Nefrotoxicidad

La nefrotoxicidad és la toxicitat eixercida sobre els renyons, òrguens l'integritat funcional dels quals és essencial per al manteniment de l'homeostasis corporal dels sers humans. Açò és pel seu paper primordial en funcions tan essencials com l'excreció dels rebujos metabòlics, la regulació del volum de líquit extracelular, la composició de electrolitos i l'equilibri àcit-base. Ademés, els renyons sintetisen hormones, tals com renina i eritropoyetina, i metabolizan la vitamina D3. Els renyons són, en freqüència, òrguens diana de molts agents tòxics que provoquen destorbament en el seu comportament fisiològic, que poden ocasionar lesions greus. No obstant estos òrguens disponen de diversos mecanismes de desintoxicació i tenen reserva funcional i capacitat de regeneració considerables.

Causes de la sensibilitat del renyó als agents tòxics

Per les seues característiques, els renyons entren en contacte en una gran cantitat de fàrmacs i substàncies químiques que circulen per la sanc. Els processos que intervenen en la concentració de l'orina servixen també per a concentrar els tòxics, que apleguen finalment al líquit tubular, puix favorixen a la seua penetració per difusió passiva a través de les cèlules tubulars. Per lo tant, pot ocórrer que un agent químic la concentració del qual no aplega a ser tòxica en el plasma alcance concentracions tòxiques en els renyons. Finalment el transport, el depòsit i el metabolisme dels xenobióticos contribuïxen notablement a la predisposició del renyó per a sofrir lesions tòxiques.

Agents nefrotóxicos específics

Rep el nom d'agent nefrotóxico tota estructura química que situada en el sistema renal, és capaç de produir destorbament i desequilibris en els seus aspectes morfològics i fisiològics que conduïxen a lesió de l'orgue. Existixen molts fàrmacs, substàncies químiques ambientals i metals que poden causar nefrotoxicidad i lesions de localisació específica, podent causar insuficiència renal aguda (IRA) o atres tipos de patologia, en conseqüències molt variables, que van des de la recuperació completa fins a l'aparició de lesions renals permanents que poden obligar a tractaments de diálisis o de transplant renal.

• Fàrmacs
  • Analgésicos i antiinflamatorios no esteroideos. Són eixemples representatius l'aspirina i l'indometacina, que s'associen a tres tipos de processos nefrotóxicos:
  • Fallo renal agut, produït a les poques hores de l'ingesta de grans dosis.
    • Nefropatía analgésica, crònica i irreversible.
    • Nefritis intersticial, en la que la funció renal es recupera en un determini d'1 a 3 mesos.
  • Antibiòtics, com les cefalosporinas i tetraciclinas. En general els antimicrobianos produïxen toxicitat renal per varis mecanismes, com el descens del fluix sanguíneu renal, nefritis intersticial, necrosis tubular, Síndrome de Fanconi, glomerulonefritis per hipersensibilidad, etc.
  • Antineoplásicos, com el cisplatino. Durant alguns anys es va utilisar com a agent antineoplásico per al tractament de tumors cancerígenos, d'úter i de testículs, pero les seues aplicacions clíniques es varen vore llimitades per la seua nefrotoxicidad.
  • Contrasts radiològics, com o iodo hipuramato, utilisat per a visualisar imàgens dels teixits, en determinats estudis radiològics.
  • Inmunosupresors, com a ciclosporina A, que permet portar a terme el transplant d'òrguens en cert èxit, a pesar del seu nefropatoxicidad i atres efectes secundaris.

• Composts migambientals

1. Hidrocarburs halogenados usats com herbicidas
2. Metals pesats (destaquen mercuri, fonamentalment la forma orgànica, i cadmi)
3. Micotoxinas
4. Dissolvents orgànics (com la gasolina i el tricloroetileno).