Soul
El soul[1] és un terme adoptat per a descriure la música afroamericana en els Estats Units a mida que esta va evolucionar entre les décades de 1950 i 1970.[2][3] També li'l considera simplement com un terme nou per al gènero musical conegut com Rhythm and blues (R&B).[2] En este sentido, una generación d'artistas reinterpretó los sonidos de los pioneros del R&B de la década de 1950: Bo Diddley, Chuck Berry, Little Richard, Ray Charles y Sam Cooke, cuya música encontró acogida entre la población blanca estadounidense y se transformó en el género rock and roll.[2]
De la mateixa manera que atres gèneros de música afroamericana, el soul no ha segut definit en precisió, varis dels seus principals representants varen ser considerats també com a figures del blues, góspel o roc.[4] Finalment, en la década de 1960, el soul es va establir com a fonament del pop; no obstant, en les dos décades següents, la seua supremacia va ser desbancada pel funk, la música disc, l'electro, o el danse-roc.[5]
Els ritmes apegadiços, accentuats per palmes i moviments corporals espontàneus, són un important element del soul. Atres característiques són la cridada i resposta entre el soliste i el cor, i un sò vocal particularment tens. El gènero utilisa també, ocasionalment, afegitons improvisats, girs i sons auxiliars.
La música soul va dominar les llistes nortamericanes de R&B en la década de 1960, i moltes gravacions varen passar a les llistes de pop en Estats Units, Gran Bretanya i atres països. En 1968, el gènero del soul va escomençar a fragmentar-se. Alguns artistes de soul varen desenrollar la música funk, mentres que atres cantants i grups varen desenrollar varietats més elegants, sofisticades i, en alguns casos, en major consciència política. Molts artistes de soul varen guanyar popularitat pel domini de la música soul en les llistes de R&B. Entre estos artistes es trobaven Ray Charles, James Brown i el grup de soul the Temptations.[6] A principis de la década de 1970, la música soul s'hi havia vist influïda pel psicodèlic i el roc progressiu, entre atres gèneros, donant lloc al psicodèlic i al soul progressiu. En Estats Units es va vore el desenroll del neo soul cap a 1994. També existixen atres subgèneros i branques de la música soul.
Els subgèneros clau del soul inclouen l'estil Motown, un estil més pop-amistós i rítmic; el deep soul i el southern soul, estils de soul enèrgics que combinen R&B en sons de música góspel meridional;[7] Memphis soul, un estil lluent i sensual; New Orleans soul, que va sorgir de l'estil rhythm and blues; Chicago soul, un sò més llauger en influències del góspel; Philadelphia soul, un exuberante sò orquestal en veus inspirades en el doo-wop; aixina com psychedelic soul, una mescla de [[roc ps icodélico]] i música soul.
Història
Décades de 1950 i 1960


Durant la Segona Gran Migració Negra la cultura afroamericà comença a ser acceptada per part de la població blanca nortamericana. Actors negres com Sidney Poitier i Harry Belafonte es convertixen en estreles, i Dorothy Dandridge és nominada al premi Óscar. En este context, Sam Cooke, Ray Charles, Otis Redding i James Brown són considerats comunament i a grans traces com a pioners del gènero Soul. Inclús és freqüent trobar cites que proclamen el góspel secularizado de "I Got A Woman" (1954, Atlantic recorts) de Ray Charles com el primer tema soul de l'història.[10]
En mig del Moviment pels drets civils en Estats Units, marcat per líders com Martin Luther King, va florir la consciencia racial i a l'orde del dia els disturbis galliponters.[11] En mig d'este entorn social, algunes de les gravacions de Solomon Burke a finals dels anys 1950 i principis dels anys 1960 en Atlantic com "Cry to Em", "Just Out of Reach" i "Down in the Valley", varen codificar l'estil del soul i li varen donar algunes de les seues bases.[12] En Memphis, la companyia discogràfica Stax va començar a gravar a artistes com Otis Redding i Wilson Pickett. En 1965 Joe Tex va gravar "The Love You Save" que va donar un nou gir emotiu a l'estil. Un atre gran centre de gravació i creació del soul va ser la ciutat de Florence (Alabama), gràcies als Fame Studios; a on va treballar a principis dels anys 1960 gent com Percy Sledge, Arthur Alexander i Jimmy Hughes; i més tart també Aretha Franklin.[13] En estos estudis va obtindre gran fama la banda de gravació denominada Muscle Shoals, que mantenia també una estreta relació en Stax. Una atra important discográfica que va treballar en Memphis va ser Goldwax recorts, propietat de Quinton Claunch. En esta etiqueta estaven James Carr i O.V. Wright.[14]
Ademés del valor de símbol que adquirix la música soul en els Estats Units, el R&B és descobert en Europa, lo que fa possible l'aparició del blues britànic i la “Invasió britànica” liderada per The Beatles i The Rolling Stones.[15] Per la seua banda, Billboard va suprimir en 1964 totes les llistes específiques per a les músiques negres i va crear un Top 40 nortamericana, lo que va permetre al soul prendre el relleu del blues en mig d'esta integració considerada alternativament com una dissolució.[16]
El moviment pels drets civils va contar en la “revolució racial a través del soul”,[17] a on es va destacar l'aparició de l'àlbum d'Aretha Franklin "I never loved a man the way I love you" en 1967, i senzills d'impacte considerable com "Respect".[18] Durant este temps artistes de Stax com Eddie Floyd i Johnnie Taylor varen fer contribucions considerables al soul, en un moment que el fenomen Motown estava en lo més alt en artistes com The Supremes, Gladys Knight & the Pips, The Temptations, Stevie Wonder o Marvin Gaye, i Atlantic seguia mantenint en lo més alt a artistes com Ray Charles. En 1968 varis artistes entre els que es conten James Brown i Sly & The Family Stone escomencen a donar un nou sentit al soul; pel assessinat de Martin Luther King, Jr. en abril d'eixe any, i la pèrdua d'aquells ideals de revolució soul. En esta “era dorada del soul”, els seus representants varen afegir durea i major agressivitat rítmica i sonora concorde als temps que es vivien, donant pas al funk.[19]
Des dels anys 1970
L'indústria de la música afroamericana havia creixcut a passos ajagantats, i en ella l'Indústria de l'entreteniment en general. Va aparéixer llavors una nova burguesia negra en els Estats Units i un fenomen entre la població afroamericana en el que és comuna convertir-se a l'islam, el qual també té conseqüències polítiques, manifestades en moviments com la Nació de l'Islam. Al mateix temps, en la crisis del petròleu de 1973 hi havia una espècie de necessitat de diversió, motiu que pot explicar la popularitat en els mijos de la música disc.[21] D'este acostament comercial va haver artistes com Parliament, Earth, Wind & Fire i uns atres, de tal forma que a finals de la década casi tota la música soul estava invadida per la música disc.
En l'arribada de la década de 1970 el soul comença a decaure i a renovar-se, sorgint nous estils derivats. Cada volta escomençava a quedar menys de l'essència góspel, que només conservaven purament artistes com The Staple Singers. Un dels fenomens musicals va ser Al Green, que inclús en un dels seus temes va crear un subgènero denominat quiet storm.[22] Per este temps va sorgir també el retro soul, el soul simfònic (Barry White) i el soul psicodèlic (els Temptations d esde "Psychedelic Shack" de 1967, Fifth Dimension, Stark Reality), a la parell que d'ací derivaven estils com el disc en artistes com Gloria Gaynor, Donna Summer i Isaac Hayes. Hi Récorts va continuar la tradició de Stax en cantants com Syl Johnson. Dos de les representants màximes d'este temps varen ser Roberta Flack i Minnie Riperton. Per la seua banda Berry Gordy i la seua discogràfica Motown feya créixer les carreres de Marvin Gaye, Diana Ross, The Jackson Five i Smokey Robinson.[23]
En l'arribada de la década de 1980 la música disc va escomençar a decaure, i el soul va resorgir en forma de retro soul i quiet storm ans que sofrira una atra metamorfosis. A mitan de la década es va transformar en urban per l'influència del disc i l'hip hop. En este temps varen triumfar artistes com Michael Jackson, Chaka Khan, Sade, Shalamar que tenien un estil que combinava el soul o funk en l'Eurodisco de la década de 1980, pero varen sorgir dins de l'urban uns atres que donaven un nou sò al soul, com Whitney Houston, Babyface, New Edition o Janet Jackson. Pero també les velles glòries del soul com Stevie Wonder o Aretha Franklin qui va rellançar la seua carrera baixe l'auspici del productor Clive Davis.[24]
En la década de 1990 el urban va derivar en el Rhythm and blues contemporàneu, que a finals de la década prendria un gir cap a les seues raïls donant lloc a l'hip hop soul (l'inicial transició del qual va ser el New Jack Swing de l'ex New Edition Bobby Brown, Bell Biv Devoe. Més recentment s'ha desenrollat el neo soul que en un sò més pur està representat per numerosos artistes.[25]
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Ritz, David. «Soul music» (en inglés). Encyclopædia Britannica. Consultat el 8 de marzo de 2020.
- ↑ Estrella, Santiago (26 de agosto de 2018). «Qué es el alma y qué es el soul». El Comercio. Consultat el 8 de marzo de 2020.
- ↑ Southern, Eileen (2001). Ediciones AKAL (ed.). Historia de la música negra norteamericana (en inglés), pp. 537. ISBN 8446010666.
- ↑ Heatley, Michael (2007). Edicions Robinbook (ed.). Roc and Pop: L'història Completa (en anglés), pp. 172. ISBN 8496222853.
- ↑ «Música soul | Definición, canciones, artistas y datos | Britannica» (en en). www.britannica.com. Consultat el 2022-12-05.
- ↑ «Digging Into the Classic Soul of Stax recorts». Bandcamp Daily (2022-06-13). Consultat el 2024-05-06.
- ↑ Manrique, Diego (30 de enero de 2005). «Ray: sexo, drogas y 'soul'». El País. Consultat el 8 de marzo de 2020.
- ↑ Mars, Amanda (17 de agosto de 2018). «Muere a los 76 años Aretha Franklin, la reina del soul». El País. Consultat el 8 de marzo de 2020.
- ↑ «Ray Charles, Sam Cooke, James Brown u Otis Redding: así suenan los grandes del soul». Cope (14 de septiembre de 2018). Consultat el 8 de marzo de 2020.
- ↑ «Des de Luther King fins a Michael Brown, una tràgica mirada al passat» (18 d'agost de 2014). Consultat el 9 de març de 2020.
- ↑ «Muere Solomon Burke, el legendario 'predicador del soul'». El País (10 de octubre de 2010). Consultat el 9 de marzo de 2020.
- ↑ «About FAME» (en inglés). Consultat el 9 de marzo de 2020.
- ↑ «Various Artists (Goldwax)» (en inglés). Ace recorts. Consultat el 9 de marzo de 2020.
- ↑ Frith, Simon (2006). [https://books.google.es/books?id=6gB7ltonAjQC&lpg=PA163&ots=t7D5X2pofO&dq=%22A%C3%91VOS%20DE%20TRANSICI%C3%93N%20I%20LA%20INVASI%C3%93N%20BRIT%C3%81NICA%22&hl=i s&pg=PA163#v=onepage&q=%22A%C3%91VOS%20DE%20TRANSICI%C3%93N%20I%20LA%20INVASI%C3%93N%20BRIT%C3%81NICA%22&f=false L'atra història del roc: aspectes clau del desenroll de la música popular: des de les noves tecnologies fins a la política i la globalisació], Edicions Robinbook. ISBN 8496222527.
- ↑ Herzhaft, Gérard (2003). American Bar Association (ed.). La gran enciclopedia del blues, pp. 311. ISBN 8495601826.
- ↑ Otero, Miqui (24 de abril de 2017). «Viaje a la revolución racial de Estados Unidos a través del ‘soul’». El País. Consultat el 9 de marzo de 2020.
- ↑ Alonso, Guillermo (17 de agosto de 2018). «La verdadera historia de ‘Respect’, la canción escrita por un hombre que Aretha Franklin convirtió en himno feminista». El País. Consultat el 9 de marzo de 2020.
- ↑ Villafranca, David (17 de agosto de 2018). «La era dorada del soul se queda sin mitos». La Vanguardia. Consultat el 9 de marzo de 2020.
- ↑ Scarpellini, Pablo (31 de agosto de 2018). «Gladys Knight confirma que tiene el mismo cáncer que Aretha Franklin». El Mundo. Consultat el 8 de marzo de 2020.
- ↑ Broughton, Frank (2006). Ediciones Robinbook (ed.). La historia del DJ, pp. 146. ISBN 8496222586.
- ↑ Sfetcu, Nicolae (2014). The Music Sound (en inglés).
- ↑ Pi, Jaume (12 de enero de 2009). «Motown, el sonido que rompió barreras raciales, cumple 50 años». La Vanguardia. Consultat el 9 de marzo de 2020.
- ↑ «Aretha Franklin anuncia que gravará último CD antes de se aposentar» (en portugués). Radio France (9 de febrero de 2017). Consultat el 9 de marzo de 2020.
- ↑ «Música Neo-soul». Last FM. Consultat el 9 de marzo de 2020.