James Brown

Archiu:Jamesbrown4.jpg

James Brown

James Joseph Brown (Barnwell, Carolina del Sur, 3 de maig de 1933-Atlanta, 25 de decembre de 2006) va ser un cantant de soul i funk nortamericà. Progenitor de la música funk i una figura important de la música i la dansa de el XX, a sovint se li referix pels renoms honorífics Padrí del Soul, Sr. Dinamita i Germà Soul n.º 1.

La revista nortamericana Rolling Stone ho va posicionar en el lloc 7 del seu llistat de Els 100 Grans Artistes de tots els temps.

Biografia

Va nàixer el 3 de maig de 1933 en una granja en Barnwell, Carolina del Sur, en el sí d'una família molt pobra. Açò ho va obligar a eixercitar tot tipo de treballs. Abandonat per la seua mare, Brown va créixer en el seu pare, un treballador itinerant, fins que va terminar en Augusta (Geòrgia), a on una tia regentava una fonda que també funcionava com timba i prostíbul. En a penes educació, el chiquet Brown va procurar guanyar-se la vida netejant sabates, arreplegant cotó i furtant peces de coches. En 1949, abans de complir els 20 anys ya havia segut detingut per furtar trages de vestir des de vehículs estacionats i va ser condenat per això a complir entre 8 i 16 anys de presó (segons ell, encara era un menor, pero ho varen tancar i ho varen jujar quan va aplegar a l'edat penal). Va ser un bon pres i, despuix de 3 anys i 1 dia, va ser posat en llibertat i va estar més de 3 anys en un reformatori. Va ser llavors quan ho va acollir la família de Bobby Byrd, el cantant que ho va llançar al estrellato. Varen compartir escenaris en el grup The Famous Flames.

Trayectòria musical

En 1953 va ingressar en el grup de góspel The Starlighters. En ell en el grup varen ser transformant-se des del góspel al R&B, seguint l'influència de Louis Jordan entre uns atres. Temps despuix el nom del grup va passar a ser The Famous Flames. Ells en 1954 varen reemplaçar a Little Richard en l'escenari d'un local en Macon (Geòrgia) com a part del circuit chitlin en que circulaven les bandes de R&B de distints estats del sur del país, compartint els seus estils. Little Richard, qui gravava llavors en Nova Orleans, va poder fer-los contacte en el seu mánager Clint Bradley i d'ahí en l'A&R del sagell King/Federal (de Cincinnati, Ohio), Ralph Bass. En 1955 varen publicar el senzill "Please, Please, Please", el qual no va ser ben vist pel gerent de King, Syd Nathan per ser repetitiu en la paraula "Please" ("per favor"). A pesar d'això, esta balada Doo wop va ser un èxit que va pujar ràpit al n.º 6 en les llistes de R&B a l'any següent i va vendre 1 milló de còpies, lo que els va assegurar el contracte en la casa King/Federal.

Despuix d'uns 4 anys de sequia d'èxits que ho va tindre a la vora de l'acomiadament, en 1958 es llança el primer número un de James Brown, l'atra balada 12/8 "Try Em". En començar els 60, la remugada de novetats com "el twist", junt en la seua atenció a les aportacions en el jazz que prenia dels músics que anava contractant, li va dur al seu encabotament en incorporar els nous ritmes i a innovar en estos, com a eixemples els seus hits danzables "Night Train (1961), "Good good lovin", etc. El 24 d'octubre de 1962 varen oferir un concert en el teatre Apollo de Nova York, el qual el mateix James va pagar de la seua bojaca la gravació del show per a publicar-ho com un dels primers àlbums en viu. Editat a l'any següent, el LP "Live at the Apollo" a on va participar el baterista Clayton Fillyau, qui va alvançar en temes com "I'veu Got Money" els contra ritmes percusivos (influenciat de l'estil dels bateristas del R&B de Nova Orleans) que serien marca distintiva de Brown.

A partir d'eixe moment, els èxits varen començar a acumular-se en la seua carrera, en títuls com "I'll Go Crazy" a on va posar tocs de jazz, "Think" (un tema ideal per a ballar 'Monkey' i 'Shake'), "Shout and Shimmy" i la balada "Prisoner of Love". Ya consolidat com una de les més lluentes i explosives estreles de la música soul, no va ser sino fins a 1965 quan en "Papa's Got a Brand New Bag" fa alguna cosa realment original: la resaltación del ritme sobre la melodia en una cançó completa, una musculosa llínea de baix de Bernard Odum, compassos en síncopa i el rasgueo de guitarra de Jimmy Nolan (exguitarrista del gran artiste blanc del R&B dels 40 i 50, Johnny Otis) fent de pont. Si ben eixe canvi va tindre el seu precedent en el seu "Out Of Sight" (1964 Smash records), tot això es va fer notar en esta composició i també en "Cold Sweat" de 1967, a on marca el "1" en una repetició rítmica en un concorde estàtic, aixina donant a conéixer massivament el concepte complet del funk, com un gènero distintiu i no solament com una qualitat o manera de tocar soul.

El funk va ser una verdadera bocanada d'aire fresc front a la dulzona música per a gent de color de llavors (doo wop i l'estil Motown), i ademés d'un rescat de l'herència urbana del jazz i la poliritmia dels ritmes afrocubanos com la rumba i el mambo. Pero el funk es destaca per l'accentuació del primer pols del compàs - el 'downbeat' - a diferència de l'estàndart en els polsos 2 i 4 o 'upbeat'. De fet com diu el músic de James Brown, Pee Wee Ellis, en el documental "Soul Deep", la llínea de vents de "Cold Sweat" "va ser basada en una llínea d'un tema de cool jazz cridat "Baix What" de Mills Davis". També rellevant va ser l'efecte energisant en la seua música dels moviments pels drets civils dels anys 60; com molt be ho va representar en el seu hit de 1968 "Say It Loud, I'm Black and I'm Proud", tota una declaració de l'orgull negre que, no obstant, li va valdre el seu censura per part de moltes estacions radials racistes. Despuix de separar-se del grup en el que es va donar a conéixer, The Famous Flames, per raons monetàries i de convivència, James Brown va començar en 1969 a actuar en una banda més jove originalment cridada The Pacemakers, i que ell mateixa d'ahí en avant els rebatejaria com The J.B.'s, en els qui va afondar més en lo funky, posant encara més accent en el primer de 4 compassos, downbeat (la fòrmula funky per excelència denominada The One) en l'ajuda dels músics Phelps i Bootsy Collins, el trombonista Fred Wesley, el saxofoniste Maceo Parker i el seu germà en la bateria, Melvin Parker. Bootsy, Fred i Maceo es varen unir posteriorment a la confraria espacial de George Clinton coneguda com a P-Funk.

En esta nova alliniació Brown va seguir conseguint nous èxits: "Sex Machine" que va ser n.º 1 R&B en 1970, "The Payback", àlbum certificat multiplatino en 1974, "My Thang", "Gravity", "Papa Don't Take No Mess" i "Body Heat" entre uns atres. "Sex Machine" es distinguix per la seua melodia arrítmica, la qual Brown va denominar "The One".

En els seus escarceos en el cine, va participar en 1980 en la película "The Blues Brothers", junt a John Belushi i Donen Aykroyd, treballant despuix en 1998 en la seqüela del film "Blues Brothers 2000". En abdós, va representar al Reverent Cleophus James. En 1986 grava "Living in America", el tema compost per a la película "Rocky IV".

En 1988 va ser arrestat per excés de velocitat i per consum de drogues, periodo que va ser aprofitat per productors d'Hip hop para samplear trossos de la seua música. Va ser condenat a 6 anys de presó, encara que va eixir de la presó en 1991. En 1996 va fallir la seua esposa durant una operació de cirugia estètica i en 1998 va ser arrestat de nou per tinença d'armes i consum de drogues, als pocs dies d'haver eixit d'una clínica de desintoxicació.

Violència domèstica

A principis dels anys 60 Brown va mantindre una relació en Tammi Terrell qui es va separar del cantant en 1963 despuix d'una tana posant fi a continuats malos tratos.

Va ser senyalat per la seua filla Yamma Brown en el seu llibre "Cold Sweat: My Father James Brown and Em" de colpejar a la seua mare, la segona esposa del cantant Deirdre Jenkin. Varen estar casats entre 1970 i 1979 i la seua filla detalla cóm el seu pare colpejava a la seua mare regularment en l'habitació d'abdós i cóm li tirava la culpa de tot, maltractant-la psicològicament.

També colpejava a la seua tercer esposa, Adrienne Rodríguez, i va ser arrestat en múltiples ocasions per això. Va ser arrestat un total de 4 voltes entre 1987 i 1995 per açò i finalment es varen divorciar en 1996. En l'any 2001 es va casar en la cantant Tomi Raer Hynie, i en giner de 2004 la va tirar al sol durant una discussió en la seua llar, causant-li arrapades i moretones en el seu braç dret i cintura. Més vesprada, en juny del mateix any, James Brown va decidir davant la justícia del seu país que no anava a refutar els càrrecs de violència domèstica i no va passar temps en la presó per això. En canvi, se li va exigir a Brown que perguera un abonament de $1.087 com a castic.

Jacque Hollander va presentar una demanda contra Brown, per una violació a punta de pistola en 1988. Quan el cas es va presentar inicialment davant el juge en 2002, la demanda de Hollander contra Brown va ser desestimada pel tribunal per haver expirat el determini per a la seua presentació. Hollander va afirmar que l'estrés del presunt assalt la va dur a contraure la malaltia de Greus, una malaltia de la tiroides. Hollander va afirmar que l'incident va tindre lloc en Carolina del Sur. Hollander va alegar que, durant el seu viage en una camioneta en Brown este es va detindre en la carretera i la va agredir sexualment mentres l'amenaçava en una escopeta. En el seu cas contra Brown, Hollander va presentar com a evidència una mostra d'ADN i un resultat de polígrafo, pero l'evidència no va ser considerada per la defensa de les llimitacions. Més vesprada, Hollander va intentar dur el seu cas davant la Cort Suprema, pero no va ser admesa.

Últims anys

Les seues últimes dos presentacions en viu varen ser en Sant Francisco, el 20 d'agost de 2006 en el festival Foggfest i en el Roundhouse de Londres, el 27 d'octubre de 2006. En novembre de 2006, un més abans de morir, Brown es va presentar durant una cerimònia en Alexandra Palace, en Londres, en a on va ser reconegut en la seua entrada al Saló de la Fama del Regne Unit, 20 anys despuix d'haver rebut un homenage similar en els Estats Units. Finalment, el dumenge 24 de decembre de 2006, Brown, el autoproclamado "home més treballador del món de l'espectàcul", és internat en el Emory Crawford Long Hospital, d'Atlanta, a causa d'una neumonia que ho afligia. A pesar dels intents dels meges, el cor de el "Padrí del Soul" va deixar de clapir en la matinada de Nadal de 2006 a la 1:45 a. m., a l'edat de 73 anys. El seu amic i companyer Charles Bobbit es trobava en ell en el moment del seu decés. Brown mantenia en eixe moment, segons la seua esposa, una relació conjugal feliç en ella. Quan va morir, el cantant es trobava seguint un tractament de rehabilitació: "Lo últim que em va dir era que m'amava a mi i al bebé, nos vorem pronte", varen ser les últimes paraules de James, segons ha manifestat la seua viuda al Chronicle d'Augusta. El seu cos no va rebre sepultura fins a dos mesos i mig del seu decés, per desavenències entre els hereus.

Estil i llegat

James Brown va conseguir dur els seus modos d'iglésia inspirats en el góspel al rhythm & blues, que en els anys 60, ya en consciència racial, es va transformar en lo que es denominaria posteriorment com soul i inundaria el planeta. Brown va desenrollar el ritme concentrat en estat pur que es va batejar com funk i que mantindria la seua popularitat i atractiu fins al present. En els 70, el funk va tindre com a fill a la comercial música disc, l'afrobeat de gent com Fela Kuti, i va servir de base per a la fundació del hip-hop: mils de temes de rap partixen de gravacions de Brown com "Funky Drummer", "Give It Up or Turn It Loose" o "Think About it", d'una de les seues protegides la cantant Lyn Collins. Inclús molts passos de breakdance provenen directa o indirectament dels frenètics moviments de ball ("The Boogaloo", "Get Down", "Slide", "Robot") als que instava seguir en temes com "Get on the Good Foot" de 1972.

Per cridar-ho d'alguna manera, el funk és una creació colectiva: tots els instruments es concentren en generar un cert ritme, a costa de la melodia. James Brown va tindre la genialitat d'implicar a instrumentistes imaginatius, molts dels quals varen seguir productives carreres en solitari: Alfred Pee Wee Ellis, Maceo Parker, Fred Wesley, William Bootsy Collins, pero sense la visió d'un talent com James Brown, és possible que no hagueren passat de ser noms per a coleccionistes.

El Rei del Soul buscava el moment adequat per a gravar: molts dels seus més grans clàssics es varen fer en la carretera, entre actuació i actuació. No podia ser d'una atra manera, Brown s'havia guanyat a pols el títul de "el treballador més dur del món de l'espectàcul" per l'intensitat de les seues actuacions i el número de concerts: més de 300 en els seus bons anys. Li agradava vanagloriarse de l'esmolada precisió de les seues bandes, someses a disciplina férrea, rayando lo militar: multes per retarts, descuits indumentarios, fallos musicals; i si el culpable es resistia, podia aplegar a posar-se violent.

Brown va conseguir alcançar una posició hegemònica durant la segona mitat de el XX, marcat per l'emergència de la música afroamericana. Mills Davis va obtindre més respecte pero mai va conseguir el seu impacte comercial. La seua influència en la música ha segut tal que noms com Mick Jagger, Serge Gainsbourg, David Bowie, Prince, i Michael Jackson li han reconegut com un gran inspirador en les seues carreres. Una volta va dir: "Lo que em convé és desaparéixer, cridant l'atenció lo menys possible".

Discografia

Artícul principal → Anexe: Discografia de James Brown.

Àlbums significatius

Quatre dels àlbums de James Brown varen aparéixer en la llista de la revista Rolling Stone de 2003 "els 500 millors àlbums de tots els temps":

• Live at the Apollo (1963) (#24)
• In the Jungle Groove (1986) (#330)
• Star Clave (1991) (#79)
• 20 All-Clave Greatest Hits! (1991) (#414)

Adicionalment, el doble àlbum de 1970 de Brown, Sex Machine, va aparéixer classificat en el lloc 96 en una enquesta de 2005 del canal britànic Channel 4 que determinava els 100 millors discs de tots els temps. Atres àlbums notables inclouen significatives aparicions del grup The J.B.'s i han servit de font per a bona cantitat de samples per a artistes musicals posteriors, com:

• Get on the Good Foot (1972)
• The Payback (1974)
• Hell (1974)

El disc de 1968 Live at the Apollo, Vol. II va tindre gran influència en la seua época. Este àlbum es manté com un eixemple del tipo d'actuació energètica habitual de Brown.

Senzills significatius

Fins als primers 1970, Brown era famós sol pel seu show i els seus senzills abans que pels seus àlbums (en l'excepció de les seues LP en directe). Sis dels seus senzills varen aparéixer en la llista de Rolling Stone Magazine's "Les 500 millors cançons de tots els temps":

• "Papa's Got a Brand New Bag" (1965) (#72)
• "I Got You (I Feel Good)" (1965) (#78)
• "It's a Man's Man's Man's World" (1966) (#123)
• "Please, Please, Please" (1956) (#142)
• "Say It Loud - I'm Black and I'm Proud" (1968) (#305)
• "Get Up (I Feel Like Being A) Sex Machine" (1970) (#326)

Referències

• Biografia en Allmusic.com (anglés)
• Biografia de James Brown en motiu de la seua mort.(anglés)

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre James Brown.
• [2]
• James Brown - Pàgina Web (en anglés)
• James Brown Extens reportage