Volcà Villarrica

Volcà Villarrica

Image de l'activitat del volcà Villarrica, en maig de 2016.

Image del volcà Villarrica, activitat volcànica nocturna, l'1 de decembre de 2022

El volcà Villarrica (en mapudungun: Ruka Pillañ) és un estratovolcán chilé de 2847 m s. n. m. —2450 m, contant des de la base— ubicat en els Vages meridionals. Està situat en el llímit de les províncies de Cautín (regió de la Araucanía) i Valdivia (regió dels Rius), en Chile, entre els llac Villarrica i Calafquén. És un dels més actius de Sudamérica, i té una forma cònica casi perfecta.

El volcà i Llac Villarrica

Descripció

Les ales del volcà es dividixen entre les comunes de Villarrica (secció NO), Pucón (NE) i Panguipulli (S). El volcà i les seues afores formen part del parc nacional Villarrica, administrat per la Corporació Nacional Forestal (CONAF), ocupant l'extrem noroest d'esta àrea protegida.

El volcà està cobert per un glaciar de conya de 40 km² en un volum de 8 km³, ademés d'un mant de neus que s'eleva a partir de la cota dels 1500 m s. n. m.

Cràter del Villarrica.

En el seu cim es troba un cràter de 200 m de diàmetro, al fondo del com (a una profunditat variable d'entre 100 i 50 m) es troba un llac de magma permanent (llac d'entre 30 i 50 m de diàmetro), que alternativament puja i baixa de nivell. Este llac presenta una intensa fumarola, que freqüentment és acompanyada d'activitat eruptiva dèbil.

Este cràter s'ubica a poca distància de varis centres poblats, entre els que destaquen les ciutats turístiques de Villarrica (a 28,5 km), Pucón (a 16 km) Lican Ray (a 20 km) i Coñaripe (a 18 km), ademés de moltes atres localitats menors, tant llogarets rurals com a estacions termals i focs turístics. De fet, sobre l'ala nort del volcà es troba el Centre d'esquí Pucón.

Entre els majors centres poblats, Coñaripe (per la topografia del terreny).

Història

El volcà Villarrica en vespradeta

El volcà té un nutrit historial d'activitat eruptiva, que ha quedat reflectit en la tradició oral i la mitologia de la nació mapuche.

El volcà Villarrica o Rucapillán en la cosmovisión mapuche

El poble mapuche, del com fins a hui vàries comunitats habiten en els voltants del con, considerava al Ruka Pillañ ("casa del pillán"), tal com indica el nom, morada d'un pillán, esperit major del seu panteón ya que, les entranyes i calderes del Villarrica són regides per un esperit principal de la naturalea, un ngen, el qual és tutelar i propietari del volcà. Este tipo de ngen és també conegut com ngen-winkul o esperit dels volcans i cerros. Junt a esta presència tutelar, en el Villarrica habitaria una cort de pillanes, esperits menors en relació en el ngen, pero sumament poderosos.

Segons els testimonis arreplegats per la antropologia, el Villarrica i els esperits que ho habiten ocupen un lloc molt determinat en la cosmovisión mapuche. El seu simbolisme és clar: està associat a lo bo, en oposició al volcà Llaima, que és considerat el volcà associat a el "mal". Mentres el propici Rucapillán inspira somis benèfics i "bon temps", el Llaima transmet als durmientes mals auguris. El Villarrica es relaciona simbòlicament un grup d'atres elements afiliats a lo positiu; els colors violeta i vert, la Lluna, les estreles en general (que exclouen al negatiu cherufe o aerolito), el Sur i l'Orient.

Primers registres històrics

L'activitat del volcà va començar a ser registrada —des del punt de vista europeu— a partir de l'establiment de conquistadors espanyols en la zona, en la fundació de la ciutat Villarrica en 1552. Pero este fràgil assentament va deure finalment ser abandonat en 1602, a raïl de les victòries mapuches en la Guerra de Arauco. En açò, l'observació del volcà per testics occidentals (i el conseqüent registre escrit de les seues possibles erupció) es va interrompre. Encara que va ser avistar de tant en tant per misionero i atres incursions espanyoles, que ademés varen rebre informes esporàdics de part de la població mapuche, i el resultat d'esta cadena d'informacions no va anar sempre precís.

La polèmica gran erupció de 1640

En febrer de 1640, quan el governador Marqués de Baides s'internava en el territori intentant organisar el Parlament de Quilín per a pactar la pau en els mapuches, es va sentir una tamborinada tan potent que va ser escoltat —per eixemple— en el fort de Yumbel (a 260 km del volcà Villarrica), a on es va creure que provenia de descàrregues d'artilleria d'alguna atra fortificació de la frontera. Pero despuix va aplegar la notícia de que en la comarca comandada pel lonco Aliante havia fet erupció un volcà de manera sumament intensa. Tant que els cerros es "varen partir" (aparent referència a una solsida o lahar) i varen provocar que el Llac Villarrica es rebalsara, inundant gran cantitat de poblats indígenes, lo que va obligar a moltes persones a fugir cap a llocs elevats.

El fet va ser narrat primer pel jesuïta Alonso de Ovalle en un folletí que es va publicar en Madrit, a on es trobava comissionat per la seua congregació, dos anys despuix dels fets, basat en la descripció que li va remetre el provincial de la seua orde en Chile. El seu pintoresc relat està esguitat de referències a suposts signes sobrenaturals que haurien manifestat la pretesa voluntat divina de que els mapuches es rendiren d'una volta a el "suau jou de la creu i llei evangèlica per mig de l'obediència i subjecció al nostre catòlic rei". Estos adició sobrenaturals al relat estan en consonancia con el fet de que l'iniciativa de pau del Marqués de Baides era aconsellada per sacerdots de mateixa orde religiosa que Ovalle. De fet, segons Ovalle, el desastre va predispondre als indígenes a acceptar el parlament.

Pero el registre fa referència a una senya que sembla contradictori en la possibilitat de que l'erupció ocorreguera en el Villarrica. L'autor diu que el Riu Allipén va ser contaminat pels materials volcànics, inclús que "ardien les aigües de manera que varen còure quant peixcat hi havia en ell". I agrega que esta contaminació es va transmetre al Riu Toltén, del que el Allipén és afluent. Pero el cas és que el curs del Allipén no està conectat en el Volcà Villarrica, a diferència del Toltén, que naix del llac homònim, sino que passa per les rodalies del Volcà Llaima. Per lo que el relat d'Alonso Ovalle és imprecís en alguna de les seues parts (sobre l'inundació del llac o la contaminació del riu) o reflectix una confusió sobre els noms dels llocs, o fa referència a dos erupció distintes.

Qui diu haver segut testic de primera mà d'esta gran erupció va ser el jesuïta Diego de Rosers, que la va relatar en la seua Història General Del Regne de Chile, Flandes Indiano, un manuscrit aparentment finalisat una década despuix del succés, pero que va permanéixer inèdit fins a el XIX. En la versió de Rosers l'erupció va tindre lloc en un volcà que ell crida Aliante (el mateix nom que Ovalle dona al cacic de la zona del Villarrica). El seu relat concorda en la data (febrer de 1640) i en les grans dimensions de l'event. Diu que la tamborinada se sentia a 30 llegües (165 km a lo menys) i que l'erupció "va volar disformes peñascos, va dilacerar cerros", "terraplenó estanys", represó rius i que estos es varen desbordar en diferents punts, "corrent les seues aigües calentes de les pedres i cendres i espesses com a lleixiu". També referix que els peixos "cociéronse" i que els "riscs ardien com a llenya seca".

L'historiador Rebuig Vicuña Mackenna, en el prefacio de la primera edició l'obra de Rosers, afirma que l'episodi es referix al Llaima, pero no aporta els arguments en els que basa esta conclusió. Pero bastaria agregar que el mateix Rosers diferencia el Villarrica del Aliante que, diu, es troba front a la regió de Boroa i L'Imperial, descripció que més coincidix en el Llaima. Mentres que Fancs Arana i Claudio Gai associen l'event en el Villarrica.

Primera ascensió

Archiu:Volcan Villarrica. CAPS 7

Expedició escalant el volcà.

Una expedició del Eixèrcit de Chile va ingressar en el territori en 1882, refundant Villarrica a l'any següent, en el context de la Ocupació de la Araucanía.

En mig d'esta campanya militar, en 1883, un grup comissionat per la Oficina Hidrogràfica de la Marina Nacional, va intentar el primer ascens registrat del volcà. La partida era dirigida per l'oficial naval Álvaro Bianchi Tupper. Ho va acompanyar el seu segon, Gaspar García Quintana, un oficial d'Eixèrcit, Francisco Subercaseaux Latorre, i un guia chilé, Marcial Avilés, que s'havia establit entre la població mapuche 25 anys abans. Esta ascensió, segons relata Subercaseaux, no va conseguir complir el seu comés, al no poder alvançar a través d'un "gelera" que varen trobar en la seua ruta, quan ya es trobaven a uns 2200 m s. n. m. En este predicamento, Bianchi va rodar largamente ala avall, fins que va conseguir clavar un bastó en la neu. Despuix de sofrir este incident, l'expedició —que no estava formada per montañistas experts— va decidir realisar les medicions topogràfiques (que eren el seu objectiu principal) i abandonar l'ascens.

Les erupció recents més importants registrades des de llavors varen ocórrer en 1948-49, 1963, 1964, 1971 i 1984-85.