Sistema Alt del Tejuelo

El Sistema Alt del Tejuelo és una ret càrstica subterrànea en més de 200 km de galeries i pous situada en la Cordillera Cantàbrica Oriental, en el massiç de Porracolina, entre les valls del riu Miera i del riu Asón. És la ret més extensa d'Espanya i d'Europa Occidental, la segona europea i undècima mundial. En maig de 2025 contava en 213.747 m de galeries explorades, 626 m de desnivell i 20 entrades.

Rep el nom del cim "Alt del Tejuelo" d'altitut 950 m, situat geogràficament en la part central del sistema.

La primera conexió entre cavitats es va realisar en l'any 1998 entre la Torca de la Canal i la Cova dels Moros i la més recent a principis de 2024 entre la Torca Aitken i la Torca de les Formigues.

Les exploracions espeleològiques de noves cavitats en la comunitat de Cantàbria estan regulades. Els grups que oficialment exploren en el sistema es varen agrupar per a formar el Colectiu de l'Alt del Tejuelo i seguixen cartografiant nous passages en cada entrada. Les principals exploracions són portades a terme pels grups Proteus Explo de Cantàbria, ACE de Mataró, Spekul de Bèlgica, SECJA de Alcobendas, E.C. Sabadell de la UE Sabadell i el Espéleo Club Muntanyenc Barcelonés.

Situació

El Sistema subterràneu Alt del Tejuelo es troba ubicat en la part oriental de la cordillera Cantàbrica, en el massiç del Porracolina.

Els llímits hidrogràfics a on es desenrolla són: el Riu Miera a l'oest, el Riu Asón a l'est i el Riu Bustablado al nort.Administrativamente pertany a la Comunitat de Cantàbria. Està a cavall entre les comarques de Asón-Agüera i Trasmiera. Es desenrolla íntegrament dins dels térmens municipals d'Arredondo, Miera i el barri de Calseca (pertanyent a Ruesga).

A nivell de protecció mig ambiental, està dins de la "Zona Especial de Conservació Montanya Oriental". Esta ZEC és un espai natural protegit, designat pel seu alt valor ecològic i de biodiversitat, i forma part de la Ret Natura 2000 de l'Unió Europea.

La Mancomunidad de Municipis Sostenibles de Cantàbria (MMS), en el respal del Govern de Cantàbria i l'Universitat de Cantàbria, han propost 19 municipis en l'entorn dels rius Miera i Asón per a la candidatura de el "Geoparque "Valls de Cantàbria" La proposta vol incloure este entorn dins de la ret Mundial de geoparcs de la UNESCO en el marc del proyecte europeu ATLANTIC-GEOPARKS.

Context Geològic del Sistema Alt del Tejuelo

Lapiaz d'agulles en l'Alt del Tejuelo

El massiç del Porracolina forma part de la Cordillera Cantàbrica i està format per una série sedimentaria d'uns 2000 metros de potència, en una litologia en la que predominen les formacions o unitats calcàrees, en intercalació menys potents de nivells d'areniscas. Estos sediment es varen depositar durant el cretácico inferior, en una regata sedimentario o graven delimitat per la falla de Ubierna i l'Escut de Cabuérniga, en una cronologia que comprén des del Barremiense superior fins al Albiense mig. En la major part de l'àrea en la que s'estén el sistema Alt del Tejuelo, aflora una série estratigráfica marina, depositada en una mar tropical durant l'Aptiense i l'Albiense (complex Urgoniano), en una potència de fins a 900 m. La part inferior d'esta série, composta per un paquet de calcàrees massives arrecifales, aflora en la major part de l'àrea exceptuant els relleus més alts, en els que l'erosió encara no ha desmantellat la part superior de la série. Esta part superior està formada per una alternança de calcàrees i areniscas. Tot este conjunt descansa sobre una série estratigráfica continental impermeable arcilloso-arenenca (facies Weald) d'edat Barremiense. Les calcàrees arrecifales del complex Urgoniano, són les responsables de l'absència de rets de drenage superficial a favor d'una ràpida infiltració de les aigües. Esta es fa a través dels jagantescs lapiaces (coneguts en la zona en el nom de “garmas”) característics de la modelació càrstica superficial que sofrixen estes calcàrees massives. Aixina i tot, la geomorfología de la zona no es podria entendre sense tindre en conte el paper que varen jugar els glaciars en la seua erosió mecànica, aixina com l'acumulació de sediment de morrena que varen depositar.

Sobre el endokarst, la tectònica ha jugat un paper decisiu en la formació de les rets subterrànees. Fases compresivas i fases distensivas produïdes a lo llarc de l'orogènia alpina, varen originar plegues i sistemes de falles respectivament, que han condicionat les direccions actuals del drenage del massiç des de les capçaleres cap a les surgencias. El massiç està format per un gran anticlinal (anticlinal de Socueva), d'eix OSO-ENE, fet que provoca que els estrats del flanc nort de l'anticlinal bucen principalment cap al nort i els de el flanc sur cap al ESE. Existix un important sistema de falles normals que han partit el massiç en un gran número de blocs. El sistema de falles principal seguix una direcció paralela a l'eix de l'anticlinal. La més important és la cridada falla del Bucebrón, que va de Selaya fins a Arredondo i coincidix en l'eix del gran anticlinal. La direcció d'este sistema de falles, conjugades en atres de menor importància d'orientació NO-SE, determina les direccions de les principals galeries subterrànees de la zona. La falla del Bucebrón va fer baixar el bloc del nort de l'anticlinal provocant un bot superior als 100 m. El tàndem anticlinal de Socueva i la falla del Bucebrón són els responsables que el massiç estiga dividit en dos alvertents hidrogràfiques ben diferenciades. Mentres que el costat nort de la falla drena les aigües cap a la vall de Bustablado, el costat sur les drena cap a la vall del Asón.

Els llímits hidrogràfics del massiç són puix, la vall del Miera a l'oest, la vall de Bustablado al nort, la vall del Asón a l'est i al sur l'alliniació de picos com el del Flare i el de Penya Lusitana. Estos últims són els responsables de la divisòria d'aigües entre la conca Atlàntica al nort i la conca de l'Ebre al sur, que tributa els seus rius cap al mediterràneu.

Finalment mencionar que durant l'últim periodo glacial el massiç estava encajonado entre els dos grans glaciars de la Lunada i del Asón. Ya que la solubilitat de el CO₂ creix a mida que disminuïx la temperatura de l'aigua, i en l'increment de concentració de CO₂ es torna més àcida, durant les pulsacions glacials és quan es va alcançar la màxima karstificació. Durant este periodo, l'aigua provinent del glaciar de la Lunada s'infiltrava i creuava el massiç, aprofitant el sinclinal de Socueva. L'aigua va ser dissolent la roca calcàrea formant grans nivells de galeries en cotes molt concretes, condicionades pel nivell de la mar, ya que este controla el nivell de base de les valls. D'esta manera es poden diferenciar en prou precisió dos nivells de grans galeries a 600 msnm i 470 msnm, frut dels canvis eustáticos sofrits a lo llarc de les diferents pulsacions glacials. Per un atre costat, els glaciars varen deixar importants acumulacions de depòsits de morrena, alguns d'ells fins a la cota 350 m d'altitut, els de la cota més baixa de la península ibèrica. Es creu que els grans albellons del Miera varen ser reblits per estos depòsits de morrena, motiu pel qual actualment no són accessibles als espeleòlecs.