Diferència entre les revisions de "Accentuació de la llengua valenciana"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
 
(No es mostren 37 edicions intermiges d'8 usuaris)
Llínea 1: Llínea 1:
−
La [[llengua valenciana]] té una tradició d'accentuar des de fa 400 anys incloent moviments, com la [[renaixença]], encara que de moltes i diferents maneres.
+
La [[llengua valenciana]] té una tradició d'accentuar des de fa 400 anys incloent moviments, com la [[Renaixença valenciana|renaixença]], encara que de moltes i diferents maneres.
  
 
==Canvis de l'accentuació des de 1980 per la RACV ==
 
==Canvis de l'accentuació des de 1980 per la RACV ==
−
===Normes en 1980===
 
−
La primera proposta de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV) que se feu, consistia en accentuar totes les esdrúixoles, no accentuar cap plana i les agudes totes excepte els plurals, les acabades en -ar, -er, -ir, -or, ur, i -ant, -ent, -int, -ont, -unt. També propon l’accent diacrític per als monosílaps segons l’orde de preferència verp, substantiu, pero només en el cas d’existir confusió en la frase. Estes normes causaven molta confusió en l'escritura.
 
  
−
===Normes en 1982===
+
===Normes de l'any 1980===
−
L'accentuació s'elimina i queda optativa per a paraules homógrafes. En cas de creure's necessari s'accentua agudes front a planes i esdrúixoles, i planes front a esdrúixoles. També recomana el seu us per a partícules interrogatives o exclamatives i pronoms forts. En [[1987]] se feu una breu explicació que dia que suponien una dificultat en l'escritura i en l'hora de deprendre encara que estes normes ho suponien en la lectura.
 
  
−
Esta eliminació no fon per motius científics, sino perque el sector anexioniste [[catalanisme|catalaniste]] que o no podent o no sabent criticar atra cosa de la normativa de la RACV centrà les seues crítiques en els accents. És per este motiu pel qual se prengué esta decició tan radical. Esta norma s'intentava argumentar  dient que l'[[italià]] havia eliminat part de la seua accentuació o que l'[[anglés]] una llengua no romànica no accentuava.
+
La primera proposta de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV) que es feu, consistia en accentuar totes les esdrúixoles, no accentuar-ne cap de plana i les agudes totes excepte els plurals, les acabades en -ar, -er, -ir, -or, -ur, i -ant, -ent, -int, -ont, -unt. També propon l’accent diacrític per als monosílaps segons l’orde de preferència verp, substantiu, pero a soles en el cas d’existir confusió en la frase. Estes normes causaven molta confusió en l'escritura.
  
−
===L'accentuació actual des de 2003===
+
===Normes de l'any 1982===
−
En [[2003]] s'aprovà una accentuació en certa harmonia en les atres [[llengües romàniques]] ([[castellà]], [[gallec]], [[asturià]], [[portugués]] entre atres) més o manco totes elles accentuen les paraules que acaben en vocal, vocal més -s- i de manera diferent els acabaments en -n-. En valencià s'accentuen (accent obert o tancat): 
 
  
−
*Les agudes quan acaben en vocal, vocal més ese (-s-) i acabades en -en-. En valencià hi ha a soles 26 paraules acabades en -en- pero hi han molts temps verbals que acaben en -en-.   
+
L'accentuació s'eliminà i fon optativa per a paraules homógrafes. En cas de creure's necessari s'accentuava agudes front a planes i esdrúixoles, i planes front a esdrúixoles. També es recomanà el seu us per a partícules interrogatives o exclamatives i pronoms forts. En [[1987]] se feu una breu explicació que dia que suponien una dificultat en l'escritura i en l'hora de deprendre encara que estes normes ho suponien en la llectura.
 +
 
 +
Esta eliminació no fon per motius científics, sino perque el sector anexioniste [[catalanisme|catalaniste]] que o no podent o no sabent criticar una atra cosa de la normativa de la RACV centrà les seues crítiques en els accents. És per este motiu pel qual se prengué esta decició tan radical. Esta norma s'intentava argumentar dient que l'[[italià]] havia eliminat part de la seua accentuació o que l'[[anglés]] una llengua no romànica no accentuava.
 +
 
 +
La realitat és que esta norma d'accentuació durà molt de temps, fon la més pareguda al valencià del [[Sigle d'Or]] (puix en aquella época s'escrivia sense accents) i la més fàcil d'usar, per lo que molta gent seguix amprant-la, encara que ya no siga normativa.
 +
 
 +
===L'accentuació actual des de l'any 2003===
 +
 
 +
{{AP|Accent agut}}
 +
{{AP|Accent greu}}
 +
En l'any [[2003]] s'aprovà una accentuació en certa harmonia en les atres [[llengües romàniques]] ([[castellà]], [[gallec]], [[asturià]], [[portugués]], entre d'atres) més o manco totes elles accentuen les paraules que acaben en vocal, vocal més -s i de manera diferent els acabaments en -n. En valencià s'accentuen ([[accent]] obert o tancat): 
 +
 
 +
*Les agudes quan acaben en vocal, vocal més es (-s) i acabades en -en. En valencià hi ha a soles vintissís paraules acabades en -en pero hi han molts temps verbals que acaben en -en.   
  
 
*Les planes quan no acaben en les terminacions de les agudes.
 
*Les planes quan no acaben en les terminacions de les agudes.
Llínea 19: Llínea 27:
 
*Les esdrúixoles sempre.
 
*Les esdrúixoles sempre.
  
−
====Accentuació dels monosílaps====
+
====Accentuació dels monosílaps: l'accent diacrític====
−
* Entre paraules homógrafes i homòfones s’accentua la de més tonicitat (major intensitat): mà (substantiu) pero no ma (possessiu).
+
 
 +
* Entre paraules homógrafes (que s'escriuen igual) i homòfones (que sonen igual) s’accentua la de més tonicitat (major intensitat): mà (substantiu) pero no ma (possessiu).
 +
 
 +
* Entre paraules homógrafes, pero no homòfones en diferència de vocal tònica oberta o tancada s’accentua l’oberta: mòra (dòna de religió islàmica) pero no mora (fuit o dòna de l'[[Àfrica]] septentrional).
 +
 
 +
Ací es deixa la llista de paraules que duen accent diacrític en valencià:
 +
 
 +
{|- class="wikitable" border="1" align="center" width="80%"
 +
!width=50%|sense accent
 +
!width=50%|en accent
 +
 
 +
|-
 +
|'''be''': nom de la lletra [[b]]; possessió material; adverbi (contrari de "malament")
 +
|[[corder|'''bè''']]: belit (crit dels corders); corder; també s'usa en l'expressió "dur al bè"
 +
 
 +
|-
 +
|'''bes''': acció de besar
 +
|'''bès''': plural de "bè"
 +
 
 +
|-
 +
|'''bot''' i '''bots''': acció de botar
 +
|'''bòt''' i '''bòts''': barca; reclam
 +
 
 +
|-
 +
|'''chec''' i '''checs''': de la [[República Checa]]
 +
|'''[[chèc]]''' i '''chècs''': document mercantil
 +
 
 +
|-
 +
|'''[[chop]]''' i '''chops''': arbre
 +
|'''chòp''' i '''chòps''': mullat; onomatopeya
 +
 
 +
|-
 +
|'''[[cobra]]''' i '''cobres''': [[serp]]
 +
|'''còbra''' i '''còbres''': verp "cobrar" (ell ''còbra'', tu ''còbres'')
 +
 
 +
|-
 +
|'''cola''' i '''coles''': pegament
 +
|'''còla''' i '''còles''': verp "colar" (ell ''còla'', tu ''còles'')
 +
 
 +
|-
 +
|'''coure''': metal
 +
|'''còure''': verp
 +
 
 +
|-
 +
|'''deu''' i '''deus''': divinitat; verp deure (ell ''deu'', tu ''deus'')
 +
|'''dèu''' i '''dèus''': nou més u
 +
 
 +
|-
 +
|'''do''': nota musical
 +
|'''dò''': gràcia, be
 +
 
 +
|-
 +
|'''dona''' i '''dones''': verp donar (ell ''dona'', tu ''dones'')
 +
|'''dòna''' i '''dònes''': persona
 +
 
 +
|-
 +
|'''es''': forma invertida del pronom feble "se" (''es'' cuina la paella = ''se'' cuina la paella)
 +
|'''és''': verp ser (ella ''és'' forta)
 +
 
 +
|-
 +
|'''foc''' i '''focs''': llum elèctrica
 +
|'''fòc''' i '''fòcs''': combustió
 +
 
 +
|-
 +
|'''fon''': verp ser (ella ''fon'' una dòna molt valenta)
 +
|'''fòn''': verp fondre (ell ''fòn'' chocolate)
 +
 
 +
|-
 +
|'''fora''': verp ser (si yo ''fora'' ric; si ell ''fora'' bo)
 +
|'''fòra''': exterior (contrari de "dins")
 +
 
 +
|-
 +
|'''gel''' i '''gels''': sabó; estat gelatinós
 +
|'''gèls''' i '''gèls''': aigua en estat sòlit
 +
 
 +
|-
 +
|'''golf''': accident geogràfic
 +
|'''gòlf''': deport
 +
 
 +
|-
 +
|'''ma''': la meua (''ma'' mare, ''ma'' germana)
 +
|'''mà''': extremitat en que acaba el braç
 +
 
 +
|-
 +
|'''mes''': pero; les meues (''mes'' germanes, ''mes'' filles)
 +
|'''més''': subdivisió de l'any (''més'' de giner, ''més'' de febrer); adverbi i comparatiu (açò és ''més'' important); verp metre (he ''més'' la roba en l'armari).
 +
 
 +
|-
 +
|'''meu''' i '''meus''': possessiu (el ''meu'' coche)
 +
|'''mèu''' i '''mèus''': sò dels gats
 +
 
 +
|-
 +
|'''moc''': mucositat
 +
|'''mòc''': verp "moure" (yo ''mòc'' la cadira)
 +
 
 +
|-
 +
|'''mole''': cosa gran
 +
|'''mòle''': peça cóncava (un ''mòle'' per a fer cocs)
 +
 
 +
|-
 +
|'''molt''', '''molta''', '''molts''', '''moltes''': cantitat (tinc ''moltes'' revistes)
 +
|'''mòlt''', '''mòlta''', '''mòlts''', '''mòltes''': verp "moldre" (he comprat café ''mòlt'')
 +
 
 +
|-
 +
|'''mon''': el meu (''mon'' pare no té nas)
 +
|'''món''': planeta, univers (viu en un ''món'' de fantasia)
 +
 
 +
|-
 +
|'''mora''' i '''mores''': fruit; verp "morar" (ell ''mora'' en un lloc molt lluntà)
 +
|'''mòra''' i '''mòres''': musulmana
 +
 
 +
|-
 +
|'''mos''': els meus (''mos'' pares, ''mos'' yayos); pronom dèbil coloquial (''mos'' han fet mal)
 +
|'''mòs''': acte de mossegar (li he donat un ''mòs'' a l'entrepà)
 +
 
 +
|-
 +
|'''nos''': pronom dèbil (''nos'' han fet mal)
 +
|'''nós''': pronom fort (''Nós'', el rei)
 +
 
 +
|-
 +
|'''pel''' i '''pels''': contraccions de ''per + el'' i ''per + els''
 +
|'''pèl''' i '''pèls''': cabell
 +
 
 +
|-
 +
|'''perque''': causal, final (ho faig ''perque'' vullc i ''perque'' puc)
 +
|'''perqué''': motiu, causa (vullc saber el ''perqué'' de la teua actitut)
 +
 
 +
|-
 +
|'''pol''': extrem (el ''pol'' nort de la Terra)
 +
|'''pòl''': alquitrà
 +
 
 +
|-
 +
|'''res''': pronom (yo no he fet ''res'')
 +
|'''rés''': acció de resar
 +
 
 +
|-
 +
|'''roure''': arbre
 +
|'''ròure''': verp
 +
 
 +
|-
 +
|'''sa''': la seua (''sa'' mare, ''sa'' germana)
 +
|'''sà''': en salut (és un chic molt ''sà'')
 +
 
 +
|-
 +
|'''sabeu''': verp saber (¿vosatres ''sabeu'' la resposta?)
 +
|'''sabèu''': de Saba (un home ''sabèu'')
 +
 
 +
|-
 +
|'''se''': pronom dèbil (''se'' sap tots els països del món)
 +
|'''sé''': verp saber (yo no ''sé'' quí era ella)
 +
 
 +
|-
 +
|'''ses''': les seues (''ses'' germanes, ''ses'' filles)
 +
|'''sés''': ano
 +
 
 +
|-
 +
|'''set''' i '''sets''': ganes de beure
 +
|'''sèt''' i '''sèts''': sis més u
 +
 
 +
 
 +
|-
 +
|'''seu''' i '''seus''': possessiu (el ''seu'' llibre)
 +
|'''sèu''' i '''sèus''': lloc social, catedral (la ''Sèu'' de Valéncia). '''séu''' i '''séus''': sagí
 +
 
 +
|-
 +
|'''si''': condicional (vine ''si'' vols)
 +
|'''sí''': afirmació (''sí'' que vullc); pronom (pot vindre per ''sí'' mateix)
 +
 
 +
|-
 +
|'''so''': contracció de "senyor"; artícul salat masculí despuix de la preposició "en" (estic en ''so'' carrer = estic en el/lo carrer)
 +
|'''sò''': soroll
 +
 
 +
|-
 +
|'''sobres''': plural de "sobre" (de correus, per a guardar papers...)
 +
|'''sòbres''': verp sobrar (tu ''sòbres''); restants (tireu les ''sòbres'' al fem)
 +
 
 +
|-
 +
|'''soc''': verp ser (yo ''soc'')
 +
|'''sòc''': calcer de fusta
 +
 
 +
|-
 +
|'''son''': el seu (''son'' pare, ''son'' yayo)
 +
|'''sòn''': ganes de dormir. '''són''': verp ser (ells ''són'')
 +
 
 +
|-
 +
|'''sort''' i '''sorts''': que no sent
 +
|'''sòrt''' i '''sòrts''': bona fortuna
 +
 
 +
|-
 +
|'''sou''': verp ser (vosatres ''sou'' bona gent)
 +
|'''sòu''': salari
 +
 
 +
|-
 +
|'''te''': pronom dèbil (''te'' vullc)
 +
|'''té''': planta; infusió feta en esta planta; verp tindre (ella ''té'' trentassís anys)
 +
|-
 +
|'''tes''': les teues (''tes'' germanes, ''tes'' filles)
 +
|'''tés''': plural de "té"
 +
 
 +
|-
 +
|'''tos''': els teus (''tos'' germans, ''tos'' fills)
 +
|'''tòs''': esquilat; part del coll. '''tós''': ganes de tossir
 +
 
 +
|-
 +
|'''tort''' i '''torts''': au
 +
|'''tòrt''' i '''tòrts''': torçut; sense un ull
  
−
* Entre paraules homógrafes, pero no homòfones en diferència de vocal tònica oberta o tancada s’accentua l’oberta: mòra (dòna de religió islàmica) pero no mora (fuït o dòna de l'[[Àfrica]] septentrional).
+
|-
 +
|'''vos''': pronom dèbil (demà ''vos'' ho diré)
 +
|'''vós''': pronom fort, vosté (''Vós'', el rei)
  
−
====Dièresis====
+
|}
−
*Du dièresis la u o la i quan van darrere de vocal sense formar diftonc i no porten accent gràfic: peüc, raïm, roïn, malaït.
 
  
−
*Per a indicar la pronunciació de la -u- en els grups güe, güi, qüe, qüi, per eixemple, aqüeducte o paraigües.
+
====Diéresis====
  
−
=====Exepcions de la dièresis=====
+
{{AP|Diéresis}}
−
*Les regles d’accentuació tenen pereferència sobre la dièresis: país, veí, pero no països, veïns.  
+
*Du diéresis la u o la i quan van darrere de vocal sense formar diftonc i no poden portar accent gràfic: peüc, raïm, roïn, malaït.
  
−
*L’infinitiu, el gerundi, el futur i els condicional dels verps acabats en -air, - eir, -oir, -uir
+
*Per a indicar la pronunciació de la -u- en els grups güe, güi, qüe, qüi, per eixemple: aqüeducte o paraigües.
  
−
*La i o u darrere de prefixos a-, -anti, -auto, -bi-, bio-, etc. i la i dels sufixos -isme, -ista, -iste, -ible.
+
=====Excepcions de la diéresis=====
 +
 
 +
*Les regles d’accentuació tenen preferència sobre la diéresis: país, veí, pero no països, veïns. En les normes ortogràfiques de 1982 moltes paraules mantenien la diéresis si no s'usava l'accent, aixina paraules com país i veí s'escrivien païs i veï, evidentment si es colocava accent també tenia preferència sobre la diéresis.
 +
 
 +
*L'infinitiu, el gerundi, el futur i els condicionals dels verps acabats en -air, - eir, -oir, -uir.
 +
 
 +
*La i o u darrere de prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, etc. i la i dels sufixos -isme, -iste/-ista, -ible, -us i -um.
  
 
==Conclusió==
 
==Conclusió==
−
Esta accentuació permet marcar les diferències fonètiques del valencià en les atres llengües romàniques. La no accentuació no deixava saber a on recau l'accent i la fonètica de les paraules i aixina se poden vore les diferències fonètiques del [[valencià]] en el [[català]] per eixemple les terminacions tòniques -és- tancades en valencià: permés, portugués front les catalanes ''permès, portuguès'', la prepocició pero plana en valencià en conte de la catalana ''però'', Valéncia tancada en valencià i ''València'' oberta en català entre moltíssimes atres més diferències.
 
  
−
Estes normes només afecten a signes convencionals de l'ortografia, no a l'ortografia en sí. Estes normes seguixen, segons la RACV, criteris d'estricta valencianitat llingüística. És fals dir que esta accentuació nos acosta al català perque permeten marcar totes les diferències fonètiques de tonicitat i obertures vocàliques entre el valencià i el català.
+
Esta accentuació permet marcar les diferències fonètiques del valencià en les atres llengües romàniques. La no accentuació no deixava saber a on recau l'accent i la fonètica de les paraules i aixina es poden vore les diferències fonètiques del [[valencià]] en el [[català]] per eixemple les terminacions tòniques -és tancades en valencià: permés, portugués front les catalanes ''permès, portuguès'' (o les [[Llengua balear|baleàriques]] ''permês'' i ''português'', en vocal neutra), la preposició ''pero'', plana en valencià en conte de la catalana, baleàrica, portuguesa o italiana ''però'', Valéncia tancada en valencià i ''València'' oberta en català i balear entre moltíssimes atres més diferències.
 +
 
 +
Estes normes a soles afecten a signes convencionals de l'ortografia, no a l'ortografia en sí. Estes normes seguixen, segons la RACV, criteris d'estricta valencianitat llingüística. És fals dir que esta accentuació nos acosta al català perque permet marcar totes les diferències fonètiques de tonicitat i obertures vocàliques entre el valencià i el català.
 +
 
 +
==Història==
 +
 
 +
En l'any [[1982]], la consellera d'Educació, [[Ampar Cabanes]], convocà a una reunió en la pròpia Conselleria ad alguns representants de diverses entitats i institucions valencianes (entre elles, crida l'atenció que no estiguera present el [[Grup d'Acció Valencianista|GAV]], la [[Cardona Vives]], el [[Grup Cultural Ilicità]] o [[El Piló]], entre unes atres).
 +
 
 +
És en dita reunió a on se pren la decisió de reformar totalment el sistema d'accentuació gràfica de les Normes d'El Puig, que a partir d'eixe moment queda reduït a l'us de l'accent diacrític. També hi hagué algun atre canvi menor en el sistema d'apostrofament.
 +
 
 +
Com estes modificacions foren assumides a continuació per la [[Secció de Llengua i Lliteratura valencianes|Secció de Llengua de la ACV]], el conjunt del moviment valencianiste acatà la decisió, en ares del consens llingüístic; si be consta que figures importants que assistiren a la reunió, com [[Josep Alminyana|Mossén Josep Alminyana]] o [[Mossén Lluís Alcón]], no eren partidaris de modificar el sistema d'accentuació.
 +
 
 +
Curiosament, la [[revista Murta]] no informà en esta ocasió del canvi normatiu fins al més de setembre de 1982, en el seu número 49, i per solicitut dels llectors, que havien observat estranyats el canvi en l'us de l'accentuació gràfica en el número 48 (juliol-agost de 1982), coincidint en la publicació del text definitiu de l'[[Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana]], sense que cap avís explicara el perqué del canvi.
 +
 
 +
Este nou sistema d'accentuació diferent del recolzat popularment en [[1981]] en [[Santamaria d'El Puig|El Puig]], tornaria a modificar-se per decisió de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV) en l'any [[2003]]:
 +
 
 +
{{Cita|En julio de 2003 se reintroducen finalmente los acentos gráficos en su ortografía, acercándola a la propagada por la [[Acadèmia Valenciana de la Llengua]] (AVL), lo que provoca duras críticas por parte de ciertos sectores del valencianismo}}
 +
 
 +
, en acabant de mesos de debat i discussió en el sí de la Secció de Llengua; decidint-se finalment la recuperació de l’accentuació gràfica completa pero en un sistema diferent al de [[1979]] pel seu conte i sense consens de les entitats firmants de les normes inicials.
 +
 
 +
Se justificava la decisió en motius diversos, com la necessitat de que l'accentuació facilitara la llectura correcta (en quant a sílaba tònica i obertura de les vocals) de les paraules, independentment de que siguen d'us corrent o no; aixina com l'aprenentage de l'idioma per part dels no valenciaparlants; o també, marcar adequadament la diferenciació d'obertura vocàlica entre el valencià i el català, com per eixemple en el mateix topònim de Valéncia.
 +
 
 +
No obstant, en esta ocasió, al contrari de lo que succeí en 1982, un sector del valencianisme idiomàtic se negà a acatar la decisió, i continuà usant el sistema d'accentuació decidit en la reunió de 1982 en la Conselleria d'Educació. Es esta versió la que gojaria de més popularitat, ya que a finals de la dècada de [[1990]] un diari valencià distribuí uns 30.000 eixemplars del Diccionari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana editats por l'[[Ajuntament de Valéncia]].
 +
 
 +
Durant el periodo [[1981]]-[[2003]], dels 3.618 registres en el ISBN com “en valenciano”, 563 els foren en les [[Normes d'El Puig]].
 +
 
 +
==Vore també==
 +
 
 +
*[[Alfabet valencià]]
 +
*[[Dígraf]]
 +
*[[Accent agut]]
 +
*[[Accent greu]]
 +
*[[Diéresis]]
  
 
==Bibliografia==
 
==Bibliografia==
−
*http://www.llenguavalenciana.com/_media/documents/varorto.pdf
+
 
 +
*https://www.llenguavalenciana.com/_media/documents/varorto.pdf
  
 
{{Llengua valenciana}}
 
{{Llengua valenciana}}
 +
{{Gramàtica del valencià}}
  
 
[[Categoria:Valencià]]
 
[[Categoria:Valencià]]
 +
[[Categoria:Gramàtica del valencià]]
 
[[Categoria:Real Acadèmia de Cultura Valenciana]]
 
[[Categoria:Real Acadèmia de Cultura Valenciana]]

Última revisió del 22:46 14 març 2023

La llengua valenciana té una tradició d'accentuar des de fa 400 anys incloent moviments, com la renaixença, encara que de moltes i diferents maneres.

Canvis de l'accentuació des de 1980 per la RACV

Normes de l'any 1980

La primera proposta de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) que es feu, consistia en accentuar totes les esdrúixoles, no accentuar-ne cap de plana i les agudes totes excepte els plurals, les acabades en -ar, -er, -ir, -or, -ur, i -ant, -ent, -int, -ont, -unt. També propon l’accent diacrític per als monosílaps segons l’orde de preferència verp, substantiu, pero a soles en el cas d’existir confusió en la frase. Estes normes causaven molta confusió en l'escritura.

Normes de l'any 1982

L'accentuació s'eliminà i fon optativa per a paraules homógrafes. En cas de creure's necessari s'accentuava agudes front a planes i esdrúixoles, i planes front a esdrúixoles. També es recomanà el seu us per a partícules interrogatives o exclamatives i pronoms forts. En 1987 se feu una breu explicació que dia que suponien una dificultat en l'escritura i en l'hora de deprendre encara que estes normes ho suponien en la llectura.

Esta eliminació no fon per motius científics, sino perque el sector anexioniste catalaniste que o no podent o no sabent criticar una atra cosa de la normativa de la RACV centrà les seues crítiques en els accents. És per este motiu pel qual se prengué esta decició tan radical. Esta norma s'intentava argumentar dient que l'italià havia eliminat part de la seua accentuació o que l'anglés una llengua no romànica no accentuava.

La realitat és que esta norma d'accentuació durà molt de temps, fon la més pareguda al valencià del Sigle d'Or (puix en aquella época s'escrivia sense accents) i la més fàcil d'usar, per lo que molta gent seguix amprant-la, encara que ya no siga normativa.

L'accentuació actual des de l'any 2003

Artícul principal → Accent agut.
Artícul principal → Accent greu.

En l'any 2003 s'aprovà una accentuació en certa harmonia en les atres llengües romàniques (castellà, gallec, asturià, portugués, entre d'atres) més o manco totes elles accentuen les paraules que acaben en vocal, vocal més -s i de manera diferent els acabaments en -n. En valencià s'accentuen (accent obert o tancat):

  • Les agudes quan acaben en vocal, vocal més es (-s) i acabades en -en. En valencià hi ha a soles vintissís paraules acabades en -en pero hi han molts temps verbals que acaben en -en.
  • Les planes quan no acaben en les terminacions de les agudes.
  • Les esdrúixoles sempre.

Accentuació dels monosílaps: l'accent diacrític

  • Entre paraules homógrafes (que s'escriuen igual) i homòfones (que sonen igual) s’accentua la de més tonicitat (major intensitat): mà (substantiu) pero no ma (possessiu).
  • Entre paraules homógrafes, pero no homòfones en diferència de vocal tònica oberta o tancada s’accentua l’oberta: mòra (dòna de religió islàmica) pero no mora (fuit o dòna de l'Àfrica septentrional).

Ací es deixa la llista de paraules que duen accent diacrític en valencià:

sense accent en accent
be: nom de la lletra b; possessió material; adverbi (contrari de "malament") bè: belit (crit dels corders); corder; també s'usa en l'expressió "dur al bè"
bes: acció de besar bès: plural de "bè"
bot i bots: acció de botar bòt i bòts: barca; reclam
chec i checs: de la República Checa chèc i chècs: document mercantil
chop i chops: arbre chòp i chòps: mullat; onomatopeya
cobra i cobres: serp còbra i còbres: verp "cobrar" (ell còbra, tu còbres)
cola i coles: pegament còla i còles: verp "colar" (ell còla, tu còles)
coure: metal còure: verp
deu i deus: divinitat; verp deure (ell deu, tu deus) dèu i dèus: nou més u
do: nota musical dò: gràcia, be
dona i dones: verp donar (ell dona, tu dones) dòna i dònes: persona
es: forma invertida del pronom feble "se" (es cuina la paella = se cuina la paella) és: verp ser (ella és forta)
foc i focs: llum elèctrica fòc i fòcs: combustió
fon: verp ser (ella fon una dòna molt valenta) fòn: verp fondre (ell fòn chocolate)
fora: verp ser (si yo fora ric; si ell fora bo) fòra: exterior (contrari de "dins")
gel i gels: sabó; estat gelatinós gèls i gèls: aigua en estat sòlit
golf: accident geogràfic gòlf: deport
ma: la meua (ma mare, ma germana) mà: extremitat en que acaba el braç
mes: pero; les meues (mes germanes, mes filles) més: subdivisió de l'any (més de giner, més de febrer); adverbi i comparatiu (açò és més important); verp metre (he més la roba en l'armari).
meu i meus: possessiu (el meu coche) mèu i mèus: sò dels gats
moc: mucositat mòc: verp "moure" (yo mòc la cadira)
mole: cosa gran mòle: peça cóncava (un mòle per a fer cocs)
molt, molta, molts, moltes: cantitat (tinc moltes revistes) mòlt, mòlta, mòlts, mòltes: verp "moldre" (he comprat café mòlt)
mon: el meu (mon pare no té nas) món: planeta, univers (viu en un món de fantasia)
mora i mores: fruit; verp "morar" (ell mora en un lloc molt lluntà) mòra i mòres: musulmana
mos: els meus (mos pares, mos yayos); pronom dèbil coloquial (mos han fet mal) mòs: acte de mossegar (li he donat un mòs a l'entrepà)
nos: pronom dèbil (nos han fet mal) nós: pronom fort (Nós, el rei)
pel i pels: contraccions de per + el i per + els pèl i pèls: cabell
perque: causal, final (ho faig perque vullc i perque puc) perqué: motiu, causa (vullc saber el perqué de la teua actitut)
pol: extrem (el pol nort de la Terra) pòl: alquitrà
res: pronom (yo no he fet res) rés: acció de resar
roure: arbre ròure: verp
sa: la seua (sa mare, sa germana) sà: en salut (és un chic molt sà)
sabeu: verp saber (¿vosatres sabeu la resposta?) sabèu: de Saba (un home sabèu)
se: pronom dèbil (se sap tots els països del món) sé: verp saber (yo no sé quí era ella)
ses: les seues (ses germanes, ses filles) sés: ano
set i sets: ganes de beure sèt i sèts: sis més u


seu i seus: possessiu (el seu llibre) sèu i sèus: lloc social, catedral (la Sèu de Valéncia). séu i séus: sagí
si: condicional (vine si vols) sí: afirmació (sí que vullc); pronom (pot vindre per sí mateix)
so: contracció de "senyor"; artícul salat masculí despuix de la preposició "en" (estic en so carrer = estic en el/lo carrer) sò: soroll
sobres: plural de "sobre" (de correus, per a guardar papers...) sòbres: verp sobrar (tu sòbres); restants (tireu les sòbres al fem)
soc: verp ser (yo soc) sòc: calcer de fusta
son: el seu (son pare, son yayo) sòn: ganes de dormir. són: verp ser (ells són)
sort i sorts: que no sent sòrt i sòrts: bona fortuna
sou: verp ser (vosatres sou bona gent) sòu: salari
te: pronom dèbil (te vullc) té: planta; infusió feta en esta planta; verp tindre (ella té trentassís anys)
tes: les teues (tes germanes, tes filles) tés: plural de "té"
tos: els teus (tos germans, tos fills) tòs: esquilat; part del coll. tós: ganes de tossir
tort i torts: au tòrt i tòrts: torçut; sense un ull
vos: pronom dèbil (demà vos ho diré) vós: pronom fort, vosté (Vós, el rei)

Diéresis

Artícul principal → Diéresis.
  • Du diéresis la u o la i quan van darrere de vocal sense formar diftonc i no poden portar accent gràfic: peüc, raïm, roïn, malaït.
  • Per a indicar la pronunciació de la -u- en els grups güe, güi, qüe, qüi, per eixemple: aqüeducte o paraigües.
Excepcions de la diéresis
  • Les regles d’accentuació tenen preferència sobre la diéresis: país, veí, pero no països, veïns. En les normes ortogràfiques de 1982 moltes paraules mantenien la diéresis si no s'usava l'accent, aixina paraules com país i veí s'escrivien païs i veï, evidentment si es colocava accent també tenia preferència sobre la diéresis.
  • L'infinitiu, el gerundi, el futur i els condicionals dels verps acabats en -air, - eir, -oir, -uir.
  • La i o u darrere de prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, etc. i la i dels sufixos -isme, -iste/-ista, -ible, -us i -um.

Conclusió

Esta accentuació permet marcar les diferències fonètiques del valencià en les atres llengües romàniques. La no accentuació no deixava saber a on recau l'accent i la fonètica de les paraules i aixina es poden vore les diferències fonètiques del valencià en el català per eixemple les terminacions tòniques -és tancades en valencià: permés, portugués front les catalanes permès, portuguès (o les baleàriques permês i português, en vocal neutra), la preposició pero, plana en valencià en conte de la catalana, baleàrica, portuguesa o italiana però, Valéncia tancada en valencià i València oberta en català i balear entre moltíssimes atres més diferències.

Estes normes a soles afecten a signes convencionals de l'ortografia, no a l'ortografia en sí. Estes normes seguixen, segons la RACV, criteris d'estricta valencianitat llingüística. És fals dir que esta accentuació nos acosta al català perque permet marcar totes les diferències fonètiques de tonicitat i obertures vocàliques entre el valencià i el català.

Història

En l'any 1982, la consellera d'Educació, Ampar Cabanes, convocà a una reunió en la pròpia Conselleria ad alguns representants de diverses entitats i institucions valencianes (entre elles, crida l'atenció que no estiguera present el GAV, la Cardona Vives, el Grup Cultural Ilicità o El Piló, entre unes atres).

És en dita reunió a on se pren la decisió de reformar totalment el sistema d'accentuació gràfica de les Normes d'El Puig, que a partir d'eixe moment queda reduït a l'us de l'accent diacrític. També hi hagué algun atre canvi menor en el sistema d'apostrofament.

Com estes modificacions foren assumides a continuació per la Secció de Llengua de la ACV, el conjunt del moviment valencianiste acatà la decisió, en ares del consens llingüístic; si be consta que figures importants que assistiren a la reunió, com Mossén Josep Alminyana o Mossén Lluís Alcón, no eren partidaris de modificar el sistema d'accentuació.

Curiosament, la revista Murta no informà en esta ocasió del canvi normatiu fins al més de setembre de 1982, en el seu número 49, i per solicitut dels llectors, que havien observat estranyats el canvi en l'us de l'accentuació gràfica en el número 48 (juliol-agost de 1982), coincidint en la publicació del text definitiu de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, sense que cap avís explicara el perqué del canvi.

Este nou sistema d'accentuació diferent del recolzat popularment en 1981 en El Puig, tornaria a modificar-se per decisió de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) en l'any 2003:

En julio de 2003 se reintroducen finalmente los acentos gráficos en su ortografía, acercándola a la propagada por la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), lo que provoca duras críticas por parte de ciertos sectores del valencianismo

, en acabant de mesos de debat i discussió en el sí de la Secció de Llengua; decidint-se finalment la recuperació de l’accentuació gràfica completa pero en un sistema diferent al de 1979 pel seu conte i sense consens de les entitats firmants de les normes inicials.

Se justificava la decisió en motius diversos, com la necessitat de que l'accentuació facilitara la llectura correcta (en quant a sílaba tònica i obertura de les vocals) de les paraules, independentment de que siguen d'us corrent o no; aixina com l'aprenentage de l'idioma per part dels no valenciaparlants; o també, marcar adequadament la diferenciació d'obertura vocàlica entre el valencià i el català, com per eixemple en el mateix topònim de Valéncia.

No obstant, en esta ocasió, al contrari de lo que succeí en 1982, un sector del valencianisme idiomàtic se negà a acatar la decisió, i continuà usant el sistema d'accentuació decidit en la reunió de 1982 en la Conselleria d'Educació. Es esta versió la que gojaria de més popularitat, ya que a finals de la dècada de 1990 un diari valencià distribuí uns 30.000 eixemplars del Diccionari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana editats por l'Ajuntament de Valéncia.

Durant el periodo 1981-2003, dels 3.618 registres en el ISBN com “en valenciano”, 563 els foren en les Normes d'El Puig.

Vore també

Bibliografia

v · d · eLlengua Valenciana
HistòriaExtensió del valencià.png
Gramàtica
Lliteratura valenciana
Dialectes
Normativa
Atres
Anex:Bibliografia del valencià
v · d · eGramàtica de la llengua valenciana
Fonètica
Morfologia
Sintaxis
Lexicologia
Cultismes · Lèxic (Anglicismes · Arabismes · Castellanismes · Catalanismes · Galicismes · Goticismes · Helenismes · Italianismes · Leyonesismes · Lusismes · Mossarabismes · Occitanismes · Persismes · Vasquismes) · Semicultismes
Ortografia
Normativa
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Accentuació_de_la_llengua_valenciana&oldid=261425»