Metabolisme humà del ferro

Diagrama que mostra una visió generalisada de la homeostasis celular del ferro en humans. L'importació de ferro pot produir-se a través de la endocitosis del receptor 1 de transferrina o a través dels importadors de ferro ferroso DMT1 i ZIP14, que requerixen l'activitat de reductasas de ferro com STEAP2, SDR-2 i Dcytb. El ferro intracelular pot almagasenar-se en la ferritina i utilisar-se per a la biosíntesis de proteïnes, o per a generar espècies reactives de l'oxigen (ROS) i regular la transcripció a través de les proteïnes d'unió a elements sensibles al ferro (IRP1/2). L'exportació es produïx a través de la ferroportina, a sovint ajudada per la hefaestina (Hp) i/o la ceruloplasmina (Cp), i reprimida per la hepcidina.

El metabolisme humà del ferro és el conjunt de reaccions químiques que mantenen l'homeostasis humana del ferro tant a nivell sistémico com a celular.

El ferro és un mineral essencial per a assegurar la supervivència de casi tots els organismes vivents. La seua participació en els grups metal i les proteïnes ferro-sofre ho involucra en funcions molt diverses a l'hora que fonamentals: transporte d'oxigen, replicació de ADN, metabolisme energètic i respiració celular.

El ferro és un bioelemento necessari, pero potencialment tòxic, donada la seua facilitat per a intercanviar electrons en diversos substrats originant espècies reactives d'oxigen segons la reacció de Fenton. Açò genera estrés oxidativo, peroxidacion lipídica i dany de el ADN lo que finalment pot concloure en una mort celular anticipada.

Per lo indicat en els paràgrafs precedents es comprén que el metabolisme del ferro requerix d'una regulació adequada i molt fina per al manteniment de la salut humana. En hematologia s'estudia el metabolisme sistémico del ferro perque és essencial per als glòbuls rojos, a on es conté la major part del ferro del cos humà. La comprensió del metabolisme del ferro també és important per a l'estudi de les malalties relacionades en el seu excés (per eixemple, l'hemocromatosis hereditària) o la seua deficiència (anèmia per deficiència de ferro).

Almagasenament

El ferro és l'element traça més abundant en l'organisme animal i igualment en el ser humà.

El contingut de ferro corporal total en un individu sà es manté entre 40 a 50 miligrams per quilo de pes corporal, o be entre 3 i 5 grams totals, gràcies a un estricte control en la seua absorció, movilisació, almagasenament i reciclage.

El ferro present en els distints compartimientos corporals es pot agrupar en dos categories:

• El ferro associat al grup hemo que es troba en l'hemoglobina dels eritrocits (60 a 70 %, és dir, entre dos i tres grams); en la mioglobina dels músculs (10 %, o al voltant de 300 miligrams); i en diverses enzimes, com catalasas, peroxidasas i citocromos.

• El ferro no associat al grup hemo que es troba en macròfecs ubicats en el bazo, el fege i la mèdula òssea (al voltant de 600 micrograms), aixina com en hepatòcits (cèlules del fege), associat a la ferritina (al voltant d'1 gram), o circulant associat a la transferrina (0,1 a 0,2 %).

Ferro inorgànic

En l'estòmec, part de les sales fèrriques es reduïxen a ferrosas pel baix pH gàstric i a l'acció de la vitamina C que favorix esta reacció. De l'estòmec, el ferro ingerit passa al duodeno, a on les sales fèrriques restants són transformades en sales ferrosas per les enzimes DcytB, que són ferrorreductasas. Tot el ferro inorgànic ha de ser convertit en Fe (II) perque l'intestí prim és capaç d'absorbir les sales ferrosas, pero no les fèrriques.

El Fe (II) ingressa en l'enteròcit per mig de la proteïna transportadora DMT1, encarregada també del transport d'atres metals com zinc, coure i cobalt. De tot el ferro inorgànic ingerit en la dieta, solament prop del 2 % s'absorbix.

Este artícul o secció necessita referències adicionals que apareguen en una publicació acreditada.
Pots colaborar afegint cites a fonts fiables. El material sense referenciar pot ser qüestionat i eliminat.