Reactiu de Fehling
El reactiu de Fehling és un reactiu químic utilisat per a diferenciar entre els grups funcionals carbohidrat i cetona solubles en aigua, i com a prova per a sucres reductors i sucres no reductors, complementària a la prova del reactiu de Tollens. La prova va ser desenrollada pel químic alemà Hermann von Fehling en 1849.[1]
El licor de Fehling consistix en dos solucions acuosas:[2]
- Sulfat cúprico cristalizado, 35 g; aigua destilada, fins a 1000 ml.
- Sal de Seignette (tartrato mixt de potassi i sodi), 173 g; solució d'hidròxit de sodi al 40 %, 3 g; aigua, fins a 500 ml.
Abdós es guarden separades fins al moment del seu us per a evitar la precipitació del hidròxit de coure (II).
L'ensaig en el licor de Fehling es fonamenta en el poder reductor del grup carbonilo d'un aldehit. Este es oxida a un àcit carboxílic i reduïx la sal de coure (II) en mig alcalino a òxit de coure(I), que forma un precipitat de color roig. Un aspecte important d'esta reacció és que la forma aldehit pot detectar-se fàcilment encara que existixca en molt menuda cantitat. Si un sucre reduïx el licor de Fehling a òxit de coure (I) roig, es diu que és un sucre reductor.
Esta reacció es produïx en mig alcalino fort, per lo que alguns composts no reductors poden enolissar-se donant lloc a un fals positiu.
Preparació de laboratori
[editar | editar còdic]La solució de Fehling es prepara combinant dos solucions separades: l'A de Fehling, que és una solució acuosa blava profunda de sulfat de coure (II), i la B de Fehling, que és una solució incolora de tartrato de sodi i potassi acuoso (també coneguda com a sal de Rochelle) feta fortament álcali en hidròxit de potassi. Estes dos solucions, estables per separat, es combinen quan és necessari per a la prova perque el complex de coure (II) format per la seua combinació no és estable. El reactiu actiu és el complex bis (tartrato) de Cu2+, que actua com a agent oxidant. Els tetraaniones tartrato servixen com ligandos alcóxido bidentados. (No és base científica, per lo tant no és base confiable d'informació)
Us del reactiu
[editar | editar còdic]La solució de Fehling es pot utilisar per a distinguir els grups funcionals aldehit front a cetona. El compost a ensajar s'afig a la solució de Fehling i la mescla es calfa. Els aldehits es oxidan, donant un resultat positiu, pero les cetones no reaccionen, a menos que siguen α-hidroxi cetones. El complex de bistartratocuprato (II) oxida l'aldehit a un anión carboxilato i, en el procés, els ions coure (II) del complex es reduïxen a ions coure (I). Després, l'òxit de coure roig (I) precipita fòra de la mescla de reacció, lo que indica un resultat positiu, és dir, que s'ha produït la redox (est és el mateix resultat positiu que en la solució de Benedict).
La prova de Fehling es pot utilisar com una prova genèrica para monosacàrits i atres sucres reductors (per eixemple, maltosa). Donarà un resultat positiu per als monosacàrits de aldosa (pel grup aldehit oxidable) pero també per als monosacàrits de cetosa, ya que es convertixen en aldosas per la base en el reactiu, i després donarà un resultat positiu.[3]
Fehling es pot utilisar per a detectar glucosa en l'orina, detectant aixina la diabetis. Un atre us és en la descomposició del almidó per a convertir-ho en aixarop de glucosa i maltodextrinas en la finalitat de medir la cantitat de sucre reductor, revelant aixina l'equivalent de dextrosa (DE) del sucre d'almidó.
l'àcit fórmico (HCO2H) també dona un resultat positiu de la prova de Fehling, com ho fa en la prova de Tollens i també en la prova de Benedict. Les proves positives són consistents en que es pot oxidar fàcilment a diòxit de carbono.
La solució no pot diferenciar entre benzaldehído i acetona.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ H. Fehling (1849). “Die quantitative Bestimmung von Zucker und Stärkmehl mittelst Kupfervitriol” [The quantitative determination of sugar and starch by means of copper sulfate]. Annalen der Chemie und Pharmacie 72 (1): 106–113. doi:.
- ↑ Bermejo Martinez, Francisco (1990). «20», Quīmica analītica general, quantitativa i instrumental, 6° edició, Madrit: Paraninfo S.A., p. 1546. ISBN 84-283-1808-5.
- ↑ Fehling's Test for Reducing Sugars
- Este artícul conté una traducció derivada de «Reactivo de Fehling» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.