Melínoe
Melínoe (Μελινόη, Melinoé, «pensament obscur»; de ‘melas’, «negre», i ‘noe’, «ment») era deesa o advocaació ctónica invocada en un dels himnes órficos. És una entitat associada a la locada i els malensomis i té traces similars a Hécate i les Erinias.[1] Segons l'única versió existent del mit, inclosa en l'un dels Himnes órficos, es diu que era la filla de Zeus, quí es va disfrassar d'Hades i va seduir a Perséfone en el riu Cocito. Per açò, el cos de Melínoe era mitat llum i mitat obscuritat reflectint la llum del seu pare, el rei del monte Olimp, Zeus i la reina del inframón, Perséfone.[2]
Himne órfico
«Invoque a himnos órficos, donzella infernal de azafranado peplo, a la que va donar a llum, en la desembocadura del Cocito, la venerable Perséfone en el sagrat llit del crónida Zeus. Va enganyar este a Plutó i es va unir a ella en perfidia falaz, i en el seu furor va esgarrar la pell de dos colors de Perséfone, que espenta als mortals a la locada en els seus fantasmes aéreus, puix es manifesta caracterisada en figura d'apariència impressionant, unes voltes a la vista de tots, unes atres en mig d'ombres, o be també lluint en l'obscuritat, per mig de contactes hostils en la nit tenebrosa. Mes, ea, deesa, sobirana infernal, et suplique que envies el desvarie de l'ànima als confines de la terra i mostra un rostre amable i piadós als teus iniciats».[2]
Pràcticament eixe himne és l'únic testimoni en la lliteratura clàssica de l'existència d'eixa deidad. Les seues característiques són tan similars a les d'Hécate que inclús en una inscripció apareix Melínoe com un mer epítet de Hécate.[3]
Relació en la màgia
Melínoe apareix en una tablilla de bronze per a l'us en el tipo de ritual privat, generalment conegut com a «màgia». L'estil de les lletres gregues de la tablilla, descoberta en Pérgamo, data de la primera mitat de el III El contingut de la làpida triangular reitera la triplicitat. Representa a tres deeses coronades, cada una en el cap en àngul i els peus cap al centre. El nom de la deesa apareix sobre el seu cap: Dione (ΔΙⲰΝΗ), Febe (ΦΟΙΒΙΗ) i l'obscura Niquie (ΝΥΧΙΗ). Amibusa, una paraula que fa referència a les fases de la lluna, està escrita baix els peus de cada deesa. Cada deesa està emmarcada en vàries paraules màgiques: les inscripcions entorn a Dione i Niquie són paraules de encantamientos, en la seua majoria intraducibles. Melínoe apareix en una triple invocació que forma part de l'inscripció entorn a Febe: «Oh Perséfone, oh Melínoe, oh Leucófrine». En les vores del triàngul hi ha inscrits varis símbols esotèrics.[4]
Vore també
- Macaria, la filla de Hades.
Referències
- ↑ Edmonds, pp. 84–85.
- ↑ 2,0 2,1 Himne órfico LXX (70), a Melínoe
- ↑ Ivana Petrovic, Von donen Toren dones Hades zu donen Troben dones Olymp (Brill, 2007), p. 94; W. Schmid and O. Stählin, Geschichte der griechischen Literatur (C.H. Beck, 1924, 1981), vol. 2, pt. 2, p. 982; W.H. Roscher, Ausführliches Lexikon der griechischen und römischen Mythologie (Leipzig: Teubner, 1890–94), vol. 2, pt. 2, p. 16.
- ↑ Morand, p. 185ff.
Bibliografia
- W. C. K. Guthrie: Opheus and Greek Religion; Londres 1935, pág. 259.
Edmonds, Radcliffe G., "Orphic Mythology", en A Companion to Greek Mythology, editat per Ken Dowden i Niall Livingstone. Wiley-Blackwell; 1 edition (2014). ISBN 978-1118785164.
- Morand, Anne-France (2001). Études sur els Hymnes Orphiques Brill (en francés). Brill. ISBN 978-9004120303.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Melínoe» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.