Alacant
Plantilla:Infobox ciutat España
Alacant (en castellà, Alicante) és la segona ciutat més important de la Comunitat Valenciana (Espanya), en una població de 322.431 habitants (INE 2006). Situada en la costa mediterrànea, és la capital de la província d'Alacant i de la comarca de L'Alacantí. Forma una conurbació de més de 430.000 habitants en las localitats veïnes de Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan d'Alacant, Muchamel i El Campello. Ademés, l'àrea metropolitana d'Alacant-Elig té uns 725.000 habitants. És una ciutat eminentment turística i de servicis.
Territori
La ciutat es troba a vores del Mediterràneu, en una planiça sortejada per una serie de tossals i elevacions. El mont Benacantil, en 169 m d'altura, sobre el que s'assenta el Castell de Santa Bàrbara, domina la frontera urbana i constituïx l'image més característica de l'orbe. En esta trobem també el monte Tossal, on s'assenta el Castell de Sant Ferrando, la Serra de Sant Julià o Serra Grossa, les llomes del Garbinet i el Tossal de Manises. Entre estes discorren barrancs i tàlvecs, alguns completament amagats pel creiximent urbà, com les rambles de Canicia, Bon Hivern o Sant Blas-Benalua; atres, de més envergadura, estan canalisades com la Rambla de las Ovelles o la del Juncaret. Al sur de la ciutat n'hi ha una zona pantanosa, la Salina d'Aigua Amarga.
En la llínea de costa cap senyalar les plages que són, de nort a sur, Sant Joan, L¡Almadrava, L'Albufereta, El Postiguet, Aigua Amarga, Les Salines, i les de l'Illa de Tabarca. Entre les plages de L'Albufereta i la de Sant Joan està el Cap de les Hortes, en moltes cales: Calabarda, Cantalars, Els Judeus, La Palmera.
Hi ha un gran desnivell dins de la mateixa ciutat: mentres que l'Ajuntament està a 0 m i se pren com a referència per a medir l'altura de qualsevol punt d'Espanya, n'hi han barris al mateix nivell, com la plaja de Sant Joan, atres a més altura com el Pla del Bon Repòs i Sant Blai a 30 m, Els Àngels a 75 m, o Ciutat Jardí i Verge del Remei a més de 80 m.
El terme municipal abarca poc més de 200 km² i destaque com màxima elevació els 1.208 m del Cabeçó d'Or. També n'hi han monts de menor altura com les serres de les Àguiles, Alcoraya, Mediana, Fontcalent (426 m), Sanç i els Talls, que separen Alacant de les comarques del Vinalopó. Estes elevacions són formacions compostes per materials calcàreus, margas i areniscas. Respecte a l'hidrografia cap senyalar les conques del riu Monegre o Sec i de la Rambla de les Ovelles. Destaca també l'Illa de Tabarca, enfront del cap de Santa Pola i que forma part del municipi.
Història
Orígens
Els orígens d'Alacant se remonten provablement a poblats líbers. Existix l'evidencia arqueològica de factories comercials fenicies (el Palmerar d'Elig, els Banys de la Reina en El Campello...) que presuponen l'existència d'una factoria similar en Alacant, en la que més tart, colons grecs de Focea, en Àsia Menor, fundaren un assentament nomenat Akra Leuka (Pic Blanc) en el 324 a.C. En el 201 a.C els romans capturen la ciutat i la nomenen Lucentum. En realitat, a la citat li deyen 'Leucante o Leucant; Lucentum és una llatinisme del nom original que només va existir en els mapes romans.
Periodo islàmic
Entre el 718 i el 4 de decembre de 1248 la ciutat va pertànyer als àraps, que ya li deyenAl-Laqant, o Medina Laqant, a Alacant. Durant este periodo, la ciutat va seguir els destins d'Al-Àndalus i després del desmembrament del Califat de Córdova pertanyia a les Taifes de Dénia i al Regne deMúrcia.
Conquista cristiana
En virtut del tracta de Cazorla (Sòria, 1179) entre Alfons VII de Castella i Alfons II d'Aragó, la frontera meridional d'Aragó se fixava en la llínea que unix Biar, Castalla, Xixona i Calp. Aixina, Alacant pertanyia a la zona d'expansió castellana. En l'any 1243, el governant de la Taifa de Múrcia, Muhamas ben Hud, firmà el Pacte d'Alcaraz en l'infant Alfons, que després se convertiria en el rei Alfons X el Sabi, pel qual el regne musulmà de Múrcia se posava baix protecció castellana.
Encara que, en un principi s'escomençà a repoblar la ciutat, la carència de suficients pobladors cristians junt a raons econòmiques aconsellà la permanència de la població musulmana. Aixina i tot, el governador d'Alacant, Zayyan ben Mardanis, no acceptà el pacte i fon obligat a partir en 1247, data en la que escomença la sobirania castellana d'Alacant. La conquista militar finalisà el 4 de decembre de 1248 en les tropes del rei castellà, comandades per son fill, l'infant Alfons, futur Alfonso X el Sabi[1]. Pel Tractat d'Almizra firmat en 1244 entre els reis de Castella i d'Aragó, en el que se fixaren els llímits de l'expansió dels seus respectius dominis en la llínea de Biar a La Vila, Alacant permaneix baix sobirania castellana per un espai de 48 anys. El rei Alfons X el Sabi, una vegada presa la vila als andalusis, commemora la victòria denominant al castell àrap construït sobre el mont Banu-lQatil (Benacantil) "Castell de Santa Bàrbara", per coincidir esta festivitat en el dia del presament de la ciutat per la cristiandat.
Corona de Castella
Des del principi, Alfons X el Sabi intentà establir en Alacant un grup de cristians numerós per l'importància militar i mercantil de la vila, pero el procés repoblador fon lent i s'allargà a lo llarc de tot el sigle XIII, dit procés està poc documentat a causa de la desaparició dels Llibres de Repartiment. Els repobladors cristians, principalment castellans i lleonesos[2]., reberen tot tipo de privilegis i franquícies per a facilitar el seu assentament. En esta finalitat d'assegurar millor el seu creixent poblament i impulsar més activament sa major promoció econòmica i comercial, en agost de 1252 Alfons X otorgà a la ciutat el Fur Real, molt paregut al de Córdova. Dotà a la vila d'un consell fort, de numeroses exencions fiscals i d'un ampli terme municipal, que comprenia els municipis actuals d'Agost, Monfort del Sit, Aspe, Novelda, Elda, Petrer, Busot, Aigües de Busot, Campello, Muchamel, Sant Joan i Sant Vicent del Raspeig. Ademés, el rei castellà dispensà grans mides de favor al port d'Alacant, considerat de gran valor estratègic.
Entre 1264 i 1266 Alacant estigué immers en una rebelió mudéixar que s'escampà per casi tot lo Regne de Múrcia; el rei castellà, empleat llavors en el sege de Niebla, solicità ajuda al seu sogre Jaume I d'Aragó per a sofocar-la. Este intervingué ràpidament i va reduir totes les ciutats rebelades a l'acceptació de la sobirania castellana.
Corona d'Aragó
A causa d'una crisis dinàstica per la successió de Sancho IV el Brau, l'infant Ferrando de la Porca, un aspirant illegítim a la Corona de Castella, va demanar ajuda a Jaume II d'Aragó a canvi de donar-li, en cas de conseguir la Corona, el Regne de Múrcia, segons els acorts secrets de Calatayut (1289), Ariza (giner 1296) i Sària (febrer 1296). Aprofitant la situació, Jaume II va procedir a la conquista del Regne de Múrcia.
Alacant va ser conquistada en abril de 1296, a pesar de la resistència de l'alcait del castell Nicolás Pérez, acabant en la sobirania castellana. Aixina i tot, Jaume II va respectar els privilegis i institucions anteriors encara que adaptant-les a la nova situació política, particularment després de la incorporació d'Alacant, i el restant de comarques limítrofes al Regne de Valéncia per mig de la modificació d'allò que s'havia fixat en el Tractat d'Almizra (Sentència Arbitral de Torrelles, 1304 i Tractat d'Elig, 1305).
La repoblació cristiana continuà, en una velocitat i número majors, per lo que la població originàriament castellana, quedà en minoria entre la població cristiana. No obstant, fins a la primera expulsió dels moriscs, la població d'orige àrap era majoritària en comparació en els cristians.
El creiximent de principis de sigle XIV es voria truncat a partir de 1333, quan ya la fam se deixà sentir en Alacant, primera senyal de la crisis que s'acostava: laGuerra de l'Unió (1348), la Pesta Negra (1348) i la Guerra dels Dos Pedros (Pedro I de Castella i Pere IV d'Aragó) entre 1356 i 1366 que tingué en Alacant un dels seus principals escenaris. La vila estigué en mans castellanes i la població emigrà, muigué o va caure captiva. En conseqüència, la població se va vore reduïda a la mitat, igual que en atres ciutats del Regne de Valéncia. En la pau s'inicia la reconstrucció social i econòmica, encara que els mudéixars pràcticament anaren desapareixent i els judeus foren una minoria. Pere IV el Cerimoniós dictà numeroses mesures per a reactivar l'economia i la pau social, encara que açò no evità l'atac contra els judeus de 1391 que acavà en la presència d'esta comunitat en la societat alacantina.
Durant el sigle XV Alacant continuà creixent i una pròspera agricultura orientada cap a l'exportació (vi, fruites seques, espart) impulsà un notable desenroll del port i una classe mijana que controlava el govern municipal. L'únic conflicte bèlic va ser la guerra en Castella de 1430 que no va tindre excessives conseqüències. La població continuà en aument i este progrés va servir de justificació a Ferran el Catòlic per a otorgar-li el títul de ciutat en 1490.
Edat Moderna
En 1510 Alacant era la quinta ciutat del Regne de Valéncia. Des de l'obtenció del títul de ciutat el desenroll institucional, econòmic i demogràfic d'Alacant va ser palpable. El port es convertí durant l'Edat Moderna en el més important del Regne de Valéncia i propicià l'assentament de colònies de comerciants estrangers que imprimiren un gran dinamisme al tràfic mercantil. La construcció de l'embassament de Tibi a finals del sigle XVI va permetre assegurar la producció de l'horta pròxima a la ciutat, el producte principal de la qual era el raïm, i per consegüent el vi, junt en la barrella, l'espart i les fruites seques. El port, ademés. se convertí en punt d'eixida dels productes de La Mancha i en un eficaç redistribuïdor d'alguns productes colonials i de saladures arribades del nort d'Europa. El desenroll econòmic permet a Alacant arrebatar a Oriola, en 1647, la capital de la balia meridional valenciana i posteriorment, en 1785, la creació d'un Consulat del Mar independent del de Valéncia.
Alacant fon objectiu militar en pràcticament tots els conflictes bèlics. Fon casi destruïda en 1692 per l'esquadra francesa que dirigia l'almirant d'Estrées i durant la Guerra de Successió fon ocupada alternativament per austracistes i borbònics. La voladura parcial del Castillo de Santa Bàrbara per part del cavaller d'Asfelt determinà l'eixida dels aliats de la ciutat i el triumf borbònic en esta part del Regne de Valéncia. La Guerra de l'Independència deixà també les seues seqüeles com a conseqüència de la crisis de subsistència i dels gastos militars, se construïren noves muralles i el Castillo de Sant Ferran, encara que les tropes franceses no arribaren a ocupar la ciutat.
Época Contemporànea
El talant obert i lliberal dels alacantins se manifestà a lo llarc del sigle XIX. Mostres d'això són el goig popular per la Constitució Espanyola de 1812 i la desaparició de l'Inquisició, les grans dificultats per a formar un batalló de voluntaris realistes en 1824 per a reprimir als lliberals, la rebelió de Pantaleó Boné en 1844, el soport a la Vicalvarada (1854) i al pronunciament de setembre de 1868 que donà pas al Sexeni Revolucionari. El primer club republicà s'obrí en Alacant al voltant de novembre de 1868, i esta tendència política triumfà en les eleccions municipals de 1870.
La província d'Alacant naixqué com a tal en les Corts lliberals de 1822, i corresponia en l'antiga balia meridional valenciana, si be fon ampliada en 1833 en part de la desapareguda província de Xàtiva i els municipis de Villena i Sax. En 1847 comença l'ampliació del port, i en 1858 finalisa la construcció del ferrocarril entre Alacant i Madrit en l'enllaç Alacant-Almansa. Entre 1854 i 1878 se derruiren les muralles de la ciutat.
Sigle XX
Durant el periodo 1920-1935 l'economia alacantina se decantà per l'indústria mentres l'agricultura se sumia en una segona crisis. Alacant fon una de les ciutats on els republicans guanyaren les eleccions municipals de 1931 i durant tota la II República els partits d'esquerres mantingueren una majoria folgada, tant en la ciutat com en la província. El primer alcalde democràtic va ser Lorenzo Carbonell Santacruz, triat en la candidatura republicà-socialista, que en un 81% de vots realisà diversos proyectes urbanístics d'importància i fomentà la construcció d'escoles públiques. En 1933, en l'arribada del sufragi universal, votaren per primera vegada les dones alacantines, guanyant el PSOE i en les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 triumfà el Front Popular en un 80,72% de vots.
En l'inici de la Guerra Civil Espanyola, el bando sublevat fracassà en un intent de posar sege a la ciutat des d'Oriola i atres poblacions de la Vega Baixa. Un atre succés important va ser lo fusilament del dirigent falangista José Antonio Primo de Rivera, que es trobava pres en Alacant, el 20 de novembre de 1936.
La ciutat va patir durant la guerra 71 bombardejos que causaren la mort a 481 persones i l'afonament de 705 edificis. L'atac que va causar més víctimes fon realisat per avions italians Saboya a les 11 hores del dumenge 25 de maig de 1938 quan, darrere de soltar 90 bombes, varen morir 313 persones, en gran part dones i chiquets que se trobaven en el Mercat Central. Molts historiadors actualsPlantilla:Sensereferències sobre la Guerra Civil espanyola coincidixen a equiparar-ho en el Bombardeig de Guernica.
A pesar dels bombardejos, la ciutat permaneixqué fidel a la República fins al final de la Guerra i per això va ser objecte de tècniques de debilitació sicològic com per eixemple el llançament de pa blanc embolicat en lemes feixistes en época de fam. Ya que Alacant fon l'última ciutat en caure en mans de les tropes franquistes, en el port se van viure escenes dramàtiques entre els que esperaven barcos per a partir a l'exili; hi havia orde de matar tota persona que es trobara en la zona intentant fugir, els barcos estrangers no acceptaven arreplegar a ningú a causa de l'amenaça existent sobre l'afonament de qualsevol barco que arreplegara exiliats, els únics barcos que van córrer el risc per salvar la població civil foren els algerí. Centenars d'alacantins partiren cap a Orà creant una colònia estable i un agermanament entre les dos ciutats que encara hui persistix. En la vesprada del 30 de març de 1939 entraven en la ciutat les unitats de la Divisió Littorio, comandada pel general Gambara, en una ostentosa desfilada davant de l'Ajuntament i els principals carrers de la ciutat. La repressió conseqüent va ser gran al considerar-se la ciutat i la província com «roges». A l'acabar la Guerra, l'alcalde Luciáñez propon que la ciutat passara a cridar-se Alacant de José Antonio. A pesar d'aprovar-se mai va arribar a produir-se el canvi.
La década dels xixanta portà el desenroll econòmic i el creiximent demogràfic que continuà en les décades següents. L'economia evolucionà cap al sector servicis, especialment cap al turisme, i es va produir el major desenroll urbanístic de la ciutat, en el naiximent de nous barris en les afores.
En l'arribada la democràcia el govern de la ciutat passaria a les mans del PSPV-PSOE des de 1979 fins a 1995, i des de llavors governa el PP. En la década dels huitanta se tractà de solucionar el caos urbanístic per mig de la creació de noves vies de comunicació (Gran Via, Via parc) i la dotació a la ciutat de centres de salut, coleges públics, instituts, centres socials i la resta de servicis municipals, en especial en alguns barris que naixqueren en l'etapa de desenroll.
Un problema a causa del clima mediterràneu, pero també del canvi climàtic i de l'urbanisme, són les inundacions. El 19 d'octubre de 1982 caïen 220 mm en la ciutat, un nou récort de pluja en menys de 24 h que causà numeroses pèrdues materials. La Rambla de les Ovelles arribaria a 400 m³/s, el seu màxim històric, i sembraria el caos en el barri de Sant Gabriel, en dos morts, lo que motivà que darrere de la riuada fora canalisat el tram final de la rambla. El 30 de setembre de 1997 se torna a batre el récort de pluja en 270 mm i la ciutat va patir les pijors inundacions de la seua història, en quatre morts i una altura de les aigües que en alguns barris, com plaja Sant Joan o Sant Agustí, varen superar el metro. Se decretà un dia de dol oficial en el que les autoritats se dedicaren a drenar les aigües que anegaven barris sancers. Les pèrdues econòmiques foren quantioses, sobretot en el centre de la ciutat i les plages. Esto motivà un gran pla de defensa antiriuades, del que encara no s'ha comprovat la eficàcia.
Sigle XXI
En el nou sigle, Alacant ha conegut un creiximent demogràfic excepcional fruit de l'arribada d'immigrants. Açò, unit que les generacions més numeroses són les que actualment estan buscant vivenda, ha causat un nou auge urbanístic que provoca una expansió urbana. Per a millorar les comunicacions s'està duent a terme la construcció del TRAM Metropolità d'Alacant, una combinació de tramvia i metro llauger que serà subterràneu en alguns trams. Per una atra banda, en la zona sur de la ciutat està el proyecte de la Ciutat de la Llum, uns estudis de cine que ya estan en funcionament.
Política i govern
Ajuntament
.PNG){kind=link}
.JPG){kind=link}
Les formacions polítiques més rellevants en l'àmbit local des de les primeres eleccions democràtiques són el PP (Partit Popular), el PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) i IU (Esquerra Unida). En l'actualitat, l'alcalde de la ciutat és Luis Díaz Alperi, del PP, que ocupa el càrrec des de 1995. Des de 1979 fins a eixe any, la ciutat estigué governada per alcaldes pertanyents al PSPV-PSOE (veja Alcaldes d'Alacant i Eleccions municipals d'Alacant).
La corporació Municipal està formada per 29 regidors, inclòs l'alcalde. En les eleccions municipals del 27 de maig de 2007, el PP va obtindre 15 regidors en un 44,08% dels vots, mentres que el PSOE va conseguir 14 en un 41,17% dels vots. Atres agrupacions polítiques com la coalició formada per EU-EV-IR-AMEE, (Esquerra Unida-Els Verds, Esquerra Republicana i Acord Municipal d'esquerras i ecologista) en un 4,93%, VA (Veïns per Alacant) en un 3,22% o C-PC (Ciutadans-Partit de la Ciutadania) en un 1,42%, varen superar els 2.000 sufragis pero no conseguiren adhesió suficient per a accedir a la representació.
La Junta de Govern està composta per tretze membres, onze d'ells regidors, estructurant-se de la manera següent: Urbanisme; Festes, Turisme i plages; Cultura i Educació; Foment i Ocupació; Seguritat Ciutadana (excepte Policia Local), Tràfic i Transports, Estadística; Comerç, Consum i Mercats, Sanitat (excepte sanitat ambiental); Acció Social, Mig Ambient; Modernisació de les Estructures municipals; Deports; Joventut, Participació Ciutadana, Partides Rurals; Servicis i Manteniment; Recursos Humans i Plaça de Bous; i Facenda, Contractació i Patrimoni, Ocupació de via pública. L'ajuntament celebra plens ordinaris cada mes, encara que també solen celebrar-se plens extraordinaris per a debatre temes i problemes que afecten la ciutat.
Principals sèus administratives
En la Plaça de la Montanyeta se troben les principals seus administratives de l'Estat, en el que se poden trobar la subsèu provincial de la Delegació del Govern espanyol en la Comunitat Valenciana (l'actual subdelegada provincial és Encarna Llinares en substitució de Etelvina Andreu) regidora del PSOE, aixina com la sèu provincial de l'Agència Tributària, o la Subsecretaria provincial del Ministeri de Justícia.
En quant a sèus autonòmiques, destaca la Delegació provincial del Consell de la Generalitat (govern valencià) en la Torre Generalitat que està presidint la Rambla de Méndez Núñez, en el seu popular rellonge digital. Allí se celebren els plens una vegada al mes. També se troben direccions territorials de totes les conselleries, destacant per la singularitat dels edificis de la Casa de Bruges on se situen la Direcció Territorial de Presidència i la Conselleria de Benestar Social, el Teatre Arniches en la d'Infraestructures i Transports, o l'edifici de la Conselleria de Cultura, Educació i Deport que està en el carrer Carratalá, en el barri de Benalúa i contigua als jujats.
Alcaldes de la democràcia
| Periodo | Nom de l'alcalde | Partit polític |
|---|---|---|
| 1979 - 1983 | José Luis Lassaletta Cano | PSPV-PSOE |
| 1983 - 1987 | José Luis Lassaletta Cano | PSPV-PSOE |
| 1987 - 1991 | José Luis Lassaletta Cano | PSPV-PSOE |
| 1991 - 1995 | Àngel Lluna González | PSPV-PSOE |
| 1995 - 1999 | Luis Bernardo Díaz Alperi | PP |
| 1999 - 2003 | Luis Bernardo Díaz Alperi | PP |
| 2003 - 2007 | Luis Bernardo Díaz Alperi | PP |
| 2007 - 2011 | Luis Bernardo Díaz Alperi | PP |
| 2011 - 2015 | n/d | n/d |
| 2015 - 2019 | n/d | n/d |
| 2019 - 2023 | n/d | n/d |
| 2023 | n/d | n/d |
Clima
.PNG){kind=link}
Alacant conta en un clima mediterràneu àrit, en temperatures suaus durant l'any i pluges escasses, concentrades en els periodos equinoccials. Les temperatures oscilen entre els 16,8 i 6,2é de giner i els 30,6 i 20,4 d'agost, sent la temperatura mijana anual de 17,8é, contant-se com a excepcionals tant les gelades com les temperatures per damunt dels 40. L'oscilació tèrmica diària és molt chicoteta degut a l'influència marítima, encara que en episodis ocasionals de vent de ponent pot superar els 15. Respecta a l'oscilació anual, esta és també reduïda, aixina que els hiverns són suaus i els estius calorosos.
Les precipitacions són de 336 mm anuals sent setembre i octubre els mesos més plujosos degut a les pluges torrencials causades per la gota freda, que poden conseguir més de 200 mm en 24 hores causant severes inundacions. Esta irregularitat és lo que explica que a l'any només hi haja 37 dies plujosos mentres que les hores de sol són 2.864.
Els récorts de temperatura màxima en Alacant són 41,4 el 4 de juliol de 1994, 41,2 el 12 de juliol de 1961 i 40,4 el 18 d'agost de 1949. Els de temperatura mínima són -4,6 el 12 de febrer de 1956 i -2,6 el 3 de giner de 1971 i el 26 de decembre de 1962. Els récorts de precipitació en 24 hores són els 270,2 mm del 30 de setembre de 1997 i els 220,2 mm del 19 d'octubre de 1982.
| 1971-2000 | gin | feb | mar | abr | mai | jun | jul | ago | set | oct | nov | dec | TOTAL |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Temp. màxima (ºC) | 16,8 | 17,8 | 19,2 | 20,9 | 23,6 | 27,2 | 30,1 | 30,6 | 28,4 | 24,4 | 20,4 | 17,6 | 23,1 |
| Temp. mínima (ºC) | 6,2 | 7,0 | 8,2 | 10,1 | 13,3 | 17,1 | 19,7 | 20,4 | 17,8 | 13,7 | 10,0 | 7,3 | 12,6 |
| Precipitacions (mm) | 22 | 26 | 26 | 30 | 33 | 17 | 6 | 8 | 47 | 52 | 42 | 26 | 336 |
Població
.PNG){kind=link}
| Nacionalitats estrangeres en més de 1.000 habitants[3] | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Posició | Nacionalitat | Població | |||||
| 1ª | Plantilla:COL | 4.596 | |||||
| 2ª | Plantilla:ECU | 4.315 | |||||
| 3ª | Plantilla:ARG | 3.564 | |||||
| 4ª | Plantilla:MAR | 2.645 | |||||
| 5ª | Plantilla:ALG | 2.478 | |||||
| 6ª | Plantilla:ITA | 2.245 | |||||
| 7ª | Plantilla:FRA | 1.988 | |||||
| 8ª | Plantilla:ROM | 1.819 | |||||
Segons el padró del 1 de giner de 2006 la ciutat conta en 322.431 habitants, sent la 12a de Espanya i 2a de la Comunitat Valenciana en població. Segons les senyes de l'Ajuntament d'Alacant a 1 de giner de 2006 la població de la ciutat és de 323.707 habitants, dels quals viuen en el núcleu urbà 316.331 i 7.376 en les partides rurals, sent el barri més populós el de Carolines Altes, en 19.235 habitants.
En 1900 contava en 50.495 habitants que anaren aumentant llentament fins a 1950, en 101.791. A partir d'eixe moment el desenroll urbanístic va ser espectacular superant els 250.000 en 1981. En la democràcia el creiximent va ser més llent arribant-se a 272.432 en 1998. Des de llavors l'increment de l'immigració ha causat un nou auge demogràfic que ha fet que se sobrepassen els 300.000 habitants, sent un 11,72% de la població d'atres nacionalitats, entre els que destaquen colombians, equatorians i argentins (vore taula).
La conurbació que forma en els municipis llimítrofs (Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan d'Alacant, Muchamel i Campello) sobrepassa els 400.000 habitants (434.505 en 2006) i conta cada vegada en més servicis conjunts. L'àrea metropolitana d'Alacant-Elig conta en 725.395 i és l'octava d'Espanya.
|
|
|
Fonts: Les senyes del periodo 1250-1609 són estimacions proporcionades per historiadors. La senya de 1646 és del Veïnat de l'archiu del Regne de Valéncia. Les senyes del periodo 1717-1803 són dels diversos censos elaborats pels governs d'Espanya. A partir de 1857 són senyes censals.
Economia
Alacant és una ciutat de gran dinamisme econòmic, fonamentat principalment en el sector servicis, que proporciona empleu al 84,2% de la població activa (senyes a març del 2005 [1]).
Entre les activitats econòmiques desentelades en Alacant destaca de manera excelent el comerç, que històricament va tindre com a punt de soport el port. Les activitats comercials de la ciutat tenen gran poder d'atracció per a la major part de la província i conseguix per l'eix des d'el Vinalopó fins a Almansa. Actualment, la ciutat d'Alacant ocupa la quinta posició a nivell estatal en importància en lo que a comerç se referix, només superada per ciutats com Madrit, Barcelona, Valéncia o Sevilla.
El turisme, ya present a mijan sigle XIX, pero principalment desenrollat des dels anys 50, és igualment una atra activitat important en la ciutat, recolzat per la benignitat del clima, les plages, el patrimoni històric (Castell de Santa Bàrbara, Iglésia de Santa Maria, Co-Sèu de Sant Nicolau, Caixco antic, etc.) i la seua oferta d'oci.
Alacant és un centre d'activitats financeres, tenint la Caixa d'Aforros del Mediterràneu (la CAM) el seu domicili social en esta ciutat.
En Alacant són també importants les activitats administratives, afavorida per la seua posició de capital de la 4a província espanyola de major producció econòmica. Alacant és la sèu de la Oficina d'Harmonisació del Mercat Interior (OAMI), agència europea per al registre de les marques, dibuixos i models comunitaris.
L'Universitat d'Alacant, situada entre els municipis d'Alacant i Sant Vicent del Raspeig, conta en més de 30.000 alumnes i atrau a un número important d'estudiants estrangers.
L'indústria ocupa al 6,2% de la població activa del municipi. Destaquen les fàbriques d'alumini, de tabac (Altadis; l'antiga fàbrica de Tabaquera va ser durant diversos sigles de gran importància econòmica en la ciutat, arribant a tindre contractades a més de 4.000 empleats), de maquinària, de materials de construcció i de productes alimentaris. Dins de l'àrea metropolitana, les activitats fabrils tenen gran importància en el municipi de Sant Vicent del Raspeig (lloc que ha servit d'àrea d'expansió i descongestió fabril per a la capital), on se troba la major fàbrica de l'aglomeració d'Alacant, una fàbrica de producció de ciment de la multinacional Cemex. Els principals polígons industrials del municipi són el polígon de Les Talayes, el del Pla de la Vallonga, el d'Aigua Amarga i la zona industrial de la Florida.
Patrimoni històric-artístic d'Alacant
- Basílica de Santa Maria (s. XIV-XVI). Construïda en estil gòtic, va ser alçada sobre una antiga mesquita i es tracta del temple més antic de la ciutat. Destaquen el seu altar major, d'estil rococó, i la seua portada, d'estil barroc, abdós del sigle XVIII.
- Co-Sèu de Sant Nicolau de Bari (s. XV-XVII). Edificada també sobre les restes d'una atra mesquita, és d'estil renaixentista ferrerià. Sòbria en el seu aspecte exterior, la seua construcció se realisà entre 1616 i 1662, encara que el seu claustre, més antic, data del sigle XV. Va ser elevada com Co-Sèu en 1959, compartint la sèu catedralícia en la Santa Iglésia catedral del Salvador d'Oriola.
- Monasteri de la Santa Faç (s. XV). Situat 5 km al nort del núcleu urbà, és d'estil barroc. Cada any, el segon dijous després de Semana Santa se produïx un multitudinari pelegrinage que part des de Sant Nicolau fins a este monasteri.
- Torres de Defensa de l'Horta d'Alacant (s. XV-XVII). Baluarts defensius alçats en l'Horta d'Alacant per a defendre's dels atacs dels pirates barbarescs. En l'actualitat se conserven poc més de 20 torres. Algunes d'elles són de gran bellea, com la de la Verònica, la de Reixes o la de Bonança. Estan declarades Be d'Interés Cultural en la categoria de monument, lo que no ha impedit que algunes estiguen en ruïnes.
- Casa de L'Assegurada (s. XVII). Construcció civil més antiga de la ciutat, fon edificada en 1685 en estil barroc. Se troba en la mateixa plaça que la basílica de Santa Maria i actualment alberga al Museu d'Art Contemporàneu d'Alacant.
- Ajuntament d'Alacant (s. XVIII). Punt de referència per a la medició de l'altitut sobre el nivell del mar de qualsevol punt d'Espanya, se tracta d'una arquitectura civil barroca.
- convent Becades de Sant Agustí (s. XVIII). Començat en 1732, les seues obres s'allargaren fins a començaments del segle XIX.
- Palau Gravina (s. XVIII). Construït entre 1748 i 1808 com a palau del Comte de Lumiares, actualment alberga al Museu de Belles Arts Gravina, dedicat a la pintura i a l'escultura regionals dels sigles XVI a principis del XX.
- Palau Maisonnave - Archiu Municipal (s. XVIII). Casa palatina situada en el caixco antic, en la planta baixa s'han trobat restes d'una necròpolis tart-romana.
- Teatre Principal d'Alacant (s. XIX). Edifici d'estil neoclàssic, s'inaugurà en 1847.
- Mercat Central d'Alacant (s. XX). D'estil regionalista, construit en 1911 sobre la muralla del sigle XVIII que circumdava la ciutat.
- Diputació Provincial d'Alacant (s. XX). Palau de tall neoclàssic, s'inaugurà inaugurat en 1931.
- Llonja de Peix (s. XX). De principis del sigle XX, és un edifici de caràcter industrial d'estil historicista, que integra detalls ornamentals neo-àraps. Servix des de 1992 com a sala d'exposicions.
- Castell de Santa Barbara (s. XIV-XVIII). Situat en la part més alta de la muntanya Benacantil, domina tota l'Horta d'Alacant i des d'ell se divisa l'illa de Tabarca. Antic castell àrap, fon reconstruït pels cristians i consta de tres recints dels sigles XIV, XVI i XVIII.
- Castell de Sant Ferran (s. XIX). Construït en 1813 per a defendre la ciutat de l'invasió napoleònica.
Ademés, en l'Albufereta se troben els restos arqueològics de la ciutat iber-romana de Lucentum, que data dels sigles IV adC al III dC.
Festes
Fogueres de Sant Joan
- Artícul principal → Fogueres de Sant Joan.
Les Fogueres de Sant Joan, són les festes majors i oficials d'Alacant, declarades d'Interés Turístic Internacional des de 1984, sent els seus orígens molt remots ya que el costum de cremar objectes, ballant entorn d'una foguera en l'arribada del solstici d'estiu, se pert en la nit dels temps.
Com a tals, estes festes organisades en les peculiaritats actuals daten de 1928, sent el seu impulsor José María Py i Ramírez de Cartagena. En el pregó se donen per iniciats estos festejos, plantant-se les fogueres, monuments artístics policromats de cartó pedra i fusta de profunda càrrega satírica, en la nit del 20 de juny, cremant-se quatre dies després després de llançar-se des de l'alt de la muntanya Benacantil, on se troba el castell de Santa Bàrbara, una monumental palmera de focs artificials que és visible des de gran part de la ciutat.
A lo llarc dels dies de festa hi ha una extensíssima programació d'actes com pasacarres, cavalcades, ofrenes, corregudes de bous, actuacions musicals, campeonats deportius i un llarc etcétera, vivint-se la festa en el carrer on la gent pot menjar, sopar i ballar en les barraques y racons, degustant la típica coca de tonyina i les bacores (bacoraes). La festa conta en la seua reina, la Bellea del Foc triada entre les que varen ser "bellea" de cada un dels districtes i és la representació viva de la festa. En els dies posteriors a la cremà de les fogueres té lloc un concurs de focs artificials i traques lluminoses que se disparen des de la plaja del Postiguet.
Semana Santa
--En la Semana Santa alacantina se realisen vinticinc processons en les que participen més de trenta confraries. La primera d'elles és la Processó de la Santa Cruz, que comença en el barri de Santa Creu (situat en les faldes de la muntanya Benacantil)
La Semana Santa alacantina té més de 30 confraries que realisen les seues processons des del Dumenge de Rams fins al de Resurrecció. Destaquen algunes talles com la Mare de Dèu de les Angoixes (Mare de Deu de la Penya) de Salzillo. Les processons més conegudes són la del Dumenge de Rams (La burreta) en la que participen molts ciutadans i la de Santa Creu, en dimecres, en més de mil confrares i quatre passos, sent el més valiós el del Devallament.
Santa Faç
- Artícul principal → Monasteri de la Santa Faç (Alacant).
És una romeria de huit quilómetros, en cinc sigles d'antiguetat, que comença en la Co-Sèu de Sant Nicolau i acaba en lo monasteri de la Santa Faç, on es venera un reliquiari que conté un tros de tela en les marques de la faç de Crist. Esta relíquia va ser portada pel sacerdot de Sant Joan, Mossén Pere Mena en el segle XV. Se celebra el segon dijous després de Semana Santa, i solen participar més de 300.000 persones.
Moros i Cristians
Les festes de Moros i Cristians de la ciutat d'Alacant, a diferència de les que se celebren en atres localitats de la província on se bolca tota la població, només se celebren en cinc barris: Villafranca, del 12 al 19 de març; Sant Blai, del 9 al 12 de juny; Rebollet, del 29 de juny al 2 de juliol; Artell, del 12 al 16 d'agost i Barri José Antonio, del 24 al 28 d'agost.
Les festes solen començar en l'Avís de festa, una desfilada en trages de gala, que dona pas a la Nit de l'Olla, en la que se realisa un pregó. Els actes (com les Dianes i les Despertaes) i les desfilades (les Entrades) conduïxen a lEmbaixada i lAlardo, representacions en les que el bando cristià "venç" simbòlicament al moro. El punt final ho posa la Retreta, una desfilada en to humorístic.
Des de 1993 està la Federació Alacantina de Moros i Cristians. El seu objectiu és conseguir metes conjuntes a partir dels esforços dels cinc barris que celebren les festes.
Atres festes
Ademés, en Alacant se celebra el Carnestoltes i distintes festes d'estiu i en barris.
Deports
A pesar de ser el futbol el deport rei, els majors èxits deportius de la ciutat provenen d'atres deports o deportistes. S'han obtingut èxits nacionals i internacionals en deports com el handbol, bàsquet, pero, també, en deports individuals s'han conseguit millors resultats: Alacant ha sigut lloc de naiximent o de residència d'una vintena de deportistes que han participat en els Jocs Olímpics.
Olímpics alacantins
És potser José Antonio Chicoy, que va disputar la final de 4x100 estils de Natació dels Jocs de Mèxic en 1968 el que va iniciar la rellevant participació d'alacantins en els Jocs Olímpics. Pero no va ser fins als Jocs de Moscou en 1980 i Los Ángeles 1984 quan Domingo Ramón va conseguir una quart i una sexta posició respectivament en Atletisme (3000 metros obstàculs).
En els únics Jocs Olímpics disputats en Espanya fins a la data, Barcelona 1992, tres foren els deportistes alacantins que varen participar i, ademés, obtingueren medalla per primera vegada: Míriam Blasco, medalla d'or en Judo i primera medallista olímpica espanyola; Francisco "Kiko" Sánchez, medalla d'or en Vela, 470 masculí; i Carolina Pascual, medalla de plata en Gimnàstica rítmica. En els Jocs d'Atlanta de 1996, Juan Escarré obtingué medalla de plata en Hockey sobre herba; Marta Baldó, medalla d'or en Gimnàstica rítmica junt en el restant de l'equip espanyol, i Isabel Fernández obtingué medalla de bronze en Judo. En els següents Jocs Olímpics, Sydney 2000, Isabel tornà a obtindre una medalla, esta vegada d'or. Finalment, obtingué una quinta posició en els Jocs disputats en Atenes en 2004, sent l'única deportista alacantina que ha conseguit dos medalles olímpiques fins a la data i quedant pendent la seua participació en els pròxims jocs olímpics de 2008.
Equips deportius alacantins
L'equip que més títuls ha conseguit en la ciutat fon el Club Handbol Calpisa. Entre 1975 i 1980 va obtindre quatre títuls de Lliga consecutius (1975, 1976, 1977 i 1978), quatre títuls de la Copa del Rei (1975, 1976, 1977 i 1980) i una Recopa d'Europa (1980). Posteriorment, el club canvià de patrocinador i de denominació en diverses ocasions, passant a cridar-se Tecnisa, Tecnisán (en la que obtingué una atra Copa del Rei en 1986), Gelats Alacant i Club Handbol Alacant Costablanca.
Respecte al bàsquet, el Etosa Alacant (denominat oficialment Club Bàsquet Lucentum Alacant) ha segut l'equip deportiu de major èxit des de finals del sigle XX. L'Etosa s'ha situat en dos ocasions (temporades 2002-2003 i 2004-2005) entre els 8 millors equips de la lliga espanyola. Recentment, Alacant fon subsèu del Eurobasket 2007 de Madrit, rebent a les seleccions de França, Itàlia, Eslovènia i Polònia en la fase inicial del torneig.
En tot, el fútbol sempre ha segut el deport que ha alçat més passions en la ciutat, a pesar de no ser el deport que més èxits ha obtingut. Alacant conta en dos equips de fútbol: l'Hèrcules Club de Fútbol, històricament el club més representatiu de la ciutat, ha participat 19 temporades en 1a divisió de la LFP (Lliga de Fútbol Professional Espanyola); i l'Alacant C.F. que fon fundat en 1918 i porta el nom de la ciutat de Alacant. D'atra banda, Alacant va ser sèu del Campeonat Mundial de Fútbol de 1982, on varen tindre lloc els partits del Grup C (Argentina, Bèlgica, El Salvador i Hongria). També, en Alacant se disputà el partit per la tercera i quarta posició d'eixe campeonat.
Ciutats agermanades
Veja-se també
- Categoria:Alacant
- Escut d'Alacant
- Aeroport Internacional d'Alacant
- Àrea metropolitana d'Alacant-Elig
- Universitat d'Alacant
- TRAM Metropolità d'Alacant
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Alacant.
- Ajuntament d'Alacant
- Índice estadístico municipal de Alicante Unitat de Documentació de la Diputació d'Alacant
- Datos y cifras de los municipios de la provincia de Alicante Unitat de Documentació de la Diputació d'Alacant
- Alacant en la web de l'Institut Valencià d'Estadística
- Web de Turisme d'Alacant en la Comunitat Valenciana
- Autoritat portaria d'Alacant
- Tramvia d'Alacant
- Comissió Gestora de les Fogueres de Sant Joan
- Les Torres de Defensa de l'Horta d'Alacant
- Fotos antigues d'Alacant
- Web sobre l'història, evolució, curiositats, i actualitat d'Alacant capital i província
Notes
- ↑ Joan Manuel de l'Estal, Història de la Província d'Alacant, tom III, capítul Història Política, punt I.3.2. Edicions Mediterràneu, 1985
- ↑ Joan Manuel de l'Estal, Història de la Província d'Alacant, tom III, capítul Història Política, punt I.5. Edicions Mediterràneu, 1985
- ↑ Font: Ajuntament d'Alacant Secció d'Estadística. La Població d'Alacant (01-01-2006).
an:Alicán ar:أليقنت ast:Alicante ca:Alacant cs:Alicante de:Alicante el:Αλικάντε en:Alicante eo:Alakanto et:Alicante eu:Alacant fi:Alicante fr:Alicante gl:Alacante - Alicante - Alacant hu:Alicante id:Alicante it:Alicante ja:アリカンテ la:Lucentum lad:Alikante lt:Alikantė nl:Alicante (stad) nn:Alicante no:Alicante oc:Alacant pl:Alicante (miasto) pt:Alicante ro:Alicante ru:Аликанте simple:Alicante sk:Alicante sr:Аликанте sv:Alicante tg:Аликанте tr:Alicante uk:Аліканте zh:阿利坎特