Ruta de l'incens
La ruta de l'incens o el camí de l'incens és el nom en el que es coneix a una série d'antigues rutes comercials de gran importància que anaven a lo llarc d'Egipte i Índia a través d'Aràbia. El comerç d'incens es traslladava d'Aràbia meridional al mar Mediterrànea i va florir entre el III a. C. i el [[sigle|II d. C.]][1] La ruta de l'incens servia com un canal per al comerç de bens tals com l'olíbano i mirra aràbiga;[1] espècias índias, ébano, seda i textils fins;[2] i llana rares, plomes, pells d'animals i or d'Àfrica Oriental.[2]
Història primerenca
[editar | editar còdic]
Els egipcíacs havien comerciat en el mar Rojo, important espècies de Punt i Aràbia.[4] Els productes indis eren duts en embarcacions àraps a Aden.[4] Les "naus de Tarshish", una flota de Tir equipada en Ezion Geber, realisaven varis viages a l'est per a dur or, argent, marfil i pedres precioses.[4] Estos productes eren enviats al port d'Ofir.[4]
Segons Himanshu Prabha Ray (2003):[5]
Rutes terrestres
[editar | editar còdic]
Entre els punts importants de comerç de la ruta de l'incens estava Gerrha que l'historiador Estrabón informa haver segut trobada per exiliats de Babilonia com una colónia caldea.[6] Gerrha va eixercir influència sobre les rutes comercials de l'incens d'Aràbia al Mediterràneu i controlava el comerç d'aromàtics a Babilonia en el I a. C.[6] Gerrha va ser un dels ports d'entrada importants per a productes enviats des de l'Índia.[6]
Per la seua posició prominent en el comerç d'incens, Yemen va atraure a pobladors del Creixent Fèrtil.[7] Els arbres de francoincienso i mirra varen ser crucials per a l'economia de Yemen i eren vists com una font de riquea pels seus governants.[7]
Els documents assiris indiquen que Tiglatpileser III va alvançar de Fenicia a Gaza.[8] En el temps, Gaza va ser saquejada i el governant de Gaza va escapar a Egipte, pero més vesprada va continuar actuant com un administrador vassall.[8] El motiu darrere de l'atac era guanyar el control del comerç d'incens d'Aràbia del Sur que havia prosperat a lo llarc de la regió.[8]
I. E. S. Edwards vincula la guerra siro-efraínica en el desig dels israelitas i els arameos de controlar l'extrem nort de la ruta de l'incens, que corria des d'Aràbia del Sur i podia ser intervinguda en apoderar-se de Transjordania.[9] Les inscripcions arqueològiques també parlen del botí cobrat pel territori dels mu-o-na-a-a, possiblement els "meunitas" mencionats en l'Antic Testament.[8] Alguns acadèmics identifiquen este grup com els minaeanos d'Aràbia del Sur que varen estar involucrats en el comerç d'incens i varen ocupar els llocs comercials d'alvançada en el nort de la ruta de l'incens.[8]
Les plantes aromàtiques de Dhofar i productes de lux d'Índia otorgaven riquea als reis d'Aràbia.[10] Des de Dhofar, s'enviaven aromàtiques des del port natural de Khor Rori cap a la costa occidental inhòspita d'Aràbia del Sur.[11] Les caravanes carregaven els seus productes al nort de Shabwah i des d'ahí es dirigien cap als regnes de Qataban, Saba, Ma'in, Palestina fins a Gaza.[12] Els peages recaptats pels propietaris dels pous i d'atres instalacions s'afegien al cost global d'estos bens de lux.[12]
Grècia i Roma eviten les rutes terrestres
[editar | editar còdic]
Els nabateos varen prendre Petra que quedava a mig camí entre l'entrada al golf de Aqaba i el mar Morta en un moment en que la ruta de l'incens d'Aràbia a Damasc era creuada per la ruta terrestre d'Índia a Egipte.[13] Esta posició va donar als nabateos el control sobre el comerç a lo llarc de la ruta de l'incens.[13] Per a lliberar la ruta de l'incens del control nabateo, es varen mamprendre expedicions militars sense èxit, per Antígono I Monóftalmos, emperador de Síria i Palestina.[13] El control nabateo sobre el comerç es va incrementar i va disseminar en moltes direccions.[13] La tongada de Grècia pel Imperi romà com a administrador del Mediterràneu va dur al recomençament del comerç directe en l'est i a l'eliminació dels imposts extrets prèviament pels intermediaris del sur.[14] Segons Milo Kearney (2003), «en protesta, els àraps del sur varen portar a terme atacs pirates sobre les naus romanes en el golf d'Aden. En resposta a això, els romans varen destruir Aden i varen favorir la costa oest d'Abissínia del mar Rojo».[15] El monopoli dels intermediaris es va debilitar en el desenroll del comerç, forçant als intermediaris parts i àraps a ajustar els seus preus per a poder competir en el mercat romà en els productes que eren duts per una ruta marítima directa des de l'Índia.[14] Les naus índies navegaven a Egipte ya que les rutes marítimes del sur d'Àsia no estava baix el control d'una única potència.[14]
Segons The Cambridge History of Africa (1975):[16]
El comercie romà en Índia va ser incrementant-se i, segons Estrabón (II.5.12.):[17]
Decliu
[editar | editar còdic]Segons Young (2001):[18]
El decliu de l'intens comerç va fer que Yemen prenguera l'exportació del café via el port de la mar Rojo d'al-Mocha.[19]
Despuix de les Guerres Romà-Sasánidas, les àrees baixe l'Imperi bizantí romà varen ser capturades per Cosroes I de la dinastia persa sasánida.[20] Els àraps, comandados per Amr ibn al-As varen creuar cap a Egipte a fins de 639 o principis de 640 d. C.[21] Este alvanç va marcar el principi de la conquista musulmana d'Egipte,[21] aixina com la caiguda de ports com Aleixandria,[22] usats per a assegurar el comerç en Índia pel món grecorromano des de la dinastia Ptolemaica.[23] Finalment, els turcs otomans varen conquistar Constantinopla en el XV, marcant l'inici del control turc sobre les rutes comercials més directes entre Europa i Àsia.[24]
Estatus actual
[editar | editar còdic]La reunió del Comité del Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco del 27 de novembre de 2000 en Cairns, Austràlia va otorgar l'estatus de Patrimoni de la Humanitat a la Terra de l'incens en Oman.[25] Aixina mateix, el Comité del Patrimoni de la Humanitat, encapçalat per Themba Wakashe, va registrar en la llista de Patrimoni de la Humanitat a les ciutats del desert del Néguev en la ruta de l'incens el 15 de juliol de 2005.[26]
Vore també
[editar | editar còdic]- Terra de l'incens
- Petra
- Ruta de l'àmbar
- Camí dels Reis
- Comerç de l'Antiga Roma en Índia
- Camí Real Persa
- Ruta de la seda
- Descobriment de la ruta marítima a l'Índia
- Via Maris
- Comerç triangular
- Comerç transahariano
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Ruta de l'incens - Ciutats del desert en Negev» (HTML). UNESCO.
- ↑ 2,0 2,1 «Traders of the Gold and Incense Road» (HTML). Embaixada de la República de Yemen, Berlin. Archivat des d'el original, el 6 de juny de 2004.
- ↑ O'Leary 2001: 30
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Rawlinson 2001: 11-12
- ↑ Ray 2003: 31
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Larsen 1983: 56
- ↑ 7,0 7,1 Glasse 2001: 59
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Edwards 1969: 330
- ↑ Edwards 1969: 329
- ↑ Archibald 2001: 168
- ↑ Archibald 2001: 168-169
- ↑ 12,0 12,1 Archibald 2001: 169
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Eckenstein 2005: 86
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Lach 1994: 13
- ↑ Kearney 2003: 42
- ↑ Fage 1975: 164
- ↑ Font
- ↑ Young 2001: 128
- ↑ Colburn 2002: 14
- ↑ Farrokh 2007: 252
- ↑ 21,0 21,1 Meri 2006: 224
- ↑ Holl 2003: 9
- ↑ Lindsay 2006: 101
- ↑ The Encyclopedia Americana 1989: 176
- ↑ «World Heritage Committee Inscrius 61 New Sites on World Heritage List» (HTML). UNESCO.
- ↑ «Mostar, Macau and Biblical vestiges in Israel llaure among the 17 cultural sites inscribed on UNESCO’s World Heritage List» (HTML). UNESCO.
Bibliografia
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ruta del incienso» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.