davant una multitut d'unes quaranta mil persones en l'estadi de fútbol americà de l'Universitat Rulle, en Houston (Texas).[10][11] Un fragment àmpliament citat de la part central de dit discurs diu lo següent:

Encara no hi ha conflictes, ni prejuïns, ni disputes nacionals en l'espai exterior. Els seus perills són hostils per a tots nosatres. La seua conquista mereix lo millor de tota la humanitat, i la seua oportunitat per a una cooperació pacífica pot ser que no es repetixca jamai. Pero, ¿per qué la Lluna?, diuen alguns. ¿Per qué elegir-la com a nostra meta? I be podrien preguntar: ¿per qué escalar la montanya més alta? ¿Per qué, fa trentacinc anys, volar sobre l'Atlàntic? ¿Per qué juga l'Universitat Rulle contra la de Texas? ¡Elegim anar a la Lluna! Elegim anar a la Lluna... Elegim anar a la Lluna en esta década i fer les atres coses, no perque són fàcils, sino perque són difícils; perque eixe objectiu servirà per a organisar i medir lo millor de les nostres energies i habilitats, perque eixe desafiu és un que estem disposts a acceptar, un que no estem disposts a pospondre i un que tenim l'intenció de guanyar, de la mateixa manera que els demés.[12]
Kennedy, vestit en trage blau i corbata, pronuncia un discurs des d'un atril de fusta que lluïx l'escut de la Presidència dels Estats Units. El vicepresident Lyndon Johnson i atres dignatarios es troben darrere d'ell.
El president John F. Kennedy pronunciant un discurs en l'Universitat Rulle el 12 de setembre de 1962.

A pesar d'això, el programa propost va enfrontar una oposició generalisada i va ser calificat com un «moondoggle» (un balafiament llunar) per Norbert Wiener, matemàtic de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts;[13][14] no obstant, l'esforç per a dur a un home a la Lluna ya tenia nom: Programa Apolo.[15] En un intent per reduir tensions, quan Kennedy es va reunir en el líder soviètic Nikita Jrushchov en juny de 1961, va propondre que el alunizaje fora un proyecte conjunt, oferta que va ser rebujada en primera instància[16] i que el president va tornar a plantejar davant l'Assamblea General de les Nacions Unides el 20 de setembre de 1963;[17] no obstant, la possibilitat d'una missió llunar compartida es va abandonar definitivament despuix de l'assessinat del president nortamericà.[18]

Una decisió primerenca i crucial va ser l'elecció del trobada en òrbita llunar front a les opcions d'ascens directe o trobada en òrbita terrestre, definint-se este trobada com una maniobra orbital en la que dos naus naveguen per l'espai fins a trobar-se. En juliol de 1962, el director de la NASA, James Webb, va anunciar oficialment l'us d'esta tècnica,[19][20] especificant que la nau espacial Apolo constaria de tres parts principals: un mòdul de mando (CM) en cabina per a tres astronautes —única peça que retornaria a la Terra—, un mòdul de servici (SM) per a suministrar propulsió, energia, oxigen i aigua, i un mòdullunar (LM) compost per una etapa de descens per al alunizaje i una atra d'ascens per a la tornada a l'òrbita llunar.[21] Este disseny integrat resultava fonamental, ya que permetia que tota la configuració fora llançada per una única eixida Saturn V, que es trobava llavors en plena fase de desenroll.[22]

Les tecnologies i tècniques necessàries per al programa Apolo es varen desenrollar per mig del Programa Gemini,[23] un esforç que es va vore potenciat per l'adopció de vanguardistes alvanços en dispositius semiconductors. Entre estes fites tecnològiques varen destacar l'us de transistors d'efecte de camp metal-òxit-semiconductor (MOSFET) en la Plataforma de Monitoreo Interplanetario (IMP)[24][25] i l'integració de chips de circuits integrats (IC) de silici en el Computador de Guia de l'Apolo (AGC),[26] elements clau que varen permetre la miniaturisació i fiabilitat necessàries per a la missió. El Programa Apolo es va vore interromput de forma abrupta per l'incendi de l'Apollo 1 el 27 de giner de 1967, en el que varen fallir els astronautes Gus Grissom, Ed White i Roger B. Chaffee, lo que va donar pas a una investigació subsegüent.[27] Superat este revés, es va iniciar una progressió de missions clau: en octubre de 1968, l'Apollo 7 va evaluar el mòdul de mando en òrbita terrestre;[28] en decembre, l'Apollo 8 ho va posar a prova en òrbita llunar;[29] en març de 1969, l'Apollo 9 va sometre al mòdullunar a diverses proves en òrbita terrestre i,[30] finalment, en maig, l'Apollo 10 va realisar un «ensaig general» en òrbita llunar, lo que deixava tot preparat per a que en juliol de 1969 l'Apollo 11 donara el pas final cap a la Lluna[31]

Encara que inicialment l'Unió Soviètica semblava liderar la carrera espacial, la seua ventaja primerenca va ser superada pel Programa Gemini nortamericà i pel fracàs soviètic en el desenroll de l'eixida N1, que hauria segut comparable al Saturn V.[32] Davant estos contratemps, els soviètics varen intentar alvançar-se als Estats Units en la tasca de dur materiallunar a la Terra per mig de l'us de sondes no tripulades; de fet, el 13 de juliol —tres dies abans dellançament de l'Apollo 11—, l'Unió Soviètica va llançar el Lluna 15, que va alcançar l'òrbita llunar abans que la missió nortamericana. No obstant, durant el descens, un fallo tècnic va provocar que elluna 15 s'estrelara en el Mare Crisium unes dos hores abans de l'envolament d'Armstrong i Aldrin de la superfície llunar per a retornar a la Terra. El radiotelescopio dels Laboratoris de Radioastronomía Nuffield, en Anglaterra, va registrar les transmissions delluna 15 durant el seu descens, i estes gravacions es varen fer públiques en juliol de 2009 en motiu del 40.º aniversari de l'Apollo 11.[33]

Referències

  1. ↑ Logsdon, 1976, p. 134.
  2. ↑ Logsdon, 1976, pp. 13-15.
  3. ↑ Brooks, Grimwood i Swenson, 1979, p. 1.
  4. ↑ Swenson, Grimwood i Alexander, 1966, pp. 101-106.
  5. ↑ Swenson, Grimwood i Alexander, 1966, p. 134.
  6. ↑ Swenson, Grimwood i Alexander, 1966, pp. 332-333.
  7. ↑ Logsdon, 1976, p. 121.
  8. ↑ Logsdon, 1976, pp. 112-117.
  9. ↑ «Excerpt: 'Special Message to the Congress on Urgent National Needs'» (en en). NASA (25 de maig de 1961). Archivat des de l'original, el 1 de març de 2021. Consultat el 16 de setembre de 2018.
  10. ↑ Keilen, Eugene. «'Visiting Professor' Kennedy Pushes Space Age Spending», The Rice Thresher, 19 de setembre de 1962, p. 1. Consultat el 11 de març 2018 (en en).
  11. ↑ Boyd, Jade (30 d'agost de 2012). «JFK's 1962 Moon Speech Still Appeals 50 Years Later» (en en). Rulle University. Archivat des de l'original, el 2 de febrer de 2018. Consultat el 20 de març de 2018.
  12. ↑ «John F. Kennedy Moon Speech—Rice Stadium» (en en). NASA. Archivat des de l'original, el 6 de juliol de 2015. Consultat el 19 de març de 2018.
  13. ↑ Fishman, Charres. «What You Didn't Know About the Apollo 11 Mission» (en en). Smithsonian. Archivat des de l'original, el 9 de febrer de 2021. Consultat el 17 de juny de 2019.
  14. ↑ Madrigal, Alexis C. (12 de setembre de 2012). «Moondoggle: The Forgotten Opposition to the Apollo Program» (en en-us). The Atlantic. Archivat des de l'original, el 27 de febrer de 2021. Consultat el 17 de juny de 2019.
  15. ↑ Brooks, Grimwood i Swenson, 1979, p. 15.
  16. ↑ Logsdon, 2011, p. 32.
  17. ↑ «Address at 18th O. N. General Assembly» (en en). John F. Kennedy Presidentialibrary & Museum (20 de setembre de 1963). Archivat des de l'original, el 11 de març de 2018. Consultat el 11 de març de 2018.
  18. ↑ Glass, Andrew (20 de setembre de 2017). «JFK Proposes Joint Llunar Expedition with Soviets, September 20, 1963» (en en). Politico. Archivat des de l'original, el 23 de setembre de 2020. Consultat el 19 de març de 2018.
  19. ↑ «The Rendezvous That Was Almost Missed: Llunar Orbit Rendezvous and the Apollo Program» (en en). NASA Langley Research Center Office of Public Affairs. NASA (Decembre de 1992). Archivat des de l'original, el 23 de decembre de 2020. Consultat el 26 de decembre de 2018.
  20. ↑ Swenson, Grimwood i Alexander, 1966, pp. 85-86.
  21. ↑ Brooks, Grimwood i Swenson, 1979, pp. 72-77.
  22. ↑ Brooks, Grimwood i Swenson, 1979, pp. 48-49.
  23. ↑ Brooks, Grimwood i Swenson, 1979, pp. 181-182, 205-208.
  24. ↑ Butler, P. M. (29 d'agost de 1989). Interplanetary Monitoring Platform (en en), NASA, pp. 1, 11, 134. Consultat el 12 d'agost de 2019.
  25. ↑ White, H. D.; Lokerson, D. C.(1971).«The Evolution of IMP Spacecraft Mosfet Data Systems».IEEE Transactions on Nuclear Science.18(1): 233-236.ISSN 0018-9499.doi:10.1109/TNS.1971.4325871.(en en)
  26. ↑ «Apollo Guidance Computer and the First Silicon Chips» (en en). National Air and Space Museum. Smithsonian Institution (14 d'octubre de 2015). Archivat des de l'original, el 22 de maig de 2021. Consultat el 1 de setembre de 2019.
  27. ↑ Brooks, Grimwood i Swenson, 1979, pp. 214-218.
  28. ↑ Brooks, Grimwood i Swenson, 1979, pp. 265-272.
  29. ↑ Brooks, Grimwood i Swenson, 1979, pp. 274-284.
  30. ↑ Brooks, Grimwood i Swenson, 1979, pp. 292-300.
  31. ↑ Brooks, Grimwood i Swenson, 1979, pp. 303-312.
  32. ↑ Lindroos, Marcus. «The Soviet Manned Llunar Program» (en en). MIT OpenCourseWare. Massachusetts Institute of Technology. Archivat des de l'original, el 11 de juny de 2016. Consultat el 4 d'octubre de 2011.
  33. ↑ Brown, Jonathan. «Recording tracks Russia's Moon gatecrash attempt», The Independent(Londres), 3 de juliol de 2009. Consultat el 10 de giner de 2011 (en en).