Trilla
Es denomina trilla a l'activitat i el seu resultat, que es fa en els cereals, despuix de la sega, per a retirar el grane de la palla.
Segons les époques i les regions s'han amprat diversos sistemes per a separar el gra de la palla:[1] Podem diferenciar dos métodos la maja i la trilla.
La maja
[editar | editar còdic]Maja amprat quan la cantitat de mies és poca i quan interessa conservar les canyes de palla en el millor estat possible per al seu us posterior en techumbres, cestos, nugar gavillas, etc. i que s'amprava en cereals de palla més llarga com el centeno.
Colpejant (majando) les gavillas de cereal contra una pedra majadera, o una taula anomenada tarugo majadero. Les gavillas se subjectaven en les dos mans un manojo agarrat pels tallos, i el mechó se sacsava contra la superfície de majar; aixina, esta es desgranava i soltava la llavor.[2] S'usava per a menudes cantitats i tenia la ventaja de que la neta posterior era més fàcil. Encara que el procediment no era tan efectiu com els atres sistemes, puix deixava alguns grans en les granzas.
Maja en mayal: el mayal és un senzill apero compost per un mànec de fusta llarc i fi nugat a una maza, també de fusta, més curta i estreta, en la que es colpeja la parva fins a separar la llavor del talle. Conegut, provablement, des del Neolític, és l'instrument més usual en Europa Occidental i en tot el Vell Continent. Segons els estudis del etnólogo suec, Dag Trotzig,[3] la península ibèrica és la zona en la que el mayal està menys estés. S'usa sobretot en les zones del nort (des de Galícia, al Pirineu català) i en les montanyes; també es dona en diverses comarques de Portugal. El mayal, junt en el pal de majar, era un instrument propi d'agricultors modests o jornaleros, puix els més acomodats usaven el trillo.
La trilla
[editar | editar còdic]La Trilla pròpiament dita, a l'hora que desgrana els mechons tritura també la palla que pot tindre atres usos.
Fent calcigar la mies escampada per l'era per tropillas de boués o cavalls ("trilla a egua solta"). Este tipo de trilla s'usava en el Antic Egipte i en la Antiga Roma, esta també seria la tècnica descrita per Jenofonte en el seu llibre d'Economia (Diàlec entre Sócrates i Iscómaco);[4] en la Replanell espanyol es va amprar este sistema per a menudes collites de cigrós i ordi (ya que estes es desgranen en major facilitat que el blat i, a voltes, no són necessaris més instruments): En les parts a on ai egües, trillan en dos, ò tres varetes, que cada vareta ∫on doze egües, i d'i∫ta manera en un dia, haziēndo bon temps, trillaràn cinquenta, ha∫ta cent càrregues de blat.[5] Un atre eixemple: «El blat no es trilla per mig de trillos si no que es quebra pels cavalls que es arrean en roda en número de cent fins a doscents en el lloc a on yacer els mechons. En açò s'aforra molt temps i treball».[6]
La trilla a egua solta és una antiga tradició llauradora que es realisa en Chile. S'usen egües i cavalls que calciguen les gavillas per a separar la palla del gra. Actualment existixen màquines que han desplaçat esta activitat. No obstant es realisa per tradició, generalment en els mesos d'estiu. La celebració posterior inclou atres actes costumistes, com a Missa i casament a la chilena, carrera de gossos llebrer, rodeos, menjars típics, etc. En Argentina este método de trilla va predominar fins a l'últim quarto de el XIX. Es denominava "trilla a pata d'egua".
Trilla en trillo: El trillo consistia en una plancha de fusta, la superfície inferior de la qual tenia incrustades una gran cantitat de piedrecillas tallants, habitualment lascas de sílex i el front curvat cap a dalt com un trineu. Els trillos eren arrastrats per cavalls o boués sobre la parva estesa en una era, i conduïts per un "trillique", que era generalment un rapaz, encara menut per a fer la sega, llabor més dura.[3]
Despuix de la trilla es feya la neta per mig del aventado, que consistia en llançar a l'aire la mescla de palla i gra obtinguda; l'oraget més llauger era capaç d'arrastrar el bálago a un costat, mentres que el gra caïa en el mateix lloc. És concebible i molt provable que esta siga la forma de aventado descrita per Jenofonte, de forma vaga perque la supon molt coneguda, en el seu llibre Economia.[4]
Cap als anys 1930 totes estes llabors eren manuals en Espanya. En la mecanisació agrària, a partir dels anys 40, varen començar a difondre's trilladoras mecàniques, encara que la trilla va seguir sent tradicional. La neta per aventado, en canvi, ho feya una atra màquina, la aventadora o «beldadora». Modernamente les cosechadoras, fan tota la llabor, des de la sega fins a la separació del gra i de la palla, que deixen sobre el terreny en sacs i pacas, respectivament, per a la seua recollida. Atres voltes la pròpia màquina almagasena el gra i, periòdicament, es passa a un depòsit proveït d'una gronsa arrastrat per un tractor.
En estos canvis, un camp que antigament necessitava 70 persones treballant durant 15 o 20 dies, es cull ara en un dia o dos, en una màquina i dos persones.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ González Torices, José Luis i Díez Barri, Germán (1991). «Capítul IV, La Trilla», Aperos de fusta, Àmbit Edicions, per a la Junta de Castella i Lleó. ISBN 84-86770-48-3. (pàgines 135-161)
- ↑ No nos resistim a recordar com la locució tarugo majadero ha derivat en insults coloquials, ya des d'antic. De fet, Miguel de Cervantes va escriure un entremés titulat Pedro de Urdemalas (1615) que narra les aventures d'un gitano aventurer, pícaro i cínic, que viu de fer-se passar per lo que no és, en l'ambient costumiste d'un poble castellà. Lo que més nos interessa resenyar, al marge de les múltiples qualitats de l'escrit, és la presència de dos regidors cridats Sancho Macho i Diego Tarugo, els llinages del qual fan referència directa a l'acte de machar o majar el cereal en un tarugo. Sense dubte un guiny genial d'este escritor universal.
- ↑ 3,0 3,1 Car Baroja Juliol (1983). Tecnologia popular espanyola, Editorial Nacional, Colecció Arts del temps i de l'espai, Madrit. ISBN 84-276-0588-9. (pàgines 94 a 98)
- ↑ 4,0 4,1 Jenofonte. Socráticas, Economia, Ciropedia, pag. 192: Oceano. ISBN 84-494-1455-5.
- ↑ Fra Miguel Agustín (1722; traducció al castellà d'una atra que el mateix autor va traure a llum en català en 1617). Lliure dels secrets de Agricvltvra, casa de camp i pastoril, Barcelona, en l'imprenta de Juan Piferrer. Facsímil de la Editorial Maxtor (Valladolit). ISBN 84-95636-54-9. (pàgina 176)
- ↑ És l'única referència que he trobat sobre la trilla en Amèrica, concretament en:
- Este artícul conté una traducció derivada de «Trilla» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.