Anar al contingut

Nintendo 64

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Nintendo 64

Nintendo 64 (ニンテンドウ64?) és la quarta videoconsola de sobretaula produïda per Nintendo, desenrollada per a succeir a la Super Nintendo. Va ser la primera consola concebuda per a donar el bot del 2D al 3D. Va competir en el mercat de la quinta generació en Saturn de Sega, PlayStation de Sony i la consola inaugural de la sexta generació, Dreamcast de Sega.

Va incorporar en la seua arquitectura un processador principal de 64 bits. El soport d'almagasenament dels jocs era en forma de cartuchos, la majoria d'ells en memòria interna. L'us d'este tipo d'almagasenament li va supondre una séria desventaja comercial front als seus competidors, ya que encaria els costs de producció lo que aumentava el preu final i ademés era d'una capacitat d'almagasenament menor al d'un CD-ROM.

Tècnicament, l'utilisació de cartuchos va oferir algunes ventages front al format CD-ROM, sent esta l'idea que mantenia Nintendo front a la competència. El cartuig va tindre temps d'accés al sistema molt més curts, fent possible l'inclusió de coprocessadors i atres chips dins del cartuig i tècniques com streaming en temps real per a millorar les capacitats dels jocs, conseguint ampliar la seua vida útil; i en un principi semblava que podria ser més econòmic per no pagar drets ("regalías" o "royalties") per us del format CD-ROM, ni una unitat llectora per al mateix que seria ademés molt més delicada que un recalat o slot per a cartuchos. No obstant, l'escassa capacitat del cartuig en comparació al CD-ROM va supondre l'absència casi total de cinemàtiques pregrabades, una merma en la calitat del sò i una falta d'espai per a recursos com a textures i número d'escenaris.

Nintendo 64 va incloure en els seus mandos uns botons disposts en creu dissenyats especialment per a que l'usuari prenguera el control d'aspectes propis de jocs basats en entorns tridimensionals (el control de la perspectiva de joc o cambres, per eixemple), els quals varen ser utilisats per primera volta pel joc Super Mario 64. També va incloure un stick analògic, el qual permet diferents graus de moviment. Va ser pioner en incloure una funció de vibració gràcies al perifèric Rumble Pak.

Va ser descontinuada el 30 d'abril de 2002 i els seus últims títuls varen ser Tony Hawk's Pro Skater 3 en Amèrica i Mario Party 3 en Europa i Japó. Va ser substituïda per Nintendo GameCube el 14 de novembre de 2001 en Amèrica i el 4 de maig de 2002 en Europa.

Nintendo 64 va ser rellançada a través de la Consola Virtual en consoles posteriors com Wii en 2006, Wii O en 2015 i Nintendo Switch en 2021 (no a través de la Consola Virtual, sino a través del seu servici Nintendo Switch Online).

També es va anunciar per mig d'un Nintendo Direct en setembre de 2021, que varis jocs de Nintendo 64 aplegarien al servici de Nintendo Switch Online per mig d'un servici d'expansió en octubre de 2021, ademés de rellançar el seu control per a jugar més cómodament els seus títuls.

Història

En 1988, Nintendo comença el desenroll d'una unitat llectora de CD per a la seua consola de 16 bits Super Nintendo en acort en Sony. Este proyecte va ser cancelat en 1992.

Controlador de Nintendo 64.

El 23 d'agost de 1993, Nintendo va realisar una série d'aliances a la que denomina Dreamteam. En esta aliança realisa un acort estratègic en Silicon Graphics i Rambus Inc. per al hardware; Àlies-Wave Front i Multigen per a les ferramentes de programació; Rare i Williams per al software. Aixina varen iniciar el desenroll d'esta consola a la que varen denominar Project Reality. Pronte, molts desenrolladors de software anuncien estar desenrollant jocs per a la nova consola entre els que destaquen els següents:

Jocs anunciats:

Per a juny de 1994 s'anuncia el canvi de nom del proyecte per Ultra 64 i el seu llançament per a abans de Nadal de 1994.

A mitan de 1995, Nintendo retarda el llançament de la consola per a abril de 1996 i canvien el nom per Nintendo 64, el qual seria el definitiu.

Abans de l'anunci del revolucionari chip gràfic Voodoo, els fundadors de la companyia 3Dfx, Ross Smith, Gary Tarolli i Scott Sellers varen mostrar els seus plans de crear un motor gràfic SST-1 per a l'acceleració 3D a vàries companyies.

Els fundadors de 3Dfx havien estat treballant en SGI durant el periodo en que es va desenrollar el chip 3D de la consola Nintendo 64.

SGI no volia invertir més recursos en l'indústria del videojoc. Esta decisió va causar que també atres dissenyadors de chips s'anaren i fundaren ArtX, que més vesprada va ser adquirit per ATI.

Moltes de les capacitats del chip gràfic de Nintendo 64 varen tindre la seua rèplica en les API Glide i OpenGL utilisades en els videojocs 3D per a PC d'eixe periodo.

Per a finals de 1995, molts desenrolladors estaven molt descontents perque els jocs per a N64 tenien que ser programats en costoses estacions de treball SGI, elevant el cost de desenroll dels jocs. També es va afegir el que Nintendo els informara de que, en la finalitat de llançar jocs a un preu econòmic, es reduiria el tamany dels primers cartuchos de 128 Mb a 64 Mb, en lo que tenien que eliminar molts elements dels mateixos. Els múltiples retarts en el llançament de la consola convertia qualsevol joc en una inversió de llarc determini i molt arriscada. Açò va dur a la cancelació de la major part dels jocs planejats inicialment. El cas més significatiu va ser la cessació de relacions entre Nintendo i Square Soft, qui va terminar llançant en exclusiva Final Fantasy VII per a la consola PlayStation de Sony Computer Entertainment.

Llançament i periodo de vida útil

cal destacar que en la seua primera semana de vendes en Japó, Nintendo 64 va vendre 500.000 consoles i durant el seu periodo de vida al voltant de 33.000.000 de consoles.

Nintendo va produir per a N64 el sistema de vibració Rumble Pak que era un accessori extern. Va ser posat a la venda en Japó el 27 d'abril de 1997.[1] Per mig d'un dispositiu afegitó insertat en el mando de control es conseguia efecte de vibració en els jocs programats per a això. Sony ya havia llançat dos dies abans, el 25 d'abril de 1997, el seu primer mando en vibració, el DualAnalog SCPH-1150,[2][3][4] i ya en la següent generació de consoles, Sega va desenrollar un dispositiu de vibració extern casi idèntic al de Nintendo per als mandos de control de Dreamcast. cal aclarir que cap d'estos tres sistemes va ser la primera volta que es va incorporar vibració en una consola, recaent este mèrit en el perifèric Aura Interactor.

També varen ser llançats varis perifèrics: un micròfon que permetia jugar un joc en funcions de reconeiximent de veu (precursor de l'incorporat en Nintendo DS i del micròfon de la Game Cube), un dispositiu d'hardware, el Transfer Pak, que permetia llegir cartuchos de Game Boy per a l'intercanvi de senyes entre abdós consoles (utilisat en el joc Pokémon Stadium), una unitat de disquets i un cartuig que permetia capturar àudio i vídeo als disquets... No obstant el major problema d'estos perifèrics va ser el poc respal que varen tindre per part de les companyies de desenroll.

Sobre els jocs, el més reseñable pel seu èxit de crítica i públic va ser Super Mario 64. Desenrollat per Shigeru Miyamoto i llançat junt en la consola, el seu sistema de joc va assentar bases en major part dels jocs 3D del seu estil. L'atre títul popular de la consola va ser The Legend of Zelda: Ocarina of Clave, també de Shigeru Miyamoto, primer joc en obtindre una puntuació perfecta en la prestigiosa revista japonesa Famitsu i habitual guanyador de premis a "millor joc de l'història".

En Europa la consola va dispondre de cinc jocs de llançament, el dissabte 1 de març de 1997:

Cap a finals de la vida útil de la consola hi havia pocs llançaments, destacant els de Nintendo i Rare. Durant l'any 2001 alguns varen ser retardats per a ser llançats en Gamecube: Resident Evil Zero (Capcom), Eternal Darkness (Silicon Knights - Nintendo) i Starfox Adventures (derivat del proyecte Dinosaur Planet de Rare), entre uns atres.

En agost de 2002 va ser llançat Tony Hawk's Pro Skater 3 (Activision). Est seria l'últim joc llançat oficialment en format Nintendo 64, marcant el fi del seu periodo de vida, encara que en Europa i Japó havia acabat un any abans en Mario Party 3.

Característiques

El seu disseny conta en una part superior curva, en forma d'ona, en els botons Power i Reset, un recalat de cartuchos de càrrega superior, un port per a Expansion Pak, (també superior) o per a alguns accessoris i els mandos en la part frontal.

Els comercials tant de la consola com de jocs en Estats Units de N64 tenien el mensage de "Get N or get out", que es podria traduir com "Participa o vés-te". En Espanya, a on l'eslògan de la consola va ser Entra en joc, la consola va eixir al mercat en un preu de 34990 pessetes, lo que en euros serien uns 209'99. La seua resolució en NTSC és de 240p i en PAL o SECAM és de 288p. És l'última consola en usar en la majoria dels jocs esta resolució.

Vore també

Referències

  1. ↑ Nintendo. «nintendo. co. jp/n01/n64/option/sindop. html 振動パック» (en ja). Nintendo. co. jp. Consultat el 2025-07-23.
  2. ↑ IGN staff. «archive. org/web/20250706001251/https://www. ign. com/articles/1997/04/18/tobal-2s-mega-jolt Tobal 2's Mega Jolt». IGN. Archivat des d'el ign. com/articles/1997/04/18/tobal-2s-mega-jolt original, el 6 de juliol de 2025. Consultat el 2025-07-23.
  3. ↑ Sony Computer Entertainment Inc.. «archive. org/web/20110908193948/http://scei. co. jp/corporate/release/pdf/970311. pdf 振動機構を標準装備したアナログコントローラ 発売» (en ja). Archivat des d'el co. jp/corporate/release/pdf/970311. pdf original, el 8 de setembre de 2011. Consultat el 2025-08-26.
  4. ↑ hijiQuish Game channel ({). youtube. com/watch? v=SkZleEm1bSI «【PS1】次世代機戦争が生み出したDUALSHOCKのプロトタイプ的なアナログコントローラ(SCPH-1150)、分解して内部を確認» (vídeo){{#if:|, {{{canal}}}. Consultat el 2025-07-23.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Nintendo_64&oldid=1273313»