Anar al contingut

Submarí soviètic K-129

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Submarí soviètic K-129

El K-129 va ser un submarí de propulsió diésel-elèctrica proyecte 629A (designació OTAN Gòlf-II) de la flota soviètica del Pacífic. Un dels sis submarins en missils balístics estratègics proyecte 629 del 15º Esquadró de Submarins, en sèu en la Base Naval de Rybachiy, Kamchatka, al mando del contralmirante Rodolfo A. Golosof.

En giner de 1968, el 15º Esquadró Submarí va ser part de la 29ª Divisió de Missils Balístics en Rybachiy, al mando de l'almirant Viktor A. Dygalo. El comandant de el K-129 va ser el Capità de 1º Ranc V.I. Kobzar. El K-129 du pintat el número 722 en el caixco de la seua patrulla final en el que va naufragar el 8 de març de 1968. Va ser una de les quatre pèrdues de submarins en 1968; les atres varen ser la del submarí israelita Dakar, el submarí francés Minerve, i el submarí nortamericà USS Scorpion.

Despuix del naufragi, l'Armada Soviètica mai va trobar el seu restants. Els Estats Units varen tractar de recuperar el barco en 1974 per mig del Proyecte Azorian, un complot secret de la Guerra Freda per a recuperar un buc a més de 4,8 km per baix de la superfície del Oceà Pacífic, utilisant com a tap la mineria comercial de nòduls de manganeso.

Naufragi

Perfil d'un submarí classe Gòlf modernisat pel Proyecte 629A.

Despuix de haver completat en èxit dos patrulles de combat de 70 dies en missils balístics en 1967, el K-129 va començar la seua tercera patrulla el 24 de febrer de 1968, en data de tornada prevista per al 5 de maig de 1968. Despuix de salpar el 24 de febrer, el K-129 va aplegar a aigües profundes, va portar a terme les seues immersions de prova, va tornar a la superfície a informar per ràdio que tot estava ben, i varen escomençar a patrullar. Mai més es va rebre comunicació de el K-129, a pesar de que lo normal és realisar chequeos de radi quan el submarí creua el meridià 180 º, i quan aplega a la seua zona de patrulla.

A mitan de març, les autoritats navals soviètiques de Kamchatka es varen preocupar perque el K-129 havia faltat a dos chequeos de radi consecutius. En primer lloc, es varen donar órdens al K-129 per mig de transmissió normal de trencar el silenci de radi i comunicar-se en el quarter de la flota, i més vesprada per mig de comunicacions urgents que també varen quedar sense resposta. En la tercera semana de març, el quarter naval soviètic va declarar al K-129 "desaparegut", i va organisar una busca massiva per aire, superfície i submarina, en el Pacífic Nort des de Kamchatka i Vladivostok.

Este molt inusual aument del desplegament soviètic en el Pacífic va ser considerat correctament per l'inteligència d'Estats Units com provablement relacionat en la pèrdua d'un submarí. Es va alertar a SOSUS Instalacions Navals (NAVFAC) en el Pacífic Nort i es varen revisar els últims registres acústics per a identificar qualsevol possible senyal associada. Varis sensors SOSUS varen registrar un cas possiblement relacionat el 8 de març de 1968, i en l'examen va produir suficient llínees de triangulació per a oferir a la Marina dels Estats Units un lloc provable del naufragi. Una font descriu la senyal acústica com "un sò aïllat, una única explosió o implosió, "de bon tamany".[1] Este succés acústic es va originar a partir d'un punt prop de 40º N i 180 º de llongitut.[1]

Els esforços soviètics de busca, sense l'equivalent del sistema SOSUS de EE.UU., varen ser incapaços de localisar el K-129, i l'activitat naval soviètica en el Pacífic Nort finalment va tornar a la normalitat. Posteriorment el K-129 va ser declarat perdut junt en tota la tripulació.


En l'ajuda de la triangulació SOSUS, més tarde els recursos d'inteligència nortamericanes varen ser capaces de localisar els restants del naufragi K-129, fotografiar-ho, in situ, a 4.900 m de profunditat, i (varis anys despuix) recuperar una part.

Descobriment i rescat - Proyecte Azorian

Artícul principal → Proyecte Azorian.


A principis d'agost de 1968, els restants del naufragi de el K-129 varen ser localisats per el USS Halibut (SSGN-587) al noroest d'Oahu, a una profunditat aproximada de 4.900 m. El naufragi va ser examinat en detalle en les següents tres semanes per Mer -segons s'informa en més de 20.000 fotografies en primer pla-i més vesprada també, possiblement, pel batiscafo Trieste II. Una oportunitat única per a obtindre un missil nuclear soviètic SS-N-5 SERB sense el coneiximent de l'Unió Soviètica, el coneiximent dels restants del naufragi K-129 va ser informat a les autoritats nacionals de EE.UU. Despuix de la consideració del Secretari de Defensa i la Casa Blanca, el president Nixon va autorisar un intent de rescat. Per a assegurar que l'intent de rescat fora encobert (és dir, clandestí i secret), la CIA, en lloc de l'Armada, va ser l'encarregada de realisar l'operació. El barco Hughes Glomar Explorer va ser dissenyat i construït baix contracte en la CIA, en l'únic fi de ser un laboratori clandestí de salvament per al K-129. Baix el nom de Proyecte Azorian, l'operació de rescat seria un dels secrets més cars i més profunts de la Guerra Freda.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Craven, 2001

Bibliografia


Referències