Anar al contingut

Reconstrucció de plaques

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Este artícul descriu tècniques; per a conéixer l'història del moviment de les plaques tectónicas, consulte Història geològica de la Terra.

La reconstrucció de plaques és el procediment per mig del qual es restablixen les posicions relatives de les plaques tectónicas entre sí o en relació en atres marcs de referència, com el camp magnètic terrestre o grups de punts calents, en periodos geològics passats. Este procés és fonamental per a determinar la forma i composició dels antics supercontinentes i oferix una base sòlida per a les reconstrucció paleogeográficas.

Definició dels llímits de les plaques

[editar | editar còdic]
Epicentre de terremots de 1963 a 1998

Una part fonamental de la reconstrucció de configuracions de plaques anteriors consistix en establir els llímits de les zones de la litosfera que han funcionat de manera independent en algun moment del passat.

Llímits de plaques actuals

[editar | editar còdic]

La majoria dels llímits de plaques actuals són fàcilment identificables a partir del patró de sismicidad recent.[1] Açò ara està respalat per l'us de senyes geodèsics, com GPS/GNSS, per a confirmar la presència d'un moviment relatiu significatiu entre les plaques.[2]

Més allà dels llímits de les plaques

[editar | editar còdic]

L'identificació dels llímits de plaques que han existit en el passat (encara que actualment estan inactius) dins de les plaques actuals es fonamenta generalment en l'evidència d'un oceà que ha tancat. La llínea que marcava l'ubicació de l'oceà sol estar senyalada per fragments de la corfa de dit oceà, que es troben en la zona de colisió, i que són coneguts com ofiolitas.[3] La llínea a través de la qual dos plaques s'unixen per a formar una única placa més gran es coneix com a sutura.

En numerosos cinturons orogénicos, la colisió no ocorre únicament entre dos plaques, sino que implica l'acumulació seqüencial de terrenys més menuts. Els terrenys són fragments menors de corfa continental que han quedat atrapats en un procés orogénico, com fragments continentals o arcs d'illes.

Marcos de referència

[editar | editar còdic]

Els moviments de les plaques, tant els que s'observen en l'actualitat com els de el passat, es relacionen idealment en un marque de referència que facilita el càlcul d'atres moviments de les plaques. Per eixemple, una placa central, com la placa africana, pot tindre els moviments de les plaques adjacents referits a ella. A través de la composició de reconstrucció, és possible reconstruir plaques adicionals a la placa central. A la seua volta, la placa de referència pot ser reconstruïda, junt en les atres plaques, segons un atre marc de referència, com el camp magnètic de la Terra, que es determina a partir de medicions paleomagnéticas de roques d'edat coneguda. S'ha propost un marc de referència de punts calents globals (vejau, per eixemple, a William Jason Morgan), pero actualment hi ha evidència de que no tots els punts calents són necessàriament fixos en les seues ubicacions relatives entre sí o en relació en l'eix de rotació de la Terra.[4] No obstant, hi ha grups d'estos punts calents que semblen estar fixos dins de les llimitacions de les senyes disponibles, dins de mesoplacas particulars.[5]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Condie, K.C. (1997). Plate tectonics and crustal evolution, 4th edició, Butterworth-Heinemann, pp. 282. ISBN 978-0-7506-3386-4.
  2. «Measuring plate motion with geodesy - Earth 520: Plate Tectonics and People: Foundations of Solid Earth Science». John A. Dutton i-Education Institute. Consultat el 2021-11-25.
  3. Lliboutry, L. (2000). Quantitative geophysics and geology, Springer, pp. 480. ISBN 978-1-85233-115-3.
  4. Kearey, P.; Klepeis, {{{nom2}}}; Vaig vindre, F.J. (2009). Global tectonics, 3.ª edició, Wiley-Blackwell, pp. 482. ISBN 978-1-4051-0777-8.
  5. Pilger, R.H. (2003). Geokinematics: prelude to geodynamics, Springer, pp. 338. ISBN 9783540005483.