Pudrición parda
La pudrición parda és realisada per certs fongos saprótrofos pertanyents a la divisió Basidiomycota. Este tipo de pudrición es caracterisa, a diferència de la pudrición blanca, per ser realisada per mig de la secreció de peròxit d'hidrogen per part de les hifas, este peròxit d'hidrogen, per mig d'un procés conegut com la reacció de Fenton, llibera radicals lliures que s'encarreguen de degradar la lignina per mig d'una reacció en cadena que destruirà el polímero d'lignina.[1]
Esta pudrición es focaliza més en degradar composts de la paret celular vegetal, com la celulosa i hemicelulosa, si be la lignina és parcialment modificada, no és degradada totalment. És per açò que podem reconéixer a la pudrición parda en la naturalea per la formació de patrons cúbics en un tronc en descomposició.[2]
Història filogenético
[editar | editar còdic]Es considera a la pudrición parda com una novetat evolutiva degut a que la pudrición blanca implica que existixquen vàries còpies de gens que codifiquen per a les enzimes peroxidasas de classe II, en canvi, en la pudrición parda este número de còpies genètiques es veu sumament reduït; açò implica que no existirà un despesa energètica per part de la cèlula per a sintetisar enzimas peroxidasas, simplement es lliberarà el peròxit d'hidrogen a l'ambient.[2]
Esta novetat evolutiva es repetix en cinc grups de fongos: Boletales, Polyporales, Dacrymycetes, Gloeophyllales i Lyophyllaceae. Açò es pot interpretar de manera que la pudrición parda conforma un grup polifiletico de fongos.[3]
Si be la pudrición parda és casi exclusiva de fongos saprobios, també existix dins dels fongos que formen ectomicorrizas: en el grup dels Boletales. Este fenomen s'associa degut a que els fongos ectomicorrizógenos, en viure en les raïls de les plantes i establir una relació simbiòtic mutualista, no necessiten del poder degradativo que necessiten els fongos que viuen en parts més dures de l'arbre, com lo és el tronc; en viure en les raïls realisen una penetració intracelular sense que existixca una degradació de la paret celular.[1]
Substrat
[editar | editar còdic]La pudrición parda és exclusiva de fusta suaus, com lo són fustes de coníferes, este aspecte és rellevant degut a que els membres de Pinales produïxen resines que tenen activitat antimicrobiana: estes resines impedixen la colonisació de microorganismes en diferents parts de la planta; és un sistema de defensa. Prenent açò en conte, els fongos que realisen pudrición parda són capaços de resistir estes resines per mig de la producció de metabòlit secundaris, estos seran secretados de manera extracelular a manera de capa protectora per al micelio.[2]
En canvi, els fongos de pudrición blanca estan adaptats per a créixer sobre fustes dures, este tipo de fustes es troben en plantes pertanyents al grup de les Angiosperma.[2]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Eastwood, Daniel C. (2014-01-01). Deterioration and Protection of Sustainable Biomaterials, American Chemical Society, pp. 93–112. doi:10.1021/bk-2014-1158.ch005. ISBN 978-0-8412-3004-0.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America.111(27)
- 9923–9928.ISSN 1091-6490.doi:10.1073/pnas.1400592111.Consultat el 2020-12-05.
- ↑ Mycologia.103(3)
- 510–524.ISSN 0027-5514.doi:10.3852/10-209.Consultat el 2020-12-05.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pudrición parda» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.