Sant Cáliz de la Catedral de Valéncia
El Sant Cáliz de la Catedral de Valéncia, custodiat en la Capella del seu nom en la Catedral de Santa María de Valéncia (Espanya), és el got que les tradicions aragonesa i valenciana identifiquen[1] en el Grial, i que consta de dos peces:
- Una copa tallada a partir d'una pedra de calcedonia, de 7 cm d'altura i 9,5 cm de diàmetro. En 1960 l'arqueòlec Antonio Beltrán ha datat la talla de la copa superior entorn a el I.[2]En 2019 la doctora en Història de l'Art Ana Mafé García aplicant el método científic[3] cataloga la peça com un "Kos Kidush" (copa de bendició hebrea) d'época del Segon Temple contemporànea a Herodes el Gran.
- Un peu en torres que hauria segut afegit posteriorment. Est consta d'una columna central hexagonal en una femella redona al mig i terminada en dos chicotets plats, un a on es recolza la copa superior i un atre en la part inferior que sosté el peu. Les torres tenen forma de serp, en secció també hexágonal. La base, de forma elíptica, és de calcedonia i conté 28 chicotetes perles, dos rubíes i dos esmeraldes, tot això guarnit en or.
En els viages realisats a Valéncia pels Papas Juan Pablo II i Benedicto XVI abdós varen utilisar este càliç en celebrar els seus missas multitudinàries.[4][5] l'Iglésia s'ha posicionat oficialment sobre l'autenticitat d'esta relíquia, perque en 2014 el papa Francisco va aprovar un jubileu in perpetuum, cridat «Any Jubilar Eucarístico pel Sant Cáliz», a celebrar cada cinc anys, sent el primer el de 2015.[6]
_(restaurada).jpg)
Este càliç és el representat pel pintor valencià Juan de Juanes en la seua pintura El Sant Sopar (Museu del Prat), pintada en 1560. En dita pintura es representa la copa en el peu en torres, en lo que es demostra que llavors ya tenia eixes parts.
Recorregut del càliç segons la tradició aragonesa
De Judea a Roma
La tradició cristiana conte que despuix de l'últim sopar en Jerusalem, el grial va ser guardat i utilisat pels apòstols. D'allí hauria passat a Antioquía, dut per sant Pedro. Posteriorment s'hauria traslladat a Roma, a on va ser usat pels primers papes.
En la pregària eucarística del rito romà, de el II, es dia "va prendre este càliç gloriós"[7] mentres que en atres ritos es parlava d'un càliç en sentit genèric, lo que seria un indici de que en el II el càliç original estava en Roma.[8]
De Roma a Hispania
Segons la tradició aragonesa, el càliç va estar en Roma fins al pontificat de sant Sixto II, (que va eixercir el papat durant un any, des de 257 a 258). Esglayat per la persecució romana, Sixto II hauria confiat el Sant Cáliz al seu jove diácono Lorenzo, originari d'Osca, el qual ho va enviar per a que fora amagat en casa dels seus pares, prop de l'actual ermita de la Verge de Loreto.
En la Biblioteca Nacional de Madrit es conserva un manuscrit de el XVII titulat Vida i martiri del gloriós espanyol Sant Laurencio, obra de Lorenzo Mateu i Sanz, que diu ser la traducció d'un atre manuscrit original de el VI, obra de l'abad Donato, en el que es narra el història de S. Lorenzo i cóm est, poc abans del seu propi martiri, va confiar al seu compatriota legionari Precelio «algunes memorables relíquies, de manera que poguera enviar-les a Hispania; entre elles estava l'archirrenombrada copa en la que Crist va consagrar la seua preciosa sanc la nit de l'Últim Sopar».
En la Basílica de Sant Lorenzo Extramuros de Roma, hi havia una fresca de el XIII que representava l'entrega del Sant Cáliz per Sant Lorenzo a un legionari espanyol, pero es va destruir el 19 de juliol de 1943, durant la Segona Guerra Mundial, en un bombardeig combinat, i no subsistix més que una fotografia mediocre.cita requerida
Pelegrinage pel Regne d'Aragó
Aplegat a Hispania, diversos llocs aragonesos marcarien, segons la tradició oral, la ruta del Sant Cáliz: la cova de Yesa, Sant Pedro de Siresa, Sant Adrián de Sásabe, Sant Pedro de la Sèu Real de Balle i la catedral de Jaca.
En 1071 el bisbe de Jaca, Subvenció Sancho I, va dur el càliç al monasteri de Sant Joan de la Penya, a on havia segut monge abans, en motiu de l'arribada de la moradura Hugo Cándido, enviat pel papa Alejandro II. El document "Vida de de S. Lorenzo", escrit per Carreras Ramírez, Cànon de Saragossa, el 14 de decembre de 1134, referència la presència del Sant Cáliz en el monasteri de Sant Joan del Penya en escriure (pàgina 109): "En un arca de marfil està el Cáliz en que Crist N. Senyor va consagrar la seua sanc, el qual va enviar S. Laurenzo a la seua pàtria, Osca". És coincidint en este moment quan s'introduïx en Espanya el rito romà, que va substituir el rito mozárabe.[9]
En 1399, el rei Martín I el Humà ho va traslladar al palau de l'Aljafería de Saragossa, quedant a partir de llavors custodiat per la corona d'Aragó.cita requerida
No obstant, el rei Jaime II el Just va demostrar no considerar autèntic el càliç dut des de Sant Joan de la Penya, en solicitar al sultà Muhammad al-Nasir l'entrega del Grial i de la Vora Cruz, que suponia en el seu poder.cita requerida
El pergamí 136 del Archive de la Corona d'Aragó conté l'acta notarial original de l'entrega del càliç al Rei. A la seua mort, tot el relicario passa a ser propietat de la reina viuda Margarita de Prades. Els celestinos mamprenen un contenciós contra la reina viuda per a poder quedar-se en la seua relicario i es realisa un inventari en la finalitat de poder identificar les peces. La reina viuda es trasllada des de la cort de Saragossa a Valéncia, ciutat a on es trasllada la cort de la Corona d'Aragó cap a l'any 1424. En Barcelona, solament es realisa un inventari de possessions personals del monarca, elaborat en setembre de 1410. No hi ha cap acta d'entrega a la Capella de Santa Águeda.
En l'any 1424, el rei Alfonso el Magnánimo va traslladar tot el seu relicario a Valéncia, el restant de les peces les va solicitar a la reina viuda Margarita de Prades i ho va depositar en la capella del palau real com a agraïment per l'ajuda del Regne de Valéncia en les lluites mediterrànees del monarca.
El Cáliz en Valéncia
En 1437, la relíquia va ser entregada al Cabildo Catedralicio en nom del seu majestad, com a penyora per un préstam de 40.000 ducados d'or per a les seues guerres italianes.
El 3 d'abril de 1744, durant el servici de Semana Santa, el càliç va escapar de les mans del canonge Vicente Frígola i Brizuela i va caure, partint-se en dos. El mestre platero Luis Vicent va efectuar una reparació aquella mateixa vesprada, en presència del notari Juan Claver que va inscriure l'acte, i la fractura no s'observa ya, llevat dos chicotets clavills. L'impressió de l'accident va ser tal que el canonge Frígola va emmalaltir i va morir dies despuix.cita requerida
Des de llavors ha permaneixcut en la catedral de Santa María de Valéncia fins a l'actualitat, en excepció d'alguns periodos durant les guerres napoleòniques i la guerra civil espanyola (durant este últim periodo va estar amagat en Carlet), aixina com durant dos visites de tornada al Monasteri de Sant Joan de la Penya en els anys 1959 i 1994.[10]
En 2008 es va celebrar un congrés sobre el càliç,[11] i en 2020 continuen les troballes sobre la peça.[12]
Els dos Papes que han visitat la ciutat de Valéncia (Juan Pablo II i Benedicto XVI), han usat este càliç en les Eucaristías multitudinàries de les seues visites. Alguns consideren per això que l'Iglésia és favorable a l'autenticitat d'esta relíquia; en este sentit, el Vaticà ha aprovat l'Any Sant Jubilar per al “sant grial de Valéncia”,[13] aixina com la moradura Cañizares va anunciar la seua intenció de declarar el primer Any Sant Jubilar en Valéncia pel Sant Cáliz en octubre de 2015.[14] Entorn al càliç de Valéncia destaquen la Confraria del Sant Cáliz[15] fundada per Rebuig Civera Miralles, Celador del Cult del Sant Cáliz, i erigida canónicament en la Catedral, en estatuts aprovats 'ad experimentum' el 25 de març de 1952, i en caràcter definitiu, per part del Prelat, el 25 de novembre de 1955, aixina com la Real Germandat del Sant Cáliz,[16] cos colegiat de la noblea titulada valenciana i creada pel Arquebisbe José María Salvador i Barrera en febrer de 1918. I l'Associació Cultural El Camí del Sant Grial, qui des de l'any 2002 difon el recorregut històric de la sagrada relíquia des de Jerusalem, passant per Roma fins a Hispania. Fent que el seu traçat puga recórrer-se a peu, en bici o a cavall des de Somport fins a la pròpia Catedral de Valéncia.[17]
Referències
- ↑ «Himne del pelegrinage al Sant Cáliz» (en és). Consultat el 26 de maig de 2017. «Jesús va usar este Cáliz la nit del Sopar...»
- ↑ Antonio Beltrán, “El Sant Cáliz de la Catedral de Valéncia“. Imp. Nacher, Valéncia 1984, 2.ª edició.
- ↑ Mafé García (2020). Editorial Sarganta (ed.). El Sant Grial : un estudi que nos desvela on es troba la copa de l'última sopa, Valéncia: Sarganta. ISBN 9788417731397.
- ↑ Història de la Catedral de Valéncia
- ↑ Glatz, Carol (July 10, 2006). "At Mass in Valéncia, pope uses what tradition says is Holy Grail". Catholic News.
- ↑ Alcayde, Eva. «a-celebrar-el-ano-jubilar-eucaristico-per-el-sant-caliz/ Valéncia es prepara per a celebrar l'Any Jubilar Eucarístico pel Sant Cáliz». Paraula. Fundació Diocesana per a les Comunicacions Socials, Arzobispado de Valéncia. Consultat el 28 de decembre de 2015.
- ↑ «El Història del Sant Cáliz». Catedral de Valéncia. Consultat el 1 de giner de 2022.
- ↑ Federico Simón. «[1]», El País. «En la revista editada pel temple també es publica un estudi llingüístic de Jaime Sancho, canonge conservador del patrimoni artístic del temple, que ahir va explicar que mentres en la majoria de les pregàries eucarísticas, tant orientals com a occidentals, es fa referència a prendre un cáliz o a una copa indeterminada, en la pregària del Missal Romà, la més antiga de les utilisades pels papes, pertanyent al Cànon Romà, se cita expressament "i prenent en les seues santes i venerables mans este mateix cáliz gloriós". Un artícul demostrativo (este) que indicaria que els primers cristians usaven el mateix cáliz que va amprar Jesucristo en l'Últim Sopar.»
- ↑ http://datos.bne.es/obra/XX2875843.html
- ↑ Archius la catedral de Valéncia, volum 3.532, pàgines 36-37
- ↑ «[2]». Consultat el 25 de febrer de 2020 (en és).
- ↑ «[3]». Consultat el 25 de febrer de 2020 (en és).
- ↑ a-el-sant-grial-de-valència-10382/ aciprensa.com; Vaticà aprova Any Sant Jubilar per al “Sant Grial de Valéncia".
- ↑ archivalencia.org; La moradura Cañizares anuncia la seua intenció de declarar el primer Any Sant Jubilar en Valéncia pel Sant Cáliz en octubre de 2015.
- ↑ cofradiasantocaliz.és; Confraria del Sant Cáliz.
- ↑ catedraldevalencia.és; La Real Germandat del Sant Cáliz.
- ↑ Mafé García (2019). Camine del Sant Grial: turisme cultural i història de l'art, Alcalà de la Selva, Terol: UPWORDS, pp. 192. ISBN 9788494767265.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Santo Cáliz de la Catedral de Valencia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.