Teosofia cristiana
La teosofia cristiana, també coneguda com a teosofia boehmiana o simplement teosofia, es referix a una varietat de postures dins del cristianisme centrades en el guany d'un coneiximent directe i no mediat de la naturalea de la divinitat i l'orige i propòsit de l'univers. Estes postures han segut caracterisades com a filosofia místiques.[1] La teosofia és considerada part del esoterisme occidental, segons el qual coneiximent amagat o saber amagat del passat antic oferix un camí cap a l'allumenament i la salvació.
Mentres que la teosofia general té que vore en els aspectes universals de diverses tradicions esotèriques, incloent l'hinduisme i el budisme, la teosofia cristiana es llimita a elements judeus i cristians.[2] El fonament de la teosofia cristiana se li atribuïx en freqüència a les obres del filòsof alemà Jakob Böhme. La Cábalá judeua va ser també un element formatiu per a la teosofia cristiana a partir de Böhme.[3]
En 1875, es va adoptar i va reviure el terme teosofia per part de la Societat Teosófica, una organisació esotèrica que va donar orige a un moviment espiritual també cridat teosofia.[4] En el XX, la teosofia es va convertir en objecte d'estudi de varis investigadors acadèmics de l'esoterisme occidental.
Etimologia i terminologia
La paraula teosofia prové del grec theosophia (θεοσοφία), que combina theos (θεός), "Deu"[5] i sophia (σοφία), "saber."[6] El seu significat etimològic és, per tant, "saber de Deu." [7]
El terme theosophia apareix (tant en grec com en llatí) en les obres dels primers pares de l'iglésia, com a sinònim de teologia:[7][8] els theosophoi són "aquells que saben coses divines."[7][9] No obstant, el terme ha adquirit varis atres significats a lo llarc de la seua història.[10] L'adjectiu "theosophos" (θεόσοφος) "sabio en coses divines" va ser usat per Jámblico per a referir-se als gimnosofistas (Γυμνοσοφισταί), és dir, als yoguis o sadhus indis.[11]
Estudiosos de l'esoterisme com Godwin o Faivre han traçat una diferència entre la teosofia com a tradició d'allumenament religiós, per una part, i el sistema religiós establit a fins de el XIX per Helena Blavatsky, per l'atra, en referir-se a este sistema en una inicial mayúscula, Teosofia, i a la tradició en canvi en minúscula, teosofia.[12][13] Els seguidors del moviment de Blavatsky són, puix, coneguts com Teósofos, mentres que els seguidors de la tradició més antiga són cridats teósofos.[12][13] En tot, varis Teósofos, com C. C. Massey o Franz Hartmann, també eren teósofos.[12][13][3]
Antoine Faivre va sugerir en 1998 que se li cridara "teosofia boehmiana," [14] si ben ell mateixa utilisava més a sovint el terme teosofia cristiana.[15]
El terme teosofia s'havia usat ya com a sinònim de teologia en el III[8] L'obra de el XIII Summa philosophiae atribuïda a Roberto Grosseteste traçava una distinció entre teósofos i teòlecs. En la Summa, els teósofos eren descrits com a autors inspirats solament en les sagrades escritures, mentres que teòlecs com Pseudo-Dionisio Areopagita o Orígens eren descrits com aquells la tasca dels quals era explicar la teosofia. Per lo tant, els térmens denotaven lo opost del significat actual.[13]
Durant el Renaixença, l'us del terme va divergir per a referir-se a coneiximent gnóstico que oferix l'allumenament i salvació individuals per mig del coneiximent dels llaços que es creu que li unixen al món dels esperits divins o intermediaris.[9] La teosofia cristiana va sorgir en Alemània en el XVI, inspirada en gran mida en les obres de Paracelso (1493-1541).[16] No obstant, el terme encara no havia alcançat un significat definitiu, en tant la Teosophia de Johannes Arboreus, de mitan de el XVI, incloïa una llarga exposició en la que no hi havia menció alguna de l'esoterisme.[17]
Desenroll històric
En els sigles XVII i XVIII varen sorgir la teosofia cristiana i el pietisme com a respostes a l'ortodòxia de la reforma luterana.[18]
No escric a la manera pagana, sino a la teosófica. — Jakob Böhme[19]
L'obra del místic cristià alemà de el XVII Jakob Böhme (1575-1624) va contribuir en gran mida a difondre l'us de la paraula "teosofia", si ben Böhme solament va usar rara volta la paraula en els seus escrits. Açò es va deure al títul d'algunes de les seues obres, encara que tals semblen haver segut elegits més pels editors que pel propi Böhme.[20] Més encara, Böhme li donava a la paraula "teosofia" un significat llimitat, deixant en clar que no fusionava a la naturalea en Deu.[21] L'obra de Böhme ha segut descrit com "fonament" de la teosofia cristiana.[22] Va haver relativament pocs teósofos en el XVII, si ben molts d'ells varen ser autors prolífics.[23] Fòra d'Alemània, també va haver teósofos en Holanda, Anglaterra i França. Este grup està representat per Jan Baptist van Helmont (1618–1699), Robert Fludd (1574–1637), John Pordage (1608–1681), Jane Leade (1623–1704), Henry More (1614–1687), Pierre Poiret ( 1646-1719) i Antonieta Bourignon (1616-1680).[24] Els teósofos d'este periodo indagaven a sovint sobre la naturalea usant un método d'interpretació fonamentat en un mit o revelació específica, aplicant l'imaginació activa per a abstraure significats simbòlics i alvançar en la seua busca del coneiximent en benefici d'una comprensió completa de tals misteris.[9][25] En el Oedipus Aegyptiacus (1652) d'Atanasio Kircher, Kircher va vincular la paraula teosofia a la metafísica acceptada l'antic Egipte i el neoplatonisme, i aixina li va donar una volta més a la paraula un dels seus significats més generalment acceptats, el de metafísica divina.[26]
En el XVIII, la paraula teosofia va escomençar a usar-se més comunament entre alguns filòsofs. En tot, el terme "teosofia" encara va estar "pràcticament absent" a lo llarc de tot el XVIII en diccionaris i enciclopèdies, en a on solament va escomençar a aparéixer més freqüentment a partir de la segona mitat de el XIX.[27] Els propis teósofos usaven la paraula teosofia en moderació, a lo manco fins a mediats de el XIX.[28] Johann Jakob Brucker (1696–1770) va incloure un llarc capítul sobre teosofia en el seu monumental obra Història critica philosophia. (1741). En esta obra, que era para llavors una referència estàndar sobre història de la filosofia, Brucker va incloure als teósofos junt en atres corrents en l'esoterisme. Per al XVIII, la paraula teosofia s'usava en freqüència junt a la de panosofía. El terme teosofia es referix més apropiadament al procés invers de contemplar lo diví per a descobrir el contingut de l'univers concret.[29]
En Anglaterra, Robert Hindmarsh, un impressor de formació metodista, va formar una cridada "Societat Teosófica" en 1783, en la finalitat de traduir, imprimir i distribuir els escrits de Swedenborg. Esta societat va canviar en 1785 el seu nom al de "La Societat Britànica per a la Propagació de les Doctrines de la Nova Iglésia," centrada en creències basades en les de Swedenborg.[30][31] En França, Denis Diderot li va donar més atenció a la paraula theosophie que atres enciclopèdies d'este periodo, incloent un artícul sobre esta en el seu Encyclopédie, publicada durant l'ilustració francesa.[32] L'artícul tractava principalment sobre Paracelso i en térmens fonamentals plagiava la "Història" de Brucker.[33]
Grups com l'Orde Martinista, fundada per Papus en 1891, varen seguir la corrent teosófica lligada estretament a la tradició judeocristiana-islàmica i a l'esoterisme occidental. Entre els teósofos aliens a les societats iniciáticas varen estar persones com Vladimir Soloviov (1853-1900), les perspectives del qual s'han descrit en les següents paraules: "si ben l'empirisme i el racionalisme es basen en falsos principis, els seus respectius continguts objectius, l'experiència externa, qua fonament de la ciència natural, i el pensament llògic, qua fonament de la filosofia pura, deuen sintetisar-se o comprendre's junt en el coneiximent místic en un 'coneiximent integral,' lo que Soloviov crida 'teosofia'."[34]
Vore també
Referències
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Faivre, 2000, pp. 4–5
- ↑ 3,0 3,1 A. Versluis, Magic and Mysticism, 2007.
- ↑ "Following a period of obscurity, it was then revived at the end of the 19th century by Russian occultist Helena Petrovna Blavatsky Partridge, C. (2013). Understanding the Dark Side. Chester: University of Chester. page 3
- ↑ Liddell and Scott: Greek-English Lexicon
- ↑ «Theosophy». Encyclopedia.com. Encyclopedia of Occultism and Parapsychology. Consultat el 2018-06-16.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Faivre, 1994, p. 24.
- ↑ 8,0 8,1 Lobel, 2007, p. 27
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Faivre, 1987
- ↑ Faivre, 2000, p. 4
- ↑ Iamblichus (De mysteriis 7.1).
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Godwin, 1994, p. xii.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Faivre, 1994.
- ↑ Faivre, 1998, p. 116.
- ↑ Western Esotericism. A Concise History by A. Faivre, 2010.
- ↑ Faivre, 1994, p. 8.
- ↑ Faivre, 1987, p. 465
- ↑ Goodrick-Clarke, 2008, p. 87.
- ↑ Faivre, 2000, p. 13.
- ↑ Faivre, 2000, p. 13, see also p.19
- ↑ Faivre, 2000, p. 13
- ↑ Hanegraaff, 2013, p. 32.
- ↑ Faivre, 2000, pp. 10–11 Faivre's list of 17th century theosophers in North-Western Europe (including Germany) consists of roughly tingues names.
- ↑ Faivre, 2000, p. 10-11 Henry More is added to the list by Faivre with some reservations
- ↑ OED, 1989 v. XVII, p. 903.
- ↑ Faivre, 2000, p. 14
- ↑ Faivre, 2000, p. 47 (Diderot is the one exception Faivre mentions)
- ↑ Faivre, 2000, p. 24
- ↑ Faivre, 1987, p. 467
- ↑ Rix, 2007, p. 98.
- ↑ Goodrick-Clarke, 2008, pp. 168-169.
- ↑ Faivre, 1987, p. 466
- ↑ Faivre, 2000, pp. 18–19
- ↑ Nemeth IEP,
Bibliografia
- Faivre, Antoine (1994). Access to Western Esotericism, Albany, NY: State University of New York Press. ISBN 0791421783.
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Faivre, Antoine (2000). Theosophy, Imagination, Tradition: Studies in Western Esotericism, Albany, NY: State University of New York Press. ISBN 9780791444351.
- Godwin, Joscelyn (1994). The Theosophical Enlightenment, Albany: State University of New York Press. ISBN 978-0791421512.
- Goodrick-Clarke, Nicholas (2008). The Western Esoteric Traditions: A Historical Introduction, Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0195320992.
- Hanegraaff, Wouter (2013). Western Esotericism: A Guide for the Perplexed, London: Bloomsbury Press. ISBN 978-1441136466.
Llectures adicionals
- Carter, Steven R. (1998). James Jones: an American literary orientalist master, Urbana, Il and Chicago: University of Illinois Press. ISBN 0-252-02371-4.
- Faivre, Antoine (1987). «Theosophy}», (vol. 14), New York: Macmillan. ISBN 9780029094808.
- Gombrich, Richard F. (2006). Theravādona Buddhism: a social history from ancient Benares to modern Colombo, Reprint of 1st edició, London; New York: Routledge & Kegan Paul. ISBN 0-415-07585-8.
- Lobel, Diane (2007). A Sufi-Jewish dialogue: philosophy and mysticism in Baḥya Ibn Paqūdona's "Duties of the heart", Philadelphia, PA: University of Pennsylvania Press, p. 27. ISBN 978-0-8122-3953-9.
- Minderovic, Zoran (2011). «Alexander Scriabin (Biography)». AllMusic. Consultat el 2016-06-15.
- Nemeth, Thomas. «Vladimir Solovyov}», , Martin, TN: University of Tennessee at Martin.
- (1989) «theosophy}», (vol. 17), Oxford University Press, p. 903.
- Rix, Robert (2007). William Blake and the cultures of radical Christianity, Burlington, VT [o.a.]: Ashgate. ISBN 9780754656005.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Teosofía cristiana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.