Mineria de diamants en l'Índia

La mineria de diamants en l'Índia es remonta a l'antiguetat, quan era l'orige de casi tots els diamants coneguts del món. Fins al descobriment de diamants en Brasil en 1726, l'Índia era l'únic lloc a on s'extreen estes gemas. Encara que l'Índia no ha segut un productor important de diamants des de la década de 1900, en l'any 2013 es varen extraure 37.515 quilats procedents d'una mina industrial i de numeroses explotacions artesanals; si be va representar menys del 1% de la producció mundial de 132,9 millons de quilats.

Història

Antiguetat

La mineria de diamants com a indústria sembla haver-se originat entre el 700 i el 500 a. C. en l'Índia. La tècnica de perforació en doble diamant, utilisada per a perforar contes, ya es coneixia en l'oest de l'Índia abans de l'any 600 a. C. (VII).

Els relats sobre la mineria de diamants en l'Índia que varen aplegar a Europa a sovint es mesclaven en mits. Al voltant de l'any 400 a. C., el mege grec Ctesias va publicar "Indika", una recopilació de relats de viagers sobre l'Índia (ell mateixa mai havia estat allí). Va descriure els jaciments de diamants increiblement rics custodiats per aixetas. Plinio el Vell, en la seua obra Història natural (79 d. C.), va descriure correctament l'extracció de diamants de la grava dels rius en l'Índia. L'antic tractat indi "Artha-shastra" menciona el comerç de diamants en l'Índia. Obres budistes que daten de el IV descriuen el diamant com una pedra preciosa i ben coneguda, pero no mencionen els detalls del seu tallat.

Del periodo medieval a el XIX (1200 al 1800 d. C.)

Els primers viagers occidentals varen reportar l'existència de diamants en numerosos llocs de l'Índia, pero la major part procedia dels plaers de les conques dels rius Pennar i Krishná, en l'estat actual d'Andhra Pradesh. L'explotació dels plaers més productius es localisava en el riu Krishna, uns 300 km aigües avall de Sangram. L'extracció més intensiva es va realisar en un àrea d'uns 60 km en el riu, des de la mina Kollur fins a la ciutat de Paritala. Esta zona va produir moltes gemas llegendàries, incloent el diamant Koh-i-Noor, el diamant Hope, El Regente, el Gran Mogol i el diamant Orlov.

La singularitat de l'Índia com a productora de diamants va continuar fascinant als europeus. Marque Pol va viajar per la costa de l'Índia en 1292 i va registrar històries que va escoltar sobre diamants trobats en profundes valls montanyoses, casi inaccessibles per la calor, la falta d'aigua i les serps venenoses. El viager francés Jean Baptiste Tavernier va visitar les excavacions del riu Krishna en 1665 i va estimar que allí hi havia unes 60.000 persones extraent diamants.

La ciutat de Karwan, prop de la ciutat fortalea de Golconda, ara un suburbi d'Hyderabad, es va convertir en el major centre mundial de brot i comerç de diamants. Golconda no estava prop de les mines de diamants, pero devia el seu estatus com a centre diamantífero a la seua ubicació en una important ruta comercial que conectava les mines en el sur i l'est. Les gemas de la regió es varen conéixer com diamants de Golconda, i en Europa, la paraula Golconda va aplegar a significar un lloc de gran riquea.

Índia va continuar sent la principal font mundial de diamants, i casi l'única, fins que es varen descobrir en Brasil en 1726. Al principi, els diamants brasilers tenien fama de ser inferiors i no alcançaven el mateix preu que els indis. Per a obtindre millors preus, els comerciants portuguesos varen començar a enviar diamants brasilers a través de Goa i després a Europa per a vendre'ls com a autèntics diamants de Golconda. La mineria de diamants en l'Índia va decaure ràpidament en el XVIII per l'agotament dels jaciments coneguts i a la competència de Brasil.

La mineria de diamants en la regió de Panna va començar al voltant de 1675 d. C., durant el regnat de Chhatrasal, governant de Bundela, i, encara que a menor escala, seguix activa.

Mineria recent en la regió de Panna (Bundelkhand)

En 2017, existia una mina de diamants a escala industrial en l'Índia, la mina de Majhgawan, prop de la ciutat de Panna. El jaciment es troba en un fumeral de kimberlita o lamproíta de 6,5 ha de superfície i produïx 10 quilats per tonellada. La mineria es realisa a cel obert, que en 2011 alcançava una profunditat de 85 m. Les perforació exploratòries han establit que el fumeral s'estén fins a a lo manco 330 m. La mina és propietat de la "National Mineral Development Corporation" (NMDC), ampra a 199 persones i té una capacitat productiva de 84.000 quilats a l'any. Va iniciar la seua producció regular en 1967 i, fins a la data, ha produït poc més d'un milló de quilats de diamants.

També existixen numeroses mines artesanals. En el districte miner de Panna, el Govern de Madhya Pradesh arrenda parceles de 8×8 m a particulars, que llaven la grava per a extraure diamants. Tots els diamants trobats deuen entregar-se a l'oficina governamental de diamants de Panna, que comercialisa les gemas i entrega el producte de la venda als descobridors, menys imposts i una regalía de l'11,5 %. En 2016, existien oficialment 952 mines artesanals, que varen produir 835 quilats de diamants. No obstant, es desconeix el número de chicotetes mines illegals i la cantitat de diamants que es venen en el mercat negre.

El Rio Tinto Group va descobrir el jaciment de diamants Bunder en 2004 en el districte de Chhatarpur, prop de Buxwaha. El jaciment es troba en una zona ecològicament sensible. En febrer de 2017, Rio Tinto va abandonar el proyecte i va cedir el jaciment i tot l'equip del lloc al govern estatal de Madhya Pradesh.