Nova cultura de l'aigua

La denominació de nova cultura de l'aigua va sorgir a mitan dels anys noranta del sigle XX com un moviment social d'oposició al transvasament de l'Ebre, si ben poc a poc va ser referint-se a tota una forma diferent de tractar els temes relacionats en la gestió de l'aigua.

Desenroll de la nova cultura de l'aigua

El substrat directe de la nova cultura de l'aigua són els moviments ecologistes dels anys 70 i 80 que, en el Valle de l'Ebre, varen prendre l'aigua com a objecte bàsic d'acció, en la mida en que era vista com una expressió de les contradiccions del capitalisme industrial.

Moviments assamblearis com els Comités Antinuclears, Alternatives Radicals per a la Ribera de l'Ebre, i després el Front de l'Ebre, a finals dels '70, no només varen articular protestes sino que varen conformar una particular visió de l'aigua com a recurs escàs i compartit.

En lo que a la teoria es referix, els treballs dirigits o codirigidos per Mario Gaviria, Artemio Baigorri, José Manuel Naredo i uns atres, en llibres clàssics com "Navarra, abundància" (1975), "El Baix Aragó espoliat" (1976), "Extremadura saquejada" (1977), "Navarresa abundància" (1977), "Viure de l'Ebre" (1978), "El model extremeny. Ecodesarrollo de La Siberia i La Serena" (1980), "El camp rioixà" (1984) o "La quimera de l'aigua" (1995), aixina com els artículs que abdós autors, i uns atres (com Santiago Marraco, José Luis Fandos, etc.) varen escriure en els anys '70 i primers '80 en Andalán, El Dia d'Aragó, Esforç Comú, El vell talp i atres mijos, varen ser aportant les idees bàsiques que després donarien lloc a la cridada nova cultura de l'aigua.

En 1980 els sociòlecs Mario Gaviria i Artemio Baigorri, aixina com la sociòloga de l'Universitat de Saragossa Ángela López i el físic de la mateixa Universitat Pedro Tire Agut dissenyen un proyecte d'investigació per a comparar les tradicions, cultures i polítiques hidràuliques en Espanya i Califòrnia, que encara que no obté la finançació necessària per a la seua realisació, servirà per al disseny d'ulteriors proyectes d'atres investigadors. En 1986 la consultora formada per Mario Gaviria, Artemio Baigorri i els economistes Antonio García i Patxi Tuñón inicien un proyecte, en eixa mateixa llínea comparativa en Califòrnia (denominat "Atles de l'Aigua d'Extremadura"), en un extens equip de l'Universitat d'Extremadura, per encàrrec de l'ecologiste, a l'adop conseller Obres Públiques i Mig ambient de la Junta d'Extremadura, Juan Serna; pero el proyecte quedarà interromput i inacabat despuix de la dimissió de Serna.

Entretant una atra via, més acadèmica i sostenible d'investigació, venia marcada per les investigacions que Federico Aguilera venia fent en Canàries, entorn a la gestió privada de l'aigua. Aixina com, també des de l'economia, els treballs de José María Gascó i José Manuel Naredo.

És en eixe complex caldo de cultiu de casi dos décades de conflictes, anàlisis i propostes, no per casualitat en gran centralidad en la Vall de l'Ebre, en a on sorgiria en la segona mitat dels noranta la nova cultura de l'aigua.

El catedràtic d'Hidrogeología i professor de l'Universitat de Saragossa Francisco Javier Martínez Gil va escriure el llibre que es considera com "acta fundacional" del moviment "La nova cultura de l'aigua en Espanya". Un atre autor que es considera imprescindible és el físic Pedro Tire Agut, de la mateixa Universitat que, junt en l'economiste José Manuel Naredo va escriure una atra obra de gran repercussió, "La gestió de l'aigua en Espanya i Califòrnia".

Entre les idees més importants que es defenen des d'esta concepció podem citar el concebre l'aigua com a actiu "ecosocial", la necessitat de gestionar la demanda en lloc de l'oferta, l'aplicació de tècniques com l'estudi cost-beneficie o l'estudi d'impacte ambiental i la concepció de l'unitat de la conca hidrogràfica intentant eliminar els transvasaments (transvasament de conca) i les preses.

Als postulats citats es varen ser unint centenars d'experts, investigadors, tècnics, professors espanyols i estrangers que, en diferents àmbits pero fonamentalment l'universitari, varen ser generant un "corpus", aixina com una forta ret institucional de respal mutu. Congressos internacionals i atres events es varen ser convocant i celebrant aixina com actes reivindicatius, lúdics, simbòlics i formatius per a intentar conseguir eixos canvis profunts en la gestió de l'aigua en Espanya.

No obstant, no es deu oblidar que este moviment té els seus detractors des de tots els àmbits implicats per lo que ha estat rodejat de problemes i en ocasions polèmiques.

Inicialment els postulats de la nova cultura de l'aigua es varen identificar en els de la Coordinadora d'Afectats per Grans Embassaments i Transvasaments (Coagret) i posteriorment va sorgir la Fundació Nova Cultura de l'Aigua.

Una de les llínees de treball més importants de les persones relacionades en la Nova Cultura de l'Aigua ha segut la seua busca d'alternatives al Pla Hidrològic Nacional que es va presentar en la segona llegislatura de José María Aznar.

És important destacar els tipos d'aigua que es diferencien, pel seu us, en la nova cultura de l'aigua:

• L'aigua de vida, l'aigua necessària per a viure, que és un dret i deu ser debades per a tots els sers humans, uns 3 litros d'aigua al dia. En el món cada any moren per causa de falta d'aigua neteja unes 30.000-50.000 persones.
• L'aigua d'us ciutadà: Un aigua que també és un dret, i per la qual es pagaria el preu de cost. L'aigua de duchar-se, de llavar-se, de netejar la casa. Uns 20 litros diaris.
• L'aigua de lux: és l'aigua de que s'usaria per a extres privats, com a piscines, camps de gòlf. Uns 200 litros o més diaris, el seu preu s'incrementaria notablement al preu de l'aigua d'us ciutadà.
• L'aigua de negoci: és l'aigua que s'utilisa per a obtindre un benefici i que també voria incrementat el seu preu sobre l'us ciutadà, i no subvencionada públicament com és en alguns casos.

La despesa per l'aigua de lux podria/deuria servir per a facilitar l'aigua de vida a les persones que no la tenen per a viure.

Alguns conflictes en la gestió de l'aigua en Espanya

Grans preses

Es considera gran presa a aquella en una altura superior a dèu metros. Espanya és un dels països del món en major número de grans preses. Els assuts són molt costoses econòmicament i presenten varis problemes ambientals i socials que es deuen tindre en conte a l'hora de la seua construcció. Algunes grans preses espanyoles mai s'han usat.

Transvasaments

Els transvasaments són igualment molt costosos i generen problemes polítics, ambientals i socials. El més conegut i polèmic en Espanya és el del Tajo-Segura, del que s'aporta complida informació en l'artícul corresponent.

Menció a banda mereixen els transvasaments submarins que, partint de la desembocadura dels rius caudalosos, conduirien l'aigua dolça excedent pel fondo marí fins a determinats punts del llitoral, des dels quals es bombejaria terra adins fins a hondonades a on estancar-la, facilitant la seua distribució. No es tenen notícies de que, en la pràctica, encara s'haja adoptat este sistema, més barat que el basat en conducció subterrànees, puix s'evita en ell la provable construcció de varis túnels i aqüeductes. El proyecte més conegut és el que es referix al transvasament des de la delta del Ródano fins a Barcelona.

Contaminació

La contaminació posa en perill la vida dels sers vius incloent en ser humà.

Sobreexplotació d'acuífero

Artícul principal → Sobreexplotació d'aqüífers.

La sobrexplotación supon una extracció massiva d'aigua d'un sistema. Si ben el concepte és polèmic, segons autors com Custodie, lo cert és que hi ha sistemes aqüífers esquilmados.

Aprofitament hidroelèctric

L'aprofitament hidroelèctric modifica considerablement el règim hídric i introduïx impactes ambientals molt importants.

Autors relacionats en la nova cultura de l'aigua

• Federico Aguilera Klink
• Pedro Tire Agut
• Artemio Baigorri
• Antonio Estevan Estevan
• Mario Gaviria
• Manuel Ramón Crides Madurga
• Francisco Javier Martínez Gil
• José Manuel Naredo Pérez

Bibliografia

• Aguilera-Klink, F. (2008). La nova cultura de l'aigua. Els llibres de la catarata.
• Tire, P. i Naredo, J. M. (1998). La gestió de l'aigua en Espanya i Califòrnia. Editorial Bakeaz.
• Baigorri, A. i Gaviria, M. (Eds.) (1979). Alternatives Radicals per a la Ribera de l'Ebre -ARRE-. Viure de l'Ebre: la gestió popular de l'aigua en la Conca de l'Ebre. Editorial Hórdago.
• Fernández, J. (1999). L'ecologisme espanyol. Aliança Editorial.
• Gaviria, M. i Serna, J. (1992). La quimera de l'aigua. Ajuntament de Daimiel.
• Marqués, J. V. (1978). Ecologia i lluita de classes. Zero Zyx.
• Martínez-Gil, F. J. (1996). La nova cultura de l'aigua en Espanya. Editorial Bakeaz.