Tesor de Villena

Conjunt del Tesor de Villena i el Tesorillo del Cabezo Redó, tal i com es troben exposts en el Museu Arqueològic José María Soler.

El Tesor de Villena és un de les troballes áureos més sensacionals de l'Edat de Bronze europea. Està conformat per 59 objectes d'or, argent, ferro i àmbar que totalisen un pes de casi 10 quilos. Eixa magnitut ho convertix en el tesor de vaixella áurea més important d'Espanya i el segon de tota Europa, solament superat pel de les Tombes Reals de Micenas, Grècia. Ademés, destaquen les peces de ferro ya que són les més antigues trobades en Espanya i corresponen a una fase en la que el ferro es considerava metal preciós i, per tant, atesorable.

Ho va trobar en 1963 l'arqueòlec villenense José María Soler García en les rodalies de Villena (Alacant, Espanya), i des de llavors ha segut la peça clau del Museu Arqueològic de Villena. De la seua troballa es varen fer eco la majoria dels mijos nacionals i varis de l'estranger, entre ells de França, Alemània i els Estats Units. L'original ha segut expost en Madrit, Alacant, Tòquio i Kyoto, i existixen dos còpies de tot el conjunt que són usades per a expondre-ho sense posar-ho en perill, mentres que este es conserva permanentment en una vitrina blindada del Museu Arqueològic de Villena.

La troballa

Mapa arqueològic de terme de Villena, a on apareix el lloc en que es va trobar el tesor.

Antecedents

La creixent activitat urbanística que s'estava portant a terme en Villena en la década de 1960 va dur a buscar llocs més alluntats en els que extraure la grava per a la fabricació del formigó. En octubre de 1963 l'albañil Francisco García Arnedo va trobar una peça metàlica entre la grava d'una obra que estava realisant-se en el carrer de Madrit i la va entregar al capataç, Ángel Tomás Martínez en la creència de que seria una peça de l'engranage d'algun camió. Dit capataç es va llimitar a penjar-ho en un lloc visible a on l'amo poguera trobar-ho. Transcorreguts varis dies, va cridar l'atenció d'un atre albañil, Francisco Contreras Utrera, que ho va agarrar i ho va dur a casa. La dòna d'est, Esperanza Fernández García va ser la que va decidir dur-ho al joyer Carlos Miguel Esquembre Alonso el dia 22 d'octubre de 1963. El joyer, al percatarse de que la peça era un extraordinari braçalet d'or va avisar a l'arqueòlec José María Soler García, que immediatament es va personar en la joyeria. Soler, tement que el braçalet haguera segut mutilat o que partix de l'informació fòra falsa, va posar el cas en coneiximent del Juge d'Instrucció de Villena. L'indagacions varen escomençar al poc temps, pero no es varen trobar circumstàncies aclaratorias de la troballa.

El dia 25 de novembre el mateix joyer va avisar a Soldre de que havia aplegat a les seues mans un atre braçalet de similars característiques. En este cas ho va dur a la joyeria la parella formada per Encarnación Martínez Morales i el seu espós Juan Calatayut Díaz, transportiste de graves, que asseguraven que la peça havia pertanygut a la yaya d'Encarnación Martínez. Donat la semblança d'abdós braçalets i el fet de que el segon presentara les mateixes adherencias terrosas que el primer, Soler va posar de nou el cas en coneiximent del Juge d'Instrucció. El dia 26, abans de comparéixer en el jujat, Juan Calatayut va aparéixer en casa de Soldre afirmant que havia trobat l'objecte en una de les rambles propenques a la ciutat, al peu de la serra del Morrón. El dia 30 de novembre, dins del marc de les diligències judicials, es va fer una inspecció ocular de dita rambla despuix de la qual es va decidir excavar en la zona.

Excavació

Image del tesor tal com va aparéixer en la vasija.

La rambla en la que havien aparegut els braçalets està en la vall de Benejama, al sur de la serra del Morrón, a uns 5 km del caixco urbà de Villena. La rambla en sí és la part baixa del Barranc Roch, que pren com nomene Rambla del Panader. El dia 1 de decembre es va personar allí José María Soler, acompanyat dels germans Enrique i Pedro Domenech Albero i els seus respectiu fills. La zona senyalada es trobava prop de les ruïnes d'uns barracons islàmics i allí va localisar l'equip un àrea d'uns 30 m² baix la que podria trobar-se el lloc de proveniencia dels braçalets. No va donar resultat i es varen dispondre a excavar per estrats un àrea en restants d'incineració d'1 m². Tampoc es va trobar res i a les 5 de la vesprada, ya disposts a retornar, Pedro Domenech, que s'havia desplaçat una miqueta, va descobrir en la seua azada dos braçalets i la vora d'una vasija.

Les circumstàncies eren poc favorables ya que estava a punt d'anochecer i no es disponia dels mijos per a alçar la troballa en garanties, amén de que per a Soldre l'idea de cobrir-ho de nou per a tornar al sendemà era "francament temerària". Per tant, es va enviar als dos chicons, Enrique i Pedro, a la trobada del taxi que estaria de camí per a arreplegar a l'equip, en una nota per a l'advocat Alfonso Arenes García en la que es demanava un fotógraf en mijos d'allumenament. A la veta de dos hores varen aparéixer l'advocat, el taxiste Martín Martínez Pastor, els dos chicons i el fotógraf Miguel Flor Amat, que va prendre les úniques fotografies de la troballa in situ. Despuix, es va montar la vasija en el taxi i es va dur al despaig de Soldre.

Presentació al públic

La primera exposició es va portar a terme durant la Nadal de 1963 en les dependències del Museu Arqueològic de Villena. El 27 de decembre de 1963 el ferroviari Pedro Lorente García va entregar per pròpia voluntat a José María Soldre un tercer braçalet que es trobava arrinconado en l'andana de la seua casa, a la que havia aplegat 4 o 5 mesos abans i que havia segut identificat per la seua filla com a semblant als del Tesor despuix de contemplar-ho en l'exposició.

Peces

Conjunt complet de les peces que integren el tesor de Villena.

El tesor està format per 66 peces, 56 de les quals s'agrupen clarament per a formar 49 objectes diferenciats. Les atres 10 peces varen deure pertànyer a objectes complexos dels que varen ser arrancades i són difícils de determinar, per lo que cal considerar-les com a objectes individuals. Açò dona un total de 59 objectes la cantitat dels quals i pes es distribuïxen de la següent manera:

Objecte	Cantitat	Pese (g)
Braçalets d'or	28	5.170,35
Braçalets de ferro	1	31,85
Bols d'or	11	3.508,141
Flascos d'or	2	380,97
Flascos d'argent	3	556,83
Arremate o fermall de ferro i or	1	50,49
Botó d'or i àmbar	1	5,84
Diversos	12	49,81
Totals	59	9.754,31

Es pot vore la gran preponderancia dels braçalets, que constituïxen casi la mitat del conjunt d'objectes i suponen el 54 % del pes. Seguixen els bols, en el 36 % del pes. Els flascos d'or i argent suponen un 6% del total, mentres que els 15 objectes restants conformen tan sol un 4 % entre tots ells. La següent taula mostra la relació entre els materials utilisats i el pes dels mateixos entre les peces del tesor:

	Ore	Argent	Ferro	Ferro i ore	Àmbar	Totals
Número de peces	60	3	1	1	1	66
Pes en g	9.112,1252	556,8370	31,8574	50,4958	3	9.754,3154

Clarament el material més important és l'or, en un 91 % de les peces i un 93 % del pes. L'argent ocupa un lloc molt secundari, en tan sol el 4,5 % de les peces i el 5,7 % del pes. Les cantitats de ferro i àmbar són pràcticament insignificants.

Tipologia

Braçalets

Braçalet número 28, un dels més interessants del conjunt.

Una característica principal d'estos braçalets és que presenten els extrems separats, a excepció del número 5, que té els extrems units encara que sense soldar. El diàmetro mig és de 58 mm, i el pes mig de 184 g. Segons Soldre, la fabricació dels braçalets es va portar a terme per mig de quatre operacions senzilles:

• 1.ª fusió, senzilla o múltiple, de tires pla-convexas.
• 2.ª obtenció de les regates de les molduras en les peces aixina foses, potser per batut successiu sobre mòle tallant que deixaria en el fondo dels recalats uns menuts filetes.
• 3.ª Perforació, en cincel o punzón, dels calats centrals.
• 4.ª Transformació de les molduras en rogles de puntes per mig d'un instrument adequat.

No obstant, no en totes les peces es varen portar a terme totes les operacions. Les combinacions estan arreplegades en la taula següent:

Peça

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

1ª fase

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

2ª fase

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

3ª fase

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

x

4ª fase

x

x

x

x

x

Ya que el dels braçalets és el grup més numerós, Soler ho va dividir en vàries categories d'acort en la seua morfologia:

Plans

Braçalets plans número 2, 3, 4 i 5.

Els quatre braçalets plans (peces 2, 3, 4 i 5) presenten una cara interior plana o llaugerament cóncava i una superfície convexa, produint una sensació casi ogival. Presenten els extrems reblonats i una llaugera dilatació cap a l'exterior o la cara interna. La superfície externa s'ha polit en tots ells, pero l'interior en sol dos. La cara interna de tots presenta regates acanalados que es corresponen en molduras eixints, encara que en alguns s'han emmaixquerat.

Moldurados sense calar

• Sense puntes

Solament hi ha un eixemple (peça 7), format per dos rogles simètrics de cinc molduras cada u, units per una tira central bruñida. Donat la seua semblança als braçalets moldurados en calat simple, es creu que està inacabat.

• En puntes

Hi ha dos braçalets (peces 25 i 26), derivades de les tires pla-convexas dels braçalets plans. Abdós tenen una successió de molduras desiguals, que conserven la superfície curvada de la peça de que procedixen. Atres molduras s'han transformat en rogles de puntas untilizando una filtre o broca, aplicada a intervals regulars. En el braçalet 26 les puntes són còniques, mentres que el 25 són simples abultamientos romos.

Moldurados i calats

Archiu:Brazalete 23.jpg

Braçalet en calat doble i sense puntes número 23.

Són la série més numerosa, a la que pertanyen 21 dels braçalets (75 %). El número 6, únic en el conjunt, consistix en dos rogles pla-convexos units per una franja central calada. Tots els demés presenten un característic perfil almenado en la secció travessera.

Calat simple

Són 17 els braçalets que presenten una série de perforació, obtingudes a colps de cincel en la franja central.

• Sense puntes

Este grup està format per 16 braçalets (peces 6, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21 i 22). Tots, llevat el número 6, consistixen en una franja central calada que un dos rogles en tres molduras cada u, la central quadrada i les atres triangulars. Encara que són idèntics sobre tècnica i aspecte, el tamany varia molt, des dels 56 als 384 g.

• En puntes

Solament el braçalet número 27 s'enquadra en esta categoria. Està intensament bruñido i presenta al voltant de la base de cada punta i en les parets laterals chafades de l'instrument clíndrico en que varen ser molejades. En cada regata es yerquen 25 puntes, lo que dona un total de 500.

Calat doble

Archiu:Brazalete 29 del tesoro de villena.jpg

Braçalet número 29, una de les peces més belles del conjunt.

Existixen quatre peces en les que hi ha dos files de calats, una a cada costat d'un element central, que en dos casos són rogles moldurados i en atres dos, rogles de puntes.

• Sense puntes

Les peces 23 i 24 són casi idèntiques i presenten una versió duplicada dels de calat simple. Les proporcions són també casi iguals, a excepció de l'altura.

• En puntes

El braçalet número 28 està format per dos rogles de 5 molduras. La franja central constra d'un atre rogle arrematat en 47 puntes còniques. Els extrems es presenten units, encara que sense soldar. La superfície interna està menys polida que l'exterior i deixa vore els acanalados corresponents a les molduros. Podria ser una versió simplificada del Braçalet de Portalegre i el Braçalet de Estremoz.

El braçalet número 29 és, sense lloc a dubtes, la peça cim del conjunt i una de les més belles de tota la prehistòria espanyola. La seua composició essencial és la mateixa que la de la peça anterior, pero el conjunt s'enriquix en la transformació de varis filetes en files de puntes, que són un total de 522 i alternen en les eixints molduras i els 124 orificos de l'enreixat central en contrast rítmic per la diferent altitut dels distints elements.

Bols

Archiu:Vasijas de oro del tesoro.jpg

Bols d'or (peces 37, 36 i 38).

El conjunt dels bols està compost per 11 peces, que conformen una vaixella sense parangón en l'Edat del Bronze espanyola. Tots estan construïts en chapa d'or batut en forma de conya semiesfèrica i coll curt en escocia, encaixant plenament en la tipologia de les vasijas argáricas. En tots, llevat en la peça 31, el diàmetro de la boca excedix al doble de l'altura. En tots ells la decoració és exclusivament geomètrica i està obtinguda per mig de punts en relleu alçats en un punzón romo des de l'interior.

El bol número 30 és l'únic eixemplar ovoide i va ornado en onze verdugones concèntrics que delimiten 11 franges adornades en sengles files de punts grossos. El seu color és groc llima, més clar que en anaranjado que impera en casi tots els demés.

Destaca el bol carenat número 31 perque el diàmetro de la boca no excedix al doble de l'altura. La seua decoració consistix en 23 círculs d'apretats punts al voltant d'un més gros de la base. En la seua forma i decoració recorda al bol de Zuric.

Els nou restants diferixen solament en el tamany i el tema decoratiu. El bol número 32 és el més senzill, en una decoració de quatre franges concèntriques que alternen en quatre planes i un círcul pla en la base.

Els bols número 33, 34, 35 i 36 pertanyen a una série similar, adornats en franges concèntriques i guirnaldas entre les dos més altes. El número 35, més menut, reduïx el número de rencs, de la mateixa manera que el 36, que solament posseïx quatre. L'or d'este últim és també del tipo groguenc.

Els atres quatre bols (37, 38, 39, 40) s'agrupen en una série en decoració radial. Tres dels eixemplars tenen un tema decoratiu que Soler va denominar "en I", mentres que el número 37 ho varia per a convertir-ho en un tema "en V". El número 40, un dels majors, tien el círcul basal rodejat d'una circumferència de punts grossos.

Flascos

Archiu:Botellas de plata del tesoro.jpg

Els dos flascos d'or i un dels d'argent (peces 41, 43 i 42).

Els flascos estan dividits en tres eixemplars d'argent i dos d'or (peces 41, 42, 43, 44 i 45). Els cinc tenen la mateixa forma, tècnica i decoració, encara que els tamanys varien. El cos de tots és esferoidal, en aplanamiento en la base i el coll cóncau, en la vora plana. La decoració consistix en dos molduras horisontals i paraleles, que unixen atres sis molduras verticals. De la moldura superior partixen atres dos verticals, que es perden a pocs milímetros de la vora. Totes estan fabricades d'una sola peça, sense rastres de soldadura.

L'estat de conservació dels flascos d'or (41 i 42) i el més chicotet dels d'argent (43) eren excelents. No obstant, els dos flascos grans d'argent varen ser molt danyats pel pes dels braçalets i varen tindre que ser restaurats en 1963 i 1998.

Fermalls o botons

Hi ha dos peces compostes (objectes 46/47 i 48/50) que tenen en comú un passador solt que travessa la peça i s'obri en dos branques pel envés. El major (46/47) consistix en una semiesfera hueca, de metal fos, color plomizo obscur, en pàtina o òxit de color marró i aspecte ferroso, recoberta d'una fina làmina d'or. L'adorn consistix en huit bandes radieales, solcada cada una per tres llínees incisas. El resultat és una estrela de quatre puntes. L'atre botó (48/50) consistix en un disc d'or en vorell alçat i orifici central. En la part interna s'estajava un disc d'àmbar, arreplegat en fragments. La subjecció de l'àmbar es conseguia per mig d'un passador cilíndric que travessava les dos peces i s'obria en dos branques per darrere del disc. L'extrem visible d'este passat es va polir en busca de l'efecte decoratiu.

Peces diverses

Archiu:Piezas del cetro.jpg

Fragments. Supostament restants d'un ceptre (objectes, de dreta a esquerra i de dalt avall, 51, 48/50, 53, 61, 59, 60, 56/57, 55, 62, 63, 64, 65, 46/47, 58 i 52/54).

La peça 51 és un chicotet bol semiesfèric de 5 cm de diàmetro, en la vora estreta. Possiblement, més que com a verdader recipient, actuava com a revestiment d'un atre objecte: el pomo d'un arma, el cap d'un centre o bastó de mando, etc.

L'objecte 52-54 està format per una peça d'or en perfil de carret (52), arrematada per una espècie de soport o contera, en la que encaixa (53). És una làmina cóncava, tancada sobre sí mateixa per mig de tres clavillos, un d'ells in situ (54). Es troba decorada en tres franges de sis llínees incisas, que alternen en quatre franges calades, de quadrats les intermiges i de triànguls apuntats cap a les vores les exteriors. La peça 55 és una contera d'or similar a l'anterior.

L'objecte 56/57 conté una peça d'or similar a la número 52 (56), també en forma de carret i tancada per mig de dos clavillos, un d'ells in situ (57). Està constituïda per tres tires paraleles solcades per cinc llínees incisas i separades per espais buits rectangulars. En la zona de tancament, la làmina es prolonga en dos apèndixs triangulars que descollen de les vores de la peça, en un dels quals s'estajava un reblone.

La peça 58 és una peça anular d'or, llaugerament troncocónica, formada per una ampla cinta en tres files de triànguls calats a cincel. La 59 és una peça anular d'or, troncocónica, en llaugera concavitat de les parets. La base menor termina en vora plana i afinado; la base major es dobla en un estret vorell descuidadament retallat. Va ornada en nou llínees incisas paraleles. La 60 és una peça d'or similar a l'anterior, de cinta més fina i en la concavitat de les parets a penes acusada, mentes que la 61 és pràcticament idèntica a les dos anteriors.

Les peces de 62 a 64 són casi idèntiques, i estan formades per laminillas d'or allargades, en els extrems curvats i aguzados. Recorden el perfil d'una nau. Un de les vores s'ha polit i aplanado en tota la seua extensió. De la vora oposta emergixen cinc menuts apèndixs reblonats. La peça 65 és similar a les anteriors, pero casi dos terços menor, en sol tres apèndixs o reblones i sense l'acusada curvatura d'aquelles. La peça 66 és clavillo pertanyent, sense dubte, a la peça 52 o 56. Va aparéixer solt.

Per últim, la peça 67 és un braçalet o anella oberta, de secció pla-convexa i extrems redonejats o aplanados. Està composta per un metal de color plomizo obscur, lluent en algunes zones i cobert d'un òxit d'aspecte ferroso.

L'or del tesor

Entre les 66 peces del tesor hi ha tres d'argent, dos de ferro i una d'àmbar. Les restants són d'or, i d'elles es varen analisar 54 a càrrec del doctor Hartmann, del Winterberg-Landesmuseum de Stuttgart (Alemània) en setembre de 1968. En la taula següent es mostra la composició d'estes peces (la proporció d'argent es referix al pes total de la peça, mentres que els restants metals s'expressen en percentages sobre l'or que conté):

Peça	número	argent	coure	estany	níquel	mercuri
Braçalet	2	aprox. 6	0,26	0,26	—	—
"	3	" 6	0,12	0,14	—	—
"	4	" 4	0,28	0,14	—	—
"	5	" 13	0,34	0,15	—	—
"	6	" 8	0,37	0,34	—	—
"	7	" 6	0,17	0,15	—	—
"	8	" 5	0,22	0,17	—	—
"	9	" 7	0,17	0,18	—	—
"	10	" 5	0,24	0,28	—	—
"	11	" 6	0,22	0,17	—	—
"	12	" 4	0,30	0,11	—	—
"	13	" 7	0,29	0,29	—	—
"	14	" 5	0,19	0,12	—	—
"	15	" 7	0,17	0,074	—	—
"	16	" 7	0,36	0,12	—	—
"	17	" 4	0,04	0,013	—	—
"	18	" 8	0,37	0,062	—	—
"	19	" 5	0,16	0,28	—	—
"	20	" 9	0,27	0,21	—	—
"	21	" 11	0,62	0,17	aprox. 0,02	—
"	22	" 5	0,20	0,35	—	—
"	23	" 9	0,64	0,30	—	—
"	24	" 6	0,18	0,10	—	—
"	25	" 9	0,25	0,18	—	—
"	26	" 8	0,13	0,20	—	—
"	27	" 9	0,18	0,23	—	—
"	28	" 6	0,10	0,031	—	—
"	29	5-10	0,24	0,11	—	—
Bol	30	5-10	0,30	0,22	—	—
"	31	10-15	0,70	0,18	—	—
"	32	5-10	0,18	0,12	—	—
"	33	5-10	0,24	0,12	—	—
"	34	5-10	0,20	0,086	—	—
"	35	* 10	0,26	0,14	—	—
"	36	aprox. 4	0,15	0,068	—	—
"	37	" 6	0,25	0,087	—	Sp. (?)
"	38	" 4	0,15	0,12	—	—
"	39	" 7	0,16	0,14	—	—
"	40	" 7	0,17	0,12	—	—
Flasco	41	" 6	0,32	0,16	—	—
"	42	" 4	0,16	0,11	—	—
Arremate	46	" 5	0,92	0,28	0,30	—
Passador	47	" 3	0,20	0,17	—	—
Ensellament	48	" 6	0,11	0,18	—	—
Arremate	51	" 7	0,28	0,064	—	—
Peça calada	52	" 11	0,02	0,12	—	—
Contera	53	" 7	0,02	0,16	—	—
"	55	" 6	0,58	0,17	—	—
Peça calada	56	" 8	0,59	0,14	—	—
"	58	" 8	0,25	0,22	—	—
Virola incisa	59	" 4	1,20	0,31	—	—
"	60	" 5	0,22	0,20	—	—
"	61	" 6	0,25	0,20	—	—
Laminilla	65	" 4	0,05	0,22	—	—

D'acort en Hartmann, la cantitat d'argent que contenen totes les joyes és d'orige natural i la seua proporció de coure la que existix en l'or extret d'arenes fluvials. Ni el Segura ni el Vinalopó han segut mai considerats auríferos, pero no es pot descartar que ho hagen segut en atres temps. Figueres Pacheco va parlar d'unes denúncies mineres en el terme de Guardamar del Segura, mentres que Juan Bautista Carrasco aduïx el testimoni de l'Estadística oficial per a afirmar l'existència de mines d'or en Sant Fulgencio, i l'explicació del Mapa Geològic d'Espanya de 1951 afirma sobre el criadero de coure de Santomera que és "una massa de prou consideració de pintes de coure, coure rojos, carbonat vert i blau i, no poques voltes ore natiu, precisament al contacte d'una erupció hipogénica".

També en época antiga s'ha parlat de la riquea aurífera d'esta àrea. Francisco Diago, per eixemple, comenta que en la serra de Mariola (que el seu extrem meridional és la villenense Penya Rossa), tenia Sext Mario les mines d'or que li varen fer el home més ric d'Espanya. Ibarra, per la seua banda, comenta d'Elig que "en les entranyes de la seua terra el metal més preciós, que des dels primers temps ambicionó el home i el que havia de despertar la seua codícia en explotar-li en lluntanes edats, com nos donen eloqüent testimoni numerosos treballs portats a terme en la Serra del Molar, en época desconeguda per lo remota". Per tant, per a Soldre resulta cert que el Cabezo Redó durant l'Edat del Bronze va ser un "riquíssim foc cultural capaç de irradiar la seua influència fins a regions molt lluntanes".

Les peces de ferro

Els dos objectes de ferro (46/47 i 67) posseïxen un gran interés ya que es tracta dels objectes d'este material més antics apareguts en la península ibèrica i corresponen a un estadi arcaic de l'us d'este metal, en el que se li considera un metal noble i, per tant, s'ampra en elements d'orfebreria ornamental, tesis que ya va apuntar José María Soler. Posteriors anàlisis d'espectrometria del laboratori del Museu Arqueològic Nacional i del Curt-Engelhorn-Zentrum Archäometrie (CEZA) de Mannheim (Alemània) aixina com les senyes de fluorescència de rajos X, varen confirmar que en abdós peces hi havia presència de nivells de níquel que apuntaven als propis d'un ferro meteòric, el provinent d'un meteorit, sent aixina també els objectes fabricats en material de meteorit més antics de la península ibèrica. Açò faria factible la seua vinculació en el final de l'ocupació del jaciment de Cabezo Redó.

Vore també

• Museu Arqueològic José María Soler
• Prehistòria en la península ibèrica
• Prehistòria en la Comunitat Valenciana
• Edat del Bronze
• Art prehistòric
• Cabecico del Tesor
• Tesorillo del Cabezo Redó
• Bols de Axtroki

Bibliografia

• Soler García (1967). El tesor de Villena: memòria redactada per José María Soler (htmhtm) (en espanyol), [Madrit]: Una atra ed.: [Madrit], Ministeri d'Educació Nacional, Servici Nacional d'Excavacions Arqueològiques, D.L. 196, 75p, [42] p. de lám. il. ; 25 cm (Excavacions arqueològiques en Espanya ; 36).
• M.I. Ajuntament de Villena, Villena ¡Un tesor!, Guia turística de Villena. [1] archivat en Wayback Machine. referit al Tesor de Villena.