Nom espanyol

El nom espanyol o la forma espanyola del nom pot referir-se a:

• l'exònim en llengua espanyola d'un nom estranger, especialment d'un topònim, o nom de lloc. Quan el exònim és d'un topònim o antropónimo (nom de persona) propi d'una llengua espanyola distinta del castellà (català, vasc -vasc-, gallec o asturià) sol rebre la denominació de nom castellà. A voltes s'ampren els térmens castellanisació, españolisació o hispanisació, pero estos tenen ademés atres implicacions culturals o inclús polítiques.

• El nou nom de pila que adopta un estranger el nom original del qual és de difícil pronunciació per als hispanohablantes, habitualment en la finalitat de conseguir una major integració en territoris hispanófonos, sent possible la castellanisació del seu nom original o l'adquisició d'un nou. És molt habitual entre els immigrants chinencs, els noms de la qual, els propis de la cultura tradicional chinenca, tenen la particularitat afegida de no tindre traducció als noms de sants cristians.

Construcció del nom propi en la cultura hispànica

La manera característica de construir el nom propi de persona en Espanya (exclosos noms en llengües cooficials, que són molt comunes en les regions que les utilisen) i atres països de cultura hispànica, consistix en lo següent:

Nom de pila

La majoria de noms de pila espanyols són, de la mateixa manera que en molts països europeus, d'orige llatí (Juliol, Félix, Marcos), hebreu (Daniel, Samuel, David), grec (Pedro, Alejandro, Jorge) o germànic (Enrique, Guillermo, Alfredo). Estos poden ser simples o composts, tradicionalment usats en la pila bautismal i relacionats en sants catòlics (Antonio, Francisco, José, Juan, Manuel, etc.; Ana, Isabel, Laura, Teresa, etc. -vore Noms bíblics), sent molt habitual la feminisació dels noms de sants varons (Antonia, Francisca, Josefa o Josefina) i alguna cosa menys l'utilisació de santes femenines en noms de varó, més freqüentment com a segon nom en un nom compost (José María); o advocacions de la Verge Maria , a voltes lligades a virtuts (Caritat, Esperanza, etc.) o a traces pròpies (Ampar, Recobre, Soledad, etc.) i molt comunament reduïdes al nom distintiu d'una image (Àfrica, Almudena, Aránzazu, Covadonga, Macarena, Montserrat, Paloma, Pilar, Regla, etc.), o de Jesucristo (Jesús, Salvador, etc.) o atributs divins (Sofia); o d'atres entitats (Ángel).

Des de l'Edat Contemporànea, la progressiva secularisació de la societat ha anat estenent un atre tipo de noms aliens a la tradició catòlica, abans no solament dominant sino inclús imposta de forma més o menys rígida o excloent en alguns periodos històrics (no solament en l'Antic Règim -caracterisat per la política de màxim religiós des de l'época dels Reis Catòlics-, sino durant el franquisme de les décades centrals de el XX -en el denominat nacionalcatolicisme-). Els criteris en que s'elabora la llegislació relativa al registre civil ha de complir en la neutralitat en matèria religiosa pròpia d'un estat no confessional, lo que ha permés l'inscripció com a noms oficials dels hipocorístics (sempre molt utilisats encara que no oficials, com Mari, Paco, Pepe, Puri, etc.) i qualsevol atre tipo de noms. Per la seua banda, l'Iglésia catòlica seguix realisant les inscripcions en els archius parroquials (llibre bautismal).

Les estadístiques del INE reflectixen que la marejant majoria dels noms posats als chiquets en l'actualitat en Espanya seguixen sent els tradicionals. Cas diferent és el de l'us dels noms en Hispanoamèrica, a on encara s'ampren noms tradicionals espanyols (com Andrés, Camilo, David, Ernesto, Hernán, Julián, Santiago, etc).

No obstant, en certs països hispanoamericans s'està tornant comú l'us de noms en anglés (com Alex, Erick, Johan, John, Jonathan, Jeysson, William, Wilmer, etc) o hispanizacions de l'anglés (Cristian, Érica, Yuliet, Yeison, Yoan, etc). Segons un estudi fet per la W radi en Colòmbia en 2009, la majoria (entre el 55 i 60%) dels noms assignats des de 2006 en eixe país han segut en anglés.

Llinage

A diferència de com ocorre en gran part dels països del món, no hi ha un únic llinage, sino una successió de llinages, provinents dels llinages del pare i els llinages de la mare, generalment és el llinage patern el que va primer, succeït pel matern. És significatiu que les dònes no perden el llinage en casar-se, cosa també excepcional entre el restant dels països no iberoamericans. Habitualment s'utilisen només els dos primers (tradicionalment, en primer lloc el primer llinage del pare i en segon lloc el primer llinage de la mare -la llegislació del registre civil d'Espanya ho prevea d'esta forma fins a 1999, quan una reforma llegislativa permet qualsevol orde que els pares acorden, i des de la nova Llei de registre civil de 2011 si no comuniquen res l'encarregat del registre acorda l'orde de llinages atenent a l'interés del menor. En aplegar a la majoria d'edat, qualsevol persona pot optar per canviar l'orde dels seus llinages); i quan s'utilisen més se succeïxen per orde rigorós: en els llocs impars els de el pare i en els llocs pares els de la mare. En alguns casos es consentix l'alteració de l'orde dels llinages, o la combinació d'estos en un llinage compost, que també pot tindre un atre orige, per eixemple, un títul nobiliario o una atra raó.

Després de contraure matrimoni, la dòna solia utilisar el llinage del marit precedit de la paraula "de" (per eixemple: senyora de Tal, o Fulanita Tal de Tal -en este cas es posava en primer lloc el llinage propi de la dòna i en segon lloc el del seu marit-). En atres casos, l'us de el "de" pot pertànyer a un únic llinage (llinage compost) i no a dos llinages distints. És habitual l'us de el "de" en llinages vinculats a la noblea o en molts atres casos (per eixemple, la vinculació en una localitat -per eixemple de Toledo o de Sevilla- o en una institució -per eixemple de l'Iglésia o del Rei-). Dita costum se sol considerar obsoleta en l'actualitat, no obstant, la pràctica es manté en alguns ambients socials i particularment en algunes ocasions, com a actes socials d'alguna solemnitat, targetes de visita o esquelas.

Quan algun dels dos llinages és compost, es coloca la lletra "i" entre abdós. En alguns casos, com ocorre en alguns registres i documents oficials (llibre de família), s'utilisa la conjunció "i" entre el primer llinage i el segon. No obstant, en atres casos eixa "i" pot pertànyer a un llinage compost. Afegir la conjunció entre el primer i el segon llinage és una costum alguna cosa freqüent en Catalunya (s'utilisa "i" quan s'usa l'ortografia pròpia de la llengua catalana). Fòra de Catalunya sol entendre's com una costum nobiliaria, que implica l'omissió de el "de" en cas que el segon llinage també la tinga. Per eixemple, a l'antic rei d'Espanya se li nomena Juan Carlos de Borbón i Borbón i al nou, Felipe de Borbón i Grècia.

L'antiga costum d'exhibir orgullosament a lo manco quatre llinages propis de cristià vell tenia que vore en el prestigi social d'eixa condició i la discriminació que s'eixercia contra els cristians nous. La mateixa raó tenia el que les dònes no pergueren el llinage en casar-se: prolongar en els descendents la condició social dels antepassats per abdós branques familiars.

En País Vasc i Navarra, existixen llinages euskaldunes, alguns fàcilment reconeixibles; encara que alguns dels llinages espanyols més comuns són d'orige vasc (García, Mendoza, etc.) i, per la forma de construcció, també estan relacionats en el vasc els patronímicos construïts en el sufix "ez", que indica "fill de" (Álvarez -d'Álvaro-, Bermúdez -de Bermudo-, Fernández o Hernández -de Fernando-, González -de Gonzalo-, Jiménez o Ximénez -de Jimeno, justament el nom del fundador de la navarresa dinastia Jimena-, López -de Lope-, Pérez -de Pedro-, Rodríguez -de Rodrigo-, etc.).

Existix el tòpic de que existix la costum, en el nacionalisme vasc, de mostrar llargues llistes de llinages vascs, com es caricaturiza en la comèdia 8 llinages vascs.

Diminutivos, hipocorístics i renoms espanyols

Artícul principal → Diminutivo.

Molts noms poden ser acurtats usant terminacions, originant un diminutivo que usualment té connotacions afectives: -ito, -cite, -ico, -illo (masculí) i -ita, -cita, -ica, -illa (femení). En alguns casos són propis de determinades regions: els diminutivos en -ico són propis d'Aragó, els -illo d'Andalusia, etc.

Artícul principal → Hipocorístic.

Els hipocorístics són reduccions o alteracions del nom, aixina com els renoms, malnoms o sobrenoms poden derivar-se per via de regles llingüístiques o per atres causes, i oferixen també una gran diversitat local.

Vore també: Malnomene, malnom, i sobrenom