Salutació romana
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
La salutació romana és un gest en el que el braç dret està completament estés, mirant cap a avant, en la palma cap a avall i els dits tocant-se. En algunes versions, el braç s'alça cap a dalt en un àngul; en unes atres, s'estén paralel al sol. En l'época contemporànea, el primer es considera comunament un símbol del fascisme. Segons una llegenda apócrifa, el gest fasciste es basava en una salutació tradicional que supostament s'usava en l'antiga Roma.[1] No obstant, cap text romà descriu tal gest, i les obres d'art romanes que mostren gests de salutació tenen poca semblança en la salutació "romà" modern.[2]
El gest, que té el seu orige en la pintura Jurament dels Horacios (1784) de Jacques-Louis David, va desenrollar ràpidament una associació històricament inexacta en la cultura republicana i imperial romana. El gest i la seua identificació en la cultura romana es varen desenrollar encara més en atres obres d'art neoclàssiques. En els Estats Units, Francis Bellamy va crear en 1892 una salutació similar per al Jurament de Llealtat conegut com el salutació Bellamy. El gest es va desenrollar encara més en la cultura popular durant finals de el XIX i principis de el XX en obres de teatre i películes que retrataven la salutació com una antiga costum romana. Estes varen incloure la película italiana de 1914 Cabiria, que els seus intertítulos varen ser escrits pel poeta nacionaliste Gabriele d'Annunzio. En 1919, d'Annunzio va adoptar la salutació representada cinematográficament com un ritual neoimperial quan va dirigir l'ocupació de Fiume.
Gràcies a l'influència de D'Annunzio, el gest pronte va passar a formar part del repertori simbòlic del naixent moviment fasciste italià. En 1923, la salutació va ser adoptada gradualment pel règim fasciste italià. Després, li'l va adoptar com salude nazi i li'l va fer obligatori dins del Partit Nazi en 1926. Va guanyar prominència nacional en l'estat alemà quan els nazis varen prendre el poder en 1933. També va ser adoptat per atres moviments fascistes, d'extrema dreta i ultranacionalistes.
Des del final de la Segona Guerra Mundial, mostrar la variant nazi de la salutació ha segut un delicte penal en Alemània, Àustria, Chequia, Eslovàquia i Polònia. Les restriccions llegals sobre el seu us en Itàlia són més matisades i el seu us allí ha generat controvèrsia.[3] El gest i les seues variacions continuen utilisant-se en contexts neofascistes, neonazis i falangistes.
Història
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
El gest modern consistix en estendre rígidament el braç dret cap a davant i alçar-ho aproximadament 135 graus des de l'eix vertical del cos, en la palma de la mà cap a avall i els dits estirats i tocant-se entre sí. Segons les percepcions comunes, esta salutació es basava en una antiga costum romana. No obstant, esta descripció no es troba en la lliteratura romana i mai és mencionada pels historiadors romans antics. El gest del braç o la mà dreta alçats en la cultura romana i atres cultures antigues que existix en la lliteratura i l'art supervivents generalment tenia una funció significativament diferent i mai és idèntic a la salutació moderna en el braç estirat.[2]
En la Columna de Trajano, en Roma, apareixen diversos eixemples que han segut aduïts com a testimonis de la «salutació romana», en relleus a on es mostra legionaris saludant al emperador, aixina com en les estàtues d'alguns emperadors com Augusto, o en l'estàtua ecuestre de Marco Aurelio. També existix un relleu de el II trobat prop d'Éfeso a on apareix esta salutació en l'ilustració dels funerals d'un oficial militar, sent possible vore manera de salutació braços estesos alvance, en la palma de la mà oberta i cap al sol, en un àngul de 45 graus. En tots els casos resulta incert que tal gest existira com una forma habitual.
La «___protected_title_0___» va aparéixer en motius pictòrics a partir de el XVIII, quan en ple auge de l'Ilustració els intelectuals i filòsofs revaloraron les institucions tradicionals de l'antiga República Romana i entre elles li varen donar a la suposta «salutació romana» un significat cívic o heròic.
Un eixemple d'això apareix en les pintures d'estil neoclàssic del francés Jacques-Louis David, com Jurament del Joc de Pilota de 1792, a on es mostra als revolucionaris francesos fent la salutació romana o el Jurament dels Horacios de 1784, presentant en este mateix gest a un episodi llegendari de Roma. Inclusivament en 1810, en ple règim de Napoleón Bonaparte, David va pintar per encàrrec governamental La distribució de les àguiles mostrant al propi Napoleón I entregant estandarts en figures d'àguiles als regiments de l'eixèrcit francés, els soldats del qual realisen la salutació romana. Estes pintures de David varen inspirar posteriors ilustracions a lo llarc de el XIX en tota Europa, mostrant novament la «___protected_title_6___» com a element solemne, encara que en situació de servir com a senyal de jurament abans que una salutació pròpiament dita.
En este significat va ser que el clerc nortamericà Francis Bellamy va conseguir que el govern d'EE. UU. establira una versió de la «salutació romana» com a gest de salutació en la seua Jurament de Llealtat a la bandera en 1892: el braç estés cap al cel, en un lleu inclinament alvance, formant un àngul agut, denominat «___protected_title_7___».
El significat polític de la salutació va sorgir en setembre de 1919, quan un grup armat de 2000 italians, dirigits pel poeta Gabriele D'Annunzio, va prendre per assalt la ciutat de Fiume (actual Rijeka en Croàcia) i va establir allí un govern ultranacionaliste que reclamava l'anexió de Fiume a Itàlia i adoptava idees típicament fascistes, utilisant la «salutació romana» per a identificar-se. Semblant acció va servir per a inspirar a Benito Mussolini, líder del fascisme italià, qui aprovava les idees de D'Annunzio i després va adoptar dit «salutació romana» com a element distintiu dels seus seguidors. El gest mateix servia per a la propaganda fascista a efectes d'associar al règim mussoliniano en la recuperació de les tradicions del Imperi romà, prenent com a model a est.
Despuix de 1922, Mussolini va instruir al Partit Nacional Fasciste d'Itàlia per a exigir que la «salutació romana» siga utilisat obligatòriament pels seus seguidors i després per tota la població italiana en senyal d'adheriment al règim. La «salutació romana» va servir llavors com a model per al salude nazi usat posteriorment per Adolf Hitler i els seus seguidors en Alemània, i també com a model per a la dictadura franquista en Espanya. La similitut entre la salutació romana i la «___protected_title_1___» va causar que el govern dels EE. UU. prohibira este a partir de l'any 1942.
En l'actualitat
[editar | editar còdic]
Despuix de la Segona Guerra Mundial, la salutació romana va quedar fortament associat en les idees del fascisme, nazisme i franquisme, per lo que la seua utilisació va ser rebujada en casi tot lo món, inclusivament en països que ho havien adoptat per mantindre relacions amistoses en l'Eix, com Espanya, a on el règim de Francisco Franco va deixar d'amprar oficialment la salutació romana poc despuix de 1945.[4] No obstant, els falangistes ho han seguit utilisant fins a el XXI.[5]
En el XXI, sol usar-se per part de grups neonazis, neofascistes i neofranquistas.
Actualment en Itàlia, la «salutació romana» està prohibit per llei des del 20 de juny de 1952, reiterada en 1993, pero solament es considera infracció quan s'usa per a «realisar manifestacions exteriors de caràcter fasciste». Pot ser castigat en un màxim de sis mesos de presó i multes. Recentment el futboliste italià Paolo Vaig donar Canio va causar gran controvèrsia l'any 2005 quan va usar la salutació romana per a dirigir-se als unfles del club Società Sportiva Lazio en terminar varis partits de la Primera Divisió del fútbol italià. La salutació romana és amprat en el cine per a les películes ambientades en l'Imperi romà com Ben Hur, Quo Vadis? o Espartaco.
S'utilisa la salutació romana durant el jurament a la bandera en alguns països com Chile i Mèxic.[6] En Estats Units es realisa el salutació Bellamy, que en els seus inicis era similar a la salutació romana, en tots els casos el braç elevat a la mateixa altura que el muscle. En aplegar la Segona Guerra Mundial esta salutació generava confusions en la salutació fascista, per lo que en 1942 el Congrés dels Estats Units modifica la salutació en la mà sobre el cor de principi a fi del jurament.[7]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Segons el historiador Martin M. Winkler : The Roman Salute. Cinema, History, Ideology, Columbus, 2009, p. 2 : « Not a single Roman work of art – sculpture, coinage, or painting – displays a salute of the kind that is found in Fascism, Nazism, and related ideologies. It is also unknown to Roman literature and is never mentioned by ancient historians of either republican or imperial Rome ».
- ↑ 2,0 2,1 Winkler, 2009, p. 2.
- ↑ Saluto fasciste, la Cassazione: "Senar è reato es commemorativo" i conferma due assoluzioni a Milano [Fascist salute, Supreme Court of Cassation: "Not a crime if memorial" and confirms two acquittals in Milan] (in (it)), La Repubblica.
- ↑ Decret de la Presidència del Consell de Ministres derogant l'obligatorietat del salude braç en alt, de data 11 de setembre de 1945, publicat en el B.O.E. núm, 257 en data 14 de setembre de 1945.
- ↑ «L'Ateneu de Madrit acull un acte de Falange Espanyola que va culminar en el 'Cara al Sol'». Infolibre. Consultat el 3 de novembre de 2019.
- ↑ «Jurament a la Bandera, la seua història i tradició.». Archivat des d'el original, el 26 de giner de 2014.
- ↑ «seu-possible-orige-masonico/&cd=2&hl=és&ct=clnk&gl=és El Jurament de Llealtat a la Bandera (Pledge of Allegiance)». Archivat des d'el seu-possible-orige-masonico/ original, el 9 de maig de 2023. Consultat el 11 de maig de 2023.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Allert, Tilman (2009). The Hitler Salute: On the Meaning of a Gesture, Picador edició, Picador. ISBN 978-0-312-42830-3.
- Falasca-Zamponi, Simonetta (2000). Fascist spectacle: the aesthetics of power in Mussolini's Italy, illustrated edició (vol. 28), University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-22677-7.
- Kershaw, Ian (2001). The "Hitler myth": Image and reality in the Third Reich, 2, reissue edició, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-280206-4.
- Ledeen, Michael Arthur (2001). D'Annunzio: the first duce, 2, illustrated edició, Transaction Publishers. ISBN 978-0-7658-0742-7.
- Parker, Noel (1990). Portrayals of revolution: images, debats, and patterns of thought on the French Revolution, illustrated edició, SIU Press. ISBN 978-0-8093-1684-7.
- Soucy, Robert (1997). French Fascism: The Second Wave, 1933–1939, illustrated edició, Yale University Press. ISBN 978-0-300-07043-9.
- Winkler, Martin M. (2009). The Roman Salute: Cinema, History, Ideology, Columbus: Ohio State University Press. ISBN 978-0-8142-0864-9.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Saludo romano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.