Anar al contingut

Pireneisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Grup de pirineistas espanyols, francesos i anglesos en els Picos de l'Infern, en 1909.

El pireneisme[1] o pirineísmo (Plantilla:Lang-cat, , en francés: pyrénéisme) és la pràctica consistent en l'ascensió dels Pirineus.[2] La persona que realisa el pireneisme es denomina pireneísta o pirineísta.[3][4]

La paraula va ser acunyada per Henri Béraldi en 1898, apareixent per primera volta en la seua obra Cent anys en els Pirineus, a on és descrit per Béraldi com «l'ideal del pirineista és saber al mateix temps pujar, escriure i sentir».[5] Relacionat intrínsecament en l'apogeu del moviment romàntic en Europa i el creixent desenroll del turisme termal en Espanya i França, el pirineísmo va alcançar el seu punt àlgit durant el sigle XIX, abans de decaure i convertir-se en una pràctica molt més reservada durant els sigles XX i XXI.

Al contrari que l'alpinisme, un atre deport que pren el seu nom d'un massiç montanyós, en este cas els Alps, el pirineísmo es desmarca d'este ya que otorga a la gesta un caràcter molt més intelectual, cultural i emocional, donant lloc a una lliteratura particular.[6] Per eixemple, el poeta i escritor Jacinto Verdaguer va recórrer el massiç del Canigó fins a la Maladeta entre 1882 i 1883[7] per a ambientar-se i documentar-se durant la redacció del seu poema èpic Canigó.[8]

Definicions

No va ser fins a l'últim quarto del XX quan la paraula va aparéixer per primera volta en els diccionaris de llengua francesa, sempre reflectida com una variant del montanyisme practicada en la cordillera dels Pirineus. El llingüiste i lexicógrafo Alain Rei atribuïx en el Li Grand Robert de la Langue Française (2001) la seua invenció a Henri Béraldi, encara que la definix únicament com el «alpinisme practicat en els Pirineus».[9]

Paul Bessière, en la seua obra L'Alpinisme, indica que no és més que una atra excepció al substantiu alpinisme, expressant que «els especialistes poden parlar de pirineísmo, himalayisme, andinisme, pero tot és lo mateix: escalar montanyes per les seues parets, per les seues crestes o combinant abdós».[10]

En espanyol, el vocable Pireneisme està arreplegat en el Diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola, a on és descrit com el «deport que consistix en l'ascensió als monts Pirineus».[11] No obstant, dita definició està desprovista de l'aspecte més intelectual i cultural relacionat en la seua pràctica,[12] al contrari que el seu homòlec en el Diccionari de la llengua catalana de el IEC, a on sí s'arreplega la seua finalitat cultural i científica.[13] En el restant de diccionaris en català, el terme no està present (Diccionari català-valencià-balear-Diccionari Alcover-Moll, Gran Diccionari de la Llengua Catalana i Diccionari normatiu valencià).

Pireneisme en Espanya

La comunitat autònoma pionera en l'exploració i descripció de la cordillera pirenaica va ser Catalunya. Els seus orígens es remonten a 1891, any de la fundació del Centre Excursioniste de Catalunya (CEC), frut de la fusió de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques i l'Associació d'Excursions Catalana.[14] Els seus integrants varen ser els primers en Espanya en unir l'afició deportiva en un aspecte molt més científic i cultural.

Artur Osona i Formentí, membre de el CEC, va anar l'autor de la primera guia de montanya catalana en 1879, dedicant especial estudi als Pirineus catalans.[8] Atres àrees orogràfiques catalanes, com el Valle de Arán o les comarques de l'Alta Ribagorza i Ripollés, també varen ser estudiades pels pirineístas Cèsar August Torras i Juli Soldre i Santaló. Este últim va ser ademés l'artífex del refugi de la Renclusa, en la vertent nort del massiç de la Maladeta, i va deixar per a la posteritat una àmplia colecció de resenyes i un abundant material fotogràfic que varen donar a conéixer la pràctica del pirineísmo en el restant del territori.[15][16]

Luis Mariano Vidal va realisar la primera ascensió per la cara sur de la Pica d'Estats, pic més alt de Catalunya, en 1893. Una atra figura destacada va ser Jaume Oliveras i Brossa, conegut pel seu ascens en esparteñes a l'Aneto en 1906.[17] No obstant, el princial pireneísta de la primera mitat del XX va ser Lluís Estasen i Pla, considerat el pare de l'escalada moderna pirenaica.[18] Introductor dels crampones i el piolet en Espanya[19] i apassionat de l'esquí, va recórrer tots els Pirineus, en especial interés en Pedraforca, Montserrat[20] i els principals cims de la cordillera, plasmant els seus itineraris en vàries guies publicades pel Centre Excursioniste de Catalunya.[21]

En 1945, el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) inicia la publicació periòdica de la seua revista Pirineus, activa a dia de hui.[22]

Referències

  1. ↑ A pesar de que el terme «pirineísmo» està més estés, el Diccionari de la llengua espanyola de la RAE reconeix «pireneisme» com el vocable preferent respecte al seu sinònim, que és un calc directe del francés ( Real Acadèmia Espanyola (ed.): «Pireneisme». Diccionari de la llengua espanyola. Consultat el 15 de giner de 2024.)
  2. ↑ «Pirineismo». Montipedia. Consultat el 15 de giner de 2024.
  3. ↑ Martínez de Pisón, Eduardo«Els pireneístas».Bolletí de la Societat Geogràfica Espanyola.Societat Geogràfica Espanyola.(13)Consultat el 15 de giner de 2024.
  4. ↑ (8 d'abril de 2016).ser-els-primers-pirineistas-841292-300.html «¿Quí varen ser els primers pirineístas?».Heralt d'Aragó.Consultat el 15 de giner de 2024.
  5. ↑ «El pirineísmo». Els Pyrénées. Consultat el 15 de giner de 2024.
  6. ↑ Tournou-Bergonzat, Jean-Claude (2007). Els Pyrénées ou l'invention d'unix civilisation paysagère de la montagne en Europe (vol. 10) (en fr), pp. 73.
  7. ↑ «Proyecte Verdaguer Pirineus» (en es). Film Explora. Consultat el 9 de febrer de 2023.
  8. ↑ 8,0 8,1 Feliu, 1977, p. 127.
  9. ↑ Rei, Alain(2001).«Li Grand Robert de la Langue Française».Diccionaris Li Robert.(en fr)
  10. ↑ Bessière, Paul(1967).«L'Alpinisme».Presses Universitaires de France.: 50.(en fr)
  11. ↑ Real Acadèmia Espanyola (ed.): «Pireneisme». Diccionari de la llengua espanyola. Consultat el 15 de giner de 2024.
  12. ↑ Feliu, 1977, p. 124.
  13. ↑ Institut d'Estudis Catalans (ed.): «Pirineisme» (en català). Diccionari de la llengua catalana de el IEC. Consultat el 15 de giner de 2024.
  14. ↑ Casat d'Otaola, Sants (2010). Naturalea pàtria: ciència i sentiment de la naturalea en l'Espanya del regeneracionismo (en es), Marcial Pons Història, p. 196. ISBN 9788492820108.
  15. ↑ Albesa i Riba, Carles. «Juli Soldre i Santaló», Diccionari biogràfic espanyol (en es), Real Acadèmia de l'Història. Consultat el 9 de febrer de 2024.
  16. ↑ Roma i Casanovas, Francesc i Ramón Barnadas Rodríguez(12 d'abril de 2012).«Presentació dels dos volums de Seduït per valls i cims. Juli Soldre i Santaló».Centre Excursioniste de Catalunya.(en català)
  17. ↑ Albesa i Riba, Carles. «Jaume Oliveras i Brossa», Diccionari biogràfic espanyol (en es), Real Acadèmia de l'Història. Consultat el 9 de febrer de 2024.
  18. ↑ Albesa i Riba, Carles. «Lluís Estasen i Pla», Diccionari biogràfic espanyol (en es), Real Acadèmia de l'Història. Consultat el 9 de febrer de 2024.
  19. ↑ Iglésies i Fort, Josep (1965). Lluís Estasen (vol. 49) (en català), Montblanc. ISBN 9788484157229.
  20. ↑ Fatjó i Gené, Josep (2005). Història de l'escalada a Montserrat (vol. 49) (en català), L'Abadia de Montserrat. ISBN 9788484157229.
  21. ↑ Brodes, Jordi(28 de novembre de 1996).«El llibre de l'excursionisme català».La Vanguardia (Hemeroteca).: 4.Consultat el 9 de febrer de 2024.
  22. ↑ «Pirineus» (en es). Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) (30 de decembre de 2023). Consultat el 9 de febrer de 2024.