L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Museu de història natural

Un museu de història natural o museu de ciències naturals és una institució científica en coleccions d'història natural que servixen de referents del món natural, principalment per a la comunitat científica (proporcionant-li tipos nomenclaturales) pero també per al gran públic mentres que ferramentes de divulgació del coneiximent.[1] Les coleccions d'un museu de història natural inclouen normalment registres actuals i històrics d'animals, plantes, fongos, ecosistemas, geologia, paleontologia, climatologia i molt més.

Erro al crear miniatura:
Museu de història natural
Per a atres usos d'este terme vore Museu de Història Natural.
En 1635, el Real Jardí de les Plantes Medicinals (precedent de l'actual Museu Nacional de Història Natural de França) va ser el primer museu modern de història natural. Ací es veu l'edifici de la Gran galeria de l'Evolució, finalisat en 1889

La principal funció d'un museu de història natural consistix en proporcionar a la comunitat científica espècimen i mostres, tant actuals com a històrics, per a les seues investigacions i experiments, en l'objectiu de millorar la comprensió del món natural. Alguns museus tenen exposicions públiques per a compartir la bellea i les maravelles del món natural en el gran públic. A estos museus se'ls crida museus públics. Alguns tenen coleccions de història no natural, ademés de les seues coleccions principals, com són per eixemple les coleccions d'objectes relacionats en el història, l'art i la ciència.

Història

Els actuals museus de història natural varen tindre un antecedent en els aixina cridats gabinets de curiositats. Iniciats durant el Renaixença, estos gabinets eren coleccions privades que normalment incloïen espècimen exòtics de història natural, a voltes inclús falsificats, junt en atres tipos d'objectes.

El primer museu de història natural va ser possiblement el de l'erudit suís Conrad Gessner, establit en Zuric a mitan de el XVI.[2] El Museu Nacional de Història Natural de França, establit en París en 1635, va ser la primera institució que va tindre la forma que hui en dia es reconeix com la d'un museu de història natural.[2] Els primers museus de història natural oferien un accés llimitat, ya que en general eren coleccions privades o eren propietat de societats científiques.[3] El Museu Ashmolean, inaugurat en 1683, va anar el primer museu de història natural que va admetre l'entrada al públic en general.[3]


Fins a finals de el XVIII, els gabinets de curiositats, antepassats dels museus, exponien a un públic restringit objectes de la naturalea ademés de llibres, obres d'art o antiguetats. Es tractava de fer un inventari lo més exhaustiu possible de les riquees de la naturalea i de l'indústria humana i de presentar-les en un orde coherent en relació en les concepcions que eren les de l'época.[4] El propòsit de la ciència era principalment clasificatorio: en botànica i zoologia, el treball de Linné (el Species Plantarum de 1753 i el Systema naturae de 1758) varen marcar el començ i varen permetre el desenroll de la sistemàtica moderna. La distinció entre lo que estava expost i lo que estava reservat per a l'estudi, fòra de la vista, encara no existia. El resultat era una gran proliferació d'objectes, i cada espai, inclosos els sostres, s'utilisava. El Real Gabinet de Història Natural de Madrit, antecedent de l'actual Museu Nacional de Ciències Naturals, va ser establit en 1771 i obert al públic general en 1773.[5] El primer museu nortamericà de història natural es va establir en Charleston en 1773, el segon en Filadèlfia (elPeale Museum) en 1784.[6] Un segon Museu Peale es crearà en Baltimore en 1814. En la capital francesa, el Museu nacional de història natural (Muséum national de histoire naturelle) va ser fundat oficialment per decret de 10 de juny de 1793.[7]

Erro al crear miniatura:
Diorama. Museu Municipal de Història Natural, Milà.
 
Diorama que mostra espècimen disecados de la foca monge de pancha blanca (Monachus monachus albiventer) del cap Kaliakra, subespècie del mar Negra ara extinta.

El XIX pot considerar-se verdaderament l'época dorada de la creació dels museus de història natural. A lo llarc del sigle la majoria de les grans ciutats varen establir tals institucions. Els museus de història natural que es varen crear a un ritme accelerat a principis de el XIX —una obertura per any en França entre 1820 i 1850, per eixemple[8]— es varen posicionar en la continuïtat de la tradició dels Gabinets. Les diferents disciplines es varen ser individualisat i ya no era concebible que una mateixa institució, anara museu d'art, museu de ciències i biblioteca al mateix temps. Encara que persistix l'afany de totalitat, les presentacions artístiques que prevalien en els Gabinets desapareixen en favor d'una rigorosa ordenació dels eixemplars segons les classificacions en us. Totes les coleccions encara es presentaven al públic.

Les primeres exposicions temàtiques i els primers dioramas apareixen a finals de elXIX. Estes noves escenografias varen supondre la presentació de menys eixemplars pero varen oferir perspectives més variades: es va passar d'un discurs purament descriptivo i clasificatorio a un discurs sintètic i didàctic.[4] L'accés a la majoria de les coleccions es restringix llavors al públic i es convertix en una prerrogativa dels experts en les àrees protegides que són les reserves. No obstant, la distinció entre lo que estava en el domini de l'exposició i lo que quedava baix les reserves es va fent llentament. En França, per eixemple, la majoria dels museus de història natural seguirien exhibint totes les seues coleccions en sales d'exposició abarrotades durant molt temps, i fins a la década de 1980 no es va portar a terme una primera ona de renovacions a gran escala, tant una renovació completa de les exposicions permanents com la creació d'espais totalment dedicats a la conservació.[9]

El número de museus de història natural disminuirà significativament en el XX per toda una serie de factors: canvi en la naturalea de l'oci, disminució de les coleccions científiques i d'oci, urbanisació creixent, aparició de mijos moderns que faciliten l'accés al coneiximent del món natural…

Coleccions

Tradicionalment, els museus de història natural han tractat de reunir coleccions representatives de l'entorn natural que els rodejava de forma propenca (flora, fauna i geologia locals), aixina com coleccions exòtiques.

Els grans viages d'exploració científica que varen marcar la primera mitat de el XIX varen ser seguits per l'expansió colonial. Les regions més remotes i els objectes de ciències naturals que albergaven eren cada volta més accessibles. Les coleccions es varen enriquir considerablement de diverses formes: rets de corresponsals (viagers, misionero, soldats i funcionaris colonials, etc.), donacions de coleccions privades a voltes molt importants, campanyes de recolecció organisades per les pròpies institucions museístiques, intercanvis entre museus, adquisicions en casos especialisats. A finals de el XIX, Rowland Ward[10] en Londres, Deyrolle, o els germans Édouard i Jules Verreaux en París podien suministrar pells i naturalizacions procedents de tots els continents. El museu també podia adquirir cadàvers d'animals de zoològics o aquaris públics. Ocorre també, com seguix ocorrent en París,[7] Besançon, pero especialment en els països germànics,[11] que l'establiment del museu inclou presentacions d'animals vius, parcs zoològics, terrarios, vivariums, aquariums… La recolecció de espècimen d'entorns naturals s'ha convertit en l'actualitat èticament més difícil d'assumir: el recurs a les coleccions vives mantingudes pels zoològics representa per lo tant per als museus la principal font d'animals per a disecar.


De la mateixa manera, succeïx, com és el cas de París, que un jardin dones plantes o un jardí botànic s'adjunte a l'establiment del museu. Les coleccions botàniques vives permeten crear o completar un herbario (colecció de plantes seques), una seminoteca (colecció de llavors) o una carpoteca (colecció de fruts), que permeten comparar i identificar gèneros o espècies de plantes.

Alguns museus alberguen importants coleccions de mostres que servixen de referència per a la geologia i la paleontologia en el món.

Les coleccions aixina reunides a voltes han alcançat tamanys enormes a lo llarc dels anys i algunes poden incloure espècimen que han desaparegut en la naturalea. Les coleccions més grans del món (el Museu Nacional de Història Natural dels Estats Units en Washington, el Museu de Història Natural de Londres i el Museu Nacional de Història Natural de París) tenen 125, 70 i 60 millons de espècimen respectivament.[12] No són excepcionals les que superen el milló d'eixemplars. Estos grans volums, si be constituïxen una riquea innegable, no deixen de plantejar diversos problemes, escomençant pels de la seua gestió (inventari) o el seu conservació.

Estes coleccions s'han considerat durant molt temps fungibles, podent cada eixemplar que les componia ser substituït en major o menor facilitat per un equivalent. En conseqüència, el problema de la seua conservació va quedar relegat a un segon pla a pesar de que, constituïts en la seua major part per matèria orgànica, a lo manco pel que fa a la zoologia i la botànica, són per naturalea particularment sensibles als agents de degradació física (llum, higrometria, temperatura, pols...) o biològiques (principalment insectes). No obstant, este estat de coses tendix a evolucionar hui en dia: en la consciència de que la naturalea no és inagotable, que la biodiversitat està disminuint o inclús que els llocs geològics no es poden renovar, els museus de història natural es donen conte de que preserven un patrimoni natural cada volta més insubstituible (el més revelador sent el cas de l'espècimen disecado d'una espècie ya extinguida) i en avant gestionen les seues coleccions en conseqüència.

Investigació

Erro al crear miniatura:
Coleccions de conquiliologia en el Museu de Wiesbaden

Fins a mediats de el XIX, els museus de història natural eren els llocs a on es realisava l'investigació en ciències naturals.[4] Este paper va tendir després a desvanir-se en favor de les universitats.

Hui només les principals institucions conserven missions d'investigació. En Washington, per eixemple, el Museu Nacional de Història Natural dels Estats Units alberga a 185 científics que poden explotar els 125 millons de espècimen, en totes les disciplines de les ciències naturals, que posseïx el museu.

Totes les coleccions de ciències naturals conserven un interés científic i són consultades per este motiu. Primer ho varen anar en el context de l'investigació en sistemàtica. De fet, els museus són responsables de preservar els espècimen tipo que servixen com a estàndars per als millons de noms de tàxons atribuïts des de Linneo. El desenroll de la filogenético i les noves possibilitats que oferix la seqüenciació de el ADN inclús en espècimen antics òbrin nous camps d'aplicació.

En un atre nivell, estes immenses coleccions constituïxen bases de senyes naturalistes que poden ser utilisades per ecòlecs per a evaluar l'evolució en el temps de les poblacions que estudien.

Difusió del saber

Els museus no solament es definixen per les seues coleccions sino també per la seua presentació al públic. En les seues disciplines, els museus de història natural són, a través del treball de divulgació que realisen, llocs de cultura científica de vanguarda.


Les exposicions permanents o temporals seguixen sent mijos privilegiats de transmissió del coneiximent. Els museus de història natural han pogut explotar una àmplia gama de noves tecnologies (terminals interactius, multimèdia, animátiques, etc.) per a modernisar la seua museografía .

No obstant, l'exposició és només una de les ferramentes utilisades pel museu. Les seues activitats culturals poden declinar-se segons molts atres eixos: cicles de conferències o de cine, programes d'animació sociocultural per al públic escolar o més específic (chiquets molt menuts, discapacitats, etc.), eixides de camp, servici de mediateca, publicació de llibres, etc.

Fundació dels grans museus nacionals

El XIX pot considerar-se verdaderament l'edat d'or de la creació de museus de història natural, creant-se en les capitals de cada país un gran museu nacional.

Galeria d'imàgens

Referències

  1. ↑ Antoni Arrizabalaga i Blanch, «Els museus de història natural, biodiversitat o informació: salvar què?», Lauro: revista del Museu de Granollers, Núm. 4 (1992), pp. 60-62 (català)
  2. ↑ 2,0 2,1 Vincent H. Resh, Ring T. Cardé, Encyclopedia of Insects (2003), p. 771. (anglés)
  3. ↑ 3,0 3,1 Andi Stein, Beth Blingham Evans, An Introduction to the Entertainment Industry (2009), p. 115. (anglés)
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Michel Van-Praët, Cultures scientifiques et musées de histoire naturelle en France. Hermès, 20 (1996), Plantilla:Abréviation discrète 143-149.
  5. ↑ «¡Complim 250 anys!».
  6. ↑ Robert E. Schofield, "The Science Education of an Enlightened Entrepreneur : Charles Willson Peale and His Philadelphia Museum, 1784-1827", American Studies, Vol.30, No.2, 1989.
  7. ↑ 7,0 7,1 Yves Laissus & Jean-Jacques Petter, Els animaux du Muséum, 1793-1993. La Documentation Française, Paris (1993) ISBN 2-11-081284-2.
  8. ↑ Una cronologia de l'obertura d'alguns museus francesos és la següent:
  9. ↑ Office de Coopération et d'Information Muséographiques (OCIM), Muséums d'aujourd'hui, 1994, 131 p. ill., ISBN 2-11-087988-2. l lliure tracta de les renovacions dels museus de història natural d'Aurillac, Bourges, Dijon, Grenoble, Paris i Tours.
  10. ↑ Amandine Péquignot, La taxidermie londonienne au service dones premiers diorama français, Lettre de l'OCIM, n° 90, 2003, p.27-34.
  11. ↑ Maison de la Nature de Salzbourg : [1]
  12. ↑ D’après els chiffres cités sur els pages correspondantes du Wikipédia francophone. La précisió de ces chiffres reste forcément très relative.

Vore també

Bibliografia


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Museu_de_història_natural&oldid=1347173»