Pangea última

Representació aproximada de Pangea Última.

Se li denomina com Pangea Última, també denominat com Pangea Pròxima, Neopangea o Pangea II a l'hipotètic supercontinente sugerit per Christopher Scotese, que es podria formar dins de 250 millons d'anys, d'acort a la teoria de la deriva continental, el qual rep el nom del seu antic predecessor Pangea.

El concepte de supercontinentes descriu la fusió de tota, o casi tota la massa continental de la Terra en un únic i continu continent. En la predicció de Pangea Última, la subducción en l'Atlàntic occidental, a l'est de Nort Amèrica (signes d'esta acció es pot vore hui en dia en la fossa de Puerto Rico), du la subducción de la dorsal oceànica del Atlàntic, que a la seua volta comporta a la destrucció de la conca oceànica atlàntica, causant que l'oceà es reduïxca, acostant a Amèrica cap a Àfrica i Europa de nou. Com la majoria dels supercontinentes, l'interior de la Pangea Última provablement serà un desert semiárido expost a temperatures molt elevades.

Formació

D'acort a l'hipòtesis de Pangea Última, els oceans Atlàntic i Índic seguiran aplegant fins a noves zones de subducción despuix d'haver-se reunit els continents hui coneguts, formant la futura Pangea. Es prediu que la majoria dels continents i microcontinentes actuals colisionaran en Eurasia, de la mateixa manera que ho varen fer la majoria dels continents quan va chocar Laurasia.

Al voltant de 50 millons d'anys en el futur, es preveu que Norteamérica d'un gir lleument contrari (Alaska estaria llavors per la zona de les latitut subtropicales) i Eurasia rotaría cap a la dreta en lo que Gran Bretanya estaria més prop del Pol Nort i Siberia cap al sur, també cap a les latitut subtropicales.

Es preveu que Àfrica choc en Europa i Aràbia, tancant el mar Mediterrànea i el mar Rojo. Es formaria llavors una llarga cadena montanyosa, des de lo que hui és Espanya, a través del sur d'Europa en a on es troben Itàlia i Grècia, fins al Mig Oriente i Àsia. D'igual manera, es preveu que Austràlia colisione en el surest d'Àsia i creu una nova zona de subducción, la qual rodejaria Austràlia i s'estendria cap a l'oest a través de l'oceà Índic central. Mentrestant, el Sur de Califòrnia i Baixa Califòrnia chocaran en Alaska, formant noves cordilleres entre ells. Alguns inclús han previst que en estes noves cordilleres es formaran picos més alts que el mont Everest.

Un dels canvis més importants que es va predir en l'escenari de Pangea Última és el començ d'una nova zona de subducción a lo llarc de la costa oriental d'Amèrica del Nort i Amèrica del Sur. L'oceà Atlàntic s'ampliarà, a pesar de que Puerto Rico i Escòcia (en la zona oriental del Carib i la placa d'Escòcia, respectivament) es podrien moure cap al nort i cap al sur respectivament, a lo llarc de la costa este d'Amèrica del Nort i del Sur. En el temps, esta acumulació de terrenys cap a l'oest crea una nova zona de subducción que consumirà l'oceà Atlàntic.

Al voltant de 100 millons d'anys en el futur, es preveu que l'ampliació de l'oceà Atlàntic es detindrà i començarà a encollir-se.

En el transcurs de 150 millons d'anys, l'oceà Atlàntic s'haurà reduït com a resultat de la subducción baix del continent americà. L'oceà Índic s'haurà reduït també en el nort, per la subducción de la corfa oceànica en la trinchera central índia. l'Antàrtida chocarà en Austràlia i en la Fossa Central índia, i el sur d'Austràlia espenta a l'Antàrtida cap al nort d'Austràlia, que en este moment es preveu que haurà chocat en el Surest d'Àsia. Les capes de roca que contenen els restants de la ciutat de Nova York, Boston i Washington D. C. es convertirien en altes serres montanyoses.

En 200 millons d'anys en el futur, els oceans Atlàntic i Índic es tancaran. Amèrica del Nort haurà chocat en Àfrica, Amèrica del Sur s'envoldrà al voltant de la punta sur d'Àfrica, en la Patagonia unida a Indonèsia, i existirà un remanente de l'oceà Índic (cridat oceà Indo-Atlàntic). L'Antàrtida una volta més estarà en el Pol Sur, i el Pacífic haurà aumentat en general, cobrint la mitat de la Terra.

La ruptura i el futur

En l'escenari de la formació de Pangea Última, la seua ruptura pot ocórrer dins de 300 millons d'anys en el futur, i provablement durà a la formació del Atlàntic de nou, pero l'hipòtesis no prediu la forma de la superfície terrestre després de la ruptura. Provablement Pangea Última se separarà en dos o més continents com en el passat. La divergència continuarà i els restants colisionaran uns contra uns atres, creant un supercontinente de nou. Este cicle de formació de supercontinentes provablement continuarà fins que el Sol es convertixca en una jaganta roja, que provablement serà lo suficientment gran per a consumir a la Terra i als atres planetes interiors (Mercurio, Venus i Mart), terminant el cicle definitivament, en uns quatre o cinc mil millons d'anys en el futur. Encara que la Terra conseguixca escapar de ser absorbida per la jaganta roja, la seua núcleu i el mant es gelaran, interrompent el cicle i convertint a la Terra en un planeta fret, circulant al voltant de lo que queda del Sol, que para llavors serà una nana blanca.

Com no existix seguritat de que açò vaja a ocórrer, es presenta un escenari alternatiu a on l'Atlàntic continua expandint-se, i el Pacífic desapareix en chocar Amèrica del Nort, Amèrica del Sur i Austràlia en Àsia junt en l'Antàrtida, creant-se el supercontinente Novopangea.