Anar al contingut

Maixquerada

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Mascarada»)
Trage per a un cavaller (Inigo Jones), en elements tòpics com el caixco en plomes o el "tors heróico" en l'armadura, propi de l'òpera séria del XVIII.

La maixquerada[1] era una forma d'entreteniment cortesano festiu que va florir en Europa entre el XVI i principis del XVIII, encara que en anterioritat s'havia desenrollat en Itàlia, en formes que incloïen l'intermig (una versió pública de la mascarada eren les desfilades i processons cridats pageants, que incloïen cavalcates). Va aparéixer per primera volta en Anglaterra durant el regnat d'Isabel I (1558-1603).

La mascarada implicava l'ús de la música i la dansa, de la vora i de l'interpretació, dins d'elaborada escenografia, en la que el marc arquitectònic i el vestuari podien ser dissenyats per un arquitecte de renom, en l'objecte de brindar una alegoria complaciente que afalagara a l'amfitrió o mecenes. Les mascaradas típiques consistien en una banda de persones del mateix sexe, disfrassades i emmaixquerades, que, acompanyades per persones en antorches, aplegaven a una reunió social per a ballar i conversar en els invitats.[2] La mascarada podia ser simplement una processó d'estes persones, presentada per un presentador, o un espectàcul elaborat en el que un breu drama líric anunciava l'aparició dels emmaixquerats, els qui, despuix de descendir de el seu pageant per a realisar danses figurades, es presentaven en els invitats fins que eren convocats de nou al seu espectàcul per mig de discursos o cançons de despedida.[2] Els temes dels drames presentats durant una mascarada solien ser mitològics, alegóricos o simbòlics, i estaven dissenyats per a elogiar al noble o real amfitrió de la reunió social.[2]

Actors i músics professionals eren contractats per a les parts parlades i cantades de la mascarada. A sovint, els emmaixquerats que n o parlaven ni cantaven eren cortesanos: la reina consorte de Jacobo I, Ana de Dinamarca, freqüentment va ballar junt en les seues dames en mascaradas entre 1603 i 1611, i Enrique VII i Carlos I varen actuar en mascaradas en les seues corts, mentres que les dames de la reina varen interpretar la mascarada Florimène en la cort de Carlos I en 1642, just abans de l'esclat de la guerra civil anglesa. En atres ocasions, professionals i aficionats s'unien en la dansa final. En la tradició de la mascarada, Luis XIV va ballar ballet en Versalles en música de Jean-Baptiste Lully.[3]

Shakespeare va escriure un interludio tipo mascarada en La tempestat, el qual segons els erudits moderns va estar molt influïda pels texts de mascarada de Ben Jonson i els decorats d'Íñigo Jones.


Orígens

Encara que els seus orígens es remonten a finals de l'Edat Mija en Itàlia i França, el seu esplendor és conegut en Anglaterra, gràcies al dramaturc Ben Jonson. Inicialment, la mascarada era un desfile de caraces a on els participants jugaven, ballaven i invitaven als assistents a participar en els balls i jocs. Més tart, la desfilada va començar a presentar-se en una espècie de prefaci en vers. Ben Jonson no va realisar una verdadera representació, en sentit estricte, sino més be una série de situacions alegóricas en el seu propi aparat escenogràfic.

La tradició de les mascaradas es va desenrollar a partir de les elaborades desfilades i espectàculs cortesanos de la Borgoña ducal a finals de l'Edat Mija. Les mascaradas solien ser una ofrena de cortesia al príncip entre els seus invitats i podien combinar escenaris pastorals, faules mitològiques i elements dramàtics de debat ètic. L'alegoria tenia sempre una aplicació política i social. Estes representacions solien celebrar un naiximent, un matrimoni, un canvi de governant o una entrada real i terminaven invariablement en un retaule de felicitat i concòrdia.[4]

D'allí es va crear una tradició popular en la que actors emmaixquerats visitaven inesperadament a un noble en el seu saló, ballant i duent regals en determinades nits de l'any, o celebrant ocasions dinàstiques. La presentació rústica de "Píramo i Tisbe" com a entreteniment nupcial en El somi d'una nit d'estiu de Shakespeare oferix un eixemple familiar. S'invitava als espectadors a participar en el ball. Al final, els actors es llevaven les caraces per a revelar les seues identitats. En Anglaterra, els més grans escritors i músics varen contribuir a este tipo d'espectàcul. La mascarada tenia a sovint una finalitat política, donant als cortesanos l'oportunitat d'alabar al seu sobirà reforçant la cohesió de la cort.

Les mascaradas varen nàixer formalment en Anglaterra en el XVI (Ben Jonson va escriure vàries, en colaboració en l'arquitecte Inigo Jones), i varen alcançar el seu màxim esplendor en les mascaradas de tall, a principis del XVII. Les danses, que provablement eren solament un aspecte de tals espectàculs composts, es dividixen en "mascaradas" i "anti-mascaradas". Les mascaradas tenien una estructura prou regular: dos seccions en ritme binario i una secció final en ritme ternario. Les antimascaradas s'organisaven més be com interludios còmics, en canvis improvisats de modo i temps musical: les interrupcions en determinades notes congelaven el moviment dels ballarins, ans que es recomençara la melodia. Les mascaradas solament es representaven una volta, lo que reforçava el seu caràcter excepcional. La música rara volta s'ha conservat, pero alguns llibrets, que poden haver-se imprés per al públic, es conserven.


Mascaradas rurals

Existix un atre tipo de mascaradas molt diferents a les formes d'entreteniment cortesano desenrollades en el XVI. Les mascaradas rurals de caràcter popular són celebrades per tota Europa des de temps ancestrals, formant un ampli palmito sobre la varietat pero mostrant similituts entre elles.

S'entenen com a ritos ancestrals pagans l'orige dels quals es desconeix, pero estan íntimament relacionades en els canvis de la terra, la gran majoria en l'equinocci de primavera (encara que existixen atres relacionades en dates d'inici o fi d'any).[5]

Les mascaradas populars de la península ibèrica afonen les seues raïls en els ritos prerromanos de les societats agrícoles i ganaderes. Estes creències i ritos primitius es varen integrar en el cos religiós romà, principalment en les celebracions Lupercales, Saturnales i Kalendas, els ritos de les quals es difondran pel Imperi romà. En el pas del temps es varen ser assimilant en la cultura i tradició popular, junt en els Carnestoltes. Les mascaradas populars varen seguir diverses evolucions, algunes varen ser oblidades o prohibides pel cristianisme, pero en el XXI encara seguixen existint o s'han anat recuperant.[6]


Vore també


Referències

  1. ↑
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Masque | History, Music & Costumes | Britannica», Encyclopedia Britannica. Consultat el 2025-12-11 (en en).
  3. ↑ 'History of the Masque Genre' (en inglés)
  4. ↑ David Bevington e Peter Holbrook. The Politics of the Stuart Court Masque. Bevington & Holdbrook. 1998 [ISBN 0.521-59436-7]
  5. ↑ Mascaradas – Carnavales Tradicionales de Europa La Gistería. Consultado el 13/01/2025.
  6. ↑ Mascaradas. Origen Junta de Castilla y León. Consultado el 13/01/2025.


Bibliografia

  • Barbara Ravelhofer. The Early Stuart Mastegue: Danse, Costume and Music. Oxford University Press. 2006.
  • Andrew J. Sabol. Songs and danses from the Stuart Mastegue, in an edition of sixty-three items of music for the English court mastegue from 1604 to 1641. Brown University Press, 1959.
  • Andrew J. Sabol. Four hundred songs and danses from the Stuart Mastegue. Brown University Press, 1982.

Enllaços externs