Anar al contingut

Monasteri de Sant Salvador (Celanova)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Fachada San Salvador de Celanova.jpg
Monasteri de Sant Salvador (Celanova)

El monasteri de Sant Salvador és un antic monasteri gallec fundat per sant Rosendo, en l'any 936 en la vila de Celanova. Segons Urero la consagració del monasteri de Celanova va tindre lloc, segons la data documental, en 942.[1]

És el principal monument de Celanova, capital de la comarca de Terra de Celanova (província d'Orense), a uns 25 km d'Orense.[2] En l'actualitat, i sent de propietat pública des de la desamortisació de el XIX servix com a Ajuntament i Institut.[3]

Va ser declarat monument nacional en 1931 i premi Europa Nostra en l'any 1984.[2]

Història

[editar | editar còdic]

El monasteri ho va fundar el propi sant Rosendo, bisbe de Mondoñedo i Santiago, i posseïdor dels títuls de arcediano de Celanova, comte de Bande, marqués de Sande i capellà de la Casa Real, aixina com domini en més de cinquanta entitats entre monasteris, priorats i iglésies,[4][5] en terres que pertanyien al seu mateix germà, el comte Froilán Gutiérrez.[3] El primitiu monasteri, que en un principi constava de poques edificacions, es va construir entre els anys 936 i 942;[6] va ser engrandint-se poc a poc gràcies a les terres i privilegis concedits pels familiars del fundador, aixina com pels reis de León i Castella.[7] Segons conta la tradició, el jove Rosendo va rebre en somis una revelació per la qual devia fundar en el lloc de Vilar, actual Celanova, un cenobio. Segons la llegenda, sant Rosendo va pujar a un mont propenc a Celanova, va llançar des d'allí una pedra, i en el lloc a on la pedra va caure va ser a on el Sant va alçar el cenobio.[2]

Sant Rosendo, que havia erigit en anterioritat el monasteri de Sant Joan de Caaveiro, per a la fundació de Sant Salvador de Celanova va dur un grup de monges de Sant Estevo de Ribas de Sil, i va nomenar abad a sant Frankila, baixe la regla de Sant Benito. Despuix de la seua fundació i despuix de la renúncia a la Sèu Compostelana i a organisar la defensa de Galícia contra els normandos junt al comte Gonzalo Sánchez, sant Rosendo va ingressar en el monasteri, aplegant a ser abad a la mort de Frankila en l'any 959, fins al seu decés en l'any 977.[7][5] D'este primitiu monasteri només queda la chicoteta capella de Sant Miguel, ubicada en lo que va deure ser anteriorment una capella dedicada a Sant Martín.[4]


En 1506 el monasteri es va unir a la Congregació de Castella, d'esta manera s'inicia una nova etapa, que li concedix major esplendor.[5] L'importància del monasteri va ser creixent en el temps i en el XVI el mateix Carlos I va barallar l'idea de retirar-se a este monasteri, encara que va preferir finalment el monasteri de Yuste per la climatologia més benigna.[4]L'importància del monasteri durant els sigles XVII i XVIII, aixina com el seu poder econòmic i social, varen quedar reflectits en les reformes que el monasteri portava a terme en el pas dels anys, aplegant-se a reconstruir tot el monasteri.[5]

En el XIX es va produir la desamortisació, i açò va supondre l'abandó del monasteri com va ocórrer en molts atres de tot el territori espanyol. El concejo va passar a ser el propietari de les instalacions i l'iglésia monacal va passar a ser temple parroquial honrant a sant Rosendo. L'iglésia es va construir en el XVI, iniciant-se en 1653 i acabant-se en l'any 1687. Pot considerar-se-li un eixemple de transició de la renaixença al barroc.[4][5] El restant de les instalacions varen passar a propietat d'institucions públiques, que les varen utilisar per a diversos menesters. De fet, els Escolapios, varen tindre una escola i es varen dedicar a l'ensenyança allí, fins a 1929. Despuix en les instalacions varen estar durant breus periodos de temps: Agustinos, Salesianos i inclús la Ciutat dels Chicons.[5]

Durant la guerra civil espanyola, el monasteri va ser utilisat com a presó[8] pel bando sublevat. Durant huit anys, va albergar a 1300 presos, procedents especialment d'Astúries.

En l'actualitat, despuix d'una remodelació que li va valdre el premi Europa Nostra,[5][6] les instalacions monacales s'utilisen per a albergar diferents institucions municipals i regionals, com lo és el propi ajuntament, la biblioteca, un institut de secundària, l'oficina de turisme o el Servizo Galego de Colocació.[4]

Descripció del monasteri i l'iglésia

[editar | editar còdic]

El monasteri que hui pot visitar-se no és més que el resultat de l'evolució històrica que a lo llarc del temps unes voltes va experimentar i unes atres va sofrir l'edifici.[3]


El primitiu monasteri, que es va iniciar en els temps del fundador, estava compost per un conjunt de chicotetes edificacions alçades en els voltants d'una antiga capella dedicada a sant Martín, entre les que documentalmente se sap pel monge Ordoño de Celanova que eren les següents:[3]

  • El chicotet temple, que no supera els 9 metros de llarc, dedicat a sant Miguel Arcàngel, d'estil de fusió, és dir, una mescla de característiques cristianes i musulmans que sol vincular-se en el mozárabe sent abdós resultat de sincretisme cultural en ser zones fronterices.[9] L'edificació data de l'any 937[7], encara que més concretament este estil deuria denominar-se de fusió, puix unix característiques cristianes i musulmans en tractar-se este d'un territori fronteriç. Actualment és considerada monument nacional.[4]
  • Vivendes per a monges.
  • Vivendes per a treballadors del cenobio.
  • Vivendes per a peregrís i hostes.

Posteriorment estes construccions aïllades, provablement molt humils en la seua configuració arquitectònica inicial, varen donar lloc a l'alçament d'un monasteri propi de l'arquitectura del romànic, el qual encara va ser vist i descrit per Mauro Castellá Ferrer discípul del célebre poeta Fra Luis de León que va escriure una obra titulada Història de l'apòstol Santiago, que va imprimir a principis de el XVII): “L'iglésia en la torre major que para antiga és molt gran, bella, i de molt bona volta coronada tota de almenas i saeteras, que be semblava soldat i cavaller”.

El monasteri, en l'actualitat, està format per l'Iglésia, dos claustres i les dependències monacales.[5]

L'iglésia actual de Sant Rosendo en Celanova [1]

[editar | editar còdic]

L'actual iglésia del monasteri pots visitar la seua web en el següent enllaç Pàgina web de l'iglésia de Sant Rosendo es va construir sobre el temple medieval, seguint els plans de Melchor de Velasco Agüero, arquitecte clasicista en el que colaboren atres monges arquitectes, desenrollant-se els treballs entre els anys 1661 i 1687.[7][3][5]

Exterior de l'iglésia de Sant Rosendo, Celanova

[editar | editar còdic]

El monasteri i l'iglésia de Sant Rosendo ocupen la major part d'una plaça en la que poden contemplar-se diferents aspectes d'art gallec en forma de vivendes i un atre tipo de dependències, ademés del monasteri en sí. El mig de la plaça ho ocupa una font de el XVIII que es trobava en un passat en un dels claustres de l'interior del monasteri.[4]

Externament destaca de forma singular la seua frontera. Va ser la primera obra que es va iniciar despuix de la constitució i el desenroll del monasteri, en l'intenció de realisar un nou edifici per a est, que es amoldara a les circumstàncies positives del moment. Es tracta d'una construcció solemne i reposada, que va tractar de transformar l'iglésia romànica primitiva, en un temple clasicista i barroc.[10] En ella destaquen les imàgens de sant Benito (centre), sant Rosendo (dreta), en una pedra en una de les seues mans, fent referència a la llegenda que narra el lloc elegit per al cenobio[2] i el bisbe de Guadix sant Torcuato (esquerra, copatrón de la vila junt a sant Rosendo),[2] aixina com l'escut abacial baixe una espectacular corona buidada presidint l'edifici.[10][11]

La decoració de la frontera es realisa a pur de grans columnes corintias, hornacinas en estàtues, pilastras, frontones partits i gran un escut emblemàtic. En l'alçat del monasteri destaquen les pilastres, esta volta d'estil toscano.[7] La frontera, que està coronada de pináculos, es va terminar en 1653.[5]

Externament, tota la fàbrica és de sellar i completa el conjunt, la vista exterior de la cúpula i la torre de les campanes, que no està exenta.[5] De dos cossos, el segon en galeria i és en ell a on se situen les campanes. Queda arrematada en una chicoteta cúpula en penell.

Interior de l'iglésia de Sant Rosendo, Celanova

[editar | editar còdic]

Presenta planta de creu llatina, en tres naus de tres trams o crujir cada una i nau travessera per a formar el travessia.[3][10][4][7][11] En la travessia s'eleva la gran cúpula, obra de Pedro de Monteagudo, decorada en sartas de frutes, escuts en els seus pechinas, i pintures de caràcter hagiogràfic.[7]

Els cors de l'iglésia de Sant Rosendo en Celanova

L'iglésia presenta dos cors.[2][5]

En el centre de la nau se situa el baix cor, ubicat en la part baixa de la nau central immediata a la travessia, al que s'accedix per unes artístiques i monumentals portes de el XVIII, en Sant Pedro i Sant Pablo, Verge María i sant Juan, que ho tanquen al Trascoro d'estil barroc i obra de Castro Canseco. Presenta una sillería de finals de el XVII. La part alta de cada sitial està presidida per un sant benedictino, mentres en la baixa es reproduïxen escenes de la vida i milacres de sant Rosendo i de sant Benito.[3][2]

Per la seua banda, existix també un cor alt, més antic, construït seguint l'estil gòtic flamígero, de finals de el XV. Està proveït de 56 sitiales i conserva unes belles celosías calades en variacions geomètriques diferents i una riquíssima colecció d'elements onírics i mitològics en les misericòrdia i en els medallones dels braços laterals, destacant sobre tots ells la presència d'un monge gaitero. Situat sobre la nau central (sobre el Trascoro), que està coberta per volta de canó, que presenta arcs fajones, aixina com lunetos en els laterals de la nau, per a l'allumenament interior.[7][10][2]


El cor alt està dotat d'un magnífic i restaurat Orgue datat en el XVIII, concretament de l'any 1710, que és quan l'escultor Castro Canseco realisa la seua contractació, i que en l'actualitat s'utilisa per a donar concerts.[10] Ademés el cor alt posseïx una sillería de el XV.[3] Se supon, pel significat que l'orgue té en el conjunt de la llitúrgia, que és molt possible que hi haguera un d'anterior. En 1776 l'instrument és somés a una profunda renovació, la caixa de la qual es conserva fins als nostres dies. Segons Miguel Ángel González l'encarregat d'esta renovació és l'organero franciscano Fra Felipe de la Penya, sent posteriorment afegit el teclat per Francisco Urumburu en l'any 1801. Despuix de més de cent anys d'utilitat, a mitan de el XIX la seua composició interior és somesa a una nova reforma, retirant tots els elements històrics i substituint-los per una mecànica en soport elèctric. En l'any 2001, el organero suís en sèu en Catalunya, Hans Späth, va procedir al seu buidat i a la seua renovació interior, instalant la mecànica actual que conta en dos teclats, un pedalero, 32 registres i prop de 1800 tubos.

La sacristia posseïx proporcions concordes en el conjunt de l'iglésia i alberga en les seues parets mija dotzena de valiosos quadros en personages de la família de sant Rosendo, que són deguts als pinzells de Gregorio Ferro (1742-1812), pintor gallec de reconeguda fama que va aplegar a competir en González Velázquez per un lloc en la Cort.[5] Ademés conta en un relicario en el que es guarden interessants peces d'orfebreria, aixina com una no menys interessant colecció de casullas i atres penyores religioses.

Els retaules de l'Iglésia de Sant Rosendo, Celanova

L'iglésia presenta un número considerable de retaules, entre els que podem destacar:

Despuix d'unes celosías, en els passadiços laterals i baixe sengles imàgens identificativas, en sengles urnes d'argent (1601) de l'orfebre vallisoletà Juan de Nàpols es guarden els restants de sant Rosendo i sant Torcuato.[3][7] El conjunt es reforça en una série d'interessants i valiosos relleus d'alabastre policromado en els que es reproduïxen temes evangèlics relatius a l'infància i a la passió de Jesús.[2][5]

  • Retaule de Sant Benito: obra en la que es representa a sant Benito, i que s'ubica en el braç de la travessia del costat del evangelio, alçant-se, més concretament sobre un pedestal de granit recobert per policromía que imita jaspi[12]
  • Atres retaules: La major part dels retaules situats en els carrers laterals també són barrocs i, a excepció dels de la Crucifixió i l'Inmaculada Concepció que formen part del conjunt del retaule Major i són obra de Castro Canseco, anònims. En tot cas, constituïxen peces de gran calitat artística, com és el cas dels de Sant Rosendo, Santa Escolàstica.

Els claustres

La fàbrica actual es desenrolla entorn a dos grans claustres, ademés d'un chicotet pati de servici per a la cuina:[6][10][11]

  • El claustre Reglar: o claustre de les processons (conegut popularment com a Claustre Barroc per l'estil de la seua construcció), ubicat immediatament despuix de la sacristia, en accés lateral a la nau sur de l'iglésia.[6][10]

El claustre presenta dos cossos. L'inferior, renaixentiste, obra de Juan de Badajoz, de el XVI, presenta voltas de crucería. Com a decoració cal destacar que en els soports de tota l'arquería gòtica es poden contemplar medallones en busts de personages històrics (Carlos V, Felipe II d'Espanya, Juan d'Àustria...),[10] figures oníriques i monges benedictinos, unint les arrancades.[6][5][7]

El superior, de el XVIII, d'estil barroc.[7] Ya entrat el XVIII, el claustre va ser decorat en les seues fronteres exteriors, al gust de l'época, que era un carregat barroc. Es considera a Fra Plàcit Iglésies, monge arquitecte de Celanova, natural de Terra de Montes (Pontevedra), artífex d'esta ornamentació, a l'hora que se li atribuïx construcció de l'escala abacial que comunica els dos pisos d'este claustre, i que també dona accés a la torre dels abad.[11][10] Com a part d'eixa decoració mereix una menció les enormes gàrgoles.[3]

  • El claustre del Poleiro (o «percha»):[10] la seua construcció es va iniciar en 1611, i va ser finalisat en l'any 1722,[5] caracterisat per una curiosa balconada que permet accedir a les celes, que se situen en la nayeta (entre la planta baixa i la primera planta de l'edifici), i que està sostinguda per grans ménsulas característiques de l'arquitectura popular gallega, que li donen el nom popular de poleiro.[6] El seu traça és senzilla i dimensions molt semblades al claustre barroc. Construït seguint l'estil neoclàssic.[10][5][2]

Al seu entorn es distribuïxen les diferents dependències que en el seu moment varen ser dedicades a les llabors d'administració, servici i residència dels monges, aixina com l'iglésia.[6][10]


La biblioteca, situada en la planta alta de la nau central que separa i unix al mateix temps els dos claustres, atres escales d'este mateix claustre i algunes dependències anexes com el pati de les cavalleries, oferixen solucions arquitectòniques interessants.[6][11]

Capella de Sant Miguel Arcàngel

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Capella de Sant Miguel de Celanova.

Dels temps del fundador, l'única mostra arquitectònica que perviu és la capella de Sant Miguel, situada actualment despuix del àbsit del temple monacal i en lo que en un atre temps va ser denominada la “horta del noviciado”, i que constituïx actualment un jardí.[6]

S'inicia la seua construcció en el 937 i es finalisa en l'any 942, és la joya del conjunt i un dels edificis religiosos més singulars d'Espanya. Va ser declarada Monument Nacional en 1923.[2][6]

Presenta característiques de l'estil mozárabe, en numerosos arcs de ferradura, molt tancats i en dovelas d'eix descentrado i rodejades per chambrana.[7]

Alçada en perfectes sellars de granit de mides molt diverses i assentats a os, medix 8,5 m de llarc per 6 m d'alt, ocupant en planta no més de 22 metros quadrats. Tant des de l'exterior com interiorment, es distinguixen tres volums o cossos identificativos, pero que no naus,[13] de la denominada arquitectura mozárabe o de repoblament.[2] El primer d'ells servix com a tram d'accés a l'interior, i està coberta en volta de canó. Un cos central de major altura que els demés, se superpon en el centre en volta interior d'arestes de rajola, i un voladizo a l'exterior molt eixit i dotat de les característiques ménsulas de rolls. El tercer cos és l'àbsit, al que s'accedix per un arc de ferradura en chambrana. En el seu interior presenta una volta gallonada.

Les seues chicotetes dimensions duen a fer dubtosa qualsevol teoria que es realise sobre la seua funció original. Ya fora capella per a la devoció privada del sant, ya edifici funerari, lo cert és que està dedicada al arcàngel sant Miguel i va ser manada construir per Froilán, germà de sant Rosendo, tal com revela una inscripció de l'época gravada sobre el llindar de la porta i que constituïx una pregària a Crist, per a que el visitant ho encomane en les seues oracions:[2]

(Crux) Auctor huius operis la teua D(eu)s esse crederis dele pe
ca(t)a omn(i)bus et Chr(ist)i hic orantibus instat
presens memòria indigne f(a)m(o)lo Froila qui ob(ii)t
et in D(omi)no et coniurat o bone d(i)cete qui legi(tu)s ut em pec
cat(o)rem memor habeas sacra ex oratione 		A tu, Deu, et creem l'autor d'esta obra; Crist, borra els pecats de tots lo que ací oren; la fugacitat del recort insta al teu indigne siervo Froila que desija i en el senyor et conjura, ¡oh! ben amat que lliges, per a que al meu, pecador, em tingues en la memòria en la sagrada oració.
Traducció donada per Vázquez Roces (2008, pp. 295-296).[14]


L. Menéndez Pidal restaura l'edifici en 1952-1954, pero no es tenen notícies de la seua actuació. No es coneixen publicacions de treballs arqueològics, pero Núñez cita la troballa d'una necròpolis de el X.[1]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Utrero Agut, Mª dels Àngels. Iglésies Tardoantiguas i altomedievales en la Península Ibèrica. Anàlisis arqueològic i sistemes de abovedamiento., Madrit: Consell Superior d'Investigacions Cientificas.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 http://www.revistaiberica.com/rutas_y_destinos/gali/celanova-ourense.htm
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 http://www.turgalicia.es/ficha-recurs?cod_rec=5100
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 25 de març de 2015. Consultat el 14 d'octubre de 2014.
  5. ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 5,13 5,14 5,15 5,16 «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 24 d'agost de 2015. Consultat el 14 d'octubre de 2014.
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2015. Consultat el 14 d'octubre de 2014.
  7. ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 «Celanova, Orense». www.arteguias.com. Consultat el 2025-06-14.
  8. ↑ «ser-prision-fasciste-durant-la-guerra-civil_hYYBbv6mTZEpjLHj7BdRJ4/ ». Consultat el 2025-06-14 (en és-ES).
  9. ↑ Actes de el III Trobada Internacional i Interdisciplinar sobre l'alta Edat Mija en la Península Ibèrica; Universitat Autònoma de Madrit..
  10. ↑ 10,00 10,01 10,02 10,03 10,04 10,05 10,06 10,07 10,08 10,09 10,10 10,11 «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 21 d'octubre de 2014. Consultat el 14 d'octubre de 2014.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 https://web.archive.org/web/20141022104115/http://www.limiaverde.com/index.php/gl/mosteiro-de-celanova
  12. ↑ Universitat de Santiago de Compostela.Consultat el 19/04/2022.
  13. ↑ Bango Torviso (2001). Art prerrománico hispà. L'art en l'Espanya dels sigles VI a el XI, Summa Artis, Història General de l'Art, vol. VIII-II, Madrit: Espasa Calpe, p. 14-15.
  14. ↑ «Epigrafia Monasteri de Sant Salvador de Celanova, capella de Sant Miguel (Celanova, Orense)».

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Sant Salvador de Celanova. Varis autors. Edilesa 2001.
  • El monacato gallec en l'edat mija. Freire Camaniel, José. la Corunya: Funadación Pedro Barrié de la Maza. 1998.
  • El Monasteri de Celanova. Hipólito de Sa Bravo. Editorial Everest.
  • Crònica i guia del Monasteri de Celanova. Alfredo Cid Rumbao. Editorial La Regió.
  • Història dels Monasteris i Priorats anexos a Celanova. Fra Benito De la Cova. Granada 1991.
  • Mosteiros de Galícia i dade mija. Pérez Rodríguez, Fco. Javier. Orense: Deputación Provincial d'Orense 2008.
  • Isidro G. Bango Torviso. Art prerrománico hispà. L'art en l'Espanya dels sigles VI a el XI, Summa Artis, Història General de l'Art, vol. VIII-II, Madrit: Espasa Calpe, 2001
  • Monasteria et territoria en la "Galícia" interior entorn a l'any 1.000: El Monasteri de Sant Salvador de Celanova. Jorge López Quiroga, Laura Benito Dèu i Raúl Català Ramos. Universitat Autònoma de Madrit.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Monasteri_de_Sant_Salvador_(Celanova)&oldid=855120»