Cicle supercontinental
El cicle supercontinental postula que cada 400-500 millons d'anys totes les masses de terra emergides s'unixen, formant un supercontinente, a través d'un procés d'agregació i dispersió casi periòdica de la corfa continental de la Terra. Existixen diverses opinions sobre si la cantitat de corfa continental està aumentant, disminuint o permaneixent igual, pero s'accepta que la corfa terrestre es reconfigura constantment. Es diu que un cicle complet d'un supercontinente dura de 300 a 500 millons d'anys. La colisió continental crea menys continents i més grans, mentres que els rifts creen més continents i més menuts.
El desplaçament de les plaques es realisa sobre una superfície esfèrica, per lo que els continents terminen per chocar i soldarse, formant-se una gran massa continental, un supercontinente (Pangea com ho va cridar Wegener). Açò ha ocorregut vàries voltes a lo llarc de l'història de la Terra. El supercontinente impedix la lliberació de la calor interna, per lo que es fractura i comença un nou cicle.
Aixina que, les masses continentals permaneixen i unixen i fragmenten en cada cicle, mentres que les conques oceàniques es creen i destruïxen.
Descripció
[editar | editar còdic]
El supercontinente més recent, Pangea, es va formar fa uns 300 millons d'anys (0,3 Ga). Hi ha dos punts de vista diferents sobre l'història dels supercontinentes anteriors. El primer propon una série de supercontinentes: Vaalbara (c. 3600 a c. 2800 millons d'anys); Ur (c. 3000 millons d'anys arrere); Kenorland (c. 2700 a 2100 millons d'anys); Columbia (c. 1800 a 1500 millons d'anys); Rodinia (fa entre 1250 millons i 750 millons d'anys); i Pannotia (c. 600 millons d'anys arrere), la dispersió dels quals va produir els fragments que finalment varen colisionar per a formar Pangea.[1][2]
El segon punt de vista (Protopangea-Paleopangea), basat en evidència tant paleomagnética com a geològica, és que els cicles supercontinentales no varen ocórrer abans d'aproximadament 0,6 Ga (durant el Periodo Ediacárico). En canvi, la corfa continental comprenia un sol supercontinente des d'aproximadament 2,7 Ga fins que es va trencar per primera volta, en algun lloc al voltant de 0,6 Ga. Esta reconstrucció[3] es basa en l'observació de que si solament es realisen chicotetes modificacions perifèriques a la reconstrucció primària, les senyes mostren que els pols paleomagnéticos varen convergir a posicions cuasiestáticas durant llarcs intervals entre aproximadament 2,7–2,2, 1,5–1,25 i 0.75–0.6 Ga.[4] Durant els periodos intermijos, els pols semblen haver-se conformat a un desplaçament polar aparent unificat. Per lo tant, les senyes paleomagnéticos s'expliquen adequadament per l'existència d'un sol supercontinente Protopangea-Paleopangea en una casi integritat prolongada. La duració prolongada d'este supercontinente podria explicar-se per l'operació de la tectónica comparable a la que opera en Mart i Venus, durant l'época precámbrica, a diferència de la tectónica de plaques que s'observa en la Terra contemporànea.[3] No obstant, este enfocament va ser molt criticat perque es basa en l'aplicació incorrecta de senyes paleomagnéticos.[5]
Els tipos de minerals que es troben dins dels antics diamants sugerixen que el cicle de formació i ruptura supercontinental va començar fa aproximadament 3000 millons d'anys (3,0 Ga). Abans de fa 3200 millons d'anys, solament es formaven diamants en composicions peridotíticas (comunament trobades en el mant terrestre), mentres que despuix de fa 3000 millons d'anys, els diamants eclogíticos (roques de la corfa superficial terrestre) es varen fer predominants. Es creu que este canvi es va produir quan la subducción i la colisió continental varen introduir eclogita en els decorreguts formadors de diamants subcontinentales.[6]
Supercontinentes del Passat Lluntà
[editar | editar còdic]L'últim supercontinente ha segut cridat Pangea, i es va formar al voltant del periodo Pérmico (fa 280-240 m.a.) i la desintegració del qual continua en els nostres dies. Pangea va ser el resultat del choc i fusió de diverses masses continentals existents en periodos anteriors.
Abans de Pangea, va deure haver-se format un supercontinente cridat Pannotia a finals del eón Proterozoico, durant el periodo Ediacárico (fa uns 600 millons d'anys). La seua desintegració i els conseqüents chocs obductivos entre plaques es relacionen en l'Orogènia Hercínica, de gran importància en la formació dels relleus més antics en la península ibèrica.
També hi ha evidències que fan pensar que va haver un atre supercontinente, Rodinia, fa aproximadament 1100 millons d'anys, que es va dividir fa 750 millons. Rodinia va començar a formar-se fa al voltant de 1300 millons d'anys a partir de tres o quatre continents preexistentes, un acontenyiment conegut com l'Orogènia Grenville.
Finalment, evidències preliminars sugerixen que el supercontinente Columbia va existir entre fa 1800 i 1500 millons anys.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Zhao, Guochun (2002). “Review of global 2.1–1.8 Ga orogens: implications for a pre-Rodinia supercontinent”. Earth-Science Reviews 59 (1–4): 125–162. doi:. Bibcode: 2002ESRv...59..125Z.
- ↑ Zhao, Guochun (2004). “A Paleo-Mesoproterozoic supercontinent: assembly, growth and breakup”. Earth-Science Reviews 67 (1–2): 91–123. doi:. Bibcode: 2004ESRv...67...91Z.
- ↑ 3,0 3,1 Piper, J. D. A.. “A planetary perspective on Earth evolution: Lid Tectonics before Plate Tectonics”. Tectonophysics 589: 44–56. doi:. Bibcode: 2013Tectp.589...44P.
- ↑ Piper, J. D. A.. “Continental velocity through geological clave: the link to magmatism, crustal accretion and episodes of global cooling”. Geoscience Frontiers 4: 7–36. doi:.
- ↑ “How not to build a supercontinent: A reply to J.D.A. Piper” (1 de octubre 2009). Precambrian Research 174 (1-2): 208-214. doi:.
- ↑ “Start of the Wilson Cycle at 3 Ga Shown by Diamonds from Subcontinental Mantle” (2011). Science 333 (6041): 434–436. doi:. PMID 21778395. Bibcode: 2011Sci...333..434S.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ciclo supercontinental» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.