Paradoxa del viage en el temps

Archiu:Grootvaderparadox biljartbal.png

Paradoxa del viage en el temps

Plantilla:PA La paradoxa del viage en el temps, o paradoxa del yayo, és una paradoxa provablement falcada per primera volta pel escritor francés de ciència ficció René Barjavel en la seua novela Li Voyager Imprudent (El viager imprudent), de 1942. El concepte ya havia segut mencionat prèviament per l'escritor nortamericà Mark Twain en la seua novela pòstuma El foraster misteriós (publicada en 1916), que a pesar de no pertànyer al gènero de ciència ficció, l'argument aplega a centrar-se per moments en l'infinitat de vides alternes que podrien ser possibles de no ser per una simple acció o inacció. Es partix del supòsit de que una persona realisa un viage a través del temps i mata al pare biològic del seu pare/mare biològic (yayo del viager), ans que este conega a la yaya del viager i puguen concebre. Llavors, el pare/mare del viager (i per extensió, eixe viager) mai haurà segut concebut, de tal manera que no haurà pogut viajar en el temps; al no viajar al passat, el seu yayo llavors no és assessinat, per lo que l'hipotètic viager sí és concebut; llavors sí pot viajar al passat i assessinar al seu yayo, pero no seria concebut, i aixina indefinidament.

L'anterior paradoxa no té solució ya que el transcurs del temps és llineal i no existixen llínees alternatives de temps. S'ha especulat que açò faria colapsar la realitat al punt a on el viager assessina al seu yayo. Una atra especulació és la de múltiples llínees de temps i univers, pero això seria mesclar la paradoxa en atres teories que no estan conectades en el viage temporal. Una variant de la paradoxa del yayo és la paradoxa d'Hitler o la paradoxa del assessinat d'Hitler, un tropo prou freqüent en la ciència ficció, en el que el protagoniste viaja en el temps per a assessinar a Adolf Hitler ans que este provoque la Segona Guerra Mundial. Açò no impedix necessàriament el mateix viage en el temps pero dit assessinat, en conseguir evitar la Segona Guerra Mundial, elimina precisament el motiu per a dit viage i també elimina el coneiximent de l'utilitat de dit viage. De no haver existit la Segona Guerra Mundial, llavors no hi hauria motiu per a viajar al passat per a matar a Hitler. Ademés, les conseqüències de l'existència d'Hitler són tan grans i globals que, per a qualsevol persona naixcuda despuix de la guerra, és provable que el seu naiximent haja segut influenciat d'alguna manera pels seus efectes, i, per lo tant, la paradoxa del yayo s'aplicaria directament d'alguna manera.

En última instància, lo que intenta representar la paradoxa del yayo és l'impossibilitat de viajar al passat, ya que absolutament tota acció realisada en el passat, inclús el simple fet d'estar el viager en un determinat lloc encara sense fer res més que quedar-se ahí estàtic, alteraria l'estat del món en el futur i potencialment podria supondre l'impossibilitat del viager d'aplegar a haver realisat el viage en qüestió. Pero no per això s'han deixat de plantejar teories de tot tipo, en base a les quals sí que seria possible d'una o una atra manera poder viajar al passat o a lo que se li podria denominar com una versió o còpia del mateix.

Anàlisis

Per molt que es pretenga resoldre una paradoxa, és impossible per definició. Inclús especular en llínees alternatives de temps no és una solució, ya que com ho expressa la comunitat científica no seria viajar en el temps sino entre diferents dimensions, que no és lo mateix.

Una paradoxa és alguna cosa físicament inexplicable, com qué hi ha més allà de l'horisó d'events d'un forat negre.

Hipòtesis en la ciència ficció

En la serie televisiva de ciència ficció Star Trek, la paradoxa del viage en el temps s'ha cridat també «paradoxa de Pogo» per una frase del personage d'historietas cridat Pogo (Walt Kelly, 1971): «Hem conegut a l'enemic i este és... nosatres».

Solució dels univers paralels

Si el viager del temps aplega al passat, i mata al seu yayo, ho farà en un univers paralel en el que mai serà concebut. És dir, seguirà existint en el seu univers original, pero no existirà en l'univers que es va originar en matar al seu yayo. Per lo tant, en ser verídica dita afirmació, mai podrà retornar al seu univers original, ya que això origina canvis en cada univers que existira. Encara que hi ha possibilitat de que la paradoxa ara estiga en eixe univers paralel.

Utilisen esta premissa l'història d'Alfred Bester, The men who murdered Mohammed (Els hòmens que varen assessinar a Mahoma), i la de John Boyd, L'última astronave de la Terra. També s'usa en la novela de James P. Hogan, Thrice Upon a Clave, i en la novela de Michael Crichton, Rescat en el temps (adaptada a la gran pantalla en el títul original de l'obra, Timeline, en 2003).

Solució de les llínees temporals relatives

És possible que l'univers no tinga una llínea temporal absoluta, que permaneix inalterada una volta que els successos ocorren, o des d'un punt de vista determinista, des del començ del temps. En el seu lloc, cada partícula tindria la seua pròpia llínea temporal i, per això, els humans també la tindrien. Açò pot considerar-se similar a la teoria de la relativitat, excepto que afecta a l'història d'una partícula en lloc del seu velocitat.

Les forces físiques afecten a les partícules físiques. Si totes les partícules físiques d'un ser humà viajaren arrere en el temps, eixa persona podria matar al seu propi yayo (cap força física li l'impediria). Com a resultat, no obtindria res físic, perque no hi ha forces físiques que puguen entendre lo que ha passat, i esta nova llínea temporal es desenrollaria simplement perque l'univers no té cap mecanisme per a desfer-la. El yo futur d'eixa persona no necessita nàixer per a complir el destí de tornar arrere en el temps, perque no hi ha llínees temporals «absolutes» que deguen complir-se. Si eixa persona fora capaç de trobar i observar les versions actuals de les seues partícules futures, estes seguirien també lleis físiques i, per tant, no es convertiran en el seu yo futur (perque un dels seus pares no estarà allí per a procrearlo).

Esta teoria és similar a la teoria dels univers paralels, excepto que ocorre en un sol univers. cal aclarir que està guanyant adeptes entre els científics, sobretot els qui afirmen que els diferents estats quàntics possibles existixen simultàneament i que en examinar-los i colapsar la funció d'ones, lo que es conseguix és triar en quin univers quedar-se. En atres paraules, el gat de Schrödinger està viu en un univers i mort en un atre. Esta paradoxa s'evidencia en la película Coherence, a on els seus protagonistes, mentres passa un cometa prop de la Terra, queden atrapats en una caixa de Schrödinger en temps real, a on millons de realitats alternes que coexistixen mútuament confluïxen. Aixina, els personages van canviant aleatoriamente de realitat en realitat, sense poder retornar a la seua original, enfrontant-se als "perillosos i misteriosos visitants" (atres versions de sí mateixos).

La teoria d'Albert Einstein oferix una explicació més senzilla: l'energia sempre es convertirà en una atra cosa, mai desapareixerà. Si un individu viaja en el temps i evita el seu propi naiximent, no té per qué desaparéixer o "desvanir-se"; seguirà existint, pero potser en alguna diferència. Tal volta, ell mateixa siga l'únic que té consciència de la seua existència, i tots els demés jamai s'haurien enterat que va existir.

Solució de la reculada quàntica

S'ha postulat que algunes partícules posseïxen la qualitat natural de "retrocedir en el temps", lo que a un nivell quàntic significa que, si ocorre un procés físic determinat, de manera aleatòria est pot revertir-se i tornar a la(s) partícula(s) involucrada(s) a l'estat anterior. Ya que no es coneix encara quàn succeirà i el perqué de fer-ho, és un procés que no pot repetir-se en una situació controlada. Açò equival a dir que si es cremara un paper, després i sense motiu aparent el fum i les cendres es tornaren a unir per a formar el mateix paper.

Es va aplegar a postular que de poder controlar-se este fenomen podria construir-se una màquina que poguera retrocedir tots els processos físics que allí ocórreguen en un determinat temps i, després, construir una atra encara més alvançada que revertira els processos ocorreguts fòra d'ella, mantenint estable l'interior. Aixina, els ocupants que estigueren dins vorien retrocedir el temps al seu entorn, pero solament en el sentit històric. El restant de l'univers, aquells objectes que es trobaren fora de l'alcanç de la màquina, seguirien el seu curs sense alterar-se.

cal mencionar que en un experiment del CERN es va creure documentar un cert número de partícules que varen donar un llauger bot temporal en el seu accelerador de partícules, per a després descobrir que no va ser més que un fallo en la recollida de senyes. Seria casi impossible que algú tinguera els materials per a fer això, pero si hi haguera algú que sí, es tardaria anys o sigles en construir una pero la persona no sabria en quin any està, no pot solament de coincidència aparéixer en l'any correcte i com sabria quí és, si no sap en a on està en eixe precís moment.

Solució de l'accés restringit

Una atra solució, de la que pot prendre's com a eixemple el principi de autoconsistencia de Novikov, sosté que si una persona viajara cap a arrere en el temps, les lleis naturals prohibirien qualsevol acció que donara com a resultat que el seu viage en el temps no succeïra. Esta teoria pot dur a dubtes sobre l'existència del lliure albir (El qual, en este model, pot ser una ilusió). També assumix que la causalitat deu ser constant. Açò és, que res pot succeir si no es té una causa, mentres que atres teories mantenen que un event pot mantindre's a pesar de que les seues causes inicials desapareguen. És també possible que l'acció pretesa pel viager es complete, pero mai en el suficient èxit com per a resultar en una cancelació. En la película de 2002 La màquina del temps, basada en la novela homònima de H. G. Wells, s'inventa que els actes que ocorren en l'univers són inevitables i succeïxen en totes les seues llínees temporals. Aixina, la dòna del protagoniste mor de moltes maneres diferents en cada u dels viages al passat d'est. L'explicació és que, d'haver evitat la seua mort, mai hauria tingut un motiu per a construir una màquina del temps, per lo que no la podria salvar, i llavors construiria la màquina per a salvar-la, pero en salvar-la no l'hauria construït, etcétera, per lo que la seua dòna deu morir per a no crear una paradoxa similar a la del yayo.

Creació de nou futur

És possible també que a partir del moment en que es conseguix viajar al passat, en realitat s'estiga creant una llínea alterna, en a on el viager no altera el passat, sino el futur d'un univers paralel, des d'a on no pot alterar absolutament res de l'univers d'a on va provindre.

Esta és la trama principal de la película Back to the Future Part II. Marty McFly, el protagoniste, viaja al futur a l'any 2015 concretament, i adquirix un almanac deportiu en els resultats dels últims cinquanta anys. Acte seguit, el antagonista, Biff Tannen (del futur), es troba en ell per casualitat. Despuix de saber de l'existència d'una màquina del temps, conseguix furtar-la junt en l'almanac, fugint al passat per a entregar-li-ho a sí mateixa de jove. Quan McFly torna a la seua época descobrix que la vida ha canviat, resultat d'un futur alternatiu: Biff s'hi havia fet ric i es va casar en la mare de Marty.

Alguna cosa semblat es pot vore en la película Déjà vu, a on el protagoniste, Doug Carlin, conseguix viajar al passat per a salvar a una chica. Es crea un futur alternatiu i al final Doug conseguix salvar-la, pero acaba morint en l'explosió d'un coche que havia caigut a l'aigua en ells dos dins. Quan la chica és rescatada, els agents de policia li diuen que aplegarà algú a parlar en ella, i en eixe moment apareix el Doug Carlin del passat, qui encara no coneixia a la chica, pero quan li pregunta a esta si es coneixen, ella respon que sí. D'esta manera, el futur s'ha modificat: en el "primer" futur, Doug Carlin investigava a partir de la mort de la chica i d'un accident en un ferry, acabant per viajar al passat per a canviar els fets. En este "segon" futur creat, la chica està viva i l'accident del ferry havia segut evitat pel Doug Carlin que va morir, pero el Doug Carlin de la llínea normal del temps seguix viu i aplegant al lloc dels fets per a interrogar a la chica que ell mateixa havia salvat minuts abans.

Ocorre alguna cosa similar en la primera película de Terminator, a on Kyle Reese, un integrant de la resistència contra els robots, viaja al passat per a protegir a Sarah Connor, la futura mare de John Connor, líder de la resistència, i termina engendrant en ella a este futur líder. Es produïx aixina la paradoxa: si Reese va viajar a defendre a la mare de John Connor, no pot ser ell mateixa en el mateix viage el que va produir la seua existència, ya que si en el viage ell no ho engendrava, mai haguera existit, per la qual cosa no hi hauria raó per la qual viajar a protegir-ho a ell o a la seua futura mare.

Un eixemple més apegado a la situació original es troba en un episodi de la série d'animació Futurama. En ell el protagoniste, Philip J. Fry, viaja per accident al passat a on coneix al seu yayo i a la seua nóvia de llavors. Intenta per tot lo possible que al seu yayo no li succeïxca res, pero acaba morint en un accident de proves nuclears. Sorprenentment, Fry no va desaparéixer. Pensant que la nóvia del seu yayo no era realment la seua yaya, es gita en ella. Al final descobrix que sí ho era, i que l'única raó per la que ell seguia existint era que en gitar-se en ella es va convertir en el seu propi yayo.

Solució de l'atra personalitat

En històries de ciència ficció s'ha plantejat que és possible que un subjecte viage en el temps i assessine al seu pare si eixe subjecte ha pres una atra identitat (òbviament en el sentit de realment ser una atra persona). Un eixemple se cita en el joc Prince of Pèrsia: Warrior Within, a on el protagoniste viaja en el temps per a evitar que ell mateixa cometa un error en els seus viages pel temps. Per a açò, conseguix fer-se d'una caraça que ho transforma en una atra identitat, en la que li és possible alterar els fets sense crear cap paradoxa.

Contemplació espectral

En llibres de ciència ficció i en noveles també s'ha plantejat l'idea de que, si els viagers van al passat, no són part d'ell físicament, sino que apareixen en forma d'espectres (fantasmas). Esta teoria es pot observar en el joc The Dig, de Lucas Arts, aixina com en la serie Quàntum Leap, quan el personage Al Calavicci es presenta en el passat de forma holográfica. Pot "vore" el passat, pero no pot canviar ni participar en els fets que succeïxen allí. En poques paraules, els viagers serien invisibles als residents del passat.

Esta teoria es pot plantejar des del punt de vista de la física quàntica, es pot viajar en el temps al passat per un forat negre a un atre univers pero este mai pot interferir en l'atre, perque encara que compartixen el mateix event de successos, estos es troben en dimensions diferents i solament es poden unir per un forat negre. Un eixemple d'esta teoria és vist en la película Interstellar, a on Joseph Cooper viaja per un forat negre i retorna per eixe mateix i entra en un àrea pentadimensional, a on pot crear successos en l'univers original d'a on va vindre pero no pot ser vist per la seua filla Murphy. L'eixemple que es dona en la película és de Joseph veent successos de l'habitació de la seua filla que havien passat ya quan ella era menuda, troba una llínea temporal en la que esta està al costat de la biblioteca a on el seu pare va a moure uns llibres per a enviar-li un mensage.

Mensages en el temps

Reprenent l'eixemple de la película Déjà vu, quan Doug Carlin escomença a investigar el cas de la chica assessinada, escomença a vore rompecabezas que no tenen sentit: Un mensage que es troba en la nevera que diu "tu pots salvar-la", una tovalla en sanc en la bàssia, un número de teléfon, una cridada, etc. Són mensages fets per ell mateixa que, de ser la condició de viajar al passat verdadera, actuen com a senyals que ell va deixar en un moment anterior, per lo que permaneixeran constants en "el seu" univers. Quan ell viaja al passat i salva a la chica de ser assessinada, estos mensages es convertixen en verdaders, puix ell mateixa els va idear i va realisar. Esta és una paradoxa molt peculiar, a on un individu està enviant mensages al seu "un atre yo" d'un passat que, supostament, no té certea de que existix o va existir alguna volta. Si ell pensara en viajar al passat en un futur propenc, el desig estaria en peu del seu subconscient, pero el viage jamai ocorreria, a menos que succeïra algun fet important que ho obligara a fer-ho dins del seu univers.

Orige i destí

Atre enunciat de domini públic que és discutit en fòrums de ciència ficció, és la teoria de l'orige i del destí, que estipula que és necessària una màquina i/o condició per a obrir un portal "d'entrada" en l'espai-temps, i un atre "d'eixida". Per açò, és impossible que un ser humà viage fins a abans de la creació del primer mecanisme de viage en el temps que poguera recrear les condicions per a obrir un atre portal. Esta teoria està en debat i en procés de perfeccionament.

En el cas del joc Legacy of Kain: Soul Reaver i el seu seqüela Soul Reaver 2, es dona que el viage temporal al passat és possible gràcies a l'existència d'una màquina que va ser creada, pero dit viage al passat està llimitat a l'existència de la màquina en la llínea temporal. Açò dona a entendre que no és possible un viage al passat si la màquina, en eixa época, no va ser creada.

Solució de el "traslapo"

Existiria una provabilitat de que un individu viage cap a arrere en el temps i este es reproduïxca en la seua mare per a crear-se a sí mateixa. Pero este cas seria una paradoxa impossible, ya que de funcionar, el fill viuria un atre futur diferent al del primer i aixina es canviaria l'història. En este cas està, per eixemple, el relat curt de Robert A. Heinlein Tots vostés, zombis en el que es resol en gran mestrage este supòsit sense canviar l'història futura del personage i tancant el bucle realisant varis viages temporals més.

Teoria d'una sola llínea

Expressa que solament hi ha una llínea de temps i no existixen univers paralels. Si esta llínea poguera ser alterada, a partir d'esta alteració es podria dir que "va canviar de direcció", i els fets anteriors al futur del viager mai varen ocórrer i solament quedaran en el seu memòria.

Teoria del present múltiple

Esta teoria demostra que si una realitat és alterada, es crearia una espècie de llínea temporal distinta pero sense borrar l'anterior, de manera que tant els recorts d'una realitat com de l'atra, són reals, i els individus procedents de les mateixes són conscients d'això fins al punt d'aplegar a la confusió, per no saber diferenciar en cual realitat viuen ells.

Teoria de la consistència Històrica

Esta teoria senyala que de viajar al passat res "cambiaria" puix des del futur en que es partix tots els fets ya varen ocórrer, és dir el possible canvi en l'història és, fet part de l'història mateixa, si viages al passat per a matar a Hitler chiquet, lo que siga que faces fallarà o hi haurà alguna cosa que mantinga els fets, per eixemple mates a un chiquet creent que és Hitler, pero no ho era, viages a Espanya del passat i tractes de convéncer a la reina de no finançar el viage de Còlon, pero conseguixes l'efecte contrari, la regna ténia dubtes que varen ser rebujades pel teu intent d'evitar dit viage, lo que explicaria molts dels misteris i coincidències de l'història; per eixemple es diu que EEUU sabio de l'atac japonés a Perl Harbour, potser perque un viager del temps va intentar alertar als EEUU de l'época pero no li varen creure?

En l'episodi L'esmena del temps (primer episodi de la segona temporada) de la série de televisió The Outer Limits apareix la Dra. Theresa Givens, una professora d'universitat que desenrolla una màquina per a viajar en el temps. Cada volta que torna despuix d'haver alterat el passat, recorda tant la llínea temporal alterada com l'original. En fer molts viages en el temps, això deteriora el seu salut. En dit episodi, la Dra. Theresa Givens diu:

Pero hi ha únicament un problema. Qui viaja en el temps, recorda no solament la llínea temporal alterada sino també la llínea original. Cada volta que utilise eixa tècnica, un nou univers de possibilitats irromp en el meu cap i el meu cervell ya no resistix més. Crec que esta hemorràgia ha segut l'última. No sé quant temps seguiré en vida.

En la película L'efecte palometa el protagoniste té absència de memòria, i la seua mare ho du al mege, este no descobrix qué li succeïx, i li recomana escriure uns diaris. En créixer, va a l'universitat i troba dits diaris, els llig i descobrix que pot viajar al seu passat. Pero escomença a alterar events d'amics i amigues, en l'idea d'ajudar-los, descobrint que lo únic que feya era empijorar-los la vida; descobrix que el seu pare també podia fer eixos viages, qui li aconsella que no ho fera. Cada volta que retornava en el temps, el seu cervell colapsava per la nova informació creada per eixe viage i convulsionaba el seu cos i derramava sanc pel nas.

Vore també

• Viage a través del temps
• Viage a través del temps (ciència ficció)
• Paradoxa de la predestinació
• Principi de autoconsistencia de Novikov
• John Titor
• Alternate Histories