Desplaçament polar
El desplaçament polar és el moviment d'un pol en relació en algun marc de referència. Es pot utilisar, per eixemple, per a medir el grau en que s'ha observat que els pols magnètics de la Terra es mouen en relació en l'eix de rotació de la Terra. També és possible usar continents com a referència i observar el moviment relatiu del pol magnètic en relació en els diferents continents; en fer-ho, el moviment relatiu d'eixos dos continents entre sí es pot observar a lo llarc del temps geològic[1] com paleomagnetisme.
Desplaçament polar aparent
[editar | editar còdic]Els pols magnètics tenen una posició relativament estacionaria a lo llarc del temps i, per açò, els investigadors a sovint usen minerals magnètics, com la magnetita, per a trobar a quina latitut es va colocar el continent en relació en els pols magnètics d'eixa época. Ya que els continents s'han estat movent en relació en el pol; és com si estigueren immòvils i el pol magnètic es moguera en el seu lloc. Si es recopilen suficients senyes, llavors és possible reconstruir el moviment dels continents en relació en els pols magnètics. El desplaçament polar aparent és la trayectòria que sembla prendre el pol magnètic d'acort en les senyes d'un continent. Quan múltiples continents es mouen entre sí, la trayectòria que seguix el seu pol magnètic serà diferent al dels demés.[1] Pel contrari, quan dos continents es mouen paralels entre sí, la seua trayectòria serà la mateixa.
Desplaçament polar real
[editar | editar còdic]En la Terra
[editar | editar còdic]El desplaçament polar real representa el canvi en els pols geogràfics en relació en la superfície de la Terra, despuix de tindre en conte el moviment de les plaques tectónicas. Este moviment és causat pel reordenamiento del mant i la corfa per a alinear la màxima inèrcia en l'eix de rotació actual[2] (fig.1). Esta és la situació en l'energia cinètica més baixa per al moment angular dau i invariable de la terra, i es conseguix a mida que l'energia cinètica es dissipa per la falta de rigidea de la Terra.
S'ha observat evidència de desviació polar real a partir de l'estudi de grans conjunts de senyes de desviació polar aparent que, despuix de ser corregida pel moviment del pol magnètic,[3] mostra esta desviació polar. El desplaçament polar modern es pot evaluar a partir de medicions precises utilisant medicions estelars o satelitales; no obstant, es requerix un filtrat per a eliminar el bamboleo de Chandler de la Terra. La formació de supercontinentes podria iniciar un desplaçament polar més ràpit. És dir, degut a que el supercontinente crea una concentració de massa adicional a on es troben, el planeta intenta reorientar el supercontinente cap al equador.[2]
(Image adaptada de Steinberger & Torsvik, 2008).
En atres cossos planetaris
[editar | editar còdic]És possible que s'haja observat un desplaçament polar real en atres cossos planetaris. Les senyes sugerixen que el desplaçament dels pols de Mart s'assembla al desplaçament polar real de la Terra; és dir, quan Mart tenia una litosfera activa, la seua estructura permetia una deriva polar llenta per a estabilisar el moment d'inèrcia.[4][5]
A diferència de la Terra i Mart, l'estructura de Venus no sembla permetre el mateix desplaçament polar llent; quan s'observa, el moment màxim d'inèrcia de Venus es compensa en gran mida en el pol geogràfic. Per lo tant, la desviació del moment d'inèrcia màxim es mantindrà per periodos de temps més llarcs. Una solució proposta per a donar conte d'este desequilibri és que si la diferència entre el moment màxim d'inèrcia i l'eix de rotació excedix un cert llímit, el planeta sofrirà un major grau d'oscilació per a realinear el seu màxim d'inèrcia en el seu eix de rotació. Si este és realment el cas, llavors l'escala de temps en la que ocorre esta correcció deu ser prou curta.[5]
Europa, satèlit de Júpiter, ha segut modelada tenint una corfa desacoplada del seu mant; és dir, la corfa gelada exterior podria estar surant sobre un oceà cobert. Si açò és cert, els models prediuen que la closca podria mostrar el rastre del desplaçament polar en la seua superfície a mida que la seua corfa es realinea. Estos models han segut defesos per l'evidència de les característiques en el costat opost a Júpiter que semblen haver-se desplaçat fins a 80° des de les seues posicions inicials de formació.[6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Philip, Kearey; Klepeis, {{{nom2}}}; Vaig vindre, {{{nom3}}} (2009). Global tectonics., 3ra. edició, Oxford: Wiley-Blackwell. ISBN 9781405107778.
- ↑ 2,0 2,1 Tectonophysics.362(1–4)
- 303–320.ISSN 0040-1951.doi:10.1016/S0040-1951(02)000642-X.
- ↑ Nature.452(7187)
- 620–623.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/nature06824.
- ↑ (1988).Icarus.73(1)
- 91–141.ISSN 0019-1035.doi:10.1016/0019-1035(88)90087-5.
- ↑ 5,0 5,1 Journal of Geophysical Research: Planets.101(E1)
- 2253–2266.ISSN 2156-2202.doi:10.1029/95JE03222.
- ↑ (1989).Icarus.81(2)
- 242–270.ISSN 0019-1035.doi:10.1016/0019-1035(89)90053-5.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Desplazamiento polar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.