Volcà Llaima
El Llaima és un volcà ubicat en la Regió de la Araucanía (Chile). De forma cònica relativament regular i simètrica, classificat com estratovolcán, el Llaima té una altitut de 3.195 m. S'ubica en la zona precordillerana de La Frontera, a 72 km al noreste de la ciutat de Temuco, des d'a on és visible.
El nom prové del idioma mapuche, encara que existix certa discrepància sobre el seu significat puix para alguns significa «desaguadero» o «sanga», en alusió a un gran clavill que va aparéixer prop del cràter en l'erupció de 1873, o segons atres traduccions, «venes de sanc» o «viudo». El Llaima és considerat com un dels de major activitat del país i de tota Amèrica del Sur, en 23 events majors de vulcanisme durant el XX, l'últim important en 1994. El dia 1 de giner de 2008 va entrar en erupció a les 18.20 hora chilena, sent la primera erupció de el XXI.
Forma part del parc nacional Conguillío, que destaca pels seus boscs d'araucarias, els quals rodejada els numerosos escoriales que circundan el con volcànic. La bellea paisagística del Llaima ha contribuït a convertir la zona en un important destí turístic. En la seua ala oest es troba el centre d'esquí Les Araucarias.
Toponímia
[editar | editar còdic]El nom del volcà és, en realitat, el seu segon bateig puix inicialment els mapuches ho varen cridar Chañel o "dit", per la seua forma puntaguda, en una altura superior als 3195 m s. n. m. S'estima que en l'actualitat té de 30 a 50 m més, despuix de l'erupció de 1876 llançant 8000 quilómetros cúbics de magma i fluix piroclásticos que varen viajar més de 9000 quilómetros quan el con es derroca, canvia la seua morfologia i se li dona el seu nou nom, Llaima, que en mapudungun significa sanga, com a conseqüència de la fissura que va obtindre després de l'anterior erupció nomenada.[1]
Geografia
[editar | editar còdic]El volcà Llaima està ubicat entre les comunes de Melipeuco i Vilcún, Província de Cautín, i la comuna de Curacautín en la Província de Malleco, Regió de la Araucanía, en les coordenades 38°41′45″S, 71°43′54″O, sent un més dels cerros que conformen la vora occidental de la Cordillera Principal dels Vages. El volcà està situat dins del parc nacional Conguillío, administrat per CONAF.
El cim del volcà està a uns 76 quilómetros al noreste de la ciutat de Temuco, capital regional. Als seus peus es troben ciutats i localitats turístiques com Curacautín, Cherquenco i Melipeuco. L'accés al volcà es pot realisar a través de tres rutes principals, des de la Ruta Panamericana cap a Curacautín al noroest del volcà, per Victoria o Lautaro; des de la Ruta Panamericana per Caixó cap a Cherquenco a l'oest del Llaima, i des de Temuco cap a Melipeuco, per a accedir al sector sur del volcà. Les rutes de Curacautín i Melipeuco corresponen a les rutes internacionals que conecten a la regió en Argentina pels passos Pi Hachado i Icalma, respectivament.
]
Morfologia general
[editar | editar còdic]
El volcà Llaima és una de les montanyes més importants i voluminoses del sector sur de la cordillera dels Vages, compresa entre les latitut 37° i 46° Sur. L'altitut de la montanya s'alça fins als 3.195 m s. n. m., en una prominència d'1.819 m sobre els cims propencs. L'altura del con volcànic és d'uns 2400 m des de la seua base, localisada aproximadament als 740 m s. n. m.
El volcà té dos cims, sent la del sector nort més prominent i quedant separada per un portezuelo d'aproximadament 1 km de llongitut del Pichillaima (del Mapudungún, chicotet Llaima), el cim sur que alcança els 2.920 m s. n. m. El cràter del volcà es troba en el cim major, en una amplitut de 350 m de diàmetro en el que està constantment present una fumarola com a signe d'activitat del volcà. En el cim sur existixen restants d'un con de escorias anidado en un major, els quals estan oberts cap al surest des d'a on ixen fumarolas dèbils.
Diversos glaciarés cobrixen els flancs occidental, suroccidental i oriental. El més extens és l'occidental i sudoccidental, que alcança una superfície de 19 km². En el flanc oriental, per la seua banda, 4 llengües glacials cobrixen un àrea de 10 km². Una grossa capa de material piroclástico ha cobert al gèl, especialment cap al sector oriental, lo que ha detingut en part l'ablació dels glaciars. En la temporada hivernal (en el hemisferi sur, entre juliol i setembre), la neu cobrix la superfície volcànica des d'a lo manco la cota dels 1.000 m s. n. m.
Els desgels són drenados per alguns rius menors i esteros en forma radial a través de les hoyas dels rius Captrén i Quepe (afluents del riu Cautín) i del Allipén en forma parcial. D'estos desaiguadors, destaca el riu Trufultruful, el qual forma una série de llacs represados per lava solidificada com el llac Vert, el Arcoíris i el Conguillío.
Geologia
[editar | editar còdic]
El Llaima és un volcà catalogat com estratovolcán, constituït per una estructura basal en forma de volcà d'escut, el qual està rodejat per uns 40 cons de escoria adventicios, els que s'orienten en direcció noreste segons una alliniació curva d'aproximadament 29 km de llongitut que recoirre des del suroest fins a l'ala noreste del volcà. Els derrames de lava produïts pel Llaima han segut emesos dins d'un radi de 30 quilómetros des del cim, el qual conforma una superfície irregular d'uns 700 km² i un volum de 400 km³. La base del volcà és elíptica, l'eix major de la qual en sentit nort-sur és de 30 km i el menor és de 25 km d'est a oest.
S'estima que l'activitat volcànica del Llaima va alcançar el seu desenroll més important durant el Pleistoceno Superior i part d'Holoceno, depositant els seus productes emesos sobre granitoides terciarios i els complexos volcànics d'Hirrampe-Melo i Serra Nevada, de caràcter pleistoceno. Encara que no s'ha pogut determinar l'inici de l'activitat volcànica, els rastres més antics d'esta mostren efectes erosivos de l'última glaciació. Açò implicaria que els productes primigenis degueren haver segut emesos després de la penúltima glaciació, datant-los en una edat màxima d'uns 250.000 anys (Pleistoceno Mig o Tardà).
Gràcies a anàlisis morfoestructurales, geoquímicos, estratigráficos i litològics, han segut reconegudes tres unitats evolutives del volcà: una unitat antiga, una atra fisural i el con principal (o edifici), a les que se sumen les capes de depòsits piroclásticos acumulats durant varis anys. Sobre les lava post-glacials primerenques de l'unitat antiga, es troben extensos depòsits piroclásticos de tipo andesítico-basáltico, que donen inici a l'unitat fisural, i que contenen restants de fusta carbonizada en una antiguetat de 13.200 anys. Pel seu gran volum, es creu que este depòsit es va formar en una caldera produïda per un colapse de l'edifici principal.
Les roques del Llaima estan formades principalment per lava i piroclastos basálticos a andesítico-basálticos, en continguts de sílice que varien entre un 50% i un 58% de SiO2. No obstant, existixen depòsits de pómez en una composició dacítica (65% de SiO2) i que estan associats a una erupció pliniana. Les roques són de tipo poríficas, compostes per fenocristalés de plagioclasa, olivino i clinopiroxeno, sent característiques geoquímicas molt similars a les de volcans propencs com l'Antuco, el Villarrica i l'Osorno.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Volcán Llaima» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.