Anar al contingut

Invasió britànica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Invasió britànica

La '___protected_title_0___' va ser un moviment cultural de mediats i finals de la década de 1960, quan el ___protected_title_1___ i el pop del Regne Unit[1] i atres àmbits de la cultura britànica, es varen popularisar en Estats Units i molts atres països. Estos artistes que varen obtindre fama mundial també varen eixercir una influència significativa en el naiximent de la contracultura.[2] Els grups de pop i ___protected_title_2___ britànics que varen estar a la vanguarda de la ___protected_title_3___ varen ser The Beatles, The Rolling Stones, The Who, The Kinks, Bee Gees, Gerry and the Pacemakers,[3] The Zombies, Small Faç, Dave Clark Five,[4] The Yardbirds, The Spencer Davis Group, Them, The Hollies, Herman's Hermits, Manfred Mann,[5] The Animals, Cream, Traffic, The Moody Blues, The Troggs, The Pretty Things, Procol Harum, The Searchers, John Mayall & the Bluesbreakers, Billy J. Kramer and the Dakotas, Freddie and the Dreamers, Chad and Jeremy, Peter and Gordon i The Mindbenders, aixina com cantants solistes com Dusty Springfield, Cilla Black, Petula Clark, Tom Jones, Donovan, Shirley Bassey i Marianne Faithfull.[6]

Ademés dels numerosos èxits dels Beatles, algunes de les cançons més conegudes de l'invasió britànica varen ser «(I Ca't Get No) Satisfaction» dels Rolling Stones, «The House of the Rising Sun» dels Animals, «Wild Thing» de The Troggs, «Downtown» de Petula Clark, «Sunshine Superman» de Donovan,[7] «I Only Want Be with You» de Dusty Springfield,[8]«You Really Got Em» dels Kinks, «My Generation» dels Who o «Bus Stop» dels Hollies.[9]

Antecedents

[editar | editar còdic]

Precedents en les llistes nortamericanes

[editar | editar còdic]
Chart of Billboard Hot 100 number-ones by British artists, by weeks
Llesta dels números un del Billboard Hot 100 d'artistes britànics, per semanes

Encara que els primers intents comercials de replicar el ___protected_title_0___ nortamericà en el Regne Unit en la seua majoria varen fracassar, la febra del ___protected_title_1___[10] inspirada en el ___protected_title_2___ tradicional i en l'estil fes-ho tu mateixa, va donar dos èxits a Lonnie Donegan en el top 10 d'Estats Units.[11][12]

Encara que els artistes nortamericans eren populars en el Regne Unit, el ___protected_title_3___ britànic a penes va conseguir èxit en els Estats Units fins a 1964. Cliff Richard era l'artiste britànic que més discs venia en el seu país en eixe moment, no obstant solament va alcançar el Top 40 nortamericà en 1959 en ___protected_title_4___. Ademés de Cliff Richard i Lonnie Donegan, les úniques excepcions a esta regla varen ser els número 1 ___protected_title_5___ de Vora Lynn en 1952 —Lynn també va tindre un èxit més baix en les llistes, pero més durador en ___protected_title_6___—]], ___protected_title_7___ de Laurie London en 1958, i els instrumentals ___protected_title_8___ d'Acker Bilk i ___protected_title_9___ de The Tornats, abdós en 1962.[13] Atres senzills que varen alcançar el Hot 100 varen ser ___protected_title_10___ de Reg Owen and His Orchestra, en el número 10 en 1959; ___protected_title_11___ d'Hayley Mills, em el 8 en 1961;[14] ___protected_title_12___]] de Kenny Ball, en el 2 en 1962; el mateix any que The Springfields en ___protected_title_13___ varen alcançar el posat número 20, i ___protected_title_14___ de Frank Ifield va aplegar al 5.[15]

Orígens de l'invasió

[editar | editar còdic]

Abans de l'èxit de The Beatles, els pioners més emblemàtics del ___protected_title_0___ no passaven pel seu millor moment de popularitat. Elvis Presley, despuix de retornar del servici militar en Alemània, va passar a dedicar-se de manera exclusiva a l'actuació i a gravar la música de les seues películes,[16] Chuck Berry havia ingressat en presó,[17] Little Richard s'havia convertit en predicador,[18] Buddy Holly, The Big Booper i Ritchie Valens havien mort en un accident aéreu,[19] Eddie Cochran va fallir en un accident automovilístic[20] i Jerry Lee Lewis s'hi havia vist envolt en un escàndal en contraure matrimoni en la seua prima de tretze anys.[21] Mentres, el ___protected_title_1___, en Chubby Checker al cap, començava a omplir els espais buits que deixaven estos artistes, aixina que les companyies discogràfiques es varen posar a buscar nous ídols capaços de cobrir dits espais. Alguns periodistes també han senyalat que els adolescents nortamericans s'estaven cansant d'artistes de pop centrats en els discs senzills, com Fabian Forte o ___protected_title_2___: Bobby Darin, Bobby Vinton, Bobby Rydell i Bobby Vee.[22]


Mentrestant, en el Regne Unit, una generació de jóvens havien creixcut escoltant als artistes nortamericans de roc and roll i de blues, ademés del fenomen autòcton del skiffle, un gènero que qualsevol podia tocar.[7] Estos jóvens varen començar a formar bandes combinant la música nortamericana i la britànica, com el mencionat skiffle, el pop i el folk, emergint aixina gèneros com el merseybeat o música beat originària de Liverpool,[23][24][25][26] aixina com l'escena del rhythm and blues britànic. Els mods i els rockers, dos subcultures jovenils britàniques de mitan de la década de 1960, varen tindre la seua importància igualment en la música de l'invasió britànica. Les bandes en estètica mod varen ser les més populars, encara que unes atres, com els Beatles, combinaven abdós corrents també en èxit.[27]

Beatlemanía

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Beatlemania.
Els fanàtics i els mijos de comunicació rodegen als Beatles en l'aeroport de Schiphol, en els Països Baixos, en 1964.

En octubre de 1963 es varen publicar en Estats Units els primers artículs periodístics sobre l'exaltació que es vivia Anglaterra en els Beatles.[28] L'actuació del grup en el Royal Variety el 4 de novembre, al que va acodir la Regna Mare, va despertar l'interés per part de l'indústria musical i dels mijos de comunicació. En novembre, alguns importants periòdics nortamericans i dos programes de televisió nocturns varen abordar la naixent «beatlemanía».[29]


El 10 de decembre, el presentador de CBS Evening News, Walter Cronkite, va repetir un reportage sobre la beatlemanía del 22 de novembre que va ser archivat eixa mateixa nit pel assessinat de John F. Kennedy.[30][28] Despuix de vore el reportage, una adolescent de 15 anys anomenada Marsha Albert i resident en Silver Spring, Maryland, va escriure una carta al disc jockey Carroll James de l'emissora de ràdio WWDC preguntant: «¿Per qué no podem tindre música com eixa ací en Estats Units?»

El 17 de decembre, la mencionada adolescent va presentar el senzill ___protected_title_10___ dels Beatles en el programa radiofònic de Carroll James.[30] Els teléfons de la WWDC varen començar a sonar i les tendes de discs de l'àrea de Washington D. C., es varen inundar en solicituts d'un disc que encara no tenien en ___protected_title_2___.[30] Carroll James va enviar el disc a atres ___protected_title_3___ de tot el país, provocant una reacció similar.[28] El 26 de decembre, Capitol Records va editar el disc tres semanes abans de lo previst durant les vacacions de Nadal, lo que va contribuir a que la Beatlemanía es propagara entre els adolescents de tot el país.[30] El 29 de decembre, el periòdic ___protected_title_4___ va reflectir la visió despectiva de la majoria dels adults i va publicar: ___protected_title_11___. Solament en l'any següent, els Beatles conseguirien trenta entrades diferents en el Hot 100.[31]

Els Beatles varen conseguir un 45% d'audiència en el programa d'Ed Sullivan en febrer de 1964

El 3 de giner de 1964, The Jack Paar Program va emetre imàgens d'un concert dels Beatles «com una broma», pero varen ser vistes per 30 millons d'espectadors, sobre lo que George Martin, productor del quartet, afirmaria que «varen despertar la curiositat dels jóvens».[28] A mitan de giner, «I Want to Hold Your Hand» es va impondre sobtadament en casi totes les llistes dels quaranta principals èxits d'Estats Units. El senzill va ascendir al número 1 en l'edició del 25 de giner de la revista Cash Box , aixina com en el Billboard Hot 100 de l'1 de febrer de 1964.[32] El 7 de febrer, CBS Evening News va publicar una notícia sobre l'arribada dels Beatles a Estats Units eixa vesprada, sobre la que Walter Cronkite afirmaria: «L'invasió britànica esta volta es coneix en el nom de beatlemanía».[33]


Dos dies despuix, el dumenge 9 de febrer, el grup va aparéixer en The Ed Sullivan Show. Nielsen Ratings va estimar que el 45% dels televidents nortamericans d'eixa nit estaven veent la seua actuació.[26] Segons Michael Ross, «resulta irònic que el moment més important de l'història de la música popular en Estats Units s'haja vixcut per primera volta com un event televisiu». Pocs dels 73 millons d'espectadors que ho varen presenciar comprendrien en eixe moment l'impacte que tindria la banda que estaven veent.[34]Plantilla:Quote box

Els Beatles pronte varen provocar reaccions contrapostes i varen ser objecte de má___protected_title_2___ que ningú: a lo manco 200 durant 1964 i 1965.[35] Alguns dels molts eixemples varen ser les cançons ___protected_title_5___ gravat pel ___protected_title_3___ britànic Carefrees —número 39 l'11 d'abril de 1964—[36] i ___protected_title_6___ de Patty Cakes, subtitulat com ___protected_title_7___.[37] El grup nortamericà Four Preps va mostrar la seua desaprovació a través la cançó ___protected_title_8___ —número 85 el 4 d'abril de 1964—[38] de la mateixa manera que el comediante nortamericà Allan Sherman en ___protected_title_9___.[39]


Els Beatles es varen mantindre en el número 1 durant catorze semanes consecutives, un récort per a l'época, des de l'1 de febrer al 2 de maig, i en la revista musical Cash Box es varen mantindre en el número 1 durant setze semanes consecutives, des del 25 de giner al 9 de maig. El 4 d'abril, la banda ocupava les cinc primeres posicions en la llista de senzills Billboard Hot 100; cap atre artiste havia ocupat simultàneament ni tan sols els quatre primers.[26][40][41] Els Beatles també varen ocupar les cinc primeres posicions en la llista de senzills Cash Box eixa mateixa semana.[42] L'èxit massiu del grup en les llistes va continuar fins que es varen separar en 1970, i durant cada u dels sèt anys següents, a lo manco dos dels seus senzills varen ocupar el primer lloc en el Hot 100.[26]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Ira A. Robbins. «British Invasion (music) – Britannica Online Encyclopædia». Britannica.com. Consultat el 2011-01-18.
  2. ↑ James E. Perone (2004). Music of the Counterculture Era, Greenwood Publishing Group, pp. 22. ISBN 978-0-313-32689-9.
  3. ↑ Stephen Thomas Erlewine. «The Kinks - Music Biography, Streaming Radi and Discography - AllMusic». AllMusic.
  4. ↑ Unterberger. «The Dave Clark Five - Biography - AllMusic». AllMusic.
  5. ↑ Petridis. «60s hitmakers Manfred Mann: 'I'veu sung this 10,000 claves and never liked it!'». The Guardian.
  6. ↑ Mods, Rockers, and the Music of the British Invasion.
    1–6.doi:10.5040/9798400687051.0003.Consultat el 2026-02-24.
  7. ↑ 7,0 7,1 «[1]». Consultat el 2026-02-22 (en en).
  8. ↑ Gaar, Gillian G. (April 2011). «Women of The British Invasion». Goldmine: 22, 24, 26-28..
  9. ↑ «British Invasion Music Songs» (en en). AllMusic. Consultat el 2026-02-24.
  10. ↑ Twentieth-Century Music.2(2)
    309–312.ISSN 1478-5722.doi:10.1017/s1478572206230299.Consultat el 2026-02-24.
  11. ↑ «Lonnie Donegan > Charts and Awards > Billboard singles». AllMusic. Consultat el 2011-02-14.
  12. ↑ Eder. «Lonnie Donegan - Music Biography, Streaming Radi and Discography - AllMusic». AllMusic.
  13. ↑ Whitburn, Joel (1990). The Billboard Hot 100 Charts: The Sixties (26 May 1962, 7 July 1962, 22 December 1962 - 5 January 1963), Menomonee Falls, Wisconsin: Record Research, Inc.. ISBN 0-89820-074-1.
  14. ↑ «[2]». Consultat el 2017-09-15.
  15. ↑ Murrells, Joseph (1978). The Book of Golden Discs, 2nd edició, London: Barrie and Jenkins Ltd, pp. 147, 166, 167. ISBN 0-214-20512-6.
  16. ↑ «Club Elvis - Elvis, l'actor millor pagat de Hollywood» (en en). www.clubelvis.org. Archivat des d'el original, el 2025-10-05. Consultat el 2026-02-20.
  17. ↑ «[3]». Consultat el 2026-02-24 (en en-GB).
  18. ↑ «Little Richard, entre el roc i la Bíblia» (en és). La Vanguardia. Consultat el 2026-02-24.
  19. ↑ «Buddy Holly Songs, Albums, Reviews, Bio & More...» (en en). AllMusic. Consultat el 2026-02-24.
  20. ↑ «Eddie Cochran Songs, Albums, Reviews, Bio & Mo...» (en en). AllMusic. Consultat el 2026-02-24.
  21. ↑ «What happened to Jerry Lee Lewis' 13-year-old bride? She's been here the whole clave» (en en-us). Los Angeles Claves. Consultat el 2026-02-24.
  22. ↑ Cogan (2011-12-12). Abbe A. Debolt (ed.). Encyclopedia of the Sixties: A Decade of Culture and Counterculture, Greenwood Press, pp. 80–81. ISBN 9780313329449.
  23. ↑ «[4]». Consultat el 2026-02-24 (en en).
  24. ↑ Popular Music and Society.11(2)
    65–78.ISSN 0300-7766.doi:10.1080/03007768708591277.Consultat el 2026-02-24.
  25. ↑ Choice Reviews Online.46(02)
    46–0796-46-0796.ISSN 0009-4978.doi:10.5860/choice.46-0796.Consultat el 2026-02-24.
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 Leopold. «When the Beatles hit America». CNN.
  27. ↑ Perone, James (2009). Mods, Rockers, and the Music of the British Invasion, Westport, Connecticut: Praeger.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 «How the Beatles Went Viral: Blunders, Technology & Luck Broke the Fab Four in America» (en en-us). Billboard. Consultat el 2026-02-24.
  29. ↑ «The Beatles in America: We Loved Them, Yeah, Yeah, Yeah». Newseum. Archivat des d'el original, el 2010-11-26. Consultat el 2012-06-29.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 «Tweet the Beatles! How Walter Cronkite Sent The Beatles Viral ANDRE IVERSEN FOR THE WIN! by Martin Lewis based on information from "THE BEATLES ARE COMING! The Birth of Beatlemania in America" by Bruce Spitzer"».
  31. ↑ Whitburn, Joel (2003). Top Pop Singles 1955-2002, Menomonee Falls, Wisconsin: Record Research, Inc, pp. 44, 45. ISBN 0-89820-155-1.
  32. ↑ «billboard: Contains Data of Billboard Hot 100 Songs». CRAN: Contributed Packages. Consultat el 2026-02-24.
  33. ↑ Steve Greenberg. «How the Beatles Went Viral: Blunders, Technology & Luck Broke the Fab Four in America». Billboard. Consultat el 2020-05-05.
  34. ↑ Ross. «Fab Four + 40: Looking back on the British invasió». TODAY.com.
  35. ↑ «Beatlesongs!». AlbumLinerNotes.com. Archivat des d'el original, el 2014-05-02. Consultat el 2014-05-01.
  36. ↑ Whitburn, Joel (1990). The Billboard Hot 100 Charts: The Sixties (11 April 1964), Menomonee Falls, Wisconsin: Record Research, Inc.. ISBN 0-89820-074-1.
  37. ↑ «I Understand Them (A Love Song To The Beatles)». Classic 45's. Consultat el 2014-05-25.
  38. ↑ Whitburn, Joel (1990). The Billboard Hot 100 Charts: The Sixties (4 April 1964), Menomonee Falls, Wisconsin: Record Research, Inc.. ISBN 0-89820-074-1.
  39. ↑ «The Beatles Invadix America - A chronicle of the Beatles' first visit to the U.S. in February 1964». Archivat des d'el original, el 2014-05-27. Consultat el 2014-05-25.
  40. ↑ «[5]», BBC News. Consultat el 2011-01-18.
  41. ↑ «Ariana Gran Claims Nos. 1, 2 & 3 on Billboard Hot 100, Is First Act to Achieve the Feat Since The Beatles in 1964» (en en-us). Billboard. Consultat el 2026-02-24.
  42. ↑ «Cash Box Magazine's (USA) Weekly Single Charts for 1964». Consultat el 2017-11-30.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Invasió_britànica&oldid=866984»